La festa de la Magdalena: A tall d’introducció (I)
“De l’Olleria, fill de frare”, diu la veu popular. Aquesta afirmació té dues interpretacions iròniques. Per una banda, i seguint la lletra del romanç, “En la casa que entra un frare / i la mare té xiquets, / no saben a qui dir-li pare / els pobres angelets: / si al frare o a son pare”, potser siga una burla o un insult que els feien els dels pobles del costat; es referien als ollerians com a fills bords. La contestació, imaginem, no seria cap lloança tampoc. Per una altra, és destacable la quantitat de membres d’ordres religiosos (frares caputxins, frares dominics, monges agustines, monges franciscanes), a més de rectors i capellans. Si ens hi fixem, hi trobarem: l’ermita del Crist de la Palma (un dels patrons del poble), el convent de la Mare de Déu de Loreto (l’altra patrona), el convent de Caputxins, el convent de les monges de clausura i l’església parroquial de Maria Magdalena. Creiem, doncs, que la segona interpretació porta a la primera.
Nosaltres, en les pàgines següents, ens centrarem en aquesta última església que hem esmentat: l’església parroquial de Maria Magdalena. Aquest edifici, que se situa a l’est del nucli antic del municipi, consta d’una sola nau amb capçalera poligonal i capelles entre contraforts. Té quatre trams coberts amb volta de creueria, mentre que la capçalera es cobreix amb una volta estavellada. A l’exterior, cal remarcar la portada amb un arc triomfal doble que presenta en els flancs semicolumnes entre les quals es disposen veneres. Ací, a més, trobem els tres ordres arquitectònics per excel·lència: el jònic, en la columna central entre els arcs d’entrada; el toscà, en les pilastres, i el corinti, en les columnes laterals. A la part superior, hi observem el relleu de Maria Magdalena jacent. I la torre, que es troba a la dreta de la façana, amb quatre cossos, l’últim dels quals és el de les campanes.
Tanmateix, si hi ha una cosa que ens crida l’atenció, és la porta lateral d’aquesta església, més menuda i a la qual es pot accedir per mitjà d’unes escales. S’anomena la porta d’“Els Grisons”. L’origen del nom ha donat lloc a diverses hipòtesis, però nosaltres enunciarem la que ens va explicar el lletraferit de l’Olleria, Josep Albinyana. Segons Albinyana, potser, per aquesta porta entraven els beguins o frares vestits amb hàbits bastos, grisos. Aquesta fou, com descriu l’Enciclopèdia Catalana, una comunitat de laics cristians que es fundà als Països Baixos a la segona meitat del segle XII i que ràpidament s’estengué a Renània, França, Occitània, els Països Catalans i Itàlia. L’expert en època medieval Joan Cuscó i Clarasó afig que anaven “vestits com el ‘Poverello’ d’Assís sempre amb la mateixa i única burata que s’esfilagarsava amb el temps” (Els Beguins. L’heretgia a la Catalunya medieval, 2005). Aquest ‘Poverello’ d’Assís que cita Cuscó és Sant Francesc d’Assís, el qual vestia de gris. D’ací, en pot provindre el nom. D’altra banda, la paraula francesa ‘grison’, segueix Albinyana, significa “Moine vêtu de gris” (‘Monjo vestit de gris’) o “Domestique habillé de gris pour remplir son office avec discrétion” (‘Encarregat vestit de gris per a complir el seu ofici amb discreció’). Casualment, es pot lligar el tema de la discreció d’aquestos criats amb la que havien de tindre els beguins, ja que eren perseguits per l’Església per ser culpables d’una heretgia.
Al seu torn, el mot francés ‘grison’ està íntimament relacionat amb ‘grizon’, de l’antic occità. La qual cosa, i continuant amb la hipòtesi, ens du a la qüestió de per què seria Maria Magdalena la titular de la parròquia. Al segle XII té lloc a Occitània l’heretgia càtara, perseguida per l’Esglèsia catòlica. Així, el catarisme es basava en un dualisme procedent del maniqueisme i del gnosticisme. Hi havia dos principis, el bé i el mal, Déu i el dimoni –creador de la matèria. Per a ells, Crist és un àngel enviat per Déu, que ensenya als homes el camí del cel, però sense eficàcia salvadora. Defenen que cadascú obté la redempció amb la pròpia ascesi i entrant a formar part dels purs (Enciclopèdia Catalana). A més, com formula Lynn Picknet, els càtars, pel seu gnosticisme, rendien culte a Maria Magdalena, la qual –indicaven–, havia sigut concubina de Jesús de Nazaret, fet que promogué la croada a terres occitanes. Recorda Picknet que “bajo la cripta de la iglesia en Saint-Maximin se descubrió un sarcófago de alabastro con un esqueleto, presumiblemente de María Magdalena” (La verdadera historia de María Magdalena y Jesús, 2008).
I, finalment, ens queda tractar la hipotètica arribada a la població. Josep Albinyana ens comenta que hi ha una ruta anomenada “El camí dels bons homes”, la qual va des del castell de Montsegur, a Ariéja (França), fins al Santuari de Queralt, a Berga (Catalunya). És possible que els occitans seguiren baixant fins al País Valencià i optaren per continuar amb els seus cultes.
Evidentment, tot açò són, com hem esmentat, hipòtesis que ni estan documentades ni tenen arguments sòlids. El mateix ollerià ens explica que sembla molt rebuscat indicar que la titular de la parròquia és Maria Magdalena per l’arribada d’occitans en un cert moment de la història, i més tenint en compte que la senda càtara acaba a Berga. Tampoc hi ha cap indici que el nom de la porta lateral, “Els Grisons”, faça referència a cap comunitat religiosa. A més, Albinyana també ens conta que, al poble, es diu que aquesta paraula procedeix del vent anomenat ‘griset’, un vent suau que sol bufar al carrer on hi ha la porta esmentada. Veritat o llegenda? Caldran més estudis i investigacions per a esbrinar per què és aquesta la titular de la parròquia. Les fonts històriques únicament descriuen que la festa de la Magdalena ha sigut la ‘festa gran’ des del segle XVII, quan es demana que siga aquesta la patrona del municipi perquè “sus vezinos tienen particular devoción a la gloriosa Santa María Magdalena, festejándole (…), en la dicha vila con un doble sermón”, com anota Germà Ramírez (L’Olleria. Vila Reial, 1989). No obstant això, el propòsit d’aquest text no és apuntar els descobriments històrics. A continuació, ens disposarem a narrar què és, què es fa i per què se celebra en aquest municipi de la Vall d’Albaida la festa de la Magdalena.
Voler identificar els boguins i les boguines (o al mateix Francesc d’Assis!) amb els “catars” no és del tot exacte històricament (ni religiosament).
Dir que el catarisme, per raons del seu gnosticisme [sic], rendien culte a Maria Magdalena pel seu [molt suposat, tot sia dit] concubinatge amb Jesucrist, es tant forasenyat com dir que el llibre d’aventures i ficció El Codi da Vinci és un llibre sobre història.
Ara bé, a l’hora de donar raons [quan més modernes, millor… Us sóna quelcom de semblant a una Verge de la Natura que algú de l’Església catòlica romana va fer aixecar un temple?) per idolatrar a sants, santes, verges i martirs, tot no tindría de valer: el què seria bó seria no implicar a altre gent i no tergiversar els fets històrics.
Li recomano un llibre: “El veritable rostre dels catars”, d’Anne Brenon (Pages editors / Proa). Trenca molts mites i resguarda a impostures/falsetats de tot tipus (incloent-hi la mercantilització ahistòrica i els intents del Vaticà per tergiversar i voler fer corre l’aigua al seu molí).
Atentament