Blocs de VilaWeb

3. La follia, els castells humans i els balls

La rutina quotidiana de les dotze hores laborals; unes normes (a)socials que discriminen tot allò que se n’ix de les pautes fixades; la vergonyosa monotonia del dia a dia; la grisor de les oficines, de les ciutats; l’automatisme dels cafés per a mantenir-nos desperts; el tic-tac del rellotge que ens converteix en submisos. En definitiva, una societat que ens esclavitza. Però, tot és obscur? La resposta és: no! Entre tant de pessimisme, al llarg de la història han nascut les anomenades festes de folls. Unes festes de burla, de sàtira cap a l’ordre social, les autoritats i tot allò políticament correcte; unes festes plenes de l’alegria que suposa el capgirament d’unes normes que ningú ha votat i que ens han imposat.

Per exemple, tenim els Diables de Foc, com els del Forcall (Els Ports). Vestits de blanc i amb elegants ornaments rojos i blaus, acacen Sant Antoni i Sant Pau, que estan tan relaxats amb la gran quantitat de taronges que posseeixen i les seues revistes pornogràfiques, tot dins de la Santantonada. Allí, els dimonis intenten temptar un sant que acaba vencent qualsevol pecat. Tanmateix, quan el llancen al foc, aquest també el rebutja perquè està ple de virtuts. Se celebren durant l’hivern, al qual cal burlar, ja que sempre s’ha utilitzat per a fer por, per la foscor i la gelor característiques d’eixa estació.

Una altra festa de folls és la dels Enfarinats, a Ibi (La Foia de Castalla), que va nàixer a finals del segle passat. En aquest cas, els enfarinats fan paperets i avisen que, quan siga l’hora de dinar, faran com els polítics en campanya electoral “inaugurar una caguerada abans d’una bona menjorrada” (recordem que en època electoral, tot s’inaugura: piscines cobertes sense aigua, hospitals en males condicions, aeroports sense avions…). Així, doncs, cada 28 de desembre, aquestos personatges prenen, simbòlicament, el govern local i imposen un nou ordre basat en el llançament d’ous i de farina. Els ciutadans que s’atrevisquen a creuar per la plaça de l’església, que és el quarter dels enfarinats, i no complisquen les seues ordres, acabaran emblanquinats.

I, finalment, la que ens interessa per a aquest treball: el Ball dels Locos. Per a conéixer més a fons aquesta tradició ens adrecem, de nou, a Josep Albinyana, qui ha escrit un treball sobre el ball (El Ball dels Locos de l’Olleria, 1997). El primer que ens conta és que, dins de les festes de folls, cal trobar l’origen dels “locos” en el Ball de Valencians. Aquest ball consistia en una sèrie de quadres de dansa amb música de dolçaina i tabal, i acabava amb l’alçament d’una xicoteta torre humana. Ara bé, per l’esplendor que despertava aquesta torre, de tres o quatre pisos, va anar prenent més importància que el mateix ball. I eixa és la base de l’actual Ball dels Locos.

Cada any, a la festa de la Magdalena, en acabar el grup de danses El Revol, una colla dels “locos” es posen en dues files, una enfront de l’altra, i comencen el ball de carxots. Per a açò, utilitzen un bastó de fusta cobert –només la meitat– de pell de conill farcida de borra o de llana, i amb cascavells, amb què es colpegen. Popularment, se l’anomena “carxot” (i d’ací el nom del ball). Albinyana ens explica que, abans, cridaven mentre pegaven els colps, donant una sensació de desgavell, d’enrenou, de ball desorganitzat. A més, al mig de la plaça apilotaven branques de pi i hi portaven els detinguts (ells eren els que feien complir l’ordre), on els convidaven a beure i a pagar una multa. Tornant a l’actualitat, mentre realitzen el ball de carxots o de bastons, la dolçaina i el tabal sonen al ritme d’una melodia que s’ha titulat “Ball dels Locos”, també recopilada a partir d’enquestes amb la gent major.

Quan acaben de ballar, és quan comença la part grossa de l’espectacle. El cap de colla, que és el que dirigeix la resta, demana silenci al públic i ordena quin tipus de castell faran i quines persones el realitzaran, mentre la Morralla amenitza l’estona amb “Pit i Amunt” o “La Muixaranga”, entre d’altres. Sara Vidal, actual presidenta de l’associació, ens descriu algunes de les figures que porten a terme. Una de les més conegudes és el “Castell de la bóta”, que consisteix a fer un castell de 3 o 4 altures (depenent de la gent que hi haja). Si el fan de 4, en el primer pis es col·loquen tres persones, en el segon, tres més, en el tercer, dues, i en l’últim, una, que serà qui bega vi o mistela de la bóta. També tenen el “Pilar de quatre”, en què es forma una torre humana de només una persona per pis, quedant, al final, quatre pisos. Un tercer típic és “l’Alcoianet”, figura que només fan aquestos castellers, ja que se la inventaren en una entrada de Moros i Cristians d’Alcoi. Formen una mena de piràmide on al primer pis hi ha tres persones, al segon, dues, i, al primer, una, que s’obri i saluda. “L’Aixecat” és una variant del “Castell de la bóta” o de “l’Alcoianet”, on els de baix de tot s’asseuen a la gatzoneta i van alçant-se. I, per últim, el més vistós és el de la “Figuereta”. Novament, pren la base del “Castell de la bóta”, però, el que puja dalt de tot fa la figuereta, és a dir, posa les mans en terra i les cames en l’aire.

Ens comenta Sara Vidal que les diferents torres depenen molt de la quantitat de gent que hi ha disponible per a l’actuació. Diu que la màxima altura a la qual han arribat és a la de cinc pisos: “En una Magdalena vam arribar a fer un ‘tres de cinc’: tres al primer pis, tres més al segon, tres al tercer, dos al quart i un al cinqué. Evidentment, comptàvem amb molta gent.”

Respecte a la indumentària, ens crida l’atenció els colors i el tipus de tela de la roba. El vestit, històricament, estava format de camisa amb pedaços i pantalons fets amb tela de matalàs a ratlles roges i blanques (colors de l’escut del poble, que també empra l’equip de futbol). Calçaven espardenyes, a les vetes de les quals es penjaven igualment cascavells per a remarcar els ritmes del ball. Hui en dia, pel que fa a la part superior, o visten una camisa de tela, o es posen l’oficial del grup, amb el logotip. Per a ajudar a col·locar els peus i impulsar-se, a la cintura s’ajusten una faixa.

Volem parlar ací del perquè del castellanisme “locos” i no “bojos” o “folls”. L’explicació que ens dóna Albinyana és que “boig” o “foll” semblava massa dur, massa estricte, amb unes connotacions totalment negatives. En canvi, el mot “loco”, estranger del català, denotava una certa distància i, fins i tot, era pres amb sorna o ironia. I és que aquestos “locos” ja duen anys portant la follia pertot arreu. A banda de la festa de la Magdalena, cada any actuen, com les altres dues organitzacions, a la Fira d’octubre i, en alguna ocasió, a la cavalcada de Reis de la mateixa població. No obstant això, no s’ hi estanquen, i han viatjat fins a Morella, a Nules, a Ontinyent o Sant Pere de Ribes. També han participat en la Trobada de Muixerangues d’Algemesí (2000 i 2008), en les trobades d’escoles en valencià, en l’Aplec de Muixerangues Valencianes a Sueca (2004 i 2006) o en la Mostra del Folklore Viu a Tarragona (2004), així com en el concert Un poble en moviment, d’Obrint Pas, junt a la Construcció de la Safor, en l’homenatge a Ovidi Montllor (2005).