Bloc de notes

Aquesta tarda m’he trobat amb un parell d’hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, on he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon; aquí he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi sobretot arbres caiguts, rierencs amuntegats i sorrals nous.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres a terra, platges noves, etc. La foto és fosca però m’agrada, què voleu que us digui.

Doncs avui deixem la costa i tornem al riu per trobar l’aigua que necessitem: back home després d’un cap de setmana vora mar. Per la via fàcil: carretera de la costa fins a Platja d’Aro, després encara per carretera fins a Castell d’Aro i una tirada llarga de via verda.

Avui comença un cap de setmana llarg i hem decidit de passar-lo vora mar, de manera que agafem els trastos i sortim cap a Palamós. Jo, en bici.

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només hi he passat de resquitllentes. Però he fet un passeig al voltant de l’institut i m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos cursos ara fa quatre anys. En guardo bons records tant de companys com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava. Precisament ahir parlava d’un video motivador; tots dos cursos a Sils van ser una experiència motivadora per a mi, i carregar-me les piles va anar molt bé per continuar en aquesta feina que demana tanta energia.

Ahir vaig sortir a estirar les cames i tot pedalant pedalant vaig anar a parar a St Martí Sapresa. No tenia gaire clar on volia arribar però sí que tenia necessitat d’espais oberts, aire lliure i vent a la cara, de manera que vaig agafar la bici i vaig començar a pedalar sense tenir cap itinerari pensat.

La passejada no té gaire història però hi ha dues coses que em van cridar l’atenció. Una és l’espècie de gran parabòlica que està plantada al mig dels camps que hi ha entre dos masos propers a l’aeroport, Torrent i Cantalosella.

Resulta que es tracta d’una mena de far per a avions, un sistema anomenat VOR-DME que és essencial per al bon funcionament de l’aeroport. Serveix per proporcionar unes mesures que els avions necessiten per poder navegar i aterrar com cal. Només l’he vist de lluny i ja sembla enorme, de manera que deu tenir unes dimensions considerables. No he pas buscat apropar-m’hi perquè avui només tenia ganes de suar, però un altre dia miraré si t’hi pots acostar tot i que probablement deu estar encerclat per alguna tanca. He llegit que és un sistema vell que en altres llocs està sent substituït per altres tecnologies més modernes i eficients; potser d’aquí a poc ja no el podrem veure.

La segona cosa és l’ermita de St Llop, ara mateix un edifici en ruïnes a tocar del cràter de la Crosa.

Segons explica el cartell instal·lat per l’Ajuntament de Vilobí, les pedres que veiem són les restes d’una història molt llarga. Copio:

Situada damunt del punt més alt de l’anell de projeccions del volcà de la Crosa, l’edificació de Sant Llop és una de les construccions més emblemàtiques de la zona. Els seus orígens es podrien remuntar als segles IX o X, tot i que no se n’ha localitzat documentació escrita fins al segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a Sant Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita defensiva. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de St Dalmai, d’on va desaparèixer durant la guerra civil de 1936-39.

Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com una edificació fantasmagòrica que domina tot el Pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric. Només aquesta situació privilegiada li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torre de rajols bastida damunt de l’espadanya.

Resulta il·lustratiu que moltes de les torres de telegrafia òptica s’edifiquessin, al Pla de la Selva, damunt dels relleus volcànics (Hostalric, Sant Jordi a Maçanet, Puigsardina a Riudarenes i Sant Llop). La raó no és altra que la visibilitat que es domina des d’aquests turons aïllats enmig de la plana.

PD (09.07.2020): he acabat esborrant i substituïnt aquesta ruta de Wikiloc perquè l’he refeta de dalt a baix. La ruta penjada segueix, aquest cop sí, tot l’itinerari fins a tornar a Salt. També n’he fet una petita ressenya en una altra entrada d’aquest mateix bloc.

Avui he sabut que fa anys que porto una gravel. Aquestes bicis que ara estan de moda i que serveixen tant per carretera com per camins enmig de camps, tant per passejar per vies verdes com escalar ports de muntanya, ara es diuen «gravel». «Gravel bike», en diuen. Un company em diu que són les antigues bicis de ciclocross, i un altre que són les híbrides que fa anys que tenim la gent que ens agrada combinar rutes asfaltades amb camins de pagès.

Per altra banda, fa 14 o 15 anys que em passejo amb la Scott verd-grisosa i tot just avui he gravat la meva primera ruta gravel a Wikiloc (*).

Un apunt per la Pedra Dalmaua, just passat Aiguaviva i que sempre m’havia cridat l’atenció; «un monument al mig del no-res? als afores d’un poblet?». Doncs es veu que es tracta d’una roca basàltica on diuen que un sant local (St Dalmau) s’aturava a fer un mos a mig camí cada vegada que anava de Girona a Sta Coloma quan encara no era ni sant ni tan sols mossèn. Ves què!

Després de la Pedra Dalmaua hi ha un altre lloc que m’agrada, tot i que avui només el vorejo i no hi arribo a entrar: el cràter de la Crosa; un altre dia en parlarem.

Aquesta terra m’omple. Deu ser per la quantitat de masies disperses que esquitxen el territori que m’envolta. O per la teranyina de camins, corriols, pistes i carreteres que enllacen rutes a tort i a dret. O per la natura mig feréstega mig domesticada. O pel castell de Brunyola. O les ermites escampades aquí i allà. No ho sé, no ho sé explicar, però aquí em sento bé, a gust, en pau, sencer, ple. 

La tornada és un tram de via verda i quan passo pel costat de la central de Vilanna penso altre cop en un intercanvi que vam fer fa temps amb uns joves polonesos. Els vam dur per una ruta que no recordo si havia muntat la Diputació o el Consorci de Vies Verdes de Girona: “les arquitectures de l’aigua”, es deia. Vam fer un recorregut molt interessant que caldria recuperar o posar a l’abast de més gent; tothom coneix la Pilastra però com és que es coneixen tan poc meravelles com el Vapor d’Anglès, el Pou de Glaç de Vilanna, le rescloses Reial o d’en Joga o el Palau Berenguer? Cal fer conèixer tots aquests indrets i donar valor al que els nostres avantpassats van construir per treure profit de la força de la natura; és una part important de l’adaptació al medi que ens ha portat on som.

(*) nota febrer 2022: ruta esborrada (va ser la primera i estava plena d’errors; ara n’hi ha d’altres que passen pels mateixos llocs i sense tantes faltes).

Torno a les Gavarres i per anar-hi torno a sortir de Salt pel Passeig dels Països Catalans. Que estrany que se’m fa que les entitats ecologistes i veïnals no es fixin en aquesta avinguda tan ampla per rescatar-la dels cotxes i recuperar-la per a la gent. Els quatre carrils estan infrautilitzats la major part del dia i només s’omplen a les hores punta. Crec que s’ha de reivindicar que tota l’avinguda es talli al trànsit, com a mínim tot dissabte i tot diumenge. Paral·lelament, reivindicar una millora del transport públic i a la llarga tenir un tramvia que aprofiti part d’aquest espai.

Ah, i parlant de coses que ens puguin fer la vida més fàcil i agradable, l’estètica també és una part important del que vivim cada dia. Algú dels despatxos de Barcelona no podia haver dit als operaris de la companyia elèctrica que un pal de llum no lliga gaire amb una església romànica i fa mal als ulls? Uf, però ja m’estic repetint, que això del pal de llum ja ho vaig escriure fa poc, i també el malbaratament del passeig dels Països Catalans.

Sort que en aquesta pedalada veig alguna cosa que m’anima: les pluges de les darreres setmanes han tornat l’aigua a l’Onyar i ara ja s’assembla més a un riu. Unes pluges que, per cert, no han anat gens bé al terra de la via verda. Segur que l’eficient maquinària de la Diputació ho arreglarà ben aviat!

I per acabar la jornada, una vista de les que sí que m’animen de debò (encara que la calija faci que la imatge sigui molt pobra): el Canigó nevat vist des de la via verda abans d’entrar a Quart.

Salut!

He tornat a Celrà amb la idea de gravar l’itinerari, però la mala sort ha fet que la bateria del mòbil em fallés i només pogués guardar la primera part del recorregut: de casa a Celrà. Què hi farem! Haurem de tornar-hi.

Com que ja fa temps que van arrencar els pins que hi havia al costat del cementiri de St Daniel no puc lligar-hi la bici i he de pedalar uns centenars de metres més per deixar-la a l’aparcament de la Font del Ferro. Es nota que som a l’hivern perquè l’aparcament estava gairebé buit, només dos cotxes, tot i que abans d’arribar a can Lliure ja m’havia creuat amb dues colles de ciclistes que baixaven a tota llet. Aparteu les criatures!

Sento curiositat per saber coses de can Mistaire, les restes de la masia que hi ha a mitja pujada. Potser el nom ve de la feina principal de la família, la fabricació de mistos? Més amunt o pels voltants hi ha altres masies, abandonades o no: can Sistac, can Baldic, cal Marxant, can Barris… Quanta vida, antigament, a les Gavarres. Bé, ara també n’hi ha, de vida humana, però més aviat de passada. La gent hi ve a passejar, córrer o pedalar, però abans s’hi estava, hi feia vida. Segur que el seu coneixement de l’entorn era molt superior a les incertes nocions amb què ens imaginem coses la gent que ara hi passem a peu o en bici.

A Celrà solia fer un tallat al cafè de la plaça, però les últimes vegades que hi he anat l’he trobat tancat, de manera que prenc alguna cosa a l’Ateneu. És l’hereu de l’antic ateneu que els amos de la fàbrica van construir el mil nou cents-i-poc per a l’esplai dels seus treballadors. Ara hi ha un teatre collonut i un bar-cafeteria amb molts de llibres.

Sempre penso que alguna vegada m’hauria de quedar a badar per Celrà. No en conec res a banda de l’anomenada del teatre de l’Ateneu i del centre cívic del poble, la Fàbrica. Una idea seria deixar la bici a l’estació de tren de Girona i venir fins aquí a peu, de manera que per tornar podria agafar el tren i ja em trobaria la bici a l’estació per tornar cap a casa.

Doncs per fi m’he pogut escapar una estona i estirar les cames. Només un parell d’hores però ja està prou bé, tot i que he hagut de deixar un petit assumpte pendent per a un altre dia.

He pujat altre cop a St Grau. Des de feia al menys un parell d’anys i mig que no hi anava i ha estat com tornar enrere, retrobar-me amb el que era la meva vida llavors -tot i que no cal entrar en detalls, que aquest bloc tampoc no és un confessionari.

Ha estat el que solia fer més d’una vegada cada estiu: agafar la bici i anar pedalant fins a St Gregori Vell (el Veïnat de l’Església). Allà, aparcar-la al costat de la caixa de bústies o a prop del cementiri i pujar a St Grau a peu; després baixar, recuperar la bici i altre cop cap a casa. Total, un parell d’hores, tot i que un dia n’hi puc estar una i mitja o un altre dia tres, depèn de si corro i vaig per feina o m’aturo molt a fer fotos i badar.

He passat mil cops per la Pilastra però sempre m’hi quedo enganxat. La remor de l’aigua, els remolins entre les pedres, els rierencs apilonadets o escampats per la riba… tot això em sedueix tant com el primer dia; els sentits se m’hi quedarien.

I un altre racó que m’agrada especialment és la font de can Verdaguer, que és a cinc minuts a peu del lloc on aparco la bici.

La llàstima ha estat que se m’ha acabat la bateria del mòbil a mitja pujada. La bateria portàtil estava descarregada i això vol dir que no he pogut penjar l’itinerari a wikiloc, o sigui que quan torni hauré de venir més ben preparat.

Em sembla que no havia passat mai tanta fred com avui, al menys anant en bici. Fa temps vaig patir un accident i em va quedar un dit de la mà més rebregat que els altres; avui em feia tant de mal que he hagut de parar una estona a la República d’Anglès per escalfar-me amb l’excusa que m’adormia i necessitava un cafè amb llet.

Tot i això, després la pedalada ha anat prou fluida i he acabat fent més de quilòmetres que els que havia pensat que faria quan sortia de casa. La pujada al coll de Nafré, Maifré o Manfré (encara no sé com és) ha estat prou ràpida i la veloç baixada fins a Susqueda i després el Pasteral m’han fet pujar els nivells d’adrenalina. Baixada veloç però també arriscada perquè la carretera estava molla (per la humitat) i plena de fulles traïdores.

Després m’he entretingut a St Julià del Llor amb l’esparver o aligot que últimament m’acompanya i vola al meu costat uns centenars de metres cada cop que passo pel seu territori. No sé si és la seva manera de saludar un visitant discret o si m’està avisant que no m’acosti a algun lloc determinat. M’agradaria saber de quina mena de rapinyaire es tracta. Voldria fer-li alguna foto per ensenyar-la a algú que hi entengui però les fotos amb la bici en marxa no em surten bé, i les úniques que he fet en què es veu l’individu en qüestió són de lluny i mal enfocades.

Una altra incògnita que em formigueja pel cervell és el nom d’un indret que, en realitat, potser no té nom. És com una balconada en el punt més alt de la pista que hi ha en el camí de Constantins, en el trencant que porta a can Cua, i des del qual es poden contemplar les aigües tranquil.les del Ter abans de passar per Bescanó.

PD: L’estiu 2020 hi he tornat i he marcat el recorregut. És aquest:

Segona ruta per penjar a wikiloc (*), aquesta vegada un pèl més llarga que la primera. He pujat a les Serres i anat a parar de baixada a prop de St Martí de Llémena. Aquí he començat la tornada cap al Pla de St Joan, Llorà i St Gregori, però tinc moltes ganes de seguir carretera amunt (cap a St Esteve de Llémena) per veure fins on es pot arribar. És una carretera que desconec. Serà un altre dia.

Per altra banda, hi ha alguna cosa en aquesta ruta que no lliga, que queda fora de lloc i canta, per dir-ho d’alguna manera. Tot és bucòlic, salvatge o natural, però hi ha un seguit de parcel·les arrecerades entorn un tram de la Llémena no gaire lluny del cementiri de St Gregori Vell que trenquen l’harmonia que veig a la resta. Afegeixo a la llista de tasques pendents esbrinar com s’ha generat aquest veïnat.

…………………………..

(*) esborrada de Wikiloc sobretot perquè el Ter ja no es pot travessar a Bescanó: resulta que la passera del costat de la granja de can Batllori ja no existeix perquè se la va emportar el temporal Glòria al cap de poc de passar-hi en aquesta ruta, concretament entre el 20 i el 23 de gener del mateix 2020.

Avui estic content perquè m’he estrenat a Wikiloc, que fa temps que faig servir però només per seguir rutes, mai per penjar-ne. Avui he penjat la primera en bici. Quan tingui temps miraré de penjar una mica més d’informació sobre aquesta ruta, i alguna foto.

PD 09.07.2020: he acabat esborrant i substituïnt aquesta ruta de Wikiloc perquè n’he penjada una altra que segueix un itinerari molt semblant però més ben descrit; aquest:

Aquests dies que els nens han estat per casa hem sortit a fer una de les pedalades preferides dels diumenges de quan eren petits, fins a Bonmatí a prop del riu.

Quina ràbia que els itineraris cada vegada surtin pitjor en els mapes de google. O m’hi surten només a mi? Ni tan sols quan segueixo “la normativa vigent”! He d’espavilar-me a trobar una alternativa.

Per acabar el dia, aquesta tarda hem fet una visita a Via Lúdica per no perdre el costum de jugar a les llargues tardes d’hivern quan no hi ha guitarres o guitarristes disponibles.

Ahir al matí vaig fer una bona escapada amb la bici. Cal rebaixar panxa i fer espai per al menjar d’aquests dies!!!

I ara veig que aquesta vegada Google Maps tampoc no em deixa inserir el recorregut com cal. Deu ser que el Big Brother considera que he fet alguna cosa mal feta amb la bici. O sóc jo que no me’n surto amb el portàtil.

Avui tenia ganes de pedalar i quan he deixat el cotxe de lloguer he volgut tornar de l’aeroport a casa per Riudellots i Fornells. La sorpresa ha estat quan poc després del veïnat de Mas Serra he passat per sota la via del tren i m’he trobat el pas barrat:

Resulta que la forta ventada d’aquests dies que hem estat al Pirineu ha fet caure més d’un arbre, i no pas només al Pirineu. Però això no ha estat pas tot. He hagut de carregar la bici a pes per pujar dalt la via i poder continuar, però un cop a dalt m’he trobat que això de “més d’un arbre” anava de debò. Tot el tram que va des d’aproximadament Mas Goy fins a l’ermita de Sta Maria del Castell (però per l’altra costat de via, és a dir, entre la via del tren i l’Onyar), uns 500 metres, era impossible de seguir degut a la gran quantitat d’arbres caiguts. He fet alguna foto des de dalt la via:

Tants arbres en el mateix costat de via és estrany, i suposo que l’explicació és que els operaris de Renfe han arrossegat al camí tots els arbres que el vent havia fet caure damunt la via del tren. Aquests arbres afegit als que ja devien haver caigut al camí han fet un tap de mig quilòmetre que ha barrat el pas pel camí. M’imagino que ben aviat algú l’obrirà al pas.

Més concretament, tot això ha estat al llarg d’un tram de via al voltant d’aquest senyal, que suposo que indica el quilometratge del ferrocarril.