Gàlim

Sembla ser que divendres arribarà el moment. Vulgues que no, que aquell senyor qui fou el primer president del Consell pre-autonòmic del País Valencià es diguera quasibé com tu feia comboi, encara que en aquell moment no tingueres la consciència nacional definida. No diré que la coincidència influïra, però alguna mena més de curiositat sí que trobe que devia ajudar a despertar.

Allò de la recuperació de la Generalitat va anar com va anar, amb galtades incloses (amb les bombes no en farem, de bromes), i Josep Lluís Albinyana va deixar el càrrec vista l’oposició natural dels partits opositors, però sobretot la no tan natural de partits hipotèticament amics.

Amb el temps va desaparéixer de la primera línia de la política, però el nom ja quedava per a la història, i per a la meua en particular. Ho he comentat algunes voltes: sempre em trobe algú que em diu ‘Josep Lluís’ perquè assimila aquest nom al cognom ‘Albinyana’.

Com diuen per ací, ‘lo que és per a tu, debades corres’: el destí és el que és i no pots fugir-ne. Al contrari, ve dies que s’accelera i t’atropella. Fa uns mesos, una equivocació telefònica d’un periodista me’l va acostar, i l’altre dia, una nova confusió em va fer veure que la trobada era ja inajornable.

I ací la tenim. Si no la podem evitar, almenys controlem-la. Albinyana i Albinyana (amb perdó) compartirem taula de parlar. No descarte de quedar un dia per a anar a dinar al bar Albinyana del poble d’Albinyana (si m’asseguren que ja fan bo el café).