Gàlim

Xavi Castillo va actuar per primera vegada a l’Olleria sobre un entaulat reduït i d’alçada més que discreta. Va ser a la plaça de la Vila, amb un públic per a qui majoritàriament (tret de mi i ben pocs més) era completament desconegut. Jo l’havia vist feia relativament poc a Ontinyent, i el vaig proposar perquè aquell Pànic al Centenari era una representació formidable i perquè, tot s’ha de dir, ens va fer una molt bona oferta. Allò va ser un 18 de juliol, i segons em van dir dissabte passat, l’any que ve en farà vint anys.

Sincerament, no ho tenia present, que l’any que ve farà vint anys de la primera Magdalena. No m’havia parat a pensar que farà vint anys que celebrem la Festa de la Magdalena. Vint anys per tant d’aquella reunió-interrogatori en tercer grau que, crec, vam guanyar. I d’on de rebot va eixir el concurs internacional d’insensats celebrat a festes al Maset de l’Olla, i atorgat a Francesc Cerdà (Paco el Cotxero) per haver dedicat un dels seus pasdobles al col·lectiu l’Olla. No fou un concurs qualsevol, del que de manera seriosa i surrealista fins i tot va eixir la convocatòria en la premsa en paper i una emissora de ràdio. I l’endemà de la Nit dels Dolçainers, quan havíem fet públic el veredicte i tremolar les existències de café licor, algú d’una altra ràdio em va despertar per a preguntar pel resultat. Em sembla recordar que, tot i les males condicions del moment, vaig fer-li entendre que era millor que no en fera una notícia, que allò no havia passat de ser una xarlotada per a divertir-nos després que un senyor cronista m’haguera dit que un servidor era un ‘insensato’.

He trobat el text llegit per al lliurament del premi:

Hola, molt bona nit!

En nom de l’organització del Maset i també en nom de l’organització del Congrés d’Insensats vos he de donar les gràcies per l’assistència i pel nivell que esteu donant al congrés.
Hui és el dia gran de les festes del Maset, i és també el dia més important del Congrés Internacional d’Insensats i Insensates. Aquesta és la primera convocatòria d’aquest àmbit del ser humà, i a nosaltres mateixos els organitzadors ens ha sorprés la repercussió que està tenint.
Més endavant es publicaran les actes del congrés, però ja podem avançar-vos un parell de les conclusions a què hem arribat: una és que hi ha molt d’insensat pel món que ignora ser-ho, però per sort tenim persones que desinteressadament ens assenyalen amb el dit i ens trauen de la ignorància.
L’altra conclusió és que no qualsevol pot ser un ‘insensato’: són necessàries unes aptituds que no es troben tan fàcilment. És per això que hem de declarar que no es pot utilitzar la paraula ‘insensat’ en va.

Com sabeu, hui hem de proclamar l’insensat o insensata major. La presidència del Congrés ha debatut durament les diferents candidatures presentades. Després de moltes deliberacions i molt de café licor s’han pres els acords següents:
PRIMER. No fer cas de la majoria de candidatures, perquè era complicar-se massa la vida.
SEGON: Fer menció especial dels candidats ‘Levante-EMV’ i ‘M-80′ pel seguiment informatiu tan insensat que han fet.
TERCER: Proclamar solemnement com a insensat major d’aquest primer Congrés al componedor Francesc Cerdà (Paco el Cotxero), que ha sigut tan insensat com per a dedicar un pas-doble al Col·lectiu l’Olla.

França viu aquests dies una certa polèmica arran la instal·lació de betlems en alguns edificis públics. Hi ha ajuntaments que han muntat aquests pessebres en locals municipals, i això algunes entitats com la Lliga dels Lliurepensadors ho han denunciat per considerar-los ‘emblemes religiosos’. I és que allà l’Església i l’Estat són dues coses distinites i definidament separades.

Sembla que de moment els pleits judicials estan tenint resultats diversos. N’hi ha que donen la raó als denunciants i manen retirar els betlems per tractar-se de representacions religioses, i n’hi ha que reconeixen un dret de posar-los en tant que ‘tradició popular’.

Desconec si això ja havia passat altres anys. I no sé si per ací s’ha donat el cas en alguna ocasió, però tinc quimera que no. Ací la divisió Estat-Església no deixa de ser una qüestió de fe (mai millor dit): t’ho has de creure, i els fets no hi ajuden gens. Funerals d’estat en grans catedrals, ministres condecorant marededéus, capellans beneint obres públiques… És una de les rèmores que arrosseguem del franquisme amb què no es va voler trencar, enquistada en una part important del món polític i de la societat. Per falta de capacitat crítica, però també -o sobretot- per falta de voluntat.

El pleit francés dels betlems evidencia l’ocupació que el poder religiós manté a les nostres institucions polítiques, aconseguida gràcies al suport que va oferir a la insurrecció feixista del 1936. Ja fa molts anys que les coses haurien d’estar cadascuna al seu lloc: els betlems a les esglésies i els batles als ajuntaments. Però ací continuem beneint els cotxes de la policia i els ponts de les carreteres. Tot un exemple de racionalitat.

Encara que, ben mirat, sí que és un exemple de la racionalitat que ens governa.

El viatge d’anada el vaig fer sense cap pressa. Comptava que arribaria tard, de manera que alguns minuts més o menys ja no tenien importància. Quan vaig aparcar a la porta del local, però, em vaig endur dues sorpreses. Hi havia aplegat just a l’hora que ‘Botifarra’, un dels protagonistes de l’acte, m’havia dit que començava. L’altra sorpresa és que a la porta de l’Auditori de Bétera, no hi havia ningú. Com que m’havien confirmat que les actuacions eren allà, només quedava una possibilitat, la qual vaig confirmar quan vaig arribar a la porta on el cartell anunciador ho deixava ben clar: l’acte començava a les 19.00. A mi em tenia igual, perquè ja havia arribat amb el convenciment de fer tard. El problema era si el cantaor de Xàtiva no s’havia actualitzat la informació…

El cartell estava enganxat als vidres de la porta d’accés a l’Auditori, passada la qual entres a un hall pretensiós d’escalinata doble que jusifica el nom amb què segons em va explicar l’Albert s’ha batejat al poble aquell edifici: el Palauet de la Música. Jo recordava d’un viatge anterior que per allà hi havia un ascensor. Amb la vista el vaig cercar per tots els racons d’aquella entrada sense cap resutat positiu, de manera que vaig accedir a l’espai següent, una mena de casino-bar de grans dimensions on tot de jubilats en grups envoltaven taules. Em vaig acostar a la primera taulada, on unes dones jugaven a cartes. Els vaig demanar per l’ascensor que algú devia haver amagat i em van assenyalar una porta darrere la qual, digueren, estava. També em van dir que segurament trobaria la porta tancada amb clau, cosa que van encertar, de manera que vaig travessar tot el local per a demanar a la gent de la barra si la tenien. Mentre m’obrien, m’explicaren que quan hi ha actuació en què es cobra entrada tanquen allà per a evitar que algú puge sense haver passat per la taquilla. La meua pregunta, però, va ser que si, quan s’acabara l’espectacle la porta seguia tancada, com havia de fer jo per a eixir d’allà. L’home va voler-me tranquil·litzar dient que Manolo (crec que va dir eixe nom) obrirà després. D’això no me’n vaig fiar gens, però no avancem esdeveniments.

L’ascensor, de dimensions a consonància amb l’edifici, va parar a la primera planta, es va obrir la porta, i allà estava el Botifarra, Xavier de Bétera i alguns dels músics. Em va fer la sensació que em veieren com una sobtada aparició mariana als vestidors, inesperada, innecessària i tot, però divertida. Després de saludar i dir quatre trellats vaig mirar de seure a veure l’espectacle. Ho vaig poder fer gràcies a un candidat a unes eleccions primàries que em va guipar quan vaig traure el nas al saló plenet i va vindre a cedir-me la butaca. Li torne a donar les gràcies, i alhora li demane disculpes: quan es va acabar volia que parlàrem però un servidor tenia un altre compromís i el temps m’acaçava.

A tot açò, encara no ho havia dit, allà es presentava el CD ‘Mixtures’ de l’Associació Cultural l’Aljama, amb una posada en escena mudadora i una durada, al meu entendre, excessiva. Hi vaig trobar la meua ‘família’ de Bétera al complet, els quals com és habitual m’oferiren taula per a sopar. Amb la confiança que ja ens tenim després de tant de temps vaig declinar la invitació mentre s’abraçaven al Botifarra que els havia vinguts a saludar.

Com havia insinuat adés, Manolo no va obrir la porta per a eixir des de l’ascensor, així que vaig tornar a pujar a veure si algú m’explicava com escapar d’allà. La solució fou baixar a l’escola de música que hi ha un nivell per sota del bar, eixir al carrer i tornar a entrar per la porta principal a què s’accedeix per una escalinata amb una rampa central inhumana. M’hi vaig haver d’esforçar (també la primera volta) per a fer-ne el cim amb un mínim de dignitat. De nou al hall pompós aquell, em vaig acomiadar de la família, del Botifarra, del candidat… i vaig mamprendre la segona part de l’expedició.

———————–

Jo sabia que alguns dels habituals de l’ateneu no hi serien. Amb Toni i Conxa havia parlat a l’Auditori i ells anaven al sopar oficial del qual vaig fer fugina perquè havia quedat amb Maite. L’Albert i l’Empar tampoc, per qüestions familiars. Però imaginava que alguns dels altres potser sí que hi serien. Em vaig equivocar temporalment. Vull dir que al principi hi érem només nosaltres dos (a banda d’altres usuaris i socis de la casa), però que passat un temps més que suficient per a poder explicar tota la primera part i perdre’s en converses diverses, hi van anar acudint i afegint-se al rogle Rosa, Conxa, Vicent, Mari i Toni. També Apa, qui abans de seure i convidar-nos a beure va complir la seua paraula de donar-me el llibre ‘Històries de la ceba’ que m’havia guanyat per les meues visites estiuenques. Es negava a dedicar-me’l perquè no n’és l’autor, però això em tenia igual. Ara ja el tinc, i dedicat per Apa.

Després, ja se sap. Intercanvis multibanda de punts de vista, confessions i projectes de viabilitat variable. Un goig.

P.S. Sí, anit també ens van haver de despatxar.

La seua professora m’ha dit que és una bona alumna, cosa que no m’ha estranyat després de conéixer-la. També m’ha dit que la cuide, però això crec que no està en les meues mans, ni m’ha fet l’efecte que tinga necessitat de ningú. Trobe que es deu espavilar bastant bé.

El cas és que finalment hem pogut quedar hui per a l’entrevista que teníem entre mans des de fa un mes, una entrevista que volia fer-me per a comunicandoua.com, el periòdic digital que fan allà on estudia, a la Univeristat d’Alacant. Maria Belda, li diuen, i li interessava, sobretot però no només, parlar de VilaWeb.

Hem xarrat una estona. Li he contestat les preguntes de l’entrevista, hem comentat qüestions diverses i he aprés algunes coses. Entre altres, que la Mar Iglesias és professora seua: el món és un mocador. Ha sigut ella qui, després, m’ha parlat molt bé d’aquesta jove ontinyentina.

D’entre les preguntes, me n’ha sorprés una sobretot, quan m’ha demanat què m’havia semblat que Llach es retirara quan ho va fer. M’ho ha preguntat perquè, ha dit, jo era una persona que havia tingut relació amb ell. M’ha sorprés, però al remat no li he preguntat qui li ha explicat que ens coneguérem. Ni quina importància podia tindre la meua opinió

Me’n vinc a Ontinyent i pense: ja que estic ací, mire en un bot això que diuen que he de consultar d’una notificació telemàtica.

Efectivament, com era d’esperar, la telemàtica ha fet figa i ací estic esperant que passen ‘uns segons’ com diu la pantalleta mentre no sé quina cosa s’acaba de carregar. Fa minuts que espere que passen els segons (i el tercers i tots). El mal és que es quedarà a mitges i no se si després això constarà com a consultat sense haver-ho pogut veure.

Res. Encara em passa poc. A qui li passa pel cap de treballar ni que siga un moment el dia de la Purissimeta a Ontinyent?

El Josep M. Vileu i jo hem compartit moltes coses des de la distància. En algun moments, des d’una distància transoceànica i tot. La proximitat física des que ens coneixem s’ha donat en poques ocasions (el meu pas veloç i inesperat fa poc per Tarragona no el vam poder aprofitar per a trobar-nos), però això no lleva que hi haja hagut una intimitat quasibé de confessionari quant a anhels, il·lusions, decepcions, esperances en caiguda lliure, alegries i escoltets…

Ara diu que s’ha clavat en un projecte nou, un llibre de fotografies de Roser Vilallonga que retratarà l’any 2014 i farà ‘la crònica gràfica de la lluita pacífica i tenaç del poble català per a assolir la llibertat i el dret de decidir el seu futur’. Si ell s’hi ha posat a col·laborar, això vol dir que el treball és de qualitat. Fem que siga una realitat.

O no.

En principi fa de mal entendre que divendres es faça a l’Olleria un acte polític en un local municipal, quan la setmana passada el govern local es va negar en redó a cedir cap espai per a presentar un llibre precisament perquè ho consideraven un ‘acte polític’. Per cert, no ha demanat ningú la dimissió del regidor per una censura flagrant?

Però en realitat, és molt senzill de comprendre. L’acte de divendres és una assemblea de Compromís, un partit polític al qual no li poden negar l’accés a aquests locals públics, i al qual des de l’equip de govern consideren amb tot el dret de fer política. En canvi, o almenys així ho interprete jo, no els deu semblar una cosa decent que gent fora de militància en formacions polítiques amb estructura de partit faça política. Com si la ‘política’ fóra una cosa només per a ‘polítics’. Com si els ‘politics’ foren només els militants (o encara pitjor, només els dirigents) de partits polítics. Com si els altres tinguérem el paper de públic que paga l’entrada quan vota, i si no t’agrada l’obra t’has d’aguantar fins que s’acabe.

De ‘política’ se’n fa de moltes maneres. Se n’ha de fer de moltes maneres: no es pot deixar exclusivament en mans dels ‘polítics’. Això és el que pretenia aquell dictador, que sempre recomanava al personal de no ficar-se en política per tal que els deixaren a ell i als seus fer i desfer. Diuen que la pau és massa important per a deixar-la en mans dels  militars. Doncs això.

I ja posats: divendres s’ajunten els de Compromís en una assemblea oberta al públic en general. Jo no estaré per ací, però per si algú llig açò i ho pot comentar: per l’amor de Déu, tingueu coneixement i no envieu a rodar l’esforç que ha fet tanta gent durant tants anys per a dur a les portes de la Generalitat una manera seriosa i competent de veure al País Valencià. Sí que se’ns faria realment mal d’entendre (i de perdonar) que corporativismes, egos o altres temptacions per misèries sacrificaren el treball i dinamitaren una il·lusió que ja no és secreta. Hi puc confiar?

Crec que no m’equivocaré si dic que enguany, a Nadal, un dels regals que més es faran serà el disc nou de Botifarra. Ja ve Nadal. És que, independentment que estiguem damunt de Nadal (amb el permís de la Puríssima), el disc es diu així ‘Ja ve Nadal’. I com és d’esperar, conté un grapat de nadales de les que Pep va anar recollint en aquell temps (que encara no ha acabat) en què garbellava la memòria del país.

Són dotze, les cançons de Nadal. Dotze nadales, que són dotze cançons nadalenques, que encara hi ha qui no té clara la diferència entre ‘nadala’ i ‘nadalenca’. Un servidor hi ha tirat una maneta, i a banda de divertir-me encara m’ha servit per a aprendre algunes cosetes.

Ara toca comprar el disc i anar als concerts de presentació. Sobretot al del 26 de desembre a l’Olleria. Ja ho sabeu: el segon dia de Nadal, després de la llarga tertúlia a taula i un sopar suavet, al teatre Goya.

Mentre acabava de preparar l’altre dia l’acte a què havíem convidat l’ex-president del Consell del País Valencià, Josep Ll. Albinyana, alguna cosa que no he sabut identificar em va fer ser conscient, tot d’una, de la sort o del privilegi que tinc de conéxer tanta gent interessant.

Ho vaig recordar, encara que no li ho vaig dir, mentre tornàvem en el cotxe a l’hotel on havia de fer nit, després de sopar. I aquella imatge en el cotxe, ahir, se’m va representar a la memòria, per repetida, quan vaig saber que s’havia mort el doctor Antoni M. Badia i Margarit, qui ens va visitar a l’Olleria l’any 1997 per a fer una conferència. La seua saviesa d’arrels profundes i generosa la compartia amb una amabilitat impol·luta i una educació exquisida, de què vaig tindre la sort de gaudir-ne durant tota la seua estada al poble, fins la darrera conversa mentre el conduïa ja camí de l’hotel.

-D’aquella visita queda, en paper i ara digitaltzada, una entrevista que vam fer-li per a l’heroica revista Ubi Thunnus Fremit (Allà on brama la tonyina): La llengua és patrimoni dels parlants.

– Ara sí que vas a tancar, veritat?

Aquesta pregunta de Maite, amb el límit del temps reglamentari ja sobrepassat, va evitar que fóra l’amo del local qui ens haguera de dir que ja era tard i que tots els pubs han de tancar en algun moment. Feia molta estona que érem els dos únics clients que hi quedàvem. Els pocs parroquians que hi havia quan hi vam arribar havien anat abandonant l’establiment discretament, o almenys és l’efecte que ens féu quan tot d’una vam adonar-nos que la clientela s’havia reduït a la nostra conversa.

A l’hora de pagar encara hi va haver temps per a conéixer alguns plans de futur del regent del local, qui sembla que ara es decanta per dedicar-se al camp i a la pirotècnia. I això és també un avís: si algú té ganes de gestionar un pub, ara es plantegen de traspassar-ne un (El Punt) a Serra, que és d’on vam acabar eixint entre el silenci previst que s’escampava per tot el poble.

Era la primera volta que anava a aquell poble de cànters cantats per Estellés (la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra) i quasibé també la primera vegada que estava a Nàquera, primera meta volant en aquesta expedició. No puc dir-ne molt, dels pobles: entre ous i colomins ben poca cosa en vaig veure. Mirarem d’esmenar la falta.

Sembla ser que divendres arribarà el moment. Vulgues que no, que aquell senyor qui fou el primer president del Consell pre-autonòmic del País Valencià es diguera quasibé com tu feia comboi, encara que en aquell moment no tingueres la consciència nacional definida. No diré que la coincidència influïra, però alguna mena més de curiositat sí que trobe que devia ajudar a despertar.

Allò de la recuperació de la Generalitat va anar com va anar, amb galtades incloses (amb les bombes no en farem, de bromes), i Josep Lluís Albinyana va deixar el càrrec vista l’oposició natural dels partits opositors, però sobretot la no tan natural de partits hipotèticament amics.

Amb el temps va desaparéixer de la primera línia de la política, però el nom ja quedava per a la història, i per a la meua en particular. Ho he comentat algunes voltes: sempre em trobe algú que em diu ‘Josep Lluís’ perquè assimila aquest nom al cognom ‘Albinyana’.

Com diuen per ací, ‘lo que és per a tu, debades corres’: el destí és el que és i no pots fugir-ne. Al contrari, ve dies que s’accelera i t’atropella. Fa uns mesos, una equivocació telefònica d’un periodista me’l va acostar, i l’altre dia, una nova confusió em va fer veure que la trobada era ja inajornable.

I ací la tenim. Si no la podem evitar, almenys controlem-la. Albinyana i Albinyana (amb perdó) compartirem taula de parlar. No descarte de quedar un dia per a anar a dinar al bar Albinyana del poble d’Albinyana (si m’asseguren que ja fan bo el café).

Revisant records:

A l’altra banda del riu, només passar el pont, a mà esquerra va obrir un persiana rovellada de cotxera. Dins d’aquell espai enforfoguit hi havia ferraments, mobles vells, una barca que contrastava amb la muntanya que acabava de pujar, i una porta discreta per on vam eixir a un hort ben treballat.
Hi vam seure a conversar. Era una d’aquelles coses que encara no acabe de comprendre com em passen. Vam xarrar, sobretot ell, qui entre bromes i preguntes em féu confessions sorprenents i innecessàries. Ara és hora que continue sense saber per què ho va fer, però almenys sí que puc entendre que allò que l’havia sorprés i m’havia explicat el fera feliç.

Diuen algunes informacions que Fabra, el president de la Generalitat, s’ha posat en contacte amb membres de la Real Academia de la Lengua Española per a demanar-los que modifiquen la definició que el seu diccionari fa de valencià (en referència a l’idioma). No li agrada com el defineix i ha anat a dir-los-ho, com si el contingut d’un diccionari fóra cosa de gustos i desitjos.

He d’entendre, pel que sé, que ha quedat com Camot. No podia ser d’una altra manera. Però el gest ridícul va més enllà, perquè torna a deixar ben palés que el seu (i el dels seus) interés per la defensa de la llengua no passa de la teatralització afectada. Perquè si el Cap del Consell ha sigut capaç de reclamar davant la RAE, com és que encara no l’hem sentit dir ni pruna davant el govern espanyol per les denúncies interposades contra policies i guàrdies civils per intimidacions i agressions per parlar en valencià?

És una pregunta retòrica. El numeret de la RAE és fer-ho veure. Protestar i reivindicar… què ha de reivindicar, si ja li va bé com estem?