Presentació del Llibre de Festes 2018

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2019. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2018, que va tenir lloc el divendres 27 de juliol de 2018. Vinga, us hi esperem!


“No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència. Cada dia que passa, la cosa sembla més clara. El fenomen és, sens dubte, més evident a les grans ciutats, però també afecta les poblacions mitjanes, i fins i tot les subalternes”.

Les paraules de Joan Fuster del 1972, no per alarmistes, són menys certes. Estem perdent el carrer, l’espai de xarrades nocturnes, de fer safareig, de notar l’airet a les galtes. Quant de temps fa que no alcem, amb tranquil·litat, d’una manera relaxada, respirant compassadament, la mirada al cel per apreciar-ne la bellesa, per veure-hi clar? La voràgine quotidiana amb olor de cafè matutí, amb soroll de despertador, amb el brunzit dels motors, amb les estridències de les màquines o amb el repiqueig dels teclats, en té, sovint, la culpa.

No ho obliden: l’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I un motiu per fomentar aquesta rehabitabilitat del carrer podria ser, per exemple, el llibre que ara tenen a les mans. Poden reunir-se, coneguts, amics, familiars, a la porta de casa, per comentar-lo. Poden prendre un refresc mentre expliquen què ha dit qui. Poden fer un cafè o menjar pipes mentre es conten com de majors estan els néts, com de templats apareixen els festers, quina neboda més sabuda que tinc o mira, si és tal. Tot això, i més, poden fer-ho en aquestes nits d’estiu com a preludi de les festes que ja s’apropen.

Un any més, ens hem enfrontat a la magna tasca –no només pel volum de pàgines, sinó també per la responsabilitat intrínseca que comporta– de coordinar el Llibre de Festes. I, per a tal, hem seguit la línia que vam encetar fa dos anys: aquesta tercera edició que dirigim, doncs, és una baula més –no podria ser d’una altra manera– en la tradició. L’Eclesiastès, reencarnat en consciència, no ens ho para de repetir: nihil novum sub sole. No: no hi ha res de nou sota el sol, per molt que hi busquem. L’objectiu, una vegada més, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions.

Justament en l’apartat de les col·laboracions literàries, disposem d’uns escrits que faran minvar l’ociositat dels amants de la història local; uns escrits que, al capdavall, compleixen les dues finalitats bàsiques d’una escriptura de circumstàncies. Per un costat, hi ha aquells textos que tornen a fer florir en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida de l’Olleria, com una passejada per la serra, o l’aparició de les primeres filaes femenines. Per un altre, trobem aquells articles amb una reivindicació de determinades figures (hi ha una segona part dels pasdobles del músic Don Dionisio, iniciada en l’edició anterior; o un text dedicat al doctor Julio Sánchez Juan) o d’espais emblemàtics (el convent de Caputxins), a més d’una explicació de l’evolució urbana de l’Olleria.

D’altra banda, hem volgut fer un gir de 180º en la secció de Som poble. Si els darrers anys vam entrevistar i fer visibles algunes (de les moltes) persones que havien aconseguit algun èxit en els seus respectius camps, enguany hem volgut situar el focus en la gent que treballa –i usem la cursiva a propòsit, ja que, al parer de les seues declaracions, desproveeixen el mot dels valors d’esforç o sacrifici– durant les Festes. La mostra que hi trobaran és reduïda, però bastant representativa de dos dels elements que ajuden i tenen un paper fonamental en la festa: els músics –dos de cadascuna de les bandes del poble–, que amenitzen els actes, i els fotògrafs, que en donen testimoni. No negarem que la secció es queda curta, cosa que no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntiques característiques. En qualsevol cas, hem d’estar-ne d’enhorabona per aquest fet: per l’abundància d’ollerianes i ollerians que contribueixen a fer millors, a facilitar, les nostres festes.

Igualment, creiem que ja ha quedat establerta fixament la secció Uns se’n van, altres hi vénen. Els càrrecs del 2017 continuen tenint un espai merescut en les festes en què passen el relleu als successors. A més, ens permeten entrar en les seues intimitats i conéixer, des d’uns altres ulls, des del filtre emocional i personal, com havien estat la Presentació, l’Entrada o les Ambaixades, a part dels mesos de preparació i dels d’assimilació. I tot, gràcies, una vegada més, a l’excels treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Com que vivim immersos en les noves tecnologies, podran accedir a les entrevistes senceres a través del sistema de codi QR dels telèfons mòbils. A la secció, però, en tindran un mínim tast que ja els podrà donar una idea del contingut.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-nos– no hauria estat possible sense l’ajuda desinteressada de molta gent. Per això, voldríem expressar la nostra gratitud a tots els que ens han acompanyat en aquest camí de telefonades, recerques i correccions. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, per descomptat, al regidor de Festes i batle, Julià Engo, que, a pesar de conéixer-nos, ha seguit confiant-hi i apostant-hi perquè tornàrem a donar forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual han respost positivament a tot el que –amb un punt de molèstia, de vegades– els hem demanat.

Ens reservem, però, i amb el benentés que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana i Manolo Mompó, per actuar com a intermediaris i guardar-nos fidelment el material. També per a Víctor Albiñana, a qui, sovint a presses i correres, li hem demanat que ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de determinades seccions. I, com no, a Miguel Ángel Martínez, pilar fonamental d’aquest repte, sense el qual les circumstàncies ens haurien acabat enderrocant. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, els quals ens han hagut de patir, però sense mai no deixar d’encoratjar-nos, en totes aquestes setmanes de feina. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra pretensió ha estat seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de les arrels. S’han quedat, de nou, i com sempre –ai!–, idees en el calaix que esperen el torn per a ser materialitzades en futures edicions. O potser no arriben a veure la llum, qui sap. Al cap i a la fi, el que ens interessa recalcar és que aquest llibre també es nodreix de

les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a ordenar i canalitzar –amb molta subjectivitat, sí– el material que rebem. Vaja per endavant, però, que entenem que el que tenen a les mans potser no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen dobles sentits; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable–, l’oblit.

Lligen, fullegen, observen aquest llibre de festes. Queden-se amb aquesta anècdota, amb aquella història, amb la cara d’algun ésser conegut o estimat. I compartisquen-ho amb el veïnat, amb els amics amb qui passegen, amb els companys de confidències, amb la família que viu lluny i que ve a visitar-los. És l’hora de baixar al carrer, com deia aquell poeta. És l’hora de ser carrer, de ser poble. Perquè el carrer és el que ens queda quan s’ha acabat tot; perquè el carrer és i serà, per sempre més, nostre. Habitem-lo; visquem-lo; gaudim-lo. Reconquerim el carrer. I passen, és clar, unes magnífiques festes.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, L'Olleria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent