I Apa va complir la paraula
El viatge d’anada el vaig fer sense cap pressa. Comptava que arribaria tard, de manera que alguns minuts més o menys ja no tenien importància. Quan vaig aparcar a la porta del local, però, em vaig endur dues sorpreses. Hi havia aplegat just a l’hora que ‘Botifarra’, un dels protagonistes de l’acte, m’havia dit que començava. L’altra sorpresa és que a la porta de l’Auditori de Bétera, no hi havia ningú. Com que m’havien confirmat que les actuacions eren allà, només quedava una possibilitat, la qual vaig confirmar quan vaig arribar a la porta on el cartell anunciador ho deixava ben clar: l’acte començava a les 19.00. A mi em tenia igual, perquè ja havia arribat amb el convenciment de fer tard. El problema era si el cantaor de Xàtiva no s’havia actualitzat la informació…
El cartell estava enganxat als vidres de la porta d’accés a l’Auditori, passada la qual entres a un hall pretensiós d’escalinata doble que jusifica el nom amb què segons em va explicar l’Albert s’ha batejat al poble aquell edifici: el Palauet de la Música. Jo recordava d’un viatge anterior que per allà hi havia un ascensor. Amb la vista el vaig cercar per tots els racons d’aquella entrada sense cap resutat positiu, de manera que vaig accedir a l’espai següent, una mena de casino-bar de grans dimensions on tot de jubilats en grups envoltaven taules. Em vaig acostar a la primera taulada, on unes dones jugaven a cartes. Els vaig demanar per l’ascensor que algú devia haver amagat i em van assenyalar una porta darrere la qual, digueren, estava. També em van dir que segurament trobaria la porta tancada amb clau, cosa que van encertar, de manera que vaig travessar tot el local per a demanar a la gent de la barra si la tenien. Mentre m’obrien, m’explicaren que quan hi ha actuació en què es cobra entrada tanquen allà per a evitar que algú puge sense haver passat per la taquilla. La meua pregunta, però, va ser que si, quan s’acabara l’espectacle la porta seguia tancada, com havia de fer jo per a eixir d’allà. L’home va voler-me tranquil·litzar dient que Manolo (crec que va dir eixe nom) obrirà després. D’això no me’n vaig fiar gens, però no avancem esdeveniments.
L’ascensor, de dimensions a consonància amb l’edifici, va parar a la primera planta, es va obrir la porta, i allà estava el Botifarra, Xavier de Bétera i alguns dels músics. Em va fer la sensació que em veieren com una sobtada aparició mariana als vestidors, inesperada, innecessària i tot, però divertida. Després de saludar i dir quatre trellats vaig mirar de seure a veure l’espectacle. Ho vaig poder fer gràcies a un candidat a unes eleccions primàries que em va guipar quan vaig traure el nas al saló plenet i va vindre a cedir-me la butaca. Li torne a donar les gràcies, i alhora li demane disculpes: quan es va acabar volia que parlàrem però un servidor tenia un altre compromís i el temps m’acaçava.
A tot açò, encara no ho havia dit, allà es presentava el CD ‘Mixtures’ de l’Associació Cultural l’Aljama, amb una posada en escena mudadora i una durada, al meu entendre, excessiva. Hi vaig trobar la meua ‘família’ de Bétera al complet, els quals com és habitual m’oferiren taula per a sopar. Amb la confiança que ja ens tenim després de tant de temps vaig declinar la invitació mentre s’abraçaven al Botifarra que els havia vinguts a saludar.
Com havia insinuat adés, Manolo no va obrir la porta per a eixir des de l’ascensor, així que vaig tornar a pujar a veure si algú m’explicava com escapar d’allà. La solució fou baixar a l’escola de música que hi ha un nivell per sota del bar, eixir al carrer i tornar a entrar per la porta principal a què s’accedeix per una escalinata amb una rampa central inhumana. M’hi vaig haver d’esforçar (també la primera volta) per a fer-ne el cim amb un mínim de dignitat. De nou al hall pompós aquell, em vaig acomiadar de la família, del Botifarra, del candidat… i vaig mamprendre la segona part de l’expedició.
———————–
Jo sabia que alguns dels habituals de l’ateneu no hi serien. Amb Toni i Conxa havia parlat a l’Auditori i ells anaven al sopar oficial del qual vaig fer fugina perquè havia quedat amb Maite. L’Albert i l’Empar tampoc, per qüestions familiars. Però imaginava que alguns dels altres potser sí que hi serien. Em vaig equivocar temporalment. Vull dir que al principi hi érem només nosaltres dos (a banda d’altres usuaris i socis de la casa), però que passat un temps més que suficient per a poder explicar tota la primera part i perdre’s en converses diverses, hi van anar acudint i afegint-se al rogle Rosa, Conxa, Vicent, Mari i Toni. També Apa, qui abans de seure i convidar-nos a beure va complir la seua paraula de donar-me el llibre ‘Històries de la ceba’ que m’havia guanyat per les meues visites estiuenques. Es negava a dedicar-me’l perquè no n’és l’autor, però això em tenia igual. Ara ja el tinc, i dedicat per Apa.
Després, ja se sap. Intercanvis multibanda de punts de vista, confessions i projectes de viabilitat variable. Un goig.
P.S. Sí, anit també ens van haver de despatxar.
Gràcies per la referència al bloc, a la casa pairal em van ensenyar que les promeses estan per a complir-les, no cal dir-ho, ja ho saps l’ateneu és casa vostra si és que hi ha casa d’algú . Salut.