Blocs de VilaWeb

Com hem assenyalat suara, la festa de la Magdalena naix de la conjuntura d’aquestes tres associacions, de l’interés de crear quelcom per a donar a conéixer el poble a l’exterior, de les ganes de moure’s i de fer activitats alternatives. En definitiva, aquesta festa encara jove naix de la il·lusió de les danses, dels dolçainers i tabaleters i dels castellers per recuperar unes arrels que havien estat massa temps soterrades.

1. Les danses: tipus, història i indumentària

Preguntem per algú que ens puga contar una mica la història aquesta de les danses i dels balls populars i, automàticament, ens exclamen un nom: Mari “la de l’estanc”. A l’endemà mateix, ens presentem en el quiosc. Ella, ja avisada, ens ensenya amb orgull un àlbum magnànim ple de díptics, fotografies, adhesius i altres etcèteres, de les diferents trobades, dels diversos aplecs o de la gran quantitat de concursos on han participat. Comença dient-nos que tot sorgeix perquè, fa uns 15 anys aproximadament, una iniciativa privada posa en marxa un taller de danses valencianes i cultura popular. La missió és recopilar el màxim d’informació possible per recuperar els balls tradicionals del poble. Així, després d’enquestar la gent major, el Tio Faus, un antic clarinetista, recorda unes notes que, amb la consegüent adaptació ja indicada de Xavi Sahuquillo, donen lloc a la Dansà de l’Olleria. Mari, amb un poc d’escepticisme, reconeix que “serà o no la que es ballava aleshores, però és la nostra”. També necessiten saber els passos, per a la qual cosa reclamen ajuda al Grup de Danses d’Ontinyent, grup que, d’altra banda, compartirà cartell moltes voltes amb els ollerians.

La dansà és un ball ritual molt antic que es ballava en commemoracions, festes i esdeveniments importants; és un ball de carrer on participava tota la població. Consistia en dues files, una de xics enfront d’una de xiques, que realitzaven un sol pas, l’anomenat pas pla. Aquest pas està estructurat en diversos blocs de passos, els fandangos, que divideixen la dansà en diversos balls que fan avançar el seguici. Ara bé, aquesta és, tal volta, la disposició més primitiva, però cada poble ha introduït una variant determinada. Per a entendre el ball, ens tornem a dirigir a Eva Albinyana, que ens ensenya com es balla la Dansà de l’Olleria. Destaca la importància de la música, ja que és amb la “treta”, amb què comença tot. La “treta” no és una altra cosa que el repic del tabalet, el qual és més lent a l’Olleria que a altres pobles –en Ontinyent, per exemple, és sempre el mateix ritme. És aleshores quan es forma un quadre amb dues parelles altenades i un dels homes, el cap de dansa, convida primer la dona del seu company i després la seua per a iniciar el ball. A partir d’ací, ja s’agarren els altres dansadors que ballaran durant els quatre fandangos que componen aquesta dansà: el de l’Olleria, el de dins i fora, el de la Gaveta i el del Salido (aquestos dos darrers són els noms de dues partides del terme). Antigament, hi havia un cinqué, l’acaçonet, però es deixà de fer.

Mari ens segueix explicant que el primer ball que s’ensenyava a l’escola de danses era la Jota de la Serra. La jota és un cant que apareix entre el segle XVIII i el XIX. En aquesta concretament, la protagonista és la dona, que pot canviar el pas per iniciativa pròpia. L’home ha d’estar molt atent per seguir-la amb les voltes i els canvis de passada si no vol fer riure o, fins i tot, perdre la parella. No obstant això, a partir del 2010, el poble té la seua jota autòctona: la Jota de l’Olleria, que passa a ser la primera que cal aprendre. Aquesta fou composada per Juan Garcia “el Platero”, mentre que la seua dona, Concepció Tortosa, i mestra del grup, fou qui posà els passos. L’olleriana remarca que, evidentment, no s’ha aconseguit ni per transmissió oral ni per cap tipus de documentació, però “també els altres balls naixen en un moment concret, encara que faça segles”.

Li preguntem per més modalitats de balls que el grup practique i, abans de res, ens els classifica en dos tipus: els de carrer i els de saló. Els de carrer que, com el seu propi nom indica, es ballen al carrer o a la plaça (en tot cas, a l’aire lliure), serien la Dansà, la Jota de la Serra, la masurca –per a buscar novia–, o els boleros populars, entre d’altres. Convé recordar ací que igual que hi havia una cançó per a batre, per a les feines del camp o per a plegar olives, també hi havia un respectiu ball. Des del punt de vista religiós, trobem els balls que seguien el sant en les processons, o els dels xiquets del corpus, que es basava a embolicar i desembolicar unes tires de tela, mentre giraven al voltant d’un altre xiquet que sostenia el pal d’on eixien aquestes tires. Els “u” –o fandangos– també es desenvolupaven al carrer. En ells, la cobla es divideix en dues meitats separades per una breu melodia, pausa que aprofiten els homes per a rondar les dones (L’U del Tio Mariano, l’U de Xàtiva…). Igualment, no podem oblidar la Dansà del Vetlatori, la qual es ballava quan moria un albat, és a dir, un xiquet menor de set anys. Es tenia la creença popular que els albats anaven directament al cel, cosa que era motiu d’alegria; així no passarien les penes del purgatori ni, molt menys, les de l’infern, puix que havien mort a l’alba de la vida (d’ací el nom). El menut es posava en un taüt xicotet vestit de blanc, amb els peus nus, coronat de flors blanques i amb un manollet de les mateixes flors a la mà. Durant la nit que vetlaven l’infant, els pares convidaven les persones perquè els feren companyia. Hi havia cacaus, tramussos, vi i altres etcèteres, la qual cosa donava lloc a dos situacions: d’una banda, l’ocasió que els joves tenien per a reunir-se i menjar, beure i ballar, així com conéixer altres joves i festejar, i, d’altra banda, el sentiment dels pares. Evidentment, per als progenitors no tindria cap efecte balsàmic.

S’interpreta completament amb instruments de corda, que solen ser el guitarró, la guitarra, el llaüt i la bandúrria, a més de les postisses. L’estructura del ball és: el passeig pla, la durada del qual depén de la veu que canta, ja que podrà esperar més o menys per a donar l’entrada; la passada, que s’interpreta quatre voltes, i el final, i així successivament fins que s’acabe la cançó. Hem reproduït ací els versos que va arreplegar Pep Gimeno “Botifarra” a Xàtiva i que ell mateix ha cantat per acompanyar el grup:

El vetlatori a l’albat

xiquetes vol començar,

que està ja tot preparat

i podeu anar ballant.

La cosa més dolça i fina,

més que el millor pensament,

a tots els presents ens don

que estiga de cos present.

L’alegria d’esta nit

per a tots ens ha arribat

no ens l’ha donat el vi,

sinó des del cel l’albat.

La mare i el pare ploren,

no ploreu pel xiquet,

que s’ha mort la criatura

i s’ha tornat angelet.

Ara només puc plorar

llàgrimes de melangia,

que un mal ven se m’han emportat

el clavell que més volia.

Pel que fa als de saló, parlarem del Bolero Estrella i el Bolero Pla. És al segle XVIII que assoliran més importància aquest tipus de balls de parella, recollits i ballats als recintes dels palaus. D’aquesta manera, el poble els intentarà imitar, adaptant-los a les passades de la dansà i formaran els boleros populars, de carrer, que mantindran els quadres de dues parelles. Finalment, l’últim ball que esmentarem i que sol ballar el grup és el Dotze i u. El cant evoluciona i dóna passades de dotze punts, que, en ser ballades, dóna lloc als u i dotze. Novament, deriva de la dansà, conserva el pas pla en la tornada i s’executa amb música de corda; entre tornada i tornada, es canta. Tornem a escriure-hi els versos que canta Pep Gimeno “Botifarra, versos que li ensenyà la tia Rosario de Canals. Explica “Botifarra” que, abans, els espectadors llançaven peladilles a la rondalla i als balladors en senyal d’agraïment.

Tinc una gràcia molt bona,

la que m’ha donat sant Pere.

Quan veig una xica guapa,

se me’n van els ulls darrere.

Senyoreta del Campello,

si voleu matar els lladres,

poseu aigua a la serena

i fulletes de baladre.

Quan passe pel teu carrer,

sempre vaig mirant a terra,

pâ que ton pare no em diga

que vaig a formar-li guerra.

Davall d’una bresquillera

em digueres que em volies,

des d’entonces aquell arbre

fa més dolces les bresquilles.

A més de la festa de la Magdalena, també participen a les festes de Sant Joan i a les de Sant Antoni. Així mateix, des de 1998, junt a les dues altres associacions, actuen a la Fira d’octubre de l’Olleria. Fora del territori ollerià, han participat als aplecs de danses de la Vall d’Albaida (el primer dels quals, el 1996, coincideix en l’any de formació del grup, que organitzà aquella trobada). Des de 2001, també acudeixen a Ontinyent, a la Trobada d’Escoles de Dansa del Centre FPA de Sant Carles d’Ontinyent. Tres anys després, el desembre de 2004, el grup de danses El Revol inicia un intercanvi de suport dels balls tradicionals a Sant Pere de Ribes; el 2006, aquest grup de danses, anomenat Les Gitanes, va a l’Olleria, junt a la Colla de Dimonis per a col·laborar amb ells a la Magdalena.

A pesar de la multitud d’actuacions que tenen a l’any, El Revol no ha parat d’investigar i recopilar balls de la Vall d’Albaida i de la Costera per a ampliar el seu repertori, per això, des de maig de 2001, els dansadors actuen al Teatre Cine Goya de l’Olleria. Allí, acompanyats de rondalla i de cantaor, mostren tot allò que han preparat i han assajat al llarg de l’any, i, com a sorpresa, sempre posen en escena un ball nou amb diverses col·laboracions. Aquest acte també ens serveix per a fixar-nos en els detalls dels vestits, en les peces i els complements que porten.

Per exemple, la indumentària pròpia de la dona és: la camisa, les calces, els lligacames, els enagos, la falda, la cotilla (una faixa ampla reforçada amb barnilles que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones), el gipó (per a cobrir el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyit i ajustat al cos, amb mànegues), el mocador (de cap, de coll, mantonets, mantó, caputxa i mantellina. Hi ha balls en què les dones han de ballar amb el cap tapat), el davantal (de festa o de feina), les espardenyes o les sabates.

Quant a la roba de l’home, la comprenen: la camisa, els calçotets, els saragüells, el jupetí, la faixa corretja, les alforges (sacs oberts pel mig i tancats pels caps, que formen dues bosses grosses, ordinàriament quadrangulars), les calces o mitges (calça redona, de traveta o mitja calça), els lligacames, les polaines, les espardenyes (de ramalet i de careta), la sabata, la còfia (per mudar o de diari), el capell i el mocador.

A totes aquestes peces i complements, cal afegir, tant a homes com a dones, l’ús de les postisses o castanyoles. Són uns instruments de percussió formats per dues peces de fusta dura o de vori tallades en forma de castanya, la part superior i més estreta de les quals, l’orella, té dos forats per on passa el cordó que les lliga. Els dansadors i les dansadores, a més d’haver d’anar en compte amb el passos dels balls, també han de fer picar les postisses. Es col·loquen a les mans i es toquen a mesura que mouen els dits en un moviment anomenat “pic i repic”.

Finalment, Mari remarca que, des del vestit fins a les postisses, cada ballador es paga el seu material, per la qual cosa no hi ha uniformitat d’indumentària. Són els adults els que es poden permetre unes peces de més luxe, més cridaneres, perquè no depenen dels altres. Al contrari que els més joves, que s’han de conformar amb allò bàsic. I parlant de joves, recorda que no hi ha una edat fixa per a eixir a ballar a l’escenari: “des dels més vells fins als més menuts, sempre que estiguen en el grup, poden eixir a ballar”. Això sí, “el primer ball que han d’aprendre, comencen a l’edat que comencen, és la Jota de l’Olleria”.