Bloc de notes

He tornat a fer aquesta ruta sobretot per penjar-la una mica més bé al wikiloc i la veritat és que ja no recordava gaire aquests corriols i pistes de baixada: són fantàstics! M’ho he passat molt bé, sobretot per la pista fins a St Mateu de Montnegre i després encara més per les pistes i corriols que porten a Llambilles. Això de tenir tan mala memòria em fa gaudir cada recorregut el doble, perquè els disfruto quan els descobreixo i quan hi torno!

Per altra banda, ja hem descartat definitivament l’escapada a la Cerdanya que havíem sospesat de fer aquests dies de Fires; amb les noves mesures anti-covid que ha aprovat el govern espanyol hauria estat buscar-se masses complicacions.

He volgut repetir una sortida d’aquest agost per fer unes quantes fotos i poder penjar-les al wikiloc, que no n’hi havia desat gaires. És una ruta d’aquestes de rodar i rodar, tot i que amb pujades. M’agrada fer aquestes rutes quan estic rumiant alguna cosa perquè no em distrec pel camí i la repetició monòtona de la pedalada, un i altre cop, sembla que posi ritme als meus pensaments i no me’ls deixa córrer més del compte, per dir-ho així. Sovint penso tantes coses al mateix temps, o vull pensar tan de pressa, que no puc seguir el ritme de les neurones i acabo fet un embolic. El ritme pausat de les pedalades m’ajuda a mantenir un ritme de pensament. No sé si hi ha alguna explicació científica per a això, o si tot plegat només són il·lusions meves, però el fet és que sortir a la carretera i simplement fer rodar la bicicleta m’ajuda a rumiar més bé. Potser l’expressió és “més ordenadament”.

Quan he sortit de casa, la idea era repetir la ruta de la setmana passada (avui tot sol) per fer fotos més bones i poder-les penjar, però al cap de pocs quilòmetres ja he vist que la cosa seria més lenta del que em pensava i no acabava de rutllar prou bé. La fred em feia anar a ralentí i a més a més he anat parant molt sovint per tirar fotos, de manera que al cap d’una hora amb prou feines havia fet cinc quilòmetres i tot i això estava molt cansat. He girat cua i he arribat a casa esgotat. Com es diu “pàjara” en català?

Una bona escapada amb en P. Hem sortit de Salt per la via verda fins a Anglès i d’aquí cap a Osor per carretera. Després hem baixat fins que hem estat altre cop a Anglès i l’he portat a St Julià del Llor a veure el pont perquè he pensat que després de tants anys ja no se’n recordaria.

Efectivament, no se’n recordava i li ha agradat, però encara li ha agradat més el que hem fet a continuació: travessar el Ter per la resclosa d’en Joga després d’anar riu avall cap a Constantins.

PD 28/06/2021: al juny he repetit aquesta sortida. Passava més aigua per la resclosa d’en Joga però menys per la resclosa del Comte (com s’entén?).

Escapada familiar a Sadernes (quins records!) amb en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.

Feia molts anys que no venia per aquí, potser des del BUP o COU, que és com es deia el Batxillerat, amb una sortida que vam fer una colla. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu.

Tot ho veig diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penyasegats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys. Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.

M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.

De tant en tant arriben bones notícies. Aquesta ho és: a l’Alguer ja poden escolaritzar la mainada en català.

Dia a l’aire lliure!

Al matí, pedalada fins als Àngels i tornada per pistes i corriols que no coneixia, sobretot els de St Mateu de Montnegre fins a Llambilles. Molt bé!

A la tarda hem sortit a passejar amb la idea d’arribar fins al riu i gaudir la que potser serà l’última remullada d’aquest estiu.

Aquest matí he repetit la ruta del 26 de maig. Sovint repeteixo rutes per anar afegint detalls a la ressenya però avui ha estat com un déjà vu, com si estigués en el mateix dia de la primera vegada que feia la ruta. Un sentiment estrany.

Després, a la tarda, he estat a la concentració per la Diada. Tot l’espai ple però amb molta gent escampada, poc concentrada. Sentiment estrany, també. Què s’ha fet de l’esverament i alegria de fa tres anys?

An awkward day, sobretot a la tarda, que ve després de molts dies i mesos estranys. Hi som i no hi som.

La pedalada de divendres em va servir per explorar el terreny. Avui hi he tornat però he passat de llarg a Quart (volia sortir pels Quatre Camins però he tirat una mica més avall, ben bé a la sortida cap a Llambilles).

Circumval·lació acabada, ja era hora, però això de passar d’aquesta manera pel congost no m’acaba de fer el pes.

Aquest matí he fet una escapada per tornar de mirar de trobar com tancar la circumval·lació del nord de les Gavarres en bici i he pedalat amunt i avall del congost sense trobar el que buscava: un pas sense cotxes, o al menys amb pocs de cotxes. Potser no existeix i l’única opció és esperar la via verda promesa entre Girona i Celrà. Però hi tornaré.

He sortit de casa cap a Quart i Gavarres amunt però no comptava que la baixada des de St Mateu de Montnegre fins a la carretera de Cassà a la Bisbal és per una pista en un estat tan dolent que he rebentat el pneumàtic dues vegades. Per postres, la manxa no m’anava gaire bé i he perdut molt de temps reparant i mirant d’inflar la roda de darrere. Per sort, he pogut arribar fins a St Sadurní de l’Heura, on he vist que un avi i la seva neta estaven per engegar un cotxe i de seguida els he anat a empaitar; han estat molt amables i m’han deixat amb la bici en un taller de la Bisbal per poder canviar les càmeres i inflar les rodes com cal.

Havia sortit de Salt cap a Girona i agafat la via verda fins a Quart. A la sortida de Quart, pujada per la carretera de St Mateu fins que s’acaba l’asfalt i aquí la pista que deia amb el resultat de dues punxades a la mateixa roda.

En el taller no hi havia cap mecànic però sí que tenien recanvis, de manera que jo mateix m’he arreglat la bici i encabat he anat de la Bisbal a Cruïlles per la carretera de Cassà. De Cruïlles he pujat cap a Monells (per cert, estan eixamplant la carretera???), Madremanya, St Martí Vell, Juià, Celrà, Girona i Salt.

Dues dreceres (o més ben dit camins alternatius, que no pas sempre escurcen via) són a Monells i a Campdorà. La de Campdorà me l’he d’estudiar una mica més, potser demà.

El problema continua essent anar de Celrà a Girona perquè el congost fa de molt mal passar, sempre carregat de trànsit a motor i amb poc espai per respirar i pedalar.

El començament de la ruta és la que alguna vegada segueixo per anar a Palamós si vull travessar les Gavarres. Potser més endavant aquesta setmana passaré per aquí i provaré de fer una ruta circular que ressegueixi el perímetre de la part més septentrional de les Gavarres, ja ho veurem.

Avui m’he tornat a embolicar per camins que em pensava que em duien a un lloc i han acabat duent-me a un altre després de fer unes quantes voltes, però no passa res: voltar en bici i explorar territori és el que m’agrada.

He tornat altre cop a aquesta ruta però amb alguna variant per fer-la més divertida; ho he aprofitat per actualitzar la ressenya en el wikiloc. Al final no ha sortit pas tan diferent però una mica passada per aigua sí. Cap problema; diu que cada dia hauríem de provar de fer alguna cosa que ens faci por, no? Travessar el Ter a la Pilastra no em feia pas por, allò que se’n diu por, però sí que abans d’arribar-hi sentia una mica d’inquietud per si el riu baixava molt ple. Tot i això, estava disposat a passar de riba a riba a menys que hi hagués un corrent fort. Quan hi he arribat i he vist el riu, però, el cabal s’escolava més aviat tranquil i poc carregat i només m’he mullat fins a les cuixes. 😅

Avui he tornat a fer aquesta ruta amb algun petit canvi i he esborrat la que substitueix. Vaig fent proves amb wikiloc per acostumar-m’hi; veig, per exemple, que a vegades no coincideix el que hi ha al web amb el que surt a l’aplicació per a mòbil. Els peus de foto, per exemple, són diferents.

El que m’ha agradat més de la sortida d’avui és que he pogut acabar l’itinerari i marcar-lo tot al mòbil, tot i que ha anat d’un pèl: just quan estava arribant al final se m’ha mort la bateria però he pogut acabar d’arribar a casa, agafar una bateria portàtil, tornar a engegar el mòbil mentre caminava fins al mateix punt d’acabar la ruta i encara he pogut gravar-ho tot com si res no hagués passat.

Quines aventures, no? Sí, ja ho sé: qui no té feina el gat pentina.