Volia refer una ruta però me n’ha sortit una altra; tot ha anat molt bé malgrat una punxada només de sortir.
Això sí: he sortit d’hora. Jo ja estava pedalant quan el riu tot just s’estava despertant.
He tornat a mirar de pujar a St Roc de la Barroca però aquesta vegada he començat més bé, és a dir, travessant el Ter abans d’arribar a Bonmatí. Ho he fet a la pedrera de Vilanna. A més, també he seguit la “carretera” (segons quin tram està asfaltada o no) que puja d’Amer sense sortir-ne en el corriol de la setmana passada sinó més endavant. Això vol dir que he passat per Sta Lena (quina baixada, per cert!; ara hauria de resoldre això).
També m’he trobat que el restaurant de can Reixac de St Martí de Llémena encara està tancat per vacances (fins demà!) i he hagut de parar més endavant. Tot i això, l’aturada tècnica ha anat d’allò més bé perquè a cal Ganso de Llorà m’he cruspit mig menú que m’ha recarregat les piles d’allò més bé.
Més endavant m’agradaria provar d’arribar a St Roc i baixar-ne per alguna altra ruta més ciclable, però de moment deixaré aparcat aquest projecte, ara que ja he fet el cim dues vegades en pocs dies.
Salt – Sta Cecília – Salt (or exploring Constantins i les Serres).
Aquest matí he sortit per mirar de trobar camins cap a Constantins des de la passera d’en Costa. N’he trobat un però no descarto que n’hi hagi algun altre.
Després he volgut provar una pista que vaig veure l’altre dia i que segons el mapa em podria servir d’alternativa per pujar a les Serres, però a mig camí he hagut de girar cua perquè la pista era massa dreta per a mi i a més a més tenia un terra tan descompost que les rodes giraven que feia goig i no s’arrapaven al terra.
Aquests dies baixa poca aigua pel riu. Que hi hagi poc cabal és bo per mirar de travessar per llocs normalment de mal passar, per exemple a l’illa de la Pilastra o a la resclosa d’en Joga. Avui ho provaré més amunt, a la passera d’en Costa:
De lluny veia els espadats de St Roc de la Barroca, però seran per a un altre dia.
La festa major de Constantins és el segon diumenge de setembre però aquesta gent deu tenir ganes de festa perquè ja tenen l’envelat dempeus.
Avui he trobat una capella que no coneixia, la de Sta Maria de Calders. Hi ha una tanca particular que hi talla l’accés però segons el web de l’Ajuntament es pot sol·licitar la clau a Can Frenca. És una capella romànica del segle XII i està perfectament conservada i encara oberta al culte. És d’una nau amb absis semicircular, té algunes reformes del segle XVIII i hostatja imatges de la Marededéu i dels sants Francesc i Josep, a més d’un petit cor amb balustrada de pedra. Can Frenca, la masia que hi ha adossada, és on tenen la clau.
Després de la capella el camí és cada cop més costerut i això em fa canviar el pla d’atac; faig mitja volta i l’agafaré de baixada des de dalt a les Serres.
Em sembla que és la primera vegada que arribo a Sta Cecília, que es veu que és una església romànica de l’any 1019, o que ja surt en algun text de l’any 1019. Tot i això, l’església parroquial actual es va aixecar l’any 1774, en què es van aprofitar estructures de la construcció romànica.
Avui no he vist gaires animals però sí rastres de porcs, tant de quatre potes com de dues cames.
Feia temps que mirava mapes tot buscant una ruta engrescadora per pujar fins a St Roc de la Barroca i finalment avui m’hi he decidit.
El paisatge fins aquí dalt és certament formidable, dels millors que conec a una distància ciclable de Salt.
Ara bé, el camí m’ha fet patir més del compte perquè la ruta que he seguit m’ha portat per corriols de caminaires més que no pas pistes ciclables. Ja m’esperava que podia passar, inconvenients de fer-se l’explorador!
A dalt he trobat l’ermita oberta.
He deixat la bici al veïnat de l’Església i vinga amunt.
M’he distret mirant bocabadat el mapa amb el recorregut que he anat fent; gràcies, Wikiloc! Digueu-me ximple però encara em meravella això que la ruta que vaig fent a peu o en bici vagi marcant una traça en el mapa que veig en el mòbil.
Avui m’he animat a embrancar-me en una “aventura” en què feia temps que rumiava però no m’hi acabava de decidir, i que al final ha resultat més senzill del que em pensava: baixar en bici el Camí Vell dels Àngels.
Quan estigui més en forma potser miraré de fer-lo de pujada, però ja estic content d’haver-ne fet el descens. Voldria que la jubilació servís per a això, entre altres coses: agafar més bona força física i més habilitat amb la bici. Al menys això per la part física; les parts intel·lectual i emocional tenen altres reptes.
A banda d’això, un petit comentari, i és que pels fragments de conversa que he sentit a la cafeteria del santuari (i també mentre pujava) dedueixo que els gironins deuen estar de vacances a la costa i el seu lloc l’han ocupat ciclistes francesos i americans.
Diumenge matí, ganes de caminar i no sé què fer. Una excursió més aviat curta a St Miquel o una de més llargueta per pujar als Àngels? Doncs avui que tinc ganes de caminar decideixo d’enllaçar totes dues excursions d’una tirada: a St Miquel i als Àngels des de St Daniel, anada i tornada. Amb tants de sants semblarà que vagi de pelegrinatge…
A banda de l’excursió, he llegit que al 1843 l’aigua que baixava per la llera del Galligants va inundar la zona del Pou Rodó, plaça St Pere, carrer de la Barca… i va matar entre 110 i 130 persones, va fer caure 150 cases i va provocar nombroses destrosses.
Eren altres temps però al pas que va el canvi climàtic qui sap si tornaran.
I avui, tornada cap a casa. He sortit al vespre per no haver de patir la xafogor de la tarda i he arribat de nit, poc abans de les onze. Els últims raigs de sol m’han acompanyat una estona, al voltant de Cassà. Ens entenem bé, els capvespres i jo. El dia encara s’allarga i la vesprada, suau, passa a la nit el testimoni de les feines a mig acabar.
Encara puc fer el trajecte en un parell d’hores i mitja sense matar-m’hi, a un ritme agradable. Com diria en Laporta, “no estamos tan mal!”.
Passarem uns dies a Palamós. Aquest cop tots dos hi hem anat en bici per la via verda, que és la ruta més suau i tranquil·la.
Per altra banda, objectiu acomplert: n’ha fet 54 i la celebració ha anat bé. Tot i això, el dia no ha acabat de ser un èxit, especialment per a ella, perquè s’havia il·lusionat i volia veure la seva amiga compatriota que finalment no ha pogut venir.
La bici no passava gaire de ser poca cosa més que un passatemps fins que a algú se li va acudir la multi-modalitat, que consisteix a poder desplaçar-se pel territori tot combinant diferents tipus de transport gràcies a unes estacions d’enllaç on és possible baixar d’un autobús per agafar un tren allà mateix, o aparcar la bici en un lloc segur al costat de la parada del tramvia. Això va multiplicar les possibilitats no només de la bici sinó de viatjar en general però en el nostre país encara anem endarrerits. Estem lluny de poder tenir estacions realment multi-modals per enllaçar fàcilment recorreguts en bici combinats amb bus o tren o qualsevol altre transport públic, de manera que de moment els meus modes de transport són l’anar a peu i en bici.
Agafo la bicicleta, doncs, i em ciclotransporto a Bescanó, just davant de les escoles. La idea és passejar i caminar per una colla d’indrets del poble veí i, a més, trobar la maleïda font d’en Fontbernat. Maleïda no per res, pobra font; només que les últimes vegades que l’he buscada sempre m’he perdut o se m’ha rebentat la roda de la bici o m’ha passat alguna desgràcia que m’ha impedit d’arribar-hi.
Avui he tornat a Celrà. Quina diferència amb l’última vegada que hi vaig anar. Estic molt més tranquil i relaxat, i a més a més ha fet bon temps. Tot i això, la pedalada tampoc no ha servit per posar-me al dia dels deures que tenia pendents per quan hi tornés, però al menys he aprofitat per afegir un parell de fotos a la ruta que tinc penjada al web. Hi tornaré.
He passat moltes vegades per cadascun d’aquests indrets però els he anat enllaçant de maneres ben diferents: Salt, la Pilastra, St Grau, Resclosa d’en Joga… No me’n canso. Miraré de tornar-hi qualsevol dia, quan tingui més endreçat el compte de wikiloc.
Mentrestant, surto a passejar i confirmo que, malauradament, se sap que l’estiu es va acostant quan les tifes de cavall a la via verda són cada cop més nombroses.
Avui he començat el que podria ser la meva rutina de cada matí (si així ho decidís): sortir a passejar qualsevol matí de dia feiner. Fins ara treballava i no podia fer-ho però com que acabo d’encetar la meva etapa de jubilat suposo que el pressupost de sabateria haurà d’incrementar-se.
Sigui com sigui, el passeig d’avui ha estat un volt per la part de Deveses que hi ha entre casa i el riu. Hi he anat d’hora i feia sol però s’hi estava fresquet, una delícia. Per contra, tantes escombraries com hi he trobat fan mal al cor; les que he pogut les he recollides en una bossa que portava.
Això de les deixalles que la gent llença a qualsevol lloc és una merda, literalment, i no sé pas com es podria evitar. Tot passejant he trobat el guarda (es diu Xevi?) i hem estat xerrant una estona. M’ha explicat que ell prohibiria el bany al riu tant per raons higièniques (aigua contaminada) com per evitar que els banyistes deixin escombraries als indrets on es banyen.
També m’ha explicat que la major part de desaprensius vénen a les Deveses de nit; per tant, la primera cosa que se m’acut és que cal que s’apliqui la normativa que prohibeix accedir a les Deveses a partir d’una hora del vespre (em sembla que són les 10?). Si s’ha aprovat una normativa, apliquem-la. Si no, el missatge que s’està donant des de l’Administració és que no passa res si no respectes les normes i que per tant no cal regular res perquè fer-ho és inútil.
Ui, m’adono que ja estic rondinant com un jubilat desenfeinat.
Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.
Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.
També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?
Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.
Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.
Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.
I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:
A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.
Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.
La MJ i jo tornem a Salt. Ella ha agafat l’autocar i jo la bici. Hem sortit de Palamós gairebé al mateix temps però ella s’ha hagut d’esperar molta estona perquè hi ha hagut problemes de trànsit i el seu bus (que fa tota la volta a les Gavarres i circula de Girona a la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Llagostera i torna a Girona) ha arribat tard a recollir la gent de Palamós. El resultat és que hem arribat al mateix temps a Girona i just quan el bus de Salt acabava de sortir. Hem acabat d’arribar a casa a peu per no haver d’esperar 30 minuts més el bus que ens hauria portat a Salt.