Gàlim

Fa dècades (ja es pot dir així) em van proposar de fer la presentació de l’escriptor a qui havien convidat a parlar d’un llibre seu a Ontinyent. Aquell acte, a què em vaig apuntar massa alegrement a causa de l’ímpetu juvenil, em va servir per a començar a prendre consciència que això de parlar en públic i jo no fem bona lliga.

Dues coses recorde d’aquella vesprada-nit. Una és la incomoditat i el patiment de trobar-me davant d’un públic expectant, nombrós i exigent. L’altra, al senyor escriptor, que al cap de pocs anys es va convertir en un dels intel·lectuals importants de la cultura catalana del País Valencià, espentant sota la pluja el meu cotxe quan havíem d’anar a sopar.

Totes dues (i vostés em donaran la raó) eren mal senyal.