Avui hi ha hagut l’últim claustre del curs, que ha servit per acabar de tancar els calaixos que quedaven mig oberts o amb algun informe mig escrit. També per anunciar públicament la jubilació d’en Robert i la meva.
Davant la jubilació sento una barreja d’emocions que em vénen per la part personal i també per la social, si és que ho puc dir així. El primer sentiment és d’incredulitat: encara no acabo de creure’m que no cal que treballi mai més per tenir un sou a final de mes. El segon és de gratitud a la societat que em fa aquest tracte. Em sento molt afortunat d’haver nascut al tros de món que m’ha tocat i d’haver tingut uns pares i avis i en general conciutadans més grans que jo que han lluitat perquè jo i altra gent com jo puguem gaudir d’aquest dret. Hi ha molta altra gent que haurà de treballar fins a ser més gran que jo i encara no cobrarà tant com la meva pensió, sobretot en altres indrets del món però també aquí mateix.
També per això mateix em sento en deute: aquesta pensió no és pas perquè sí, no és pas per la generositat de les elits dirigents. A la societat on m’ha tocat néixer i on he triat de viure s’ha arribat a un pacte que permet de cobrar sense haver de treballar quan s’arriba a una edat determinada. Aquest acord diu que tu t’estàs uns anys de la teva vida treballant i part del teu esforç, dels teus impostos, se’ls queda l’Estat i els inverteix en un bé comú, i que quan siguis gran seràs tu que gràcies als impostos que paguen els altres podràs gaudir de cures i atencions que la societat procurarà per a tu en retorn dels serveis prestats. Dit així sembla molt clar però com es poden calcular de manera justa aquests serveis prestats? Per anys treballats? Per la feina feta? Feina a quins àmbits i amb quins assoliments? Feina en entitats útils socialment? Quines feines i per què unes sí i altres no tant? I per què jo puc gaudir de la jubilació pagada mentre altres conciutadans no poden encara que potser hagin treballat més temps que no pas jo? O que les seves feines hagin tingut més impacte social que no pas la meva?
Sigui com sigui, el premi, la pensió, no és pas pel que estic o estem fent ara mateix sinó gràcies als nostres pares, avis i besavis. Van ser ells que van lluitar a les trinxeres contra el feixisme, que van fer vagues per no haver de treballar més de vuit hores cada dia, que van lluitar a les barricades i van passar gana perquè les nenes de 10 o 12 anys no haguessin de treballar a les fàbriques. És a tots ells a qui estic agraït i amb qui em sento en deute.
Avui, doncs, no he pas anat al claustre. Em fa vergonya que m’aplaudeixin per haver fet la feina que m’agrada fer i per la qual he cobrat. Tampoc no estic segur d’haver-la fet com cal, però això ja és una altra història. En qualsevol cas, quan la MJ sàpiga que no he anat al claustre em dirà que sóc un malagraït i que estic privant els meus amics, o gent que m’aprecia, d’expressar la seva gratitud o reconeixement a la feina compartida durant tants anys. Jo penso que no mereixo cap honor pel fet d’haver fet la feina que jo mateix he triat de fer.
Aquest matí, doncs, per comptes d’embarbussar-me davant un públic fàcil, de plorar d’emoció o rebre abraçades, aplaudiments o reconeixements immerescuts, m’he estimat més de fer una volta per les Gavarres i ho he aprofitat per afegir algunes fotos a una ruta que tinc penjada. Destacaria un parell de coses de la ruta. Una, el pilonet de suro que alguna colla de bosquetans deu haver amuntegat després d’haver recollit unes quantes escorces. No n’havia vist mai cap de tan gran.
I segona, les restes d’un senglar que he trobat a la via verda entre Monells i Madremanya:
A altres pedalades he trobat tota mena d’animals vius i morts a la vora de camins i pistes, des de cabirols a teixons passant per conills, àligues i eriçons, però és el primer senglar mort que trobo tan a prop del camí. Alguns dels seus conciutadans salvatges n’han fet un bon tec.
Així, doncs, aquest darrer dia oficial de feina ha esdevingut el primer dia d’un estiu que -espero- durarà anys.
