Burros amb carrera també hi ha
Resulta que la mare necessita uns medicaments especials que cal demanar perquè li’ls porten a propòsit. I bé, sembla que és en aquella farmàcia pròxima a l’Església on fins aleshores li’ls duien. Fins aleshores, dic, perquè per a aguantar maleducats i xulos de pa sucat amb oli, ja en tenim prou a la televisió. Farà unes setmanes, coincidint amb la vaga de farmàcies, el pare hi va anar. L’apotecaria estava plena, ja que l’altra, la de dalt, a la qual anava sempre el iaio, estava tancada. Hi havia molta gent i, darrere del taulell, un impresentable parlant malament als clients que despatxava. Però sembla que li tocà al pare rebre la merda que li eixí de la boca. Quan li tragué el medicament genèric, el pare li contestà que no era eixa, que era la de la marca que sempre s’emportava. L’home amb bata al cos i imbecilitat al cap inicià el seu discurs: que era la que li havia tret i no la que deia el pare. El pare, però, i sense abandonar les bones maneres (no ho dic jo de primera mà; m’ho han contat altres testimonis) li comentà que si no eren les de sempre, que no les volia. Quan es tracta de la salut d’una persona -i més de la seua dona-, no es pot anar amb provatures. Llavors, l’apotecari rebentà i cridà, com si així tinguera més raó, que ell no té per què pagar les “nostres” (incloïa la resta del poble, car ell viu a la seua torre d’Ivori) medicines, que a ell no li “paguen” (es referia als de dalt). El problema és, però, que és a la inversa: és el pare -i la resta de al gent- qui paga pels medicaments. El progenitor seguí en la seua defensa: els medicaments eren els altres, els que sempre s’endu, o és que algú més els demana? El farmacèutic ho negà i afegí -sense baixar el to de veu- que és per a la mare per qui ho porta. Aleshores, si ell mateix afirma que són únicament per a la mare, que no les duu per a ningú més, per què es posa així i es contradiu?
Tanmateix, la cosa no s’aturà ací. Fou quan, prepotent, un ser superior com ell soles, féu ostentació dels anys d’estudis i, potser, d’altres misteris amagats: “a mi que m’heu de dir, si vosaltres no teniu ni carrera, ni estudis, ni res de res!”. Estava fóra de lloc ell i aquella afirmació. Però, i ací hi ha una mostra de l’educació del pare que, segurament, jo no haja heretat, ja que li hauria contestat qualsevol altre animalada, quan li respongué que podria tindre tots els títols, totes les carreres que volguera, sí, però que qualsevol amb una mínima educació serviria molt més que ell per a estar darrere d’aquell taulell, i que això de si tenia els estudis caldria vore-ho. Llavors, l’apotecari maleducat l’agafà fort del braç per tal d’ensenyar-li-ho. Però el pare se’n va desfer i li etzibà que li donara les medecines, les receptes i el que calguera, que ell marxava d’allí i no hi tornaria, que no tenia gens de vergonya, que era un maleducat, que per a tanta formació, més valia que sabera atendre el públic i no creure’s superior. Finalment, li va donar els medicaments que sempre li havia donat, els va pagar i se’n va anar.
La història, contada pel fill, podria semblar molt “casera”, molt a favor del pare. Tanmateix, abans d’escriue-la, he consultat amb altres opinions, tant de testimonis que ho veieren com altres que han hagut de sofrir els abusos pseudointel·lectuals d’aquell farmacèutic. I, creieu-me, té, com diem al meu poble, molt “mala pata”.
De tot açò extrac algunes conclusions: en primer lloc, que -qui el coneix ho sap- per a fer enfadar el pare cal molt, moltíssim. Està lleig que ho diga jo, que en sóc el fill, però persones en més paciència, poques n’he vist. I, per tant, no exagere quan ho conte. Segonament, que m’agradaria tenir eixe “saber estar” i eixa educació, perquè els meus arguments hagueren sigut uns altres i amb un to molt més elevat, la qual cosa em faria situar-me a la seua alçada i perdria tota raó. En tercer lloc, que als llibres hom pot aprendre coses extraordinàries, però no hi ha cap manual que informe de com atendre uns clients de qui depén la teua empresa, siga quina siga; que hi ha molta gent a qui no li paguen quan toca i no per això tracta els altres com si fórem ningús. I si no sap parlar correctament en públic, què sé jo, que s’apunte al circ o que es faça membre de la família reial. En quart lloc, que a eixa farmàcia no s’ha de tornar, i no només la meua família o jo; si cada persona a qui ha parlat malament (ha arribat a dir-li a un home que “No dixe entrar als gossos de l’Ajuntament vaig a dixar que entre el teu? [sic]”, amb mala bava i amb la mirada per damunt dels muscles) deixara de donar-li beneficis, o hauria de canviar o tancar el local. I, finalment, que, una volta més, quanta raó tenen les persones majors i les seues sàvies sentències. “Burros amb carrera…”, ai, i més que ens en trobarem!