Divendres de sotragada emocional, sentida considerable. Què cal fer per passar pàgina? Sense haver dormit gaire, dissabte al matí decideixo agafar la bici i fer una bona suada. Demà serà un altre dia i ja hi pensarem més fredament, o al menys sense xarbotament hormono-neuronal.
Surto de Salt pel camí del Sitjar i just abans d’arribar a la carretera d’accés a l’autopista trenco a l’esquerra fins que trobo la riera del Mas Roc, o Marroc, o Mas Marroc, moment en què he de girar altre cop a l’esquerra fins que arribo a l’avinguda de la Pau i tiro cap a la dreta fins al polígon de Mas Gri. Una marrada considerable per no gaire res, ja ho veieu, però aquest bloc va justament d’això, de marrades.
Tanmateix, el dia m’acompanya: és un matí plàcid d’hivern, fred però lluminós.
Quan ensopego la carretera de Santa Coloma, cap a la dreta i al Perelló. Només d’acabar-se les cases del poble i les naus del polígon agafo l’ultima pista asfaltada a mà esquerra (vull dir l’última abans del pont de l’autopista).
Giro un moment el cap enrere i veig que el Pirineu m’acompanya de lluny, nevat, bell, ferm a la llunyania. Tot ha d’anar bé, avui. La pista esdevé de seguida de terra mentre pedalo entre arbres fruiters, sobretot perers. Endavant paralel·lament a l’autopista, en sentit sud. Aquesta pista forma part de l’itinerari número 7 del Centre BTT de Quart, de manera que de tant en tant anem trobant cartellets indicadors. És un recorregut fàcil, de color blau (o verd? sóc daltònic!), i encara que jo en sortiré ben aviat, el meu recorregut també serà de poca dificultat.
Hi ha un moment en què em trobo en una cruïlla característica. Per cert, hi estan fent obres i potser el croquis ja no servirà d’aquí a poc. De moment, m’hi acosto amb l’autopista a la dreta i hi entro tot girant precisament cap a la dreta i tot seguit a l’esquerra dues vegades, de manera que me n’allunyo tot deixant cruïlla i autopista a l’esquena. De seguida ensopego amb les obres del TGV dels collons, quina pena! De fet, no crec pas que triguem gaire a tenir completament asfaltada tota la plana de Salt i el que queda al sud de Girona. I si no hi fem res, els espais no asfaltats estaran ocupats per les cicatrius que deixen MOPU i PTOP. No ens hi resignem!
Procuro afanyar-me perquè aquestes obres em porten mal rotllo i tiro recte. Tot seguint per la pista arribo ben aviat a la zona de l’Altamira, on travesso la N-II (encara es diu “Nacional-II”? no m’ho puc creure) pel semàfor que hi ha instal·lat gairebé davant per davant del restaurant. Ara tinc el camí asfaltat (de fet, és un carrer!) i baixo avall avall fins que entro a Fornells de la Selva. Fa molts anys que no hi vinc i em costa de reconèixer els carrers (la bombolla immobiliària ha fet estralls en aquest paisatge!), però el campanar de l’església de sant Cugat m’orienta i vaig a parar on volia anar a parar: a la plaça de l’església. De l’espai que hi ha entre l’església i el local social del poble (no goso dir-ne plaça) surt una carretera que porta cap a l’Onyar; som-hi. Un descens curt i ràpid em porta fins al riu, que travesso pel pont nou, i a l’altre costat segueixo la carretera fins que al cap de dos o tres-cents metres agafo un trencant a mà esquerra que indica “Quart”.
Vorejo el camp de golf, que queda a la meva dreta, i vinga pujadeta! Sort que és curta. Em giro un moment i a la meva esquena veig el Montseny nevat que observa atentament els golfistes.
Una mica més endavant entro en un bosc. Déu n’hi do els arbres que va esqueixar la tempesta de la setmana passada. N’hi ha uns quants per terra, i sobretot moltes branques.
Al cap de poc ja arribo a una urbanització dels afores de Quart. Sense perill de perdre’m, el camí principal, que estic seguint, em porta a un altre descens vertiginós (i també curtet), que em du per sota la carretera de la costa fins al centre de Quart i el Centre BTT.
Aquí agafo la via verda i cap a Girona i Salt. Per cert, no sé si valia la pena “construir” aquest tram de carril bici que fa de via verda. Les voreres-bici com aquesta només serveixen per crear conflictes entre ciclistes i vianants. Ni tan sols hi havia necessitat de fer un carril bici aquí tenint en compte que és un carrer pacificat al trànsit, on els vehicles a motor circulen tan a poc a poc. I si volien fer-hi carril-bici, doncs que haguessin fet un carril-bici, i no pas robat espai de la vorera per encabir-hi bicicletes.
Després de Quart, cap a Girona i després a Salt. Per cert, no se us acudeixi pas anar per aquesta via verda un diumenge al matí: riu-te’n dels embussos de Girona a les hores punta!
