Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Ja està en marxa

0

Comentava l’altre dia que hui dilluns faríem pública la programació que estàvem preparant. I així ha sigut. ‘L’escola valenciana, la nostra escola‘ és el títol genèric dels actes que ompliran aquest quart trimestre de reivindicació de l’escola arrelada al país.

He de reconéixer que jo mateix estic sorprés de la qualitat i diversitat dels actes que hem preparat. Sorprés i desvanit, i sobretot agraït a les col·laboracions que ho fan possible (ara Maite em marmolarà inútilment perquè diu que sóc molt modest, cosa que no compartisc).

hqdefault

Tota la programació és de primer nivell, però em permetreu que admeta que la participació de Josep Ll. Albinyana em fa una il·lusó especial. I no (només) pel cognom.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Algun dia tindrem un disgust

0

A través de l’auricular del telèfon s’ha presentat i ha començat a explicar-se. Deia que em telefonava en nom del grup de gent de X, que el dia tal faran un dinar i que m’hi volien convidar. Que hi aniran la gent que hi treballa i els col·laboradors. Jo l’escoltava tot intentant esbrinar quina podia ser la meua relació amb allò, i m’he alarmat quan ha dit que després de l’àpat es faria una mena de tertúlia en què esperaven que ‘puguera parlar sobre la seua experiència’. Seua? Quan dius ‘seua’ et refereixes a mi?, li he preguntat. I sí, es referia a mi. M’estava convidant a participar en un acte en què jo n’esdevindria el protagonista perquè volien homenatjar la ‘meua’ trajectòria i el ‘meu’ treball pel país i…

La situació em feia gràcia, perquè ho trobava extremadament exagerat, però no m’he atrevit a dir-li-ho ja que el veia tan convençut que no sabia ben bé com fer-ho. Sí que li he insinuat que potser tampoc no tindria massa coses a dir, però ell ha començat a recitar una mena de llistat de mèrits que… Ah! Ha eixit el gat amagat en nomenar la paraula clau: pre-autonòmic. De sobte ho he entés tot. Has dit pre-autonòmic?, que li he preguntat, i en respondre’m que sí l’he advertit de l’error: t’has equivocat d’Albinyana.

Li he fet l’explicació: que un servidor no és l’ex-president, que només coincidim en el cognom i part del nom, i que no havia de patir perquè no era el primer cas. Hem quedat amics, hem comprovat que havíem coincidit en alguna maldat, i que bon dia i ja ens trobarem en alguna ocasió.

Després de penjar he pensat que si no arriba a ser pel detall del càrrec que m’ha fet descobrir l’engany, potser el dia previst aquelles persones hagueren vist arribar un desconegut que es pensava ser algú mentre esperaven inútilment l’autèntic homenatjat que devia ser a casa completament alié a l’embolic. Si seguim així, algun dia la cosa es farà avant i tindrem un disgut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De quan comences i no saps acabar

1

La cosa en principi era un concert. Després se’n va afegir un altre que hem baratat. En acabant vam pensar que podríem envoltar-ho amb alguna activitat per a fer-ho més atractiu, fer com una setmana cultural… i ara ja hem decidit de parar la maquineta de pensar perquè hem arribat a programar tot l’últim trimestre i embolicar bona cosa de personal.

WEGENER_trz-02menutDilluns farem públic tots els detalls. De moment, apunteu-vos que divendres que ve, el 27 de setembre, Xavi Sarrià parlarà sobre la fornada de grups i cantants en català i l’escola valenciana. A les set de la vesprada a Ca la Mera. Això encén la metxa de la traca que seguirà el 3 d’octubre amb el concert de presentació del disc Wegener dels Arthur Caravan Hugo Mas. I després, més.

La cosa acabarà el 12 de desembre, amb un concert d’Andreu Valor acompanyat de bona cosa de músics i sorpreses. Estigueu a l’aguait.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatge (ballador) en el temps

0

Captura de pantalla 2014-09-18 a les 00.01.11Dissabte que ve toca anar de públic aplaudidor a la Festa de les Danses de la Vall d’Albaida. La trenta-setena, ja. Això són molts anys. Anirem a veure els amics i amigues que ballen, els del poble i els forasters, i anirem al sopar multitudinari que sembla que omplirà de gom a gom el pati de la Casa Santonja, i al qual molt amablement m’han convidat els organitzadors locals de l’aplec de danses. Segur que, a l’hora de la música que posaran la gent de Rascanya, arribarà el moment de comentar anècdotes d’altres anys, també les que no es poden posar per escrit. Per cert, encara no sé per què han triat el recorregut que faran.

Dissabte passat ja vam anar a la Casa Santonja, a la presentació del llibret que el grup de danses el Revol han publicat amb motiu de la festa, una publicació digna i actual, que tot i parlar d’arrels i passats, contrasta vivament amb coses com ‘Llega a Ollería la fiesta de las danzas de la Vall d’Albaida‘, un titular que esmussa i al que segueix un contingut que fa fredat. Sembla que hi ha a qui agrada retrocedir en el temps.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Robocop

0

Les meues primeres experiències amb la verticalitat discutible que m’identifica anaren acompanyades d’una mena de cavallets que feien de suport indispensable. Després de protagonitzar visites a alguns quiròfans malcarats, l’avanç es va traduir en l’ús de crosses clàssiques però ja homologables. O no tant, perquè durant anys en vaig usar unes fetes en part de fusta: la part inferior (del puny en avall) eren unes barres de xop que un oncle meu, torner, em reposava de tant en tant. El poc pes de la fusta de xop era directament proporcional a la seua resistència a colps i altres accidents que un servidor, en edat de trotxar i córrer la bandola, patia amb naturalitat.

Després les crosses van anar evolucionant moderadament, sense grans revolucions tècniques: la diferència principal es deixava notar en el pes, que no és que siga poca cosa. I així hem anat fent. Fins a hui.

foto2Necessitava renovar el parc ‘crossístic’, i el ‘concessionari’ m’ha ensenyat un model nou, carregat de tecnologia i aparença. Diu que tothom qui l’ha provat se l’ha quedat, que el sistema de suspensió que porta redueix l’esforç necessari de manera que no carrega tant les espatles, i que duu no sé quin material en els punys per a evitar durícies a les mans. Amb tota la sinceritat, ha convingut amb mi que ara les espatles ja les tinc de formigó i les mans no són precisament de pianista. Però ha insistit que les prove.

No ho veig gens clar. Sembla que vaja sobre una lona, i de moment no he sabut trobar cap dels avantatges que m’ha assegurat que m’aportaria l’invent. Caldrà practicar una miqueta més, però no li acabe de trobar la gràcia. Potser és que entrem en edat i comencem a creure de veres que no s’han de canviar sendes velles per novelles.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’últim habitant de la Casa Santonja

1

Era un compromís adquirit. Mari va aplegar-nos al voltant d’una taula de sopar copiós i ens en vam alçar amb un llistat d’espais de patrimoni sentimental que havíem de narrar. Em va tocar la Casa Santonja. I se me’n va anar de les mans, però és el text que s’ha inclòs en l’esplèndid llibret que el grup de danses el Revol ha publicat ara que organitzen la 37a Festa de les Danses de la Vall d’Albaida.

Això serà la setmana que ve. Aquest dissabte han presentat el llibre, de manera més que exitosa.

BxbgxDZCYAAAizT.jpg_large

L’últim habitant de la Casa Santonja

Si arriba per la carretera de Montaverner, haurem de reconéixer que el foraster trobarà una benvinguda ben poc alegre. A banda i banda de la rotonda al·legòrica a l’heràldica local, un tanatori i una caserna vigilen l’accés al nucli urbà, emmarcat pels barrancs de Grau i del Convent, una mena de Tigris i Eufrates secans que s’ajunten poc més avall. També hi ha una gasolinera, fruit de l’evolució industrial dels animals de càrrega i arrossegament.

El nouvingut deixarà a l’esquerra l’antiga circumval·lació urbanitzada: el ‘desvio’. Algú del poble a qui coneix i que ja comença a tindre una edat li ho ha explicat així, amb el nom que va prenent forma d’antigor entre la gent més jove de l’Olleria. Amb el ‘desvio’ a l’esquerra, doncs, l’hipotètic visitant enfilarà el carrer d’entrada al poble on trobarà un monument involuntari al present de la indústria vidriera, un esquelet de verticalitat difícil i on encara hi malviuen històries antigues de revolucions petites, guerres i desgràcies.

La sensació de no haver encertat el viatge, però, se li anirà esvaint a mesura que les passes l’acosten al Ravalet, on hi arribarà amb la companyia de la paret de l’hort immens de les monges tancades (i ara importades), passat el carrer de les Parretes. Hi trobarà un dels escassos espais on la ruralitat urbana ha sobreviscut en gran part, amb cases sòlides salvades de la neteja arquitectònica i que donen pas a les primeres vistes de l’orgullós campanar que guaita des de l’altra banda de l’antiga porta de la vila, la que travessaren els homes del comte d’Albaida al crit de ‘degollau al batle!’.

L’edifici que buscava, el que li havien aconsellat de visitar, li queda a la dreta. Però abans de centrar-hi l’atenció veurà apesarat un altre palau al que fa l’efecte que li estan aplicant una eutanàsia lenta i constant: a la casa del Sacarés li han cantat les absoltes.

També li les havien cantades a la Casa Santonja, però heus ací que el foraster pot trobar un edifici sensat i acollidor, rescatat de l’abandó i de la mort previsible per a convertir-lo en futur arrelat a una història i una simbologia inesperades. A l’interior l’espera una casa consistent, de les més importants del poble en el seu moment, on hi tenien xiques en amo, i treballadors, i feien tertúlies las “fuerzas vivas” mentre prenien café envoltats d’una decoració que, potser, els darrers hereus ja no entenien. L’escala solemne el conduirà al saló epicèntric, on admirarà l’apogeu i les conviccions d’una família impresos en les parets i el sostre de l’estança, expressats amb pintures que des del temps de la decadència de la casa passaren a formar part de la memòria col·lectiva, com en formen part els greixets. No debades diuen que en aquell mateix edifici en va viure un, fill de la casa. O almenys això explica una  novel·la.

Visitant afortunat, podrà reviure la història dels darrers habitants de l’edifici a través de fotografies que els posen cara i espais. Personatges reals que, això no obstant, en un cas concret li recordaran un altre dels habitants de la memòria local. Aquella dona eixuta, repetida en diverses imatges i de presència quasibé irreal li duu al cap les històries de les maremortes, personatges de l’imaginari col·lectiu que devien trobar entre aquelles parets bona cosa d’amagatalls quan, amb l’eixida del sol, abandonaven els carrers del poble.

De manera impossible, perquè encara no s’ha escrit, el nostre viatger recordarà la primera pàgina d’un llibre que en parla i que per a ell quedarà eternament lligat a la visita.

“Devia ser el carrer Budeu. En la seua imaginació infantil les veia arribar des de la memòria antiga i pujar pel carrer llarg i costerut, estret, com una comitiva de fantasmes inversos, d’ànimes en pena il·luminades per una por heretada. Com cada nit, les Maremortes entraven al poble, i des de la plaça corrien cantons i racons, visitaven cases de porta despreocupada i gelaven la sang encesa dels vidriers.

Ningú no les havia de veure. Si les pensava en processó feien fredat, però quan les imaginava en singular li fallava l’alé, la pronunciació es partia, i la MareMorta se li feia un nom irrespirable, un pànic blanc amortallat amb els llençols de cada casa.

Ravalet avall, els peus infeliços de les Maremortes dibuixaven el camí del nou dia apuntat pel Benicadell i s’anunciaven per demà, per sempre. Per tota la vida”.

Ell ho sap. Potser perquè ell sí que haurà vist la MareMorta que encara ara passeja la Casa Santonja.

1910-CORRAL CASA SANTONJA

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estellés canalla

2

Tot i el pessimisme automobilístic de Vicent vam deixar el cotxe ben a prop de la plaça del Mercat, on ja hi havia parades les taules i cadires del sopar, i hi havia també els clàssics problemes de sonorització. Res que no es poguera solventar perquè els artistes, els grans artistes, ens regalaren una nit brutalment poètica amb l’arrelament a la carn quotidiana (la dels llits conjugals o les ribes clandestines), a la taula pulcrament saborosa, i a la mort casolana i íntima d’Estellés. Borja Penalba i Francesc Anyó (no havíem quedat que sopàvem junts?) fan un Estellés més viu que mai, segurament més ‘canalla’ que no l’original.

El qualificatiu de canalla el posava (encertadament) Pau en l’afterauers al corral de l’Ateneu de Bétera. Pau: quants anys que no ens trobàvem? Més encara: quants anys que no ens trobàvem amb un got a la mà?

No sé quantes cites inconcretes vaig arribar a acceptar. N’érem molts anit en el rotgle aquell on darrerament hi sóc habitual (diu Apa que amb 100 punts per l’assistència em regalen un llibre i que ja en tinc 70!). Com sol passar hi hagué temps per a parlar de moltes actualitats, especialment d’expedicions a la V de l’Onze de Setembre. Pel que veig, potser caldrà organitzar també qui es quede a casa de tanta gent com m’ha dit que se n’hi anirà. Hi va haver temps, evidentment, perquè es fera tard i calguera tancar la paradeta. Ja li vaig dir a Maite que des que ens ajuntem que ens acaben tirant dels llocs.

c7902d61982ed2b33dbd06f1835a7b5c

Més i tot: n’hi va haver per a la fotografia promesa, que segons algun rumor havia despertat una certa expectació absurda. Per cert, es nota que no sé mirar a la càmara?

b8634d36d5058bcfa37d18284b1e97ba

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Treballar sense saber-ho (ni cobrar)

0

Per una o altra raó, hi ha qui opina que en aquesta vida he fet moltes coses. És una opinió sense massa fonament, si ens atenem a la realitat palpable. Ara bé, si resulta que es tenen en compte les dedicacions fictícies que en alguns casos m’han adjudicat, la cosa pot canviar.

Fa temps, hi havia qui assegurava recordar-me tocant el clarinet, un fet clarament impossible per la meua nul·litat musical. Hi ha qui m’ha donat la categoria de filòleg, i alguna altra especialitat lluny de la realitat.

L’última, dissabte passat. Per més que ho vaig negar, aquell se’n va anar convençut que m’havia vist treballant a l’INEM. No hi va haver mans de fer-li comprendre que no, que es devia haver confós de persona (reconec que això és difícil), o que va arribar a una conclusió errònia si m’hi va veure fent algun tràmit. Els esforços van ser inútils. Tinc curiositat de saber què passaria si un dia hi torna i pregunta per mi. I si resulta que és cert i jo no ho sé?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una gran fotografia

0

10622951_608655065918865_5858913729652957283_n

Ahir vam estar a Montitxelvo, tancant la 2a Festa de l’Escaldà de la Pansa. Botifarra, acompanyat per Emili ‘el Potecari’ a la guitarra, va fer-se seu com sempre el públic que s’havia repartit de manera estratègica (i intel·ligent) pels espais d’ombra que hi havia a la plaça de l’Ajuntament.

Entre els assistents, Maria ‘l’Ama’, una dona de la localitat amb qui Botifarra havia fet amistat temps arrere quan Pep va anar a casa seua per a aprendre’n cançons i romanços. Saludar-la des de l’escenari i reconéixer-li el valor de la memòria viva que representa va ser la primera cosa que Botifarra va fer en obrir el micròfon. I encara després va convidar-la a participar en l’espectacle donant-li la paraula assegut al seu costat. La imatge ho diu tot: l’estima mútua, entre públic i cantaor, és producte de la relació sincera i senzilla que Pep sap mantenir, de manera innata, amb la gent.

10425410_608651879252517_7196453927971184124_nDesprés encara vam tindre temps per a gaudir de la gastronomia, amb un arròs al forn de Quaresma perpetrat magistralment per Casimir Romero.

 

Per cert, si no vaig errat, la fotografia és de l’Ajuntament, captada per Juanjo Payà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Concurs: segona oportunitat

0
Publicat el 30 d'agost de 2014

foto1

En vista que els pocs que ho han intentat per ací i pel féisbuc, tot i la inventiva que li han posat, no han pegat en terrer a l’hora de trobar la solució a la pregunta del concurs, mire de facilitar-ho una miqueta delimitant l’espai on es troba el detall relacionat amb la Vall d’Albaida pel que demane.

 

foto

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La rendició del primer dia

0
Publicat el 27 d'agost de 2014

Feia camí a Ontinyent amb el temor fundat de trobar els acollidors bars tancats per descans després dels dies de festes.

Hi anava a reprendre la seguideta després de les, diguem-ne, vacances, encara dins d’agost la qual cosa implicava calma, quietud i soledat en tot l’edifici. I això em despertava un segon temor: què t’hi jugues que no funciona la connexió a internet?

Eren dos temors que, implacablement, van anar confirmant-se. Per sort, el primer només de manera parcial, ja que Ontinyent pega en gran i hi havia part del sector de l’hosteleria encara en marxa. El segon sí que va ser cosa inapel·lable. Les llumetes del router jugaven a fer carasses, però la connexió no m’arribava i jo no tenia potestat ni ganes ni indea per a toquejar aquells aparells que guien tots els departaments.

El món no s’acaba en Internet, tot i que n’havia menester per la majoria de les coses que em calia fer. Per això em vaig dedicar a altres qüestions de paper i boli. Però el destí no sap parlar, i com que volia deixar-me clar que havia errat el dia de la rentrée va fer petar l’aparell d’aire condicionat. Justament ahir, quan alguns termòmetres van arribar a traure la bandera blanca i es van rendir, incapaços de marcar una alçada tèrmica tan gran.

Amb uns finestrals excessius que absorbeixen llum i calor, afegida a la dels aparells amb què convisc, la insistència de la temperatura a agumentar sense consideració va acabar de convertir el primer dia en una batalla perduda. Em vaig haver d’entregar. Vaig plegar, i sense necessitat d’acomiadar-me perquè estava tot sol, em vaig endur la faena a casa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La imprevista llet gelà

0
Publicat el 24 d'agost de 2014

Quan em van veure arribar van fer cara de sorpresa. Normal. Fins i tot jo mateix estava sorprés d’entrar allà anit a l’hora de sopar. Tres o quatre rebots m’hi van dur, i puc dir que va ser un imprevist molt agradable de passar.

Era la tercera volta que anava a l’Ateneu de Bétera, la tercera ocasió en què hi sopava… però ahir va ser la primera vegada que el tancava. No sé si això suma punts.

Van ser hores de conversa a punteta de gas amb els amics d’allà. Vam disseccionar la societat valenciana, vam parlar de les festes d’allà i d’ací, vam intercanviar alguna experiència de viatges (pobre de mi!)… i vam tastar la merescudament famosa ‘llet gelà’ de Ca Montes que Roc Partal havia fet la setmana anterior. Vull dir que la vam tastar Maite i jo, perquè evidentment la gent de casa la coneixen perfectament.

I és que va ser ella, en qui havia dipositat el meu destí de dissabte, qui finalment trobà convenient de passar per l’Ateneu: una decisió d’èxit.

 

Nota: no, ja veieu que aquest viatge tampoc no hi va haver imatge de Maite i meua per al record. Algun dia serà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Concurs

5
Publicat el 24 d'agost de 2014

fotoEn aquest concurs, obert a la participació de tot lo món, sense discriminacions per raons de sexe, número de sabata o tendència gastronòmica, es tracta de trobar quin detall de la fotografia està relacionat amb la Vall d’Albaida. No és fàcil, però segur que hi ha algú que ho veu.

No hi ha termini per a participar-hi, i el premi consistirà en una admiració pública i infinita.

Ànim!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Retrobament

0
Publicat el 18 d'agost de 2014

Fa pràcticament un any (o potser siga fins i tot un any exactament) ens vam trobar a les terres del Conflent. Lluny de casa tots dos, i al cap de dues dècades d’haver perdut el contacte quasibé del tot, la casualitat ens ajuntà per un moment. Però abans de tornar-nos a separar m’encdavid garridoomanà una cosa: hem de fer alguna conferència sobre Moros i Cristians a la Vall d’Albaida. I sembla que ho compliré.

Nascut a Alacant, on hi viu, i Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep David Garrido és autor de nombrosos articles i de llibres d’història, i col·laborador assidu en mitjans de comunicació i en molts ambients de les festes de Moros i Cristians. És ell a qui vaig encomanar (en una de les poquíssimes ocasions en què havíem tornat a parlar) l’article sobre el Puigmoltejo l’any 2006, quan el rei espanyol Juan Carlos I va passar per la Vall d’Albaida, un article recuperat amb motiu de l’abdicació amb un gran èxit de lectors.

El 13 de setembre parlarà a Albaida sobre les festes de Moros i Cristians, una data que en ser innegociable per motius que ens són aliens em transtorna una expedició prevista. Però ho solventarem, perquè a gosades que se li nota la il·lusió que li fa passar el dia per la Vall d’Albaida i rememorar aquelles trobades de revolucions casolanes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Botifarra amb panses

0
Publicat el 17 d'agost de 2014

Carlos Fuster va aconseguir en desembre de 2012 el premi d’investigació que cada dos anys convoca l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. El projecte presentat es centrava en els riuraus, les construccions rurals que s’utilitzaven per a l’elaboració de la pansa que a la Vall d’Albaida va arribar a tenir una importància relativament destacada a la banda més oriental, la més pròxima a la Safor i a la influència del clima litoral. Montitxelvo, Benicolet, Terrateig, Aielo de Rugat… A l’interior, el clima ja no permet aquesta indústria. El meu besavi matern, arribat a l’Olleria des de Callosa d’En Sarrià, va provar d’introduir la producció de pansa per aquesta terra, amb uns resultats que el van convéncer ràpidament que la geografia li anava en contra.

L’estiu passat ja es van fer algunes actvitats per a recuperar la memòria del treball de l’elaboració de la pansa, una de les quals va ser la festa de l’escaldà de Montitxelvo, amb un èxit molt superior a l’esperat. Quasibé tan gran com la insistència del sol que va caure durant el matí en aquell riurau de Mahiques.

riurau montitxelvoEnguany hi tornem. No tinc ara a mà les activitats organitzades, prèvies a la festa de diumenge 31 d’agost, quan es farà una nova escaldà. La festa al riurau tindrà continuïtat amb una fira de productes artesanals i tradicionals a la plaça de l’Ajuntament, on a la una del migdia hi actuarà Pep ‘Botifarra’. Agafeu un bon barret i ens trobem per allà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari