Blocs de VilaWeb

No n’havia tornat a parlar, de les festes del meu poble. Però ara no es tracta d’allò que si no eres de comparsa, no en gaudeixes i altres etcèteres. El que vinc a comentar és que hi ha quelcom d’estrany, però les revetlles no omplin el parc ni la meitat que els pobles del voltant durant els mesos de juliol i agost. Què passa a l’Olleria i en què es diferencia amb la Pobla, Albaida, Aielo, Guadasséquies, Alfarrasí o Benigànim? En alguns d’aquestos pobles veïns, el poble pot participar en les respectives festes. Però no és eixa la causa del problema. En alguns d’aquestos pobles veïns, no prenen tanta importància les comparses, els masets o les filâes. Però, de nou, no és eixa la causa del problema.

A l’Olleria, hi ha dues maneres de viure les festes patronals: com a participant (en un dels dos bàndols) o com a espectador. Evidentment, la primera opció no és apta per a tots, però és el que toca. Així, doncs, humilment ens hem d’adaptar a les circumstàncies. I ho fem: anem als alardos, veiem les processons, gaudim amb l’entrâ i les ambaixâes… Tanmateix, i ací és on torne al fil de la qüestió, a l’hora de la música, de l’orquestra, només alguns jovenets i algunes famílies que passen per allí, senten uns repertoris repetitius, que cansen, amb temes d’ahir i de hui (més d’ahir o de despús-ahir que de hui). On és la joventut? Fins ara es creia que a les comparses, però, si dissabte passat estaven tancades (si més no, a una determinada hora, quan altres anys han romangut obertes fins ben entrada la matinada), per on estava la major part de la població? Potser la crisi ha influït excessivament en l’ànim del personal, però quan acudim a Albaida, per exemple, ens reunim molts ollerians.

La solució, i no sóc jo qui ha descobrit cap nou continent -ho vaig escoltar diverses voltes el cap de setmana-, passa per allò de si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya. I prova d’açò és que, divendres, una xaranga i una discomòbil, pagades pels pubs i per gent com el pare de la reina major (on estan els diners de l’Ajuntament? L’any passat ja els van salvar el cul els pubs i, enguany, novament, gràcies als pubs i altra gent, s’evita que ens quedem amb els braços creuats en un dia de festes), van reunir moltíssima gent, quasi tots del mateix poble, en la zona dels pubs. Una zona que, d’altra banda, és molt més cèntrica i està més a prop de tots els locals que no el parc. Entre cançó i cançó, la gent pot anar a saludar aquell amic o familiar que el convidarà a un cubata, i no es molesta tant a l’hora de tornar-hi. Un altre indret idoni seria la Plaça de la Vila que, recorde, sempre s’ha omplit també quan hi ha hagut alguna orquestra.

Sé que el parc és una meravella, molt bonic, molt ben adaptat. Però està molt allunyat del nucli urbà, d’on es viu la vertadera festa, d’on es destil·la l’ambient festiu que durant quinze dies impregna l’Olleria. I, a això, se li suma que els preus de les begudes són de cinc euros el got en les barres que hi col·loquen. El món, econòmicament parlant, no està disposat a pagar tant quan a cinc passes ho tenen.

Les queixes (jo mateix en aquell apunt de fa tres anys) sempre van en la direcció: o de comparsa, o res. Però no tot queda en això. El regidor de festes podria adonar-se que el lloc no és el més apropiat, que la gent prefereix les xicotetes distàncies i que, a més, es donarien diners als pubs i no caldria que cridaren cap carpa ni cap barra per a vendre la beguda. Què voleu que vos diga, toca obrir la ment i adaptar-se al que hi ha: les comparses -la gent que hi pertany- ens donen els espectacles, sense elles no hi hauria res. I, per això, els hem d’estar agraïts cada any. Però l’Ajuntament també podria pensar més en els que no ens podem permetre eixes despeses i a fomentar allò que és del poble. 

Així que, per favor, encara que sé que aquestes línies no serviran per a res, al senyor regidor de Festes, tinga en compte que si la revetlla segueix en el mateix lloc, cada any es quedarà menys gent sentint el “No me mires” o el “Soldadito marinero”, fins que arribe un dia que no hi anirà ningú. I, després, els estigmes són molt difícils d’esborrar.

BIBLIOGRAFIA

Albinyana, Josep, El Ball dels Locos de l’Olleria, Ontinyent, IEVA / Col·lectiu l’Olla, 1997.

Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B., Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, Moll, 1978. [Disponible en línia a < http://dcvb.iecat.net>.]

Cuscó, Joan, Els Beguins. L’heretgia a la Catalunya Medieval, Barcelona, PAM, 2005.

Diccionari de la llengua catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993. [Disponible en línia a < http://diccionari.cat>.]

Martínez, Antoni, La veu de la memoria. Pep Gimeno Botifarra, València, [s.n.], 2011.

Picknett, Lynn, La verdadera historia de María Magdalena, Teià, Robinbook, 2008.

Rarmírez, Germà, L’Olleria. Vila Reial, L’Olleria, Col·lectiu l’Olla, 1989.

 

AGRAÏMENTS

Vull agrair, pel temps dedicat, per la seua disponibilitat i per la seua paciència, la informació, l’ajuda i els consells que m’han donat Josep Albinyana, Vicent “el del pati”, Eva Albinyana, Ivet Oviedo, Xavi Sahuquillo, Mari “la de l’estanc” i Sara Vidal. També he de donar les gràcies a les diverses associacions que m’han aportat dades rellevants, fotografies i partitures: Col·lectiu l’Olla, Grup de dolçainers i tabaleters La Morralla, Grup de danses El Revol, Ball dels Locos i Escouts Sant Jordi. I, finalment, al professor Emili Casanova, qui ha corregit aquest treball i qui ha hagut de suportar heroïcament els infinits correus amb dubtes. Moltes gràcies.

La festa de la Magdalena, aquell arbre amb les tres branques principals (El Revol, La Morralla i el Ball dels Locos), s’ha consolidat com a festa a l’Olleria després dels seus quinze anys. No obstant això, el recorregut que ha hagut de caminar durant la seua curta –encara– vida, no ha estat exempt de polèmiques alienes als grups. Hem considerat adequat aquest adjectiu, ja que en cap moment les associacions han volgut buscar problemes. Però, com que la classe dominant vol eliminar tot allò que sone a autòcton, a tradicional, a folklore, a arrels d’un poble, a memòria, i prefereix les importacions estrangeres, tampoc són estranys (en un país anòmal com el nostre, tot siga dit) els obstacles que han hagut de superar.

En primer lloc, quan Josep Albinyana i Eva Albinyana decidiren (re)implantar la festa a l’Olleria i la negació immediata del govern d’aleshores. Després, afortunadament, els ho permeteren fer. Quina maldat pot haver-hi en un sopar de carrer, que ajunte els veïns d’un poble, amb esdeveniments tradicionals i populars de la seua història? El 2007 l’església se’ls tira a sobre per la portada que havien preparat, sense ganes d’ofendre ningú, per al programa de la jornada: una magdalena gegant amb una dolçaina clavada dalt de tot. Des de l’àmbit religiós, ho veuen com un atac, com una burla, cap a la titular de la parròquia. Es multipliquen els insults i les etiquetes sobreexplotades de “rojos catalanistes”. Però l’acte es realitza amb total normalitat. L’any següent, en canvi, el polifacètic alcudià Toni de l’Hostal dibuixa, a mode de protesta per tot el que havia passat, una altra magdalena gegant que amb una mà agafa l’escut del poble i amb l’altra persegueix membres de les diferents organitzacions, i l’església no mostra ninguna queixa. Sembla que amb el temps han aplegat a un acord: tot i que la Magdalena comença amb un revolteig de campanes i una dansà davant la porta de la parròquia, era una festa profana, però amb el nou rector es fa una missa.

Pel tema de les subvencions també han tingut algun problema. Ja hem comentat que no reben ajudes per part de l’ajuntament (almenys, no les mateixes que podria rebre, per exemple, la Junta Central Festera de Moros i Cristians); només els netegen la plaça i els munten l’entarimat. Ara també els deixen les cadires, però abans les havien de dur cada grup d’on pogueren. Tanmateix, des de la Confraria de Santa Maria Magdalena creuen que el regidor els dóna una excessiva quantitat de diners i reclamen el mateix dret. En una reunió entre aquest, la confraria i el grup de la Magdalena, queda tot solucionat i tornen a la normalitat. “Per a no dir mentides, aquest últim any m’han regalat un tiquet per al sopar, però ha sigut per gentilesa. Sempre ens l’hem pagat nosaltres, i sempre ens hem hagut d’amollar nosaltres diners per a mantenir-ho.”, confessa Eva.

Llevat d’aquestos casos aïllats, cada juliol, la Magdalena augmenta el seu aforament; el 2011 van superar els 300 assistents. Són xifres menudes i humils segons com es mire, però, si ho comparem amb els primers anys, en què només hi anaven els que actuaven, és un autèntic èxit. I és un èxit que, a partir de l’esforç, de l’interés i de les ganes d’una colla de joves per tirar avant una iniciativa cultural hui en dia hi haja aquell revolteig de campanes, aquelles danses fins la Plaça de la Vila, aquells castells humans i aquella música esgarrada pel so de la dolçaina. I és un èxit que ho hagen aconseguit a partir d’ells mateixos, com si foren les bases d’un “Castell de bóta”, com si seguiren els passos estrictes d’aquella jota, com si anaren al compàs de dos per quatre de la Dansà de l’Olleria.

La festa de la Magdalena és, en definitiva, el resultat de la il·lusió, del coratge d’intentar situar la població de l’Olleria en un lloc destacable, amb una festa pròpia i diferent de les dels altres pobles. Una festa que reuneix tradició i modernitat, amb les actuacions de després del sopar de Xavi Castillo, Sigarrito Jou i Kutxu Maracas o Lilit i Dionís, entre d’altres. Una festa perquè els veïns del nord sopen amb els veïns del sud, però a la qual està convidat tot aquell que hi vulga anar, sense discriminacions i per la modesta quantitat de 3 o 4 euros. Una festa, fruit del treball de recopilació dels desficiosos, que serveix d’escaparata a les noves generacions. Una festa que no vol oposar-se a les altres festes del poble, com s’ha pensat des dels sectors més conservadors; vol sumar, no restar. Una festa que busca la normalitat i vol aplegar gent de qualsevol condició política. Una festa que, com aquestos últims quinze anys, lluita contracorrent. Així és que, pit i amunt!, i que dure molts anys més.

3. La follia, els castells humans i els balls

La rutina quotidiana de les dotze hores laborals; unes normes (a)socials que discriminen tot allò que se n’ix de les pautes fixades; la vergonyosa monotonia del dia a dia; la grisor de les oficines, de les ciutats; l’automatisme dels cafés per a mantenir-nos desperts; el tic-tac del rellotge que ens converteix en submisos. En definitiva, una societat que ens esclavitza. Però, tot és obscur? La resposta és: no! Entre tant de pessimisme, al llarg de la història han nascut les anomenades festes de folls. Unes festes de burla, de sàtira cap a l’ordre social, les autoritats i tot allò políticament correcte; unes festes plenes de l’alegria que suposa el capgirament d’unes normes que ningú ha votat i que ens han imposat.

Per exemple, tenim els Diables de Foc, com els del Forcall (Els Ports). Vestits de blanc i amb elegants ornaments rojos i blaus, acacen Sant Antoni i Sant Pau, que estan tan relaxats amb la gran quantitat de taronges que posseeixen i les seues revistes pornogràfiques, tot dins de la Santantonada. Allí, els dimonis intenten temptar un sant que acaba vencent qualsevol pecat. Tanmateix, quan el llancen al foc, aquest també el rebutja perquè està ple de virtuts. Se celebren durant l’hivern, al qual cal burlar, ja que sempre s’ha utilitzat per a fer por, per la foscor i la gelor característiques d’eixa estació.

Una altra festa de folls és la dels Enfarinats, a Ibi (La Foia de Castalla), que va nàixer a finals del segle passat. En aquest cas, els enfarinats fan paperets i avisen que, quan siga l’hora de dinar, faran com els polítics en campanya electoral “inaugurar una caguerada abans d’una bona menjorrada” (recordem que en època electoral, tot s’inaugura: piscines cobertes sense aigua, hospitals en males condicions, aeroports sense avions…). Així, doncs, cada 28 de desembre, aquestos personatges prenen, simbòlicament, el govern local i imposen un nou ordre basat en el llançament d’ous i de farina. Els ciutadans que s’atrevisquen a creuar per la plaça de l’església, que és el quarter dels enfarinats, i no complisquen les seues ordres, acabaran emblanquinats.

I, finalment, la que ens interessa per a aquest treball: el Ball dels Locos. Per a conéixer més a fons aquesta tradició ens adrecem, de nou, a Josep Albinyana, qui ha escrit un treball sobre el ball (El Ball dels Locos de l’Olleria, 1997). El primer que ens conta és que, dins de les festes de folls, cal trobar l’origen dels “locos” en el Ball de Valencians. Aquest ball consistia en una sèrie de quadres de dansa amb música de dolçaina i tabal, i acabava amb l’alçament d’una xicoteta torre humana. Ara bé, per l’esplendor que despertava aquesta torre, de tres o quatre pisos, va anar prenent més importància que el mateix ball. I eixa és la base de l’actual Ball dels Locos.

Cada any, a la festa de la Magdalena, en acabar el grup de danses El Revol, una colla dels “locos” es posen en dues files, una enfront de l’altra, i comencen el ball de carxots. Per a açò, utilitzen un bastó de fusta cobert –només la meitat– de pell de conill farcida de borra o de llana, i amb cascavells, amb què es colpegen. Popularment, se l’anomena “carxot” (i d’ací el nom del ball). Albinyana ens explica que, abans, cridaven mentre pegaven els colps, donant una sensació de desgavell, d’enrenou, de ball desorganitzat. A més, al mig de la plaça apilotaven branques de pi i hi portaven els detinguts (ells eren els que feien complir l’ordre), on els convidaven a beure i a pagar una multa. Tornant a l’actualitat, mentre realitzen el ball de carxots o de bastons, la dolçaina i el tabal sonen al ritme d’una melodia que s’ha titulat “Ball dels Locos”, també recopilada a partir d’enquestes amb la gent major.

Quan acaben de ballar, és quan comença la part grossa de l’espectacle. El cap de colla, que és el que dirigeix la resta, demana silenci al públic i ordena quin tipus de castell faran i quines persones el realitzaran, mentre la Morralla amenitza l’estona amb “Pit i Amunt” o “La Muixaranga”, entre d’altres. Sara Vidal, actual presidenta de l’associació, ens descriu algunes de les figures que porten a terme. Una de les més conegudes és el “Castell de la bóta”, que consisteix a fer un castell de 3 o 4 altures (depenent de la gent que hi haja). Si el fan de 4, en el primer pis es col·loquen tres persones, en el segon, tres més, en el tercer, dues, i en l’últim, una, que serà qui bega vi o mistela de la bóta. També tenen el “Pilar de quatre”, en què es forma una torre humana de només una persona per pis, quedant, al final, quatre pisos. Un tercer típic és “l’Alcoianet”, figura que només fan aquestos castellers, ja que se la inventaren en una entrada de Moros i Cristians d’Alcoi. Formen una mena de piràmide on al primer pis hi ha tres persones, al segon, dues, i, al primer, una, que s’obri i saluda. “L’Aixecat” és una variant del “Castell de la bóta” o de “l’Alcoianet”, on els de baix de tot s’asseuen a la gatzoneta i van alçant-se. I, per últim, el més vistós és el de la “Figuereta”. Novament, pren la base del “Castell de la bóta”, però, el que puja dalt de tot fa la figuereta, és a dir, posa les mans en terra i les cames en l’aire.

Ens comenta Sara Vidal que les diferents torres depenen molt de la quantitat de gent que hi ha disponible per a l’actuació. Diu que la màxima altura a la qual han arribat és a la de cinc pisos: “En una Magdalena vam arribar a fer un ‘tres de cinc’: tres al primer pis, tres més al segon, tres al tercer, dos al quart i un al cinqué. Evidentment, comptàvem amb molta gent.”

Respecte a la indumentària, ens crida l’atenció els colors i el tipus de tela de la roba. El vestit, històricament, estava format de camisa amb pedaços i pantalons fets amb tela de matalàs a ratlles roges i blanques (colors de l’escut del poble, que també empra l’equip de futbol). Calçaven espardenyes, a les vetes de les quals es penjaven igualment cascavells per a remarcar els ritmes del ball. Hui en dia, pel que fa a la part superior, o visten una camisa de tela, o es posen l’oficial del grup, amb el logotip. Per a ajudar a col·locar els peus i impulsar-se, a la cintura s’ajusten una faixa.

Volem parlar ací del perquè del castellanisme “locos” i no “bojos” o “folls”. L’explicació que ens dóna Albinyana és que “boig” o “foll” semblava massa dur, massa estricte, amb unes connotacions totalment negatives. En canvi, el mot “loco”, estranger del català, denotava una certa distància i, fins i tot, era pres amb sorna o ironia. I és que aquestos “locos” ja duen anys portant la follia pertot arreu. A banda de la festa de la Magdalena, cada any actuen, com les altres dues organitzacions, a la Fira d’octubre i, en alguna ocasió, a la cavalcada de Reis de la mateixa població. No obstant això, no s’ hi estanquen, i han viatjat fins a Morella, a Nules, a Ontinyent o Sant Pere de Ribes. També han participat en la Trobada de Muixerangues d’Algemesí (2000 i 2008), en les trobades d’escoles en valencià, en l’Aplec de Muixerangues Valencianes a Sueca (2004 i 2006) o en la Mostra del Folklore Viu a Tarragona (2004), així com en el concert Un poble en moviment, d’Obrint Pas, junt a la Construcció de la Safor, en l’homenatge a Ovidi Montllor (2005).

2. Dolçaina i tabal: la música d’un poble

Hem vist que el resultat de les investigacions i de les enquestes va ser una mena de melodia semblant a l’antiga Dansà de l’Olleria, adaptada pel músic Xavi Sahuquillo a la dolçaina. Així, doncs, els dansadors necessitaven una música que seguira les tradicions folklòriques: els instruments de corda i, com no, la dolçaina i el tabal. No obstant això, el grup de dolçainers i tabaleters de l’Olleria no naix per la necessitat del grup de danses El Revol.

Molts anys abans de la primera festa de la Magdalena, Carme Mompó, Joaquín Casanova i Juli Micó fan reaparéixer a l’Olleria un instrument tan tradicional com la dolçaina. Aleshores, podem parlar d’una base pel que fa a l’ensenyament de dolçaina. Aquest és un instrument de vent, de fusta, de perforació cònica i llengüeta doble. El tudell és l’element cònic, metàl·lic, que s’introdueix en l’embocadura de la dolçaina per a canalitzar l’aire insuflat a través de la canya. Sol anar acompanyat del so del tabal o timbal. Serà a partir de l’encontre escolta a Mallorca que es despertarà la curiositat d’aprendre aquest instrument tan valencià. I, és clar, més avant quan requerisquen el saber de Xavi per a adequar la melodia. Així, junt a les danses, la colla de dolçainers i tabaleters actuarà a la Magdalena. Això sí, els primers anys caldrà l’ajuda dels dolçainers d’Ontinyent, El Regall, que els donaran classes.

Tanmateix, a mesura que han passat els anys, també li han posat música als diferents balls i castells del Ball dels Locos. Per tant, entre les cançons que toquen, trobem: la “Dansà de l’Olleria” (Entrada, dansà i fandango), la de “Ball dels Locos” (que realitzen durant el ball de carxots que veurem en l’apartat següent), la del “Pit i Amunt” (crit d’arenga que fan els castellers abans de fer la torre) i la Muixeranga (reivindicada pels nacionalistes, com Joan Fuster, com a himne del País Valencià).

Ens resulta interessant, d’altra banda, el nom del grup: La Morralla. Eva Albinyana, membre de l’associació, ens narra com va sorgir: ella, estudiant aleshores de Filologia Catalana, buscava un substantiu que, per etimologia, estiguera lligat al poble. Però, se li van avançar: “Quan estava buscant un nom que s’adequara a alguna característica del poble, van dir que ja el tenien i que era el de La Morralla”. Tot i que s’ha pensat que el nom ve pel tram del carrer Santa Bàrbara, que és per on passaven, anomenat la Morralla, l’origen és més senzill: ‘Morralla’ significa ‘Persona o cosa considerada de poc valor; xusma’, i, en aquella època, tocar la dolçaina era propi dels “rojos catalanistes”, és a dir, de la gent políticament incorrecta des del punt de vista de la classe dominant. La filòloga confessa que no li va agradar, però que era coherent amb la situació que vivien.

I ja ho veuen: aquella gent de poc valor, apartada de les normes establides, hui en dia té l’agenda plena d’actes. Dins del poble, cada any, toquen a la Magdalena, a la Fira d’octubre, a l’entrada de Moros i Cristians, al cercavila de Carnestoltes de les escoles o en algun concert que fan, ja siga a la Plaça de la Vila o al Teatre Cine Goya. Fora de l’Olleria, han actuat a diferents entrades de Moros i Cristians, com la d’Aielo de Malferit o Alfarrasí; als correfocs, com els de Terrateig; a processons, com a Sueca; a l’Aplec Anual de la Federació de dolçainers i tabaleters, al Real de Gandia o a Castelló de la Plana; a festes com les de Sant Antoni de Palomar; als aplecs de danses, i a tants i tants indrets per on han deixat petjades melòdiques.

Cal destacar que tenen un local d’assaig, el manteniment del qual paguen entre tots els membres de la colla, tant de l’Olleria com de fora. Cada membre de La Morralla paga al mes tants diners per a gaudir de les necessitats bàsiques (llum, aigua, menjar) i pel material; quan cobren per les actuacions, s’ho reparteixen. I tot això, evidentment, sense una ajuda nombrosa per part de les institucions, només amb l’esforç i el coratge de voler seguir aprenent, tocant i fent-nos gaudir d’una música que és nostra.

Com hem assenyalat suara, la festa de la Magdalena naix de la conjuntura d’aquestes tres associacions, de l’interés de crear quelcom per a donar a conéixer el poble a l’exterior, de les ganes de moure’s i de fer activitats alternatives. En definitiva, aquesta festa encara jove naix de la il·lusió de les danses, dels dolçainers i tabaleters i dels castellers per recuperar unes arrels que havien estat massa temps soterrades.

1. Les danses: tipus, història i indumentària

Preguntem per algú que ens puga contar una mica la història aquesta de les danses i dels balls populars i, automàticament, ens exclamen un nom: Mari “la de l’estanc”. A l’endemà mateix, ens presentem en el quiosc. Ella, ja avisada, ens ensenya amb orgull un àlbum magnànim ple de díptics, fotografies, adhesius i altres etcèteres, de les diferents trobades, dels diversos aplecs o de la gran quantitat de concursos on han participat. Comença dient-nos que tot sorgeix perquè, fa uns 15 anys aproximadament, una iniciativa privada posa en marxa un taller de danses valencianes i cultura popular. La missió és recopilar el màxim d’informació possible per recuperar els balls tradicionals del poble. Així, després d’enquestar la gent major, el Tio Faus, un antic clarinetista, recorda unes notes que, amb la consegüent adaptació ja indicada de Xavi Sahuquillo, donen lloc a la Dansà de l’Olleria. Mari, amb un poc d’escepticisme, reconeix que “serà o no la que es ballava aleshores, però és la nostra”. També necessiten saber els passos, per a la qual cosa reclamen ajuda al Grup de Danses d’Ontinyent, grup que, d’altra banda, compartirà cartell moltes voltes amb els ollerians.

La dansà és un ball ritual molt antic que es ballava en commemoracions, festes i esdeveniments importants; és un ball de carrer on participava tota la població. Consistia en dues files, una de xics enfront d’una de xiques, que realitzaven un sol pas, l’anomenat pas pla. Aquest pas està estructurat en diversos blocs de passos, els fandangos, que divideixen la dansà en diversos balls que fan avançar el seguici. Ara bé, aquesta és, tal volta, la disposició més primitiva, però cada poble ha introduït una variant determinada. Per a entendre el ball, ens tornem a dirigir a Eva Albinyana, que ens ensenya com es balla la Dansà de l’Olleria. Destaca la importància de la música, ja que és amb la “treta”, amb què comença tot. La “treta” no és una altra cosa que el repic del tabalet, el qual és més lent a l’Olleria que a altres pobles –en Ontinyent, per exemple, és sempre el mateix ritme. És aleshores quan es forma un quadre amb dues parelles altenades i un dels homes, el cap de dansa, convida primer la dona del seu company i després la seua per a iniciar el ball. A partir d’ací, ja s’agarren els altres dansadors que ballaran durant els quatre fandangos que componen aquesta dansà: el de l’Olleria, el de dins i fora, el de la Gaveta i el del Salido (aquestos dos darrers són els noms de dues partides del terme). Antigament, hi havia un cinqué, l’acaçonet, però es deixà de fer.

Mari ens segueix explicant que el primer ball que s’ensenyava a l’escola de danses era la Jota de la Serra. La jota és un cant que apareix entre el segle XVIII i el XIX. En aquesta concretament, la protagonista és la dona, que pot canviar el pas per iniciativa pròpia. L’home ha d’estar molt atent per seguir-la amb les voltes i els canvis de passada si no vol fer riure o, fins i tot, perdre la parella. No obstant això, a partir del 2010, el poble té la seua jota autòctona: la Jota de l’Olleria, que passa a ser la primera que cal aprendre. Aquesta fou composada per Juan Garcia “el Platero”, mentre que la seua dona, Concepció Tortosa, i mestra del grup, fou qui posà els passos. L’olleriana remarca que, evidentment, no s’ha aconseguit ni per transmissió oral ni per cap tipus de documentació, però “també els altres balls naixen en un moment concret, encara que faça segles”.

Li preguntem per més modalitats de balls que el grup practique i, abans de res, ens els classifica en dos tipus: els de carrer i els de saló. Els de carrer que, com el seu propi nom indica, es ballen al carrer o a la plaça (en tot cas, a l’aire lliure), serien la Dansà, la Jota de la Serra, la masurca –per a buscar novia–, o els boleros populars, entre d’altres. Convé recordar ací que igual que hi havia una cançó per a batre, per a les feines del camp o per a plegar olives, també hi havia un respectiu ball. Des del punt de vista religiós, trobem els balls que seguien el sant en les processons, o els dels xiquets del corpus, que es basava a embolicar i desembolicar unes tires de tela, mentre giraven al voltant d’un altre xiquet que sostenia el pal d’on eixien aquestes tires. Els “u” –o fandangos– també es desenvolupaven al carrer. En ells, la cobla es divideix en dues meitats separades per una breu melodia, pausa que aprofiten els homes per a rondar les dones (L’U del Tio Mariano, l’U de Xàtiva…). Igualment, no podem oblidar la Dansà del Vetlatori, la qual es ballava quan moria un albat, és a dir, un xiquet menor de set anys. Es tenia la creença popular que els albats anaven directament al cel, cosa que era motiu d’alegria; així no passarien les penes del purgatori ni, molt menys, les de l’infern, puix que havien mort a l’alba de la vida (d’ací el nom). El menut es posava en un taüt xicotet vestit de blanc, amb els peus nus, coronat de flors blanques i amb un manollet de les mateixes flors a la mà. Durant la nit que vetlaven l’infant, els pares convidaven les persones perquè els feren companyia. Hi havia cacaus, tramussos, vi i altres etcèteres, la qual cosa donava lloc a dos situacions: d’una banda, l’ocasió que els joves tenien per a reunir-se i menjar, beure i ballar, així com conéixer altres joves i festejar, i, d’altra banda, el sentiment dels pares. Evidentment, per als progenitors no tindria cap efecte balsàmic.

S’interpreta completament amb instruments de corda, que solen ser el guitarró, la guitarra, el llaüt i la bandúrria, a més de les postisses. L’estructura del ball és: el passeig pla, la durada del qual depén de la veu que canta, ja que podrà esperar més o menys per a donar l’entrada; la passada, que s’interpreta quatre voltes, i el final, i així successivament fins que s’acabe la cançó. Hem reproduït ací els versos que va arreplegar Pep Gimeno “Botifarra” a Xàtiva i que ell mateix ha cantat per acompanyar el grup:

El vetlatori a l’albat

xiquetes vol començar,

que està ja tot preparat

i podeu anar ballant.

 

La cosa més dolça i fina,

més que el millor pensament,

a tots els presents ens don

que estiga de cos present.

 

L’alegria d’esta nit

per a tots ens ha arribat

no ens l’ha donat el vi,

sinó des del cel l’albat.

 

La mare i el pare ploren,

no ploreu pel xiquet,

que s’ha mort la criatura

i s’ha tornat angelet.

 

Ara només puc plorar

llàgrimes de melangia,

que un mal ven se m’han emportat

el clavell que més volia.

 

Pel que fa als de saló, parlarem del Bolero Estrella i el Bolero Pla. És al segle XVIII que assoliran més importància aquest tipus de balls de parella, recollits i ballats als recintes dels palaus. D’aquesta manera, el poble els intentarà imitar, adaptant-los a les passades de la dansà i formaran els boleros populars, de carrer, que mantindran els quadres de dues parelles. Finalment, l’últim ball que esmentarem i que sol ballar el grup és el Dotze i u. El cant evoluciona i dóna passades de dotze punts, que, en ser ballades, dóna lloc als u i dotze. Novament, deriva de la dansà, conserva el pas pla en la tornada i s’executa amb música de corda; entre tornada i tornada, es canta. Tornem a escriure-hi els versos que canta Pep Gimeno “Botifarra, versos que li ensenyà la tia Rosario de Canals. Explica “Botifarra” que, abans, els espectadors llançaven peladilles a la rondalla i als balladors en senyal d’agraïment.

Tinc una gràcia molt bona,

la que m’ha donat sant Pere.

Quan veig una xica guapa,

se me’n van els ulls darrere.

 

Senyoreta del Campello,

si voleu matar els lladres,

poseu aigua a la serena

i fulletes de baladre.

 

Quan passe pel teu carrer,

sempre vaig mirant a terra,

pâ que ton pare no em diga

que vaig a formar-li guerra.

 

Davall d’una bresquillera

em digueres que em volies,

des d’entonces aquell arbre

fa més dolces les bresquilles.

 

A més de la festa de la Magdalena, també participen a les festes de Sant Joan i a les de Sant Antoni. Així mateix, des de 1998, junt a les dues altres associacions, actuen a la Fira d’octubre de l’Olleria. Fora del territori ollerià, han participat als aplecs de danses de la Vall d’Albaida (el primer dels quals, el 1996, coincideix en l’any de formació del grup, que organitzà aquella trobada). Des de 2001, també acudeixen a Ontinyent, a la Trobada d’Escoles de Dansa del Centre FPA de Sant Carles d’Ontinyent. Tres anys després, el desembre de 2004, el grup de danses El Revol inicia un intercanvi de suport dels balls tradicionals a Sant Pere de Ribes; el 2006, aquest grup de danses, anomenat Les Gitanes, va a l’Olleria, junt a la Colla de Dimonis per a col·laborar amb ells a la Magdalena.

A pesar de la multitud d’actuacions que tenen a l’any, El Revol no ha parat d’investigar i recopilar balls de la Vall d’Albaida i de la Costera per a ampliar el seu repertori, per això, des de maig de 2001, els dansadors actuen al Teatre Cine Goya de l’Olleria. Allí, acompanyats de rondalla i de cantaor, mostren tot allò que han preparat i han assajat al llarg de l’any, i, com a sorpresa, sempre posen en escena un ball nou amb diverses col·laboracions. Aquest acte també ens serveix per a fixar-nos en els detalls dels vestits, en les peces i els complements que porten.

Per exemple, la indumentària pròpia de la dona és: la camisa, les calces, els lligacames, els enagos, la falda, la cotilla (una faixa ampla reforçada amb barnilles que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones), el gipó (per a cobrir el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyit i ajustat al cos, amb mànegues), el mocador (de cap, de coll, mantonets, mantó, caputxa i mantellina. Hi ha balls en què les dones han de ballar amb el cap tapat), el davantal (de festa o de feina), les espardenyes o les sabates.

Quant a la roba de l’home, la comprenen: la camisa, els calçotets, els saragüells, el jupetí, la faixa corretja, les alforges (sacs oberts pel mig i tancats pels caps, que formen dues bosses grosses, ordinàriament quadrangulars), les calces o mitges (calça redona, de traveta o mitja calça), els lligacames, les polaines, les espardenyes (de ramalet i de careta), la sabata, la còfia (per mudar o de diari), el capell i el mocador.

A totes aquestes peces i complements, cal afegir, tant a homes com a dones, l’ús de les postisses o castanyoles. Són uns instruments de percussió formats per dues peces de fusta dura o de vori tallades en forma de castanya, la part superior i més estreta de les quals, l’orella, té dos forats per on passa el cordó que les lliga. Els dansadors i les dansadores, a més d’haver d’anar en compte amb el passos dels balls, també han de fer picar les postisses. Es col·loquen a les mans i es toquen a mesura que mouen els dits en un moviment anomenat “pic i repic”.

Finalment, Mari remarca que, des del vestit fins a les postisses, cada ballador es paga el seu material, per la qual cosa no hi ha uniformitat d’indumentària. Són els adults els que es poden permetre unes peces de més luxe, més cridaneres, perquè no depenen dels altres. Al contrari que els més joves, que s’han de conformar amb allò bàsic. I parlant de joves, recorda que no hi ha una edat fixa per a eixir a ballar a l’escenari: “des dels més vells fins als més menuts, sempre que estiguen en el grup, poden eixir a ballar”. Això sí, “el primer ball que han d’aprendre, comencen a l’edat que comencen, és la Jota de l’Olleria”.

Per a parlar dels inicis d’aquesta festa, ens reunim amb Josep Albinyana i Vicent “el del pati”, ambdós pertanyents al Col·lectiu l’Olla. Segons el santoral, el dia dedicat a Santa Maria Magdalena és el 22 de juliol. A l’Olleria, aquest dia era festa laboral: hi havia misses i processons, i, com conta Vicent, moltes famílies anaven a passar el dia als banys de Bellús, localitat també valldalbaidina. “Recorde com el meu germà i jo agafàvem l’autobús i, amb la berena, ens n’anàvem al balneari”, explica. Tanmateix, i per la proximitat d’aquest dia amb el 18 de juliol, Día del Alzamiento, i el 25 de juliol, Dia de Sant Jaume Apòstol, la festa de la Magdalena va anar caient en l’oblit fins que a les darreries dels anys seixanta deixa de celebrar-se. I encara haurien de passar aproximadament trenta anys fins que hi tornara a haver una festa en honor a Maria Magdalena. Ara bé, aquesta seria totalment diferent, seria la tradició actualitzada i adaptada als nous temps.

L’any 1995, com si totes les constel·lacions s’hagueren posat d’acord en aquell moment perquè es complira el fet, diferents associacions comencen a moure’s per crear “una gran festa, una festa que hem fet nostra”, com ens conta la filòloga olleriana Eva Albinyana. El Ball dels Locos, el grup de danses El Revol i el grup de dolçaines i percussió La Morralla, ajudats per l’Associació Escolta Sant Jordi i el Col·lectiu l’Olla, seran les tres puntes del trident que donaran color a la nova festa de la Magdalena.

Tot comença quan el 1995, un grapat de joves (catorze o quinze, aproximadament) de l’Associació Escolta Sant Jordi tornen d’una trobada escolta dels Països Catalans que havia tingut lloc a les Illes Balears. Allí observen com es van trencant certes barreres amb les cançons en català, alguns jocs de rol, ball de bots, torres humanes o castells, cosa que els desperta un gran interés. Ja al País Valencià, hi decideixen investigar. Paral·lelament, i segons Josep Albinyana, durant la gravació d’un antic casalot per a un arxiu d’imatges, troben un article on es parla del Ball dels Locos i on es diu que l’última vegada que es realitzà al poble fou el 1917. Moguts pel descobriment, es disposen a parlar amb persones majors que hi havien pertangut. Aquest ball era una dansa amb diverses figures que acabava amb la formació dels mateixos balladors d’una torre humana.

Per una altra banda, també el 1995, un grup de gent, majoritàriament dones, volen aprendre a ballar danses a ritme de dolçaina i tabal per recuperar la música i el ball típic que fa uns setanta anys es feia en aquest municipi. Novament, mitjançant entrevistes amb la gent més major, van esbrinant els passos que feien els avantpassats quan eixien al carrer a ballar. A més, també aprenen els moviments de la dansà, un ball ritual molt antic, que es ballava en commemoracions, festes i esdeveniments importants. Així s’acaba formant el grup de danses el Revol.

I, és clar, calia música tant per al ball que acaba en torres humanes com per a les danses. Llavors, es busca a Xavi Sahuquillo, un expert en música, perquè toque la dolçaina. Amb l’ajuda de la gent del Regall, grup de dolçainers d’Ontinyent, ensenyen a tocar aquest instrument a més gent, la majoria d’ells pertanyents també al Ball dels Locos o El Revol, fins que formen La Morralla. Però encara feia falta aprendre quina melodia s’havia d’interpretar, i recorren al Tio Faus, que havia sigut clarinetista i que els mostra, més o menys, quines són les notes de la dansà que es tocava antigament a l’Olleria. Serà el mateix Xavi Sahuquillo qui adaptarà aquesta melodia als compassos corresponents dels balls.

Una volta formades totes les associacions, Josep Albinyana (Col·lectiu l’Olla) i Eva Albinyana, que estava integrada en els tres grups, es plantegen fer una festa popular –balls i música i sopar al carrer, en un primer moment– i s’adrecen a l’Ajuntament. En aquell moment, fa poc de l’anomenada Batalla de València, autodestructiva per al poble valencià, i, inicialment, no ho veuen amb bons ulls. És més, al llarg de les trajectòries dels respectius grups, han hagut d’aguantar insults de l’estil “rojos catalanistes” o “mig maricons que ballen les danses”. Els dos representants només demanen unes actuacions de les diferents organitzacions i un sopar al carrer perquè unisca la població. A més, volen aprofitar que ja hi ha un dia marcat com a festa al poble, la qual cosa evita buscar un altre buit en el calendari. No tindrà res a veure amb l’antiga festa dedicada a Maria Magdalena, ja que en un principi no hi hauria cap element religiós (ara sí que es fa una missa i una processó, però sempre intentant que no coincidisquen amb els balls i els castells). Finalment, s’accepta i el 19 de juliol de 1996 es pot gaudir de la primera festa de la Magdalena, on, a més dels castellers, els balladors i els dolçainers i tabaleters, hi actuarà l’humorista Xavi Castillo i la seua companyia Pot de Plom.

Recorda Eva Albinyana que, en aquelles primeres ocasions, la gent d’El Revol que també estava en el Ball dels Locos, anava corrent fins a ca Pepica “la Sala” per a canviar-se ràpidament i posar-se la indumentària castellera que comentarem en els punts següents. També ens conta que no hi havia ànim de lucre per part de cap associació, perquè, fins i tot els mateixos causants de la festa, pagaven els tiquets del sopar, un sopar que, d’altra banda, no passava del refresc i de la picâeta; cadascú es portava l’entrepà de casa.

“De l’Olleria, fill de frare”, diu la veu popular. Aquesta afirmació té dues interpretacions iròniques. Per una banda, i seguint la lletra del romanç, “En la casa que entra un frare / i la mare té xiquets, / no saben a qui dir-li pare / els pobres angelets: / si al frare o a son pare”, potser siga una burla o un insult que els feien els dels pobles del costat; es referien als ollerians com a fills bords. La contestació, imaginem, no seria cap lloança tampoc. Per una altra, és destacable la quantitat de membres d’ordres religiosos (frares caputxins, frares dominics, monges agustines, monges franciscanes), a més de rectors i capellans. Si ens hi fixem, hi trobarem: l’ermita del Crist de la Palma (un dels patrons del poble), el convent de la Mare de Déu de Loreto (l’altra patrona), el convent de Caputxins, el convent de les monges de clausura i l’església parroquial de Maria Magdalena. Creiem, doncs, que la segona interpretació porta a la primera.

Nosaltres, en les pàgines següents, ens centrarem en aquesta última església que hem esmentat: l’església parroquial de Maria Magdalena. Aquest edifici, que se situa a l’est del nucli antic del municipi, consta d’una sola nau amb capçalera poligonal i capelles entre contraforts. Té quatre trams coberts amb volta de creueria, mentre que la capçalera es cobreix amb una volta estavellada. A l’exterior, cal remarcar la portada amb un arc triomfal doble que presenta en els flancs semicolumnes entre les quals es disposen veneres. Ací, a més, trobem els tres ordres arquitectònics per excel·lència: el jònic, en la columna central entre els arcs d’entrada; el toscà, en les pilastres, i el corinti, en les columnes laterals. A la part superior, hi observem el relleu de Maria Magdalena jacent. I la torre, que es troba a la dreta de la façana, amb quatre cossos, l’últim dels quals és el de les campanes.

Tanmateix, si hi ha una cosa que ens crida l’atenció, és la porta lateral d’aquesta església, més menuda i a la qual es pot accedir per mitjà d’unes escales. S’anomena la porta d’“Els Grisons”. L’origen del nom ha donat lloc a diverses hipòtesis, però nosaltres enunciarem la que ens va explicar el lletraferit de l’Olleria, Josep Albinyana. Segons Albinyana, potser, per aquesta porta entraven els beguins o frares vestits amb hàbits bastos, grisos. Aquesta fou, com descriu l’Enciclopèdia Catalana, una comunitat de laics cristians que es fundà als Països Baixos a la segona meitat del segle XII i que ràpidament s’estengué a Renània, França, Occitània, els Països Catalans i Itàlia. L’expert en època medieval Joan Cuscó i Clarasó afig que anaven “vestits com el ‘Poverello’ d’Assís sempre amb la mateixa i única burata que s’esfilagarsava amb el temps” (Els Beguins. L’heretgia a la Catalunya medieval, 2005). Aquest ‘Poverello’ d’Assís que cita Cuscó és Sant Francesc d’Assís, el qual vestia de gris. D’ací, en pot provindre el nom. D’altra banda, la paraula francesa ‘grison’, segueix Albinyana, significa “Moine vêtu de gris” (‘Monjo vestit de gris’) o “Domestique habillé de gris pour remplir son office avec discrétion” (‘Encarregat vestit de gris per a complir el seu ofici amb discreció’). Casualment, es pot lligar el tema de la discreció d’aquestos criats amb la que havien de tindre els beguins, ja que eren perseguits per l’Església per ser culpables d’una heretgia.

Al seu torn, el mot francés ‘grison’ està íntimament relacionat amb ‘grizon’, de l’antic occità. La qual cosa, i continuant amb la hipòtesi, ens du a la qüestió de per què seria Maria Magdalena la titular de la parròquia. Al segle XII té lloc a Occitània l’heretgia càtara, perseguida per l’Esglèsia catòlica. Així, el catarisme es basava en un dualisme procedent del maniqueisme i del gnosticisme. Hi havia dos principis, el bé i el mal, Déu i el dimoni –creador de la matèria. Per a ells, Crist és un àngel enviat per Déu, que ensenya als homes el camí del cel, però sense eficàcia salvadora. Defenen que cadascú obté la redempció amb la pròpia ascesi i entrant a formar part dels purs (Enciclopèdia Catalana). A més, com formula Lynn Picknet, els càtars, pel seu gnosticisme, rendien culte a Maria Magdalena, la qual –indicaven–, havia sigut concubina de Jesús de Nazaret, fet que promogué la croada a terres occitanes. Recorda Picknet que “bajo la cripta de la iglesia en Saint-Maximin se descubrió un sarcófago de alabastro con un esqueleto, presumiblemente de María Magdalena” (La verdadera historia de María Magdalena y Jesús, 2008).

I, finalment, ens queda tractar la hipotètica arribada a la població. Josep Albinyana ens comenta que hi ha una ruta anomenada “El camí dels bons homes”, la qual va des del castell de Montsegur, a Ariéja (França), fins al Santuari de Queralt, a Berga (Catalunya). És possible que els occitans seguiren baixant fins al País Valencià i optaren per continuar amb els seus cultes.

Evidentment, tot açò són, com hem esmentat, hipòtesis que ni estan documentades ni tenen arguments sòlids. El mateix ollerià ens explica que sembla molt rebuscat indicar que la titular de la parròquia és Maria Magdalena per l’arribada d’occitans en un cert moment de la història, i més tenint en compte que la senda càtara acaba a Berga. Tampoc hi ha cap indici que el nom de la porta lateral, “Els Grisons”, faça referència a cap comunitat religiosa. A més, Albinyana també ens conta que, al poble, es diu que aquesta paraula procedeix del vent anomenat ‘griset’, un vent suau que sol bufar al carrer on hi ha la porta esmentada. Veritat o llegenda? Caldran més estudis i investigacions per a esbrinar per què és aquesta la titular de la parròquia. Les fonts històriques únicament descriuen que la festa de la Magdalena ha sigut la ‘festa gran’ des del segle XVII, quan es demana que siga aquesta la patrona del municipi perquè “sus vezinos tienen particular devoción a la gloriosa Santa María Magdalena, festejándole (…), en la dicha vila con un doble sermón”, com anota Germà Ramírez (L’Olleria. Vila Reial, 1989). No obstant això, el propòsit d’aquest text no és apuntar els descobriments històrics. A continuació, ens disposarem a narrar què és, què es fa i per què se celebra en aquest municipi de la Vall d’Albaida la festa de la Magdalena.

Amb la victòria de La Roja, els pobles i els carrers aparquen les identitats i mostren el seu nacionalisme espanyol, la qual cosa és molt respectable. No sé on, algú deia que hom també estaria orgullós si la seua selecció guanyara una Eurocopa. Igualment, respecte a tots aquells seguidors de futbol que no senten que eixa selecció siga la seua i critiquen els qui celebraven el triomf, mentre que mils i mils de zones verdes es cremaven, m’agradaria recordar-los què haguera passat si el Barça, el València o qualsevol dels altres equips hagueren guanyat una Champions o quelcom d’igual d’importància i hi haguera hagut algun incendi: ho haurien celebrat? Perdoneu-me l’escepticisme, però, pels amics i coneguts que em toquen de més a prop, sé segur que sí. Jo, i per si a algú se li ocorre que no complisc amb el que dic, sóc barcelonista, sóc culé, crec que com allò que deia Joan Gaspar, que m’agrada el Futbol Club Barcelona, i no el futbol, potser per la meua pèssima habilitat amb el baló als peus. Aquest any, l’equip de Guardiola va guanyar les dues supercopes, el Mundial de Clubs i la Copa del Rei, i, com que la feina m’atabalava, no ho vaig poder celebrar. Tal volta, si fóra de Barcelona i haguera estat prop de Canaletes, sí que hi haguera anat, però allò del pa i del circ amb que ens tenen adormit ni em lleva la son ni m’evita que a l’endemà tinga que sembrar-me el futur. Tampoc vaig festejar el triomf de la selecció, i no perquè siga poc patriòtic (la pàtria que m’obliga a estimar-la, no la veia representada enlloc), sinó perquè al cap d’unes poques hores tenia un examen. I a mi, ni Iniesta, ni Xavi, ni Cesc, ni Ramos, ni Casillas, ni altres noms, m’asseguren l’aprovat.

Però ho repetisc: no critique (ni tinc el perquè) aquells que, durant unes hores, es van oblidar de les penes de la crisi i van decidir somriure. No veig el triomf com a meu, però tampoc la victòria de la lliga per part del Madrid la veia com a meua i sé que són motius per a celebrar. La culpa ací, i no ho oblidem, és d’aquests polítics que ens governen. Un aficionat de futbol no cobra per donar-nos solucions i respostes; un polític ens furta i, a sobre, no hi aporta altres punts de vista per eixir del merder on ens han clavat. Eixa és la diferència. No ens hem de quedar en què tots aquells que s’alegraven d’una victòria futbolística no ajudaven en els incendis; la qüestió és que ni Rajoy, ni Fabra, ni Rita, estaven en els seus llocs. Uns en Ucraïna, altres, vés a saber, però ells en són els responsables. Perquè, com ja he dit, allò del panem et circenses no ve d’ara de la selecció: si tots els que celebrem que algun equip intentarem millorar el món, en primer lloc, no hi hauria ni bipartidisme. Així que el tema és un altre.

Però no he escrit aquest apunt demanant tolerància per a un bàndol i un altre. El fet és que, com havia comentat al principi, els carrers dels pobles s’han omplit de banderes d’Espanya, la qual cosa és totalment respectable. El que ja no veig tan respectable -i perdoneu-me, de nou, la meua falta de respecte- és aquelles “banderas del pollo”, que afirmava el popular basc Basagoiti. Estan totalment fora de lloc, però, al meu poble, n’he vist una en un balcó, imperant, imperial, amb aquella àguila que et mira en cara d’odi, que amaga un passat obscur i ple de sofriments, de tortures, de misèria, de por i de fam. On estan els defensors d’Esperanza Aguirre demanant que la lleven, que és una falta d’educació, una falta de tacte pels que van sofrir en el passat? On està la polícia o qui siga el responsable de mantenir l’ordre públic?

Torne a dir que el fet que la gent penge banderes pel triomf és molt i molt respectable, però, banderes que recorden la nit dels temps? Tanmateix, crec que el fet de reivindicar els “símbolos nacionales” -tant la franquista com la constitucional- amaga un xicotet sentiment d’inferioritat. Vos imagineu els carrers d’un poble de França plens de banderes de llibertat, igualtat i fraternitat? La contradicció, la veig en què, segons la seua concepció d’estat i nació, quina necessitat tenen de reivindicar l’espanyolisme dins del que ells consideren Espanya? Quina necessitat té un espanyol de sentir-se espanyol dins d’Espanya? Jo, que em sent valencià, no pose cap senyera. I, si la posara, és per allò de “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, però, evidentment, això té de rerefons la circumstància que nosaltres som els oprimits. Ens veuen com els opressors i trauen les garres davant d’una suposada por? No, no em quadra.

M’han comentat que a Sardenya hi havia balcons amb la bandera d’Itàlia. I, novament, em sembla d’allò més respectable; ara bé, observem també la qüestió d’identitats d’aquella illa veïna, gairebé germana nostra. Els sards -i ho dic perquè, quan hi vaig ser, vaig vore lemes de l’estil “Un popolo, una nazione, una lingua” o “Una lingua, un popolo”, que em van fer sentir com a casa- se senten sards, no italians. Per això, els que es denominen italians, com si es trobaren fora de casa, recorden les seues arrels. Si voleu fer el símil vosaltres mateixos…

Bé, no sé si haurà quedat clar el meu missatge, el que sí que estaria bé -no per  mi; a mi, personalment, no em molesta cap bandera. El Roc Casagran i l’Oleguer Presas a Camí d’Ítaca expliquen que les banderes només serveixen per cobrir-se del fred- és que es tinguera en consideració, i, si calguera, que ho feren les autoritats, que la tolerància, el respecte i l’educació, és el primer que hauria de regnar. La caverna cromanyona es va quedant menuda i, teòricament, no ens diem homo sapiens de bades.

 

Sí, què passa a l’escola? És culpa dels pares? De les noves tecnologies? Què passa amb la joventut que fa la transició des dels col·legis a l’institut? Últimament, m’he trobat amb moltes queixes de pares i mares -i d’algun alumne- sobre la falta de base acadèmica a l’hora d’arribar a la secundària. Hi ha qui té molt bones notes en la majoria de les matèries i falla en les llengües; o és molt bo en llengües i falla en les matemàtiques. No sé ben bé per què, però les queixes provenen del col·legi públic Isabel la Catòlica, al qual anava jo. També sé de mestres que es preocupen més del fet que els alumnes els porten un café que d’ensenyar-los i educar-los. Que no saben llegir, és igual, ja n’aprendran! La pregunta és: quan? L’etapa més propícia són els primers anys de primària (5-8 anys). Però cal posar-ne els fonaments, no anar deixant-ho passar. Cada volta, hi haurà més dificultat.

Per explicar un cas concret, lògicament anònim, a una xiqueta li ha costat molt sempre concentrar-se: des que comencen a lligar lletres i llegir paraules, la mare de la criatura s’havia fixat que li costava massa fer-ho. Va parlar amb la mestra en qüestió i li va dir que no passava res. No tranquil·la, va anar a un psicòleg, que li va comentar que sofria dislèxia. Quan s’enteraren des del col·legi, li exclamaren de tot. Tanmateix, la xiqueta va continuar igual. Ha sigut amb l’entrada a l’institut, quan, immediatament, s’han adonat del que fa temps se sabia: la xiqueta és dislèxica. Sé, pel que m’ha contat la mare de l’alumna, que el bon saber fer del psicopedagog no s’ha fet esperar i que ja treballa, amb un optimisme sobrenatural, per redreçar l’arbre. Un arbre que, quan era llavor, no van saber regar com tocava i optaren pel camí fàcil de regar els que ja anaven creixent.

Altres casos que conec de primera mà, són les metodologies de treball que alguns tenen: arribar, posar feina, deixar-los temps per a realitzar-la a l’aula i adéu. I si no saben multiplicar? Ja en sabran, no patiu. A més, en plens temps de retallades i de manifestacions, hi ha qui cobra una excessiva quantitat de diners per anotar qui sí i qui no es queda al menjador. Tot això, mentre els xiquets i xiquetes -com els alumnes de l’institut- s’han de quedar sense activitats extraescolars per la mala gestió d’un govern que prefereix fórmules u, aeroports sense avió o ciutats-de-no-sé-quines-ciències, a l’educació i la sanitat.

M’indigna tot açò, què voleu que vos diga? M’indigna moltíssim veure com l’educació primària va enrere. Els pares, algunes voltes, també en tenen molta culpa, per consentir, per sobrevalorar, per menystenir o per desatendre els seus fills. I el problema -un entre tants- és que no hi ha oposicions per a magisteri, perquè les places estan cobertes. Vos haveu parat a pensar la quantitat de ments brillants que hi ha per a reemplaçar i que s’han de conformar amb altres treballs?

Però, després, la part més visible és la que ocorre als instituts. Dic part més visible perquè són els que es preocupen de telefonar els pares al mínim incident. I, clar, moltes voltes queden com als roïns d’una pel·lícula que ells no volen protagonitzar. Els xiquets i xiquetes que hi arriben es revolucionen pel contacte amb gent nova, amb altres metodologies de treball, amb altres calendaris i, sobretot, amb una disciplina més seriosa. Si posen un part, les mares s’indignen: el meu fill ha fet això? Sí, senyora. Si els suspenen: però si el meu fill treia bones notes a escola! I, després, estan els pares i les mares crítics, que accepten la informació que reben i s’alien amb l’educant per a fer millorar el fill o la filla.

Tanmateix, aquesta és una tasca encara no reconeguda popularment. Hosti, tu, si viuen més bé que volen, amb tres mesos de vacances. Tres mesos? Quan per juliol i setembre he passat per davant d’aquella partida del Vermellar, les portes del centre han estat obertes, el que passa és que ara s’inventen unes lleis per a  “demostrar-ho”, perquè sí, perquè els professors no fan res, no han de fer coincidir horaris i grups, no han de preparar-se el curs següent. No, els professors no fan res. Però, qui es canviaria per ells a l’hora d’atendre els expulsats, els violents, els punxes?

Per sort, no tots són així: ni tots els mestres, ni el pensar del poble sobre els professors. Ah, que d’aquestos últims també hi ha uns quants que sembla que se’ls ha regalat la carrera. Però, el que deia: no tots els mestres són iguals. Hi ha qui es preocupa si un xiquet va amb algun blau i, de seguida, crida els pares per veure què ha passat. Hi ha qui es queda donant classe, malgrat que ja fa estona que ha sonat la sirena. Hi ha, fins i tot, qui els convida a sa casa a berenar, a preparar balls o a classes de repàs. Sí, heu llegit bé: CONVIDAR.

Jo recorde els temps de Tere, de Rosalina, de Rosa, d’Álvaro, de Pep, de Víctor, de José Luís, d’Emeterio, d’Amparo, d’Isabel, i de tants i tants altres. Sentien la professió, volien educar i ensenyar. En paraules de la mateixa Tere: “Jo intente que tots estiguen al mateix nivell”. Ep, i una gran quantitat d’alumnes seus ara tenen carrera, tenen estudis o estan a la universitat! Evidentment, un 50% del mèrit també és dels professors de l’institut, grans i magnífics professionals. Per exemple, les leccions magistrals d’història de Mari Ángeles, el descobriment de lectures de Josep Carmona, el món racional o l’existencialisme d’Antoliana, l’aprenentatge dels gèneres amb Tere Gironés, els problemes de Pitàgores de Maite Navarro, la il·lusió literària d’Amparo Vilaplana, l’escrupolositat i la cultura d’Antonio Herrerias, els pronoms i la literatura medieval d’Àngels, el coneixement del món antic de Carmen, l’amenitat anglesa i l’ordre de Simeó Martí, les tutories orientades de Ricard Fabra, les ganes i l’optimisme que desprén Alfons o la serietat i el rigor de tota la junta directiva, encapçalada per Esther Escot i Vicent Granero.

Cal buscar, però, solucions d’alguna mena a la preocupant davallada de molts estudiants en passar de l’educació primària a la secundària. O, potser m’equivoque: potser erre i només siga la visió que tinc d’una minoria de jovenets que per altres raons no han pogut aprovar aquesta o aquella assignatura, tot i les elevades notes en les altres. Potser, en l’actualitat, el tipus de mestres que critique per la falta d’atenció són els bons, els que han de marcar la senda correcta, els que han de promoure l’autodidactisme entre els xiquets de 6 a 12 anys.

Jo el que tinc clar i ho defensaré sempre és que la meua generació -i tantes altres- ens podem sentir afortunats i orgullosos per haver passat per les mans, per haver escoltat totes les explicacions, per haver resumit cadascun dels apunts, per haver-nos pres el fluor cada divendres, en definitiva, per ser persones, gràcies a tots aquestos herois quotidians subterranis que no apareixen mai als telenotícies ni a les portades de cap periòdic. 
 

Em van comentar que estaves malalta, que estaves molt malalta. Em van comentar, tanmateix, que encara vas rebre les companyes de feina. I et recorde amb l’alegria que mostraves cada dia en classe, la il·lusió de cada matí d’entre 2001 i 2003, les ganes de fer el bé en cada jornada de la teua llarga tasca. Recorde que, amb tu, vaig saber quin “és” portava accent (el del verb “ser”) i quin, no (el pronom reflexiu); vaig aprendre a distingir el subjecte del predicat; vaig descobrir com es pot estimar una professió. Vaig sentir que teníem una mare a l’aula, que ens ajudava en tot el que podia, que ens cedia la seua casa per a practicar per al teatret o el ball de final de curs. Vaig notar com es gaudeix escoltant a algú, com les classes de Coneixement del Medi, que odiava, es podien fer entretingudes. Inconscientment, em vas obrir els ulls i vaig saber que el que m’agradava era la llengua. Ens vas preparar excel·lentíssimament per a l’arribada a l’institut: només cal veure que gran part d’aquells 5é i 6é de primària fem carrera. Vas saber adreçar el camí de molts jóvens, ja no de la meua generació, sinó d’altres del teu poble, del nostre poble, l’Olleria. Vas deixar tot un llegat de gent que t’admira, que t’idolatra. Eres molt gran, ho sabíem, però tu mai ho hagueres reconegut.

Algú em va explicar un dia que si no haguera sigut pel teu esforç i pel d’algun docent més, hui no existiria l’IES Vermellar. Eres molt gran, repetisc, ho sabíem, però tu, humilment, mai ho hagueres reconegut. Defugies el protagonisme que altres s’han volgut posar. I què? Al cor dels teus alumnes, t’hi has quedat incrustada, t’hi has fet un lloc, t’hi has quedat per a sempre. No he escoltat mai ningú malparlar de tu: no poden! Però ja en aquells temps et queixaves dels renyons. I alguna mala cara? No. Només et preocupaves perquè se’ns quedaren les coses, perquè sabérem com manejar-nos amb els numerets. Ens parlares en valencià i tinguérem un ensenyament en valencià. Reflexionaves en classe i ens feies reflexionar. Ens feies pensar. Ens feies opinar. Vaig comprovar que exercies a la perfecció totes les característiques que formen l’etiqueta de “mestra”. I que molts tenien molt a aprendre de tu. Et fixaves en el que quedava per ensenyar i fins que tots no ho havien comprés, no seguies. Miraves pels que no ho havien entés del tot i t’hi preocupaves, tant, que recorde haver-te vist sofrir. Et sabia a tu més greu que no a ells. I, al final, tots anàvem al mateix nivell.

Eres i seràs un exemple per a tots, en qualsevol àmbit, en el de persona i en el de mestra. Sabies animar, sabies escoltar, sabies aconsellar, sabies atendre’ns, sabies… sabies tantes coses, Tere, que no saps quant t’enyorarem. No ho saps; potser t’han faltat homenatges. O reconeixements. O actes en què es donara a conéixer la teua figura. Però ja saps com és aquesta societat: les bones persones, les que de veritat s’alcen cada matí amb coratge per a canviar les coses, gairebé mai no compten. No obstant això, demà a les 11 del matí, quan finalment te n’aniràs de vacances, no estaràs sola. Moltes generacions anirem a dir-te un “fins ara”, perquè mai desapareixeràs, perquè el teu record sempre estarà dient-nos un “mecaguen la sombra d’un pato negre”, perquè has deixat una petjada que ni Cronos ni ningú podrà esborrar mai. Eres molt gran, dic per última volta, ho sabíem, Tere, però també sabem que tu mai, modestament, ho hagueres reconegut. Moltes gràcies per transmetre’ns tot el que coneixies. Moltes gràcies per la teua dedicació, pel teu esforç, per ser una de les millors mestres de tot un poble. Moltes gràcies.