Gàlim

En aquella conversa que, absurdament, pretenien confidencial, el càrrec electe que m’hi havia citat reconegué que no havia dissimulat mai el seu gust per alguns excessos. Efectivament era així; i li vaig dir que precisament això, el fet de no amagar-se’n, desarmava de potencial destructiu qualsevol crítica que se li’n poguera fer. Quin efecte podia tindre que l’oposició denunciara la seua afició als líquids d’alta graduació alcohòlica, si ja ho sabien gats i gossos?

Ara, de tant en tant, recorde aquest detall d’aquella reunió destrellatada quan el personal de l’extrema dreta (independentment del partit en què milite) fa el bròfec i el ridícul a les institucions i en altres micròfons. Fan el bròfec i el ridícul, es demostren ignorants (en certs casos) i maleducats (pràcticament sempre). Però com que n’estan orgullosos, se’n vanten, tirar-los-ho en cara no els afecta: al contrari, és com si els regaren*.

Insistic. Fan el bròfec i el ridícul, i pitjor encara es fan els milhòmens. El mal és que això, tot això, ho fan perquè agrada a massa enganyats i a massa desenganyats.

* https://ieva.info/diva/index.php?title=Regar (2)

Refermat en un cantó arreu t’adones que s’ha acabat, i et sorprén més no haver-ho previst que no el final en si. Massa bé saps que tot s’acaba i, conscient, ja poses una capa de finitud –previsiblement desgastada– mentre vius cada etapa.

Sabedor com eres que el temps és un vent que tot ho arrossega, que si encén un foc també l’apaga per a deixar-ne només un tió amb què mascarar algun record, sabedor d’això encara t’has deixat atrapar per l’evidència.

S’ha acabat. Ara giraràs el cantó amb la sensació sorprenent que no ho trobaràs a faltar. Tot serà que en arribar al de més avall la cosa s’esparpelle.

Ahir va ser el dia de la llengua materna, i què volen que els diga: a mi m’escama(1). Perquè crec que indueix a pensar en la llengua dels indígenes, la dels colonitzats (materialment i/o sociològicament). La secundària i prescindible.

I el Centro Cervantes em dóna la raó: “en las cada vez más comunes sociedades plurilingües la cuestión no es tan simple, p. ej., la primera lengua que uno aprende puede dar paso a otra lengua de mayor prestigio y que con el tiempo llegue a convertirse en la lengua dominante del individuo plurilingüe”.

És substitució lingüística via bilingüisme forçat, però li posen un nom de ressonàncies afectives perquè ens ho engolim com si res.

Fotografia: Rafa Esteve

En la mesura que m’era possible (vull dir que va ser curt), vaig fer fa un bon grapat d’anys un passeig pel centre de Marbella. La impressió que em féu era la d’un escenari, un espai tan polit que semblava artificial, un espai desinfectat de realitat per al gaudi de turistes amb butxaca plena.

M’hi havia dut una qüestió familiar, la boda d’un cosí. Com és natural, el sector valencià de la cerimònia hi vam arribar amb la traca reglamentària, però la no vam poder encendre a la porta de l’església. La policia local ens ho va deixar ben claret: “Ni se os ocurra”. A la porta del temple els vam tindre, per si de cas. Tenien por que l’artefacte embrutara aquella plaça impol·luta.

Vam pensar que preferir la netedat artificial a la gresca era una manera d’entendre el món poc festiva, però no vam considerar que fóra un atac a la nostra valenciania. No hi vam veure la valencianofòbia que ara l’Ajuntament de València denuncia perquè hi ha qui s’oposa a una mascletà a Madrid. De colp, al consistori del Cap i Casal se li fa la pell fina i veu com una falta de consideració a la cultura valenciana que es posen pegues a tirar una mascletà aparaulada entre el PP d’ací i el d’allà. L’ajuntament hi veu una ofensa. El mateix equip de govern que s’esquinça (cínicament) els vestits per un simple espectacle pirotècnic no s’immuta per les prohibicions de revistes, les censures de concerts i festivals, o la marginació d’escriptors. O l’ocultació de la llengua.

No és cap novetat en els partits que ens governen, però s’ha de dir. I per desgràcia tampoc sorprén gaire el paper d’alguns mitjans, que s’han pres el pleit de manera grandiloqüent. Una mascletà a Madrid! Una visió mesella amb la metròpoli fins i tot en els mitjans públics valencians, que en faran un seguiment amb programació especial i tot.

El PP de Madrid paga (amb diners de l’ajuntament madrileny) la celebració de l’arribada del PP valencià a l’Ajuntament de València. I com que saben tant, converteixen les crítiques de l’esquerreta en un greuge als valencians perquè els ha deixat el monopoli de la valenciania, la “bien entendida”. L’altra, carregada de por que la titlen de catalanista, ha quedat desarmada. I així és com anem, disparant ofrenes de glòries i acabant, sempre, mascarats i cremats.

Fotografia: GVA

Fa pocs mesos, el Consell va armar un cartapell perquè el Congreso havia aprovat permetre l’ús de les llengües oficials (en realitat en va despenalitzar l’ús, però això és una altra història). Es van encendre en flames, i el president Mazón va fer declaracions en un rampell de valenciania pretesament furibunda.

Més recentment, el cap del Consell anuncià que l’advocacia de la Generalitat posaria fil a l’agulla per a frenar una malèvola i hipotètica llei d’amnistia que el govern espanyol diu que vol redactar.

Però ahir, el mateix Consell que s’ha fet el milhòmens en tot això, va dir que sí, que defén el Dret Civil Valencià, però que les decisions dels partits al Congreso no és cosa seua i que no hi pot fer res. “Mare, em cague”, diuen en el meu poble.

Si volem trobar alguna cosa positiva a l’evidència de la deserció (gens inesperada), és que reforça la convicció que si arribara el moment de posar al dia la qüestió del finançament autonòmic ja tindrem un antecedent de per on aniran les coses. Molta boqueta i res més. Un antecedent que, tampoc gaire per sorpresa, ens han oferit també a cals socialistes.

Ha corregut molt, i corre encara, aquesta imatge com a denúncia del drama actual que es viu a Palestina. Amb un text que parla de com es viuria ara Nadal, el naixement de Jesús, sota les bombes de Netanyahu. El missatge, simple, és clar i cert. Però de bon començament que m’ha esmussat una cosa: no trobeu que la imatge dels angoixats pares del monyicot és massa de pel·lícula?

M’ha recordat aquells westerns en què apareixia una índia que acabava enamorada d’un oficial ianqui, una dona que, per a no molestar sensibilitats, sempre interpretava alguna actriu amb trets occidentals i a qui, com a molt, “mascaraven” una miqueta la cara. No era mai una artista amb trets propis dels americans indígenes.

Doncs ací veig una cosa similar: un sant Josep i una Mare de Déu amb aires (trets facials, cossos, estètica…) hollywoodians o d’espot publicitari. No sé qui ha creat aquesta representació, però em sembla que s’ha deixat arrossegar per una convenció de models de paper cuixé, televisions i xarxes socials que molts critiquen i pocs combaten de bona gana.

Es veu que el govern espanyol prohibirà que els bancs cobren a la gent de més de 65 anys quan traguen diners en efectiu en mà, no per la maquineta.

A primera vista la notícia és bona, però si ho mirem bé això significa que les entitats bancàries tenen barra lliure per a cobrar per un tràmit senzill que, fins a l’altre dia com qui diu, era un servei gratuït més. Si deixa de ser debades és per a desviar els clients als caixers automàtics, amb la finalitat descarada de reduir el nombre de treballadors que atenen el públic. O siga, ens faran (fan ja) pagar per una atenció bàsica i amb els nostres diners, però mira que són bones persones que als vellets els ho estalviaran. La campanya d’imatge és potent, i ens l’estem engolint sencera. Que els d’Atresmedia en parlen desvanits fa plantar l’orella.

Quan les empreses redueixen llocs de faena fa lleig, i fa mal. Però sembla que el sector bancari té butla i l’administració li facilita, tot i guanyar diners a cabassos, acurtar personal laboral malgrat la degradació en l’atenció al client. En altres empreses es posen diners per a evitar que la gent se’n vaja al carrer, i ací… ací se’n van abocar a morterades i no es reclamen ni les gràcies.

La diputada de Vox Maria de los Ángeles Criado va fer ahir el ridícul a les Corts Valencianes. Com que en una esmena de Compromís es parlava del nombre de professionals, la dona va entendre que demanaven els seus noms. La ignorància és molt atrevida. El diputat de Compromís Carlos Esteve li ho va tirar en cara, com és natural i es mereix.

El numeret de la diputada, malgrat ser trist i il·lustratiu, només evidencia la ignorància militant d’aquesta gent, de manera que no crec que la senyora s’immutara: són gent orgullosa del seu odi al valencià.

Però el paper del diputat és més preocupant, perquè mostra un complex d’inferioritat lingüística assumida (possiblement de manera inconscient) que fa mal. Esteve li retrau el desconeixement flagrant; però dir-li que si no vol, no cal que aprenga valencià (“si vosté no vol aprendre valencià, perfecte, però hi ha traductors, fins i tot a Google“). Això és una baixada de pantalons injustificable. Una diputada* no té cap excusa per a no saber valencià. Cap. Cap que no siga el supremacisme. I si és això, s’ha de denunciar, no donar-los ales.

*En realitat ningú hauria de tindre excusa, però ens allargaríem massa ara i es fa hora de dinar.

Fa dècades (ja es pot dir així) em van proposar de fer la presentació de l’escriptor a qui havien convidat a parlar d’un llibre seu a Ontinyent. Aquell acte, a què em vaig apuntar massa alegrement a causa de l’ímpetu juvenil, em va servir per a començar a prendre consciència que això de parlar en públic i jo no fem bona lliga.

Dues coses recorde d’aquella vesprada-nit. Una és la incomoditat i el patiment de trobar-me davant d’un públic expectant, nombrós i exigent. L’altra, al senyor escriptor, que al cap de pocs anys es va convertir en un dels intel·lectuals importants de la cultura catalana del País Valencià, espentant sota la pluja el meu cotxe quan havíem d’anar a sopar.

Totes dues (i vostés em donaran la raó) eren mal senyal.

Per proximitat física, l’escena se’m representava al carreró que hi havia al costat de ma casa. Érem uns adolescents i ens feia gràcia la cançó, sobretot l’adaptació local que algú n’havia fet.

“Micalet Garcia, xic treballador…” passà a ser “Fransisco Gutiérrez, àlias Perretó…”, bona i entranyable persona, un d’aquells municipals del poble i de poble, potser el Municipal per antonomàsia de l’Olleria.

Ara no recorde si, a ell, la versió local de la cançoneta li feia gràcia. Però que no se’n feia mala sang, segur.

Resulta que hui fa 101 anys que va nàixer Joan Fuster. No tinc gens d’afició a això dels aniversaris, però tal com està el panorama polític desitjós de soterrar qualsevol idea divergent de la caspa, fa ganes de recordar no amb nostàlgia, sinó amb reivindicació, moments dedicats a l’homenot de Sueca. Possiblement, malgrat ell –poc amic de saraus–, i segur que malgrat “ells”, com solia escriure.

Joan Fuster, mesura de totes les coses

#adosdeval, presentació tuitera, tot recordant l’Ovidi i el Fuster

Fuster en Solfa 2022

Hugo Mas: “Cantar ‘Campanades a morts’ amb una orquestra és un regal”

A Barcelona, al Disseny Hub Barcelona (quines ganes de fer-se el modern amb noms amprats!), hi ha l’exposició Objectes comuns. Històries locals, debats globals. Diu l’explicació que s’hi han aplegat “objectes comuns que mereixen aquest adjectiu també per uns altres motius: perquè formen part de la cultura popular, representen a la societat i esdevenen fragments de la memòria col·lectiva. I encara més, són igualment comuns perquè alguns són béns compartits i altres perquè tenen una vocació social.”

Entre els objectes exposats en trobem de fets al poble: en van trobar uns amics que van visitar l’exposició, sense saber que hi eren, i que ho explicaven anit. L’artesania de la fusta i la boga que crea cadires i tamborets, que tants n’ha construïts en la infinitud de tallers escampats per l’Olleria i ja pràcticament extingits, a excepció de Constante (ja ens entenem), de qui són precisament les peces mostrades.

Si vos fa curiositat, ací podeu veure’n una visita guiada: https://youtu.be/nbpneL5l10w?si=KvlfDaUAIe15aaMT