El dinar i l’armassó
Fotografia: Bar de Sarpa (Bar Texas) a la plaça de la Vila de l’Olleria, anys 1960 (Arxiu Col·lectiu l’Olla). En un bar així degué passar el sussuït.
L’home es va acabar el café i es va beure l’últim glop de conyac que li quedava a la copa. S’havia fotut un bon dinarot. Va xamar fort el puro i va dir en veu alta i satisfet:
-Xè, m’he quedat com un padre!
A la taula del costat, un altre client del bar que el va sentir li va recriminar la referència eclesiàstica.
-Deu voler dir com un porc.
-Ah, que els han canviat el nom?
———–
És probable que ja haja explicat aquesta història en algun altre moment. És un acudit d’aquells que jo recorde haver sentit quan era un monyicot, un sussuït dels que els adults contaven a casa en petit comité. O en grups d’amics, amb veu fluixeta per si de cas. El record que en tinc du una sensació associada de clandestinitat d’anar per casa, potser ampliada en la memòria però existent.
La religió era encara un element primordial i intocable d’aquella societat. Començava a desgrunar-se, però ho teníem amagat. L’armassó de la Santa Madre Iglesia integrista ho tapava tot.
Fes cas del teu trellat.
No pots amagar-te
En un conte de fades
Per sempre.
Només quan revelem
Tota la veritat
Destaparem l’ànima
D’aquest armassó malalt
Per a sempre més.
…/…