Beneir, encara
França viu aquests dies una certa polèmica arran la instal·lació de betlems en alguns edificis públics. Hi ha ajuntaments que han muntat aquests pessebres en locals municipals, i això algunes entitats com la Lliga dels Lliurepensadors ho han denunciat per considerar-los ‘emblemes religiosos’. I és que allà l’Església i l’Estat són dues coses distinites i definidament separades.
Sembla que de moment els pleits judicials estan tenint resultats diversos. N’hi ha que donen la raó als denunciants i manen retirar els betlems per tractar-se de representacions religioses, i n’hi ha que reconeixen un dret de posar-los en tant que ‘tradició popular’.
Desconec si això ja havia passat altres anys. I no sé si per ací s’ha donat el cas en alguna ocasió, però tinc quimera que no. Ací la divisió Estat-Església no deixa de ser una qüestió de fe (mai millor dit): t’ho has de creure, i els fets no hi ajuden gens. Funerals d’estat en grans catedrals, ministres condecorant marededéus, capellans beneint obres públiques… És una de les rèmores que arrosseguem del franquisme amb què no es va voler trencar, enquistada en una part important del món polític i de la societat. Per falta de capacitat crítica, però també -o sobretot- per falta de voluntat.
El pleit francés dels betlems evidencia l’ocupació que el poder religiós manté a les nostres institucions polítiques, aconseguida gràcies al suport que va oferir a la insurrecció feixista del 1936. Ja fa molts anys que les coses haurien d’estar cadascuna al seu lloc: els betlems a les esglésies i els batles als ajuntaments. Però ací continuem beneint els cotxes de la policia i els ponts de les carreteres. Tot un exemple de racionalitat.
Encara que, ben mirat, sí que és un exemple de la racionalitat que ens governa.
A l’Estat espanyol els cristians més d’un i dos cops hem criticat aquest tracte de favor de l’Estat front l’església catòlica apostòlica i romana (en realitat, a parer meu, totes aquestes actuacions són signes de submissió de l’Estat espanyol a l’Estat del Vaticà, ara aquest sota mandat dels jesuïtes). I també hem criticat la injerència de l’Estat (en tots els seus diferents nivells) en assumptes de conciència, com ara la interdicció per part de nombrossos consistoris de l’apertura de nous centres de culte no catòlic romà, l’adoctrinament obligatori de la nostra canalla en escoles i instituts de la mà de l’assignatura de “Ciudadanía”, o la llei aprovada al Parlament català sobre la homofòbia. Amèn de les trabes de caire burocràtic que l’Estat impossa cada dia més al treball que duen a terme els grups assistèncials adscrits a organitzacions de caire religiós no catòlics romans (amb la intenció de fer de Caritas Diocesana un monopoli? Si és així, poc favor faran a la important feina que fa aquesta organització, i encara menys favor faran a la gent necessitada d’ajut, justicia, esperança i amor).
Mentretant, els mitjans d’informació privats generalment no es volen assabentar d’aquests fets i d’aquestes respostes que des de diferents angles oferim els cristians no romanistes; i els mitjans públics estàn massa atavalats oferint dia sí i altre també propaganda vaticanista (en tot el seu ampli ventall organitzatiu i d’influència en la societat), més o menys descarada…
Que Déu ens beneeixi i il·lumini a cada u. I que sapiguem la importància que ens ofereix la pròpia responsabilitat, i de la necessitat que tenim [per lo menys, un servidor] d’aquelles benediccions.
Atentament