Blocs de VilaWeb

Aquest any, el meu -ja antic- institut, l’IES Vermellar, fa deu anys de vida. Portaven molt anys d’embaràs, fins que el 1999 va vindre a aquest món. En motiu de tal fet, ací us deixe un article que vaig escriure per a la revista commemorativa. Teòricament, açò hi ha d’aparéixer…

L’institut de “poble”

“En general, no són els nostres prejudicis que ens obliguen a obrar d’una manera o d’una altra: ens hi obliguen, ben mirat, els prejudicis dels altres”. (Joan Fuster)

Quede clar per davant de tot que aquestes modestes paraules no són defensores de cap tipus d’institut. Quede clar per davant de tot que aquest humil text no pretén atacar la “privacitat” dels instituts. I quede clar, finalment, per davant de tot que aquests mots mal lligats i enrevessats no intenten influir en la conducta dels lectors perquè aposten per un institut públic… Posats a jugar amb la retòrica “privada”, una mica d’estètica per a l’article mai ve malament, no?

M’he passat anys -pocs, que no sóc tan major- discutint contra gent de col·legis o instituts privats què és millor per als xiquets i les xiquetes, per als més majors i més majoretes, si una educació gratuïta i amb la religió alternativa o una educació pagada (bé, ara en diuen concertada. El que déiem, tot molt bonic i molt estètic) i bíblica. I la conclusió no ha tingut trellat. Hi ha qui es basa en un “son unos paletos, no tienen disciplina y están todos zerriles”. Amén.

Parlava l’altre dia en una persona que ha estat 12 anys en un col·legi d’ací a prop -no diré noms per si de cas em reclamen drets d’imatge- i em deia que la relació allí amb els professors és d’un “usted, siéntese y calle” o “señorita, salga a la pizarra y exponga el resultado de la siguiente operación”. Sí, molt formal tot, però sense eixa atmosfera que et fa estar còmode amb els teus companys i amb la persona destinada a ensenyar-te el temari marcat des de dalt. També és cert que en eixes aules els professors són elegits, mentre que als instituts com el meu si no tens certes titulacions no hi pots entrar. A més, els estudiants d’universitats privades tenen el dret a anar a l’escola més pròxima a fer les pràctiques, quan els de les públiques se n’han d’anar lluny, ben lluny. I deien que tots teníem els mateixos beneficis… Visca l’Edat Mitjana!

I és que en raó els instituts privats també s’anomenen popularment instituts de “pago”. Però ja no únicament instituts; si vols fer una carrera i no tens la nota que et reclamen, fas un rebut a la universitat amb uns quants zeros, acceptes que l’única assignatura gratuïta serà la de retrobar-se amb el Nostre Senyor i hi entres: “Açò ho pague jo!”.

Per no parlar-ne del paletorisme (sistema o moviment ideològic que realitza tota aquella persona adaptada a les costums del poble, ja siga una qüestió de llengua o d’indumentària). Això sembla que està mal vist a les presons d’educació capitalista. Van tots uniformats: jersei i pantalons per als xics, jersei i falda llarga per a les xiques. Clar, són tots molt “coquetos”. A veure, que jo no tinc res contra els vestits, però si els hi preguntes et diran que preferirien anar com els joves normals: vaquers, camiseta… I si ens referim a la llengua ja, som uns esquizofrèncis incults i ignorants, provincians, poblerins i tota la isotopia relacionada. Per la majoria dels estudiants és conegut que a València, per exemple, la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià fa la vista grossa als habitants de la “capi” que intenten traure’s el grau mitjà o superior, perquè “no saben hablar bien el valenciano”. O quan t’has de relacionar per qüestions d’estudis amb gent d’allí et diuen un “háblame en cristiano, que no te entiendo”. Qui tindrà més intel·ligència o cultura, qui sàpiga una llengua o qui ne’n sàpiga dues? Ai! Se m’oblidava, que ara està l’anglés, que també hi ha escoles on es parla només en anglés! I mira que no me’n recordava? No pot ser amb açò del trilingüisme, eh?

En conclusió, que em dóna igual que em diguen “paleto”, que no m’importa anar en vaquers i camiseta, que tant em fa que hi haja pares que paguen l’educació als fills quan hi ha una de qualitats més que suficients que és gratuïta (sempre em vindrà al cap la frase d’una xica que anava a col·legi concertat que deia “mosatros hem estudiat el doble i triple que vosatros” i que després no diferencie la varietat oriental del català de l’occidental. A més, del seu col·legi tres alumnes suspenen la selectivitat, un per copiar, mentre que dels públics, tots aprovats. Ara els pares pagaran per les “xulles” dels fills, i sense anar a la carnisseria!), que li reste importància al fet d’entrar als llocs sense haver arrimat colzes, simplement per posar diners sobre la taula, ja que el que més ompli és el treball ben fet. Seguiré parlant en valencià, seguiré vestint com m’agrade, seguiré agraint als pares que m’animaren i em recolzaren a arribar a la universitat en compte de pagar-m’ho, seguiré estimant l’educació pública, seguiré estimant el meu institut.

I és que aquest ja té deu anys de vida, i no va ser fàcil de construir. Quan moltes mares de nosaltres eren menudes, ja estava en procés, però van caldre moltes ajudes per a què seguiren endavant, i quan dic ajudes em referisc als esforços de la gent, no dels que han de posar els diners. Els alumnes van passar d’anar a Canals a fer-ho a la seua pròpia casa (Alfarrasí i Montaverner, com si fóra també la seua casa). Per això, i tornant al fil argumentatiu, el que de veritat em rebenta és que hi haja milers d’instituts a casa nostra que es mantinguen en barracons, mentre que els que s’han de preocupar miren cap a un altre lloc i subvencionen la “privacitat”.

Què hi ha contra la “publicitat”? Tot és privat ara? La platja la pagarem, i d’ací poc quan anem pel carrer pagarem una mena de peatge per caminar. Parlarem tots en anglés, menjarem al McDonals i escoltarem Pop. I tots els xiquets aniran en el cabell ben pentinat i vestiran amb la mateixa camisa de botons. La globalització acabarà amb tot, i l’institut públic el dia de demà potser siga com una espècie de museu, on els “güelos estudiaven”. No deixem que el gris ens envaïsca, que l’alegria s’acabe. Per això hem de seguir lluitant, com a mínim, per deu anys més de vida del meu institut, del nostre institut,de l’institut de l’Olleria, de l’IES Vermellar. Pels d’ara i abans, i pels milions d’alumnes que queden per entrar. I és que, prenent el pretext d’un poeta de Burjassot, “no podran res, davant d’un institut unit, alegre i combatiu”…

Segon any consecutiu de ploguda el dia de l’entrada, segon any consecutiu de suspensió de l’orquestra -la Montecarlo, com sempre-, segon any consecutiu de diners perduts… això sí, ells s’ho poden permetre.

Com cada any, el primer dissabte de setembre se celebra l’entrada de Moros i Cristians. No és ni com la d’Ontinyent ni, molt menys, com la d’Alcoi, però al cap i a la fi, són les festes del meu poble, l’Olleria. Una cosa sí que tenen de paral·lelisme, qui paga, mana, o, millor dit, qui té diners “gaudeix” de la festa. Aquest any s’ha notat això de la crisi, perquè les comparses han disminuït en nombre de participants. Una gran filà ha passat de tenir 60 persones a quedar-se en 27, i per a beure ara calia uns tickets de dos euros. Es nota la pressió monetària.

Bé, des que tinc ús de la raó he vist que en cada cercavil·la han desfilat molts diners per part dels capitants, tant cristià com moro. Que si ara un ballet per ací, que si ara tres bandes de música per allà, que si ara elefants, matxos o camells. Ho paròdia l’humorista Xavi Castillo, però no exagera: “açò ho pague jo” (ja he dit que té la simil·litud amb Alcoi). I després estan les festeres -i aquest any també festers- que es gasten els jornals dels pares en la festa per a eixir amb el tratge de nòvia i amb el de valenciana. El que no m’explique és per què les reines majors i infantils porten a la banda de regina els colors de la bandera de l’Estat Espanyol. No són festes de la cultura valenciana? La bona qüestió és que tenen els seus dies de glòria, ja que les mirades de tota la població estan posades en elles. Això sí, en cap moment he dit que ho fagen en bona intenció, que les crítiques volen. I la hipocresia, perquè aquestos dies tots són amics.

De totes maneres, l’entrada no es va suspendre. Queia aigua, però les filaes van passejar, i les capitanies, arriscant la seguretat física dels cavalls, també. Que va ser bonica? No ho sé. Que hi van haver dones majors cridant “bonico, preciós”? Tampoc ho sé. Que hi havia paraigües? Segurament. I que els capitans no havien de fer gal·la del seu pressupost? Això mai, clar que van eixir!

No tinc res contra un bàndol o l’altre, ni contra els qui es gasten els diners perquè s’ho poden permetre. El que passa és que la privacitat festera és de tal manera que els humans de carrer només podem gaudir la festa tres dies, perquè a la mínima gota els cantants de la Montecarlo, liderada pel seu totpoderós Eduard Forest, pleguen vela. A veure si es costipen, no?

Així i tot, l’avorriment i el malestar és el que va regnar, i no el capità de Jesús ni el capità d’Al·là. Hi havia un sentiment de buit, com si faltara algú. Acompanyat d’un minicostipat que hui sembla més gran. En fi, l’any que ve més i millor. Si la crisi ho deixa, clar. Si no, que vinguen els polítics governants i opositors i que mantinguen ells la festa. Però una cosa: de qui es burlarien, doncs, als alardos? Dels pobres? Això ja ho fan cada dia al Congrés…