Gàlim

– Ara sí que vas a tancar, veritat?

Aquesta pregunta de Maite, amb el límit del temps reglamentari ja sobrepassat, va evitar que fóra l’amo del local qui ens haguera de dir que ja era tard i que tots els pubs han de tancar en algun moment. Feia molta estona que érem els dos únics clients que hi quedàvem. Els pocs parroquians que hi havia quan hi vam arribar havien anat abandonant l’establiment discretament, o almenys és l’efecte que ens féu quan tot d’una vam adonar-nos que la clientela s’havia reduït a la nostra conversa.

A l’hora de pagar encara hi va haver temps per a conéixer alguns plans de futur del regent del local, qui sembla que ara es decanta per dedicar-se al camp i a la pirotècnia. I això és també un avís: si algú té ganes de gestionar un pub, ara es plantegen de traspassar-ne un (El Punt) a Serra, que és d’on vam acabar eixint entre el silenci previst que s’escampava per tot el poble.

Era la primera volta que anava a aquell poble de cànters cantats per Estellés (la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra) i quasibé també la primera vegada que estava a Nàquera, primera meta volant en aquesta expedició. No puc dir-ne molt, dels pobles: entre ous i colomins ben poca cosa en vaig veure. Mirarem d’esmenar la falta.