Bloc de notes

Avui he refet una de les primeres entrades al wikiloc, només que millorada. L’original només arribava fins a Bonmatí i en aquesta m’he animat a pujar fins al Pasteral per una banda del riu, travessar el pont i baixar per l’altra banda. La primera ja l’he esborrada de wikiloc perquè no cal repetir rutes (i a més la seva puntuació em baixava la mitjana que tinc a wikiloc, he, he).

A més, m’ha servit per redescobrir alguns llocs esplèndids com per exemple quan he travessat el Brugent.

He volgut tornar a Romanyà des de Salt per mirar de trobar una ruta millor que la que em va sortir dijous passat i em sembla que l’he trobada. L’objectiu era pedalar entre Romanyà i Cassà sense passar per Llagostera i per un camí com més directe millor.

L’última vegada que vaig anar de casa a Palamós per Romanyà vaig fer fotos a obres d’art que em van cridar l’atenció, potser perquè no me les trobo cada dia; eren de la pagesia o de temps remots. En canvi, a la pedalada d’avui em fixo més en les maneres com els gavarrencs es guanyen o guanyaven la vida.

A les Gavarres sempre hi ha viscut gent i fins fa poc sempre s’hi havien pogut guanyar la vida amb el que donava la terra. L’exemple més emblemàtic són les alzines sureres i qui més qui menys, si hi ha passejat al juliol, hi ha vist pilons d’escorces acabades de pelar. Però també hi ha molta terra conreada, sobretot de cereals.

Miraré de fer un ruta per les Gavarres aquest juliol, i ha de ser al juliol perquè aquest mes és l’única època de l’any en què es poden pelar les alzines i treure’n la part baixa de l’escorça, el suro. En el Consorci de les Gavarres ofereixen rutes i visites guiades; serà qüestió d’apuntar-se a alguna.

Avui ha estat una pedalada d’exploració i descoberta. Al menys per a mi, això de la casa del Sobirà ha estat tot un descobriment. N’he llegit alguna cosa molt corrents i en diagonal, però es veu que la casa del Sobirà és una de les que té més tradició de Catalunya. Antigament les seves propietats s’estenien molts quilòmetres enllà; té capella pròpia i a la planta baixa hi ha l’hostal. Fins i tot sembla que el bandoler Joan de Serrallonga va deixar-s’hi veure i hi va protagonitzar “un fet molt conegut i recordat a la zona». Des de la casa es veu un paisatge imponent amb una vegetació més que frondosa, esponerosa, exuberant. En buscaré més informació, i també més rutes per aquesta zona.

Pel que fa a la pedalada, dues coses: el temps i el pendent. He sortit de Salt amb un xim-xim que de seguida s’ha fet pluja i al cap d’un moment xàfec, de manera que he hagut de parar per aixoplugar-me poc després de la Pilastra. Després ha afluixat fins que abans d’arribar a Bonmatí ja feia un sol radiant.

I la pujada des d’Osor, déu-n’hi-do! A més, el terra estava enfangat i el pendent, que ja és prou dret, s’ha fet més costerut per les contínues relliscades. Això sí: la baixada, fenomenal.

Pujada (i tant que puja!) fins a Banyoles per Biert. Hi he trobat molt de fang per les pluges dels darrers dies però he arribat a l’estany per una ruta diferent de l’única que coneixia fins ara, que és el que volia (una ruta nova). És a dir: objectiu assolit!

Tot i això, voldria trobar algun altre itinerari no tan costerut, que segur que hi és.

PD 18 juliol 2021: la mateixa ruta d’anada canvia molt si no hi ha fang i la pista està en bones condicions. Have a look, please.

Mentrestant, en Julià de Jòdar ha publicat una altra de les seves bones reflexions a Vilaweb. Food for thought, que es diu.

La vall de Sant Daniel és la part de les Gavarres que tenim més a prop de Salt i de tant en tant amb la meva parella o les nenes ens hi acostem per gaudir natura sense haver de fer gaires quilòmetres. Avui hi hem passejat entre la font dels Lleons i la font del Ferro, més o menys; tot plegat una mica passat per aigua però també entretingut i interessant com sempre. No m’havia fixat mai en els molts ruscs d’abelles que avui hi hem vist.

Passeig fins a Banyoles, volta a l’estany i tornada ràpida cap a casa. Ha anat bé que passés gairebé tota la ruta per carreteres i camins asfaltats perquè ha plogut bastant i hauria trobat fang pertot arreu si hagués passat per pistes.

És una ruta que he seguit moltes vegades per anar a Banyoles i ja va sent hora que en busqui una altra que no em faci empassar tant d’asfalt; avui m’ha anat bé per allò del fang però la veritat és que ja em té una mica avorrit (tot i que alguns paisatges són esplèndids). 

Una circular per la vall de St Daniel l’endemà de la pluja i mentre el cel s’obre per deixar pas al sol (que diu que aquesta setmana no lluirà gaire).

He deixat la bici lligada a prop del Cul del Món i vinga amunt pel costat del Galligants i després de la riera del Polvorí. Hi ha un restaurant, can Sirvent, que sempre he vist tancat. Tanmateix, deuen obrir de tant en tant, o al menys aquestes dues cròniques (una i dues) deixen entendre que el negoci encara rutlla i a la casa hi ha vida, tot i que les coses que hi passen no acaben de lligar amb la vida relaxada i contemplativa a què convida la vall.

Després de la font dels Lleons he volgut tirar per un corriol que feia temps que no seguia, el Camí de les Dones de l’esquerra de la riera del Polvorí, i la cosa ha anat perfectament perquè l’he resseguit muntanya amunt fins a una cruïlla que hauré d’investigar algun dia perquè no conec prou bé. Em sembla que pot anar cap a Font de la Pólvora perquè aquest és el barri que hi ha darrere les perxades d’avellaners on el corriol ha canviat de rumb i ha tirat cap a l’est. Aquest tram de vegetació gairebé selvàtica coincideix amb un itinerari que he vist que l’Ajuntament de Girona ha marcat des de la Font dels Lleons (el 3) que porta fins aquí i després baixa altre cop.

Jo, però, he anat seguint sense baixar gaire i el camí m’ha portat a veure un grapat d’eucaliptus i a pujar altre cop. A dalt, malauradament, la petja de l’home no ha estat gaire discreta.

Sí, ja sé que pot sonar hipòcrita denunciar aquests pals i torres quan jo no renuncio a moltes facilitats de la vida moderna, però no em digueu que no podien haver soterrat al menys una part d’aquest cablejat.

Un cop a la carena la vista del Pla de Salt és esplèndida (i això que avui hi ha una colla de núvols que tapen part de l’escenari i no deixen veure tot l’espectacle com cal).

Tot seguit he arribat a l’Olivet d’en Salgueda i un cop a la pista de la carena he agafat un corriol a mà esquerra que baixa cap a can Lliure i d’aquí a la font del Ferro, el cementiri i finalment la bici que he deixat a prop del monestir.

La pedalada d’avui també m’ha servit per pujar a un d’aquells llocs que feia temps que tenia a la llista de “destinacions pendents”: les Encies. Els ciclistes de carretera s’ho deuen conèixer de sobres però jo no hi havia pujat mai, encara. Déu-n’hi-do, tot i que la pujada me la feia més dreta i més llarga.

També he tornat a passar per Font-Sabeu, lloc habitual de les històries vora del foc (històries no gaire edificants) de l’avi Tià.

Per cert, un comentari sobre el tram d’abans de la Cellera: he llegit missatges de gent queixant-se que estan asfaltant la via verda però en realitat es tracta de sauló, un sauló supercompacte que no porta gens de petroli ni tampoc no és formigó. No en sé el nom tècnic però és el mateix material que ja recobreix tot el llarg de la via només que processat d’una altra manera. A Salt, a la sortida de Quart cap a Llambilles i a la baixada d’Alou (entre Llagostera i Sta Cristina) també n’he vist d’aquest “supercompacte”.

Ajustar-se a lleis absurdes té el seu què, també. A la fase 1 de confinament no podem sortir del municipi per fer esport, però sí que podem sortir-ne si és per haver quedat a fer el toc amb algú. Doncs això, que he quedat amb un amic. Ja no recordo si a Madremanya, Juià o Celrà però la qüestió és que si consumeixes pots traspassar límits municipals. I jo, que no tinc ni vull tenir cotxe, he hagut d’anar a Juià en bici. Have you got any questions?

I goita, repassant el post d’ahir sobre aprofitar aquest temps de poca activitat per repensar què és el que podríem fer més bé em ve al cap que alguns ajuntaments han aprofitat l’avinentesa per fer obres o al menys aprovar normatives que donen més de  protagonisme a vianants i ciclistes. Avui he passat pel carrer del Carme de Girona i he recordat la proposta (promesa?) municipal d’implantar-hi una Zona 30. No només no s’ha fet res al respecte sinó que s’hi han eliminat els ressalts que obligaven a reduir la velocitat.

Penso això de Girona tot passant pel carrer del Carme però l’equip de govern municipal de Salt tampoc no és que s’estigui lluint gaire (ai, i jo somiant en uns Països Catalans lliures…).

Més sobre aquest recorregut d’avui: una abraçada a la gent de St Martí Vell. Els pobles mai no ens deceben!

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una ruta amb una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això de “refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida, es veu des de les Agudes a les Medes, i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou completa.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.

Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.

He de reconèixer que jo també les tinc molt abandonades. Sí que a vegades hi vaig a fer un volt en bici o alguna ruta a peu però no en conec detalls importants ni d’història ni de riquesa natural ni de gairebé res. He de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen. El problema és que hi ha tantes coses interessants a tot arreu que no dono l’abast; tot i això, avui he sortit i m’he escapat cap al Puig Estela i St Miquel.

Un passeig per la vall de St Daniel per confirmar que encara existeix el pulmó principal de Girona i un espai natural essencial de l’àrea metropolitana malgrat totes les bestieses que s’hi han fet. Em sap greu, però cada cop que hi vaig no puc evitar de lamentar les tones de ciment i asfalt que ens hi van encolomar.

Avui, passejada per les Gavvares més properes a casa, a estones a peu i a estones en bici. Com em costen les pujades si les he de fer a pedal!

Aquesta sortida ha anat una mica de rebot perquè no l’havia pas preparada per avui; a més, he sortit tard, el dia s’ha tornat rúfol… Un petit desastre.

Normalment no em preparo gaire les sortides, però aquesta sí que la tenia apuntada de feia temps a la llista de tasques pendents perquè és en una zona que no conec gaire i abans d’anar-hi volia saber més bé cap on anava. El problema és que aquests dies vaig enfeinat i he agafat la bici de seguida que he tingut una tarda lliure sense haver-me entretingut a cercar informació ni rutes. No passa res, ja hi tornaré, però tinc aquella mena de sensació d’haver perdut el temps.

A mig camí ja he vist que no podria completar tot el que m’havia mig proposat (pujar als Àngels) i he tornat a casa per la via ràpida sense entretenir-me gaire a buscar paisatges bonics ni reptes engrescadors més enllà d’arribar de clar. Al menys m’ha servit per conèixer una mica més de territori i fer-me prendre la decisió de preparar un altre itinerari més documentat i engrescador. També per suar de valent, que ja és alguna cosa.

Tres coses pendents que miraré de documentar abans de tornar-hi són la central de l’Aurora, a Pedret, les illes que el Ter ha format a la zona de Pedret i el Pont Major, i un canal que ja m’havia cridat l’atenció fa temps però del qual ho desconec tot: el canal de St Jordi.