El viatge aquell va començar a desbaratar-se quan encara no havia fet ni la meitat del camí. Tota la previsió, mas que era escassa, va saltar tant pels aires que a la casa on m’acollien el cap de setmana em van dir dissabte de vesprada: “Tu fes marxa, a la nit si puc vindré a sopar”.
Se’n va fer l’hora i em va telefonar al mòbil. Com que m’ho veia vindre, la telefonada ja em va trobar pel carrer mirant on podia pegar un mosset. “Ja m’imaginava que no vindries i no t’he esperat. T’he agafat una jaca perquè s’ha girat gelor”. Cap problema, va dir, encara que, segons com, sí que hi havia un problema perquè em sobrava tela per totes bandes. Un parell de talles, potser.
En un bar qualsevol d’un carrer arreu de Barcelona vaig sopar, i en acabant vaig dubtar entre tornar al pis d’acollida o seguir el consell que m’havia donat d’anar a la plaça de Francesc Macià. “Ves allà que hi ha ambient”. Vaig optar per fer-li cas. Quan el taxista va sentir on volia que em duguera va fer mala cara (en part també, potser, per la pinta d’espantaocells que feia amb aquella jaca immensa).
– Segur que vol anar allà?, va demanar.
– Sí, sí. És que hi he quedat amb uns amics… vaig mentir piadosament perquè li vaig veure cara de preocupar-se per mi.
A la plaça hi havia un fum de gent furiosa. Era dissabte 13 de març de 2004, i feia dos dies que el govern espanyol mentia sense rubor sobre l’autoria del terrible atemptat que havia matat prop de 200 persones a Madrid. Davant la seu barcelonina del PP la gentada es mostrava indignada per la manipulació informativa que l’executiu d’Aznar havia escampat per càlculs electoralistes -a què s’havien prestat amb més o menys comoditat la majoria dels mitjans. Diumenge hi havia eleccions i triaren l’engany massiu i miserable (¡Ha sido ETA!) com a aposta per a mirar de retindre el govern.
El van perdre. Però el cas ara no és eixe, sinó la infame campanya d’intoxicació massiva, orquestrada enmig de cadàvers i dolor. En vaig ser testimoni a ca VilaWeb, on la realitat informativa anava topant dramàticament amb l’intent d’Aznar, Zaplana i companyia de controlar i enverinar una població desorientada per la massacre.
Es fa mal d’entendre que, si no és per interessos poc presentables, hi haja qui done encara micròfon i altaveus a un personatge tan perillós com Aznar (com l’associació d’empresaris valencians l’altre dia). Algú que recordem, entre més coses, per ser membre destacat del club inventor de l’amenaça d’armes de destrucció massiva inexistents.
La setmana que ve farà vint anys d’aquella mortaldat i en les commemoracions veurem els dirigents del PP amb cara de compungits, però gens apesarats ni penedits de jugar amb el dolor, davant una societat incapaç de fer-los pagar una actuació políticament injustificable i humanament imperdonable.
