Gàlim

Ganga Nghé és la tia de Iogurtu Nghé, protagonista d’una hilarant peça dels inigualables Les Luthiers. En un intercanvi de correspondència, un altre familiar de Iogurtu, el seu oncle Oblongo, li explica que a la “pícara tia Ganga” la respectava tot lo món, i que això la va fer anar-se’n a un altre poblat a veure si no la “respectaven” tant.

El personatge i el joc de significats sobre el respecte amb què, en aquesta història còmicomusical, ens fa riure i pensar el grup argentí me’ls ha rescatats de la memòria la intervenció de M. José Catalá en el míting del PP de l’altre dia a València. Subratlle: la relació que no he pogut evitar de fer entre el joc de paraules i l’asseveració de la candidata ve pel sentit que se li done al concepte de respecte. No fotem ara que si compare l’alcaldable amb la tia del pobre Iogurtu.

La qüestió és que Catalá, en una enumeració declamada amb energia d’alguns dels punts vedet del programa electoral del PP, va afirmar allò de el valenciano se respeta, i automàticament el cabet se me’n va anar al poblat de la família Nghé. Coses que passen. Perquè amb això de el valenciano se respeta em vénen imatges de vitrines on guardar el valenciano com una cosa curiosa o exòtica per a mostrar a les visites, o de lleixes de museu on s’exhibeixen restes d’un passat del qual dir-te orgullós, però que ja t’està bé així com a despulles d’una cultura que et destorbava.

El valenciano se respeta, però no se habla li va faltar dir. Per això, com la tia Ganga, sabem que el respecte no és el rebuig i el bandejament, sinó la normalitat i la dignitat.

Ho vaig veure ahir ja tard, i hui no m’hi havia pogut posar. O potser hauria de dir despús-ahir i ahir, segons com tinguem en compte això de les 12 de la nit, o si no canviem de dia fins que no anem a jaure…

Té ben igual això. El que importa és que la notícia que em donaven era una d’eixes alegries que duren una vida. De fet, era com la confirmació d’una vida restaurada; el final d’un viatge, com bé apuntava ella: i costera amunt que era, pensava jo.

Ballem?, li diria. I potser li ho dic: massa que ens entenem sense haver de dur el mateix ritme.

Parlament en l’Aplec de la Pedra de Basset, 23 d’abril de 2023.

He cercat informació per a confirmar la data de l’Aplec del 25 d’Abril d’Alacant, allà pel 1980. Ho he fet amb l’esperança que haguera estat també un 23 d’abril. Això m’hauria permés de dir ara que tal dia com hui, segurament a estes hores, però fa quaranta-tres anys, em trobava a la plaça de bous d’Alacant, submergit en una marea que va ser la meua primera immersió en una mobilització política, a la qual havia acudit, tot s’ha de dir, amb una ignorància i un candor que allà es van fer a banderes.

L’aplec d’Alacant no va ser el 23, sinó el 27, però una diferència de quatre dies quan parlem de quatre dècades no és res. O no prou per a haver d’inventar-me una altra manera de començar, sobretot quan no fa encara ni deu dies que vam recuperar un document cinematogràfic particular d’aquella diada que tant em va influir.

Per motius que no vénen al cas tinc completament prohibit de creure en casualitats, de manera que ara tot és pegar-li voltes al nano a veure quin pot ser el fil del destí que va fer que els cabets organitzadors d’açò de hui s’encallaren amb el meu nom, de manera poc sensata, mentre se m’acostava el moment insospitat de reviure visualment aquella jornada iniciàtica.

El cas és que hem arribat ací i a ara, quan se suposa que em toca parlar d’una terra i d’un país que els ací congregats estimem; quan un guió no escrit recomana d’exalçar-ne les glòries i de doldre’s dels tristos fracassos que ens compungeixen. Però això ja ho tenim massa vist i viscut. La desfeta d’Almansa és un passat que ens acaça contínuament, un passat sense fi que es renova cada dia i que portem al be com una càrrega que ens volen perenne, una mena de pecat original modern que a Castella assignaren als habitants de tot el país que diu “bon dia”. Només la llesqueta septentrional se’n salva, però ja té el seu propi castic francés, més il·lustrat, elaborat i reeixit. Més republicà també. Perquè alerta: una república fa goig, però si no és la nostra seguirem sense traure la cua del forat.

Si el passat contínuament renovat es fa tothora present, ens enforfogueix en el present, és sempre en present i sense pausa que hem d’actuar perquè el futur deixe d’arrossegar la càrrega injusta, empobridora i pertorbadora parida un 25 d’abril. Ho hem de fer –com fem hui– cadascú des de la seua mesura, conscients que el futur és ja d’ací a un segon, i que “ells” juguen amb rellotges i calendaris trucats.

Però la Pedra de Basset és un calendari maulet, i amb la memòria literària de l’esparver Silvestre Mompó ens evoca el camí de la resistència contrastada i ens crida a la renaixença necessàriament desacomplexada: sense vergonya i sense rebaixar horitzons. No abaratim perspectives. No assumim dependències infligides. No abdiquem el país.

El pessimisme és un virus inoculat per la baixa autoestima, per la desvertebració premeditada, pels mapes físics i mentals secularment i expressament descentrats amb tota la mala idea. L’antídot? Retrobar-nos en la unitat i desllapissar-nos de la mentalitat d’indígena. Contra el pintoresquisme hi ha la dignitat. Contra la terreta subalterna hi ha la terra, la nació.

L’any 1980, el 25 d’Abril d’Alacant vull dir, pancartes i crits em van desembeltir un país que devia intuir sense saber-lo. Hui amb vosaltres, incapaços com Espriu de desesperar del vell vençut, de la Vall d’Albaida estant l’afirmem i compartim i solidifiquem per a fer de la derrota una paraula absurda.

-Allí han arribat les falles?
M’ho ha preguntat només despenjar el telèfon.
-No, quan van obrir els túnels ja van fer que no hi caberen.
Després de la broma hem parlat d’allò que realment volia explicar-me. Però ara pense que l’hauria d’haver allargada, la broma, i haver-li dit que els enginyers no van tindre en compte que arribaria À Punt i, per fora dels túnels, ens inundaria amb una programació trastornada i que fa molta vergonya.

No se’n salven ni els informatius, que es dediquen a vendre les bondats econòmiques de l’excés faller de la capital. I, potser amb la intenció de fer-se perdonar allò de “catalanista” i “roja” –qualificatius immerescuts–, la cadena dedica hores i hores i hores a l’Ofrena, un dels actes més notoris de la domesticació de la bona festa de les falles imposat pel franquisme. “Atado y bien atado” va dir el genocida, i la baga per desfer.

La vida als bars, com a client –tot i que la meua ja no siga tan activa–, és una font de sorpreses i experiències. Només cal tindre en compte que la majoria tenen encesa la tele, i majoritàriament en canals que no m’atrevisc a veure de manera domèstica.

La setmana passada, després del merder mogut per aquella xicona que es deia infermera i que es burlava del nostre idioma, un nombrós grup de metges va fer una mena de decàleg on reclamava una miqueta de dignitat i no abandonar la llengua al primer fonema que sone castellà.

Des de la barra del bar se sentia com, en una mena de programa que es diu informatiu i no passa d’espectacle, la periodista alertava que els metges exigeixen atendre només en català, i que només ho deixarien de fer en cas que hi haguera dificultats de comunicació.

Ho explicava com qui es refereix a una actitud radical, excedida, discriminatòria. Es veu que no se n’adonen (o no volen), però de fet és la mateixa actuació dels metges que atenen a Palència, Salamanca o Almeria: només parlen als pacients en castellà de no ser que no els entenguen. I així anem, havent de reclamar contínuament tindre el dret a allò que per a ‘ells’ és natural. Tindre’l: exercir-lo ja seria per a pegar-se un bac en terra.

Tornem al programa que Zoom va dedicar dilluns al valencià. L’altre dia ja en vaig comentar alguns aspectes, i adés he recordat un altre moment que em va semblar poc encertat en el tractament. De fet, quan es van produir els fets criticats, ja vaig fer l’observació que la crítica que corria per molts llocs no era gens imparcial.

En el reportatge es recollia el moment en què des del públic d’un míting del PP a València, amb personalitats del partit de tot l’estat, es recriminava al president provincial que parlara en valencià. L’home se’n va passar de seguida al castellà, encara que en algun altre moment va fer intervencions en valencià.

El programa ho exposava com una mostra de submissió lingüística, indiscutible. Però el cas és que pocs dies després, també a València i també en un desembarcament de personalitats de tot l’estat, arribà el moment del PSPV-PSOE. En aquell míting ningú no va reclamar que s’abandonara l’idioma vernacle; no per respecte i empatia, sinó perquè Puig i companyia van actuar amb submissió lingüística preventiva, assumida. Van parlar directament en castellà i avant. Si haguera estat una competició, diríem que els socialistes van guanyar en genuflexió. El cas es podria haver fet servir també com a exemple de la interiorització de la submissió idiomàtica, però em vaig quedar amb les ganes.

Anit vaig veure el programa de Zoom dedicat al valencià, i, tot i que interessant, em va semblar superficial.

No es pot tractar la situació de la llengua parlant d’una convivència de dos idiomes sense explicar com és que competeixen en un territori i en quina condició. La imposició del castellà de fa segles -convertida fa poc en tolerància amb el valencià per a quedar bé-, ha marcat irremeiablement l’actitud dels valencians respecte de la nostra llengua. No explicar la repressió, ni tan sols nomenar-la, deixa coix el reportatge.

A més, féu l’efecte que els únics responsables del dubte lingüístic actual som els valencians, com si els aparells de l’estat no continuaren jugant a la contra. El moment en què es parlà de la prohibició de les llengües no castellanes al Congreso hi aparegué com una anècdota més que no com una repressió. I el cas de la denúncia d’Antena 3 dels senyals de trànsit monolingües de València es carregà a la cadena de televisió, sense recordar que la legislació espanyola obliga al bilingüisme amb el suport dels que l’aprovaren i els que la mantenen i exigeixen.

Són algunes qüestions que vaig trobar a faltar en el programa, que sembla que volia fugir del conflicte. I és precisament en el conflicte on ens trobem.

Això era un home que, en festes del poble, reia bona cosa mirant les vaquetes i els xicons que corrien. N’hi havia que tenien un cert costum de ficar-se en una mena de bidó que l’animal perseguia i feia rodar. Això divertia bona cosa aquell home, fins que algú li va dir que el xicon que anava a rebolcons davant l’animal era el seu fill.

Personalment no m’agraden els bous. Les festes de bous, vull dir. I sempre que el cas ix a la conversa recorde l’anècdota que contava ma mare. En principi, que no m’agraden no té més importància: tampoc no m’agrada el motociclisme i no passa res. La diferència és que entenc que hi haja qui s’apassione per la velocitat i la competició, però no puc concebre la diversió basada en el patiment d’un animal. No sé com s’hi pot divertir ningú.

Ja dic que em costa de comprendre que algú trobe que fer patir siga divertit. Algú adult, ja s’entén. Després hi ha els qui s’hi juguen la vida fent-se els milhòmens, i als qui els agrada de veure-ho amb l’oculta esperança que la sang (humana) o les trompades no es facen esperar. No faré psiquiatria-ficció. Ja s’apanyaran, i no tinc clar que les prohibicions siguen més efectives per a acabar amb la tradició casposa que no la simple evolució de la societat en eixe camí. Ara bé, evidentment se n’ha de defugir la promoció, com els tristos numerets de dur les festeretes als circs taurins.

Fa anys que va aparéixer aquell lema, aplicat al món de la tauromàquia, segons el qual la tortura no és art ni cultura. És una cosa fora de dubte. Però ara, per a evidenciar que l’España cañí no s’ha acabat, el TSJ espanyol ha dit que res, que això de matar bous després d’haver-los fet passar les anacoretes és cultura i que el govern espanyol l’ha d’incloure en el bo cultural destinat a la jovenalla. L’excusa (per a clavar cullerada) que l’exclusió no s’havia justificat de manera correcta no s’aguanta: com es pot justificar que torturar animals és un bé cultural?

Això només es podria fer des d’una posició ideològica, la de l’España y olé, que fa l’efecte que és la que reivindica aquest poder judicial que va menjant-se els altres. Com ara, que ha aconseguit que el govern espanyol pegue cabotada per a incloure els numerets taurins en el bo cultural.

Els mitjans espanyols s’estoven perquè l’Académie Française ha fet Vargas Llosa acadèmic. També els més o menys esquerranosos, tot i la tirada de l’escriptor a la dreta més exagerada. Comprensible, nacionalment. També expliquen com si res que ha acudit convidat a l’acte Juan Carlos de Borbón, com si no fóra un delinqüent que realment (aquest sí) i reialment ha pegat a fugir. Trist, i alhora clarificador de la qualitat democràtica del règim.

Que això ho facen mitjans del nostre país també aclareix a quina juguen. I que ho facen els públics fa plorar. Però així anem.

Sol passar-me, que m’arriben rebots que d’una manera o altra acabe rematant o ajudant a rematar. De moment açò és l’últim exemple.

Madrich Berliner Luftig va ser una xiqueta nascuda a Ontinyent el 1938, filla de Golda Luftig, una de les ‘mamàs belgues‘, les infermeres que van treballar en l’Hospital Militar. El pare era Samuel Berliner, brigadista internacional i també jueu. En tornar a Bèlgica van ser capturats pels nazis i internats en camps d’extermini. Mare i filla van morir a Auschwitz Birkenau.

Divendres, l’Ajuntament d’Ontinyent posarà al Col·legi la Concepció, on hi havia instal·lat l’hospital militar, una de les pedres del projecte Stolpersteine, impulsat per l’artista alemany Gunter Denmig en record de les víctimes dels camps nazis. Serà la que recordarà la xiqueta. Se’n posaran nou en total al poble. Les altres vuit homenatjaran Gonzalo Ureña Donat, Vicente Sais Micó, Rafael Torró Garrigós, Francisco Santamaria Tortosa, Rafael Torró Donat, Virgilio Torró Calatayud, Vicente Gandia Reig i José María Martí Belda.

El procés fins a arribar ací ha estat llarg, amb entrebancs d’índoles diverses, pandèmia inclosa. Al remat, el resultat és que aquesta mateixa setmana Ontinyent passa a formar part del monument descentralitzat més gran del món que recorda les víctimes dels camps nazis, i que d’ací a poc deixarà de ser l’única localitat de la Vall d’Albaida. La seguirà Aielo de Malferit, i esperem que se n’afegiran més.

Que fera fred era d’esperar: últims de gener i a Banyeres de Mariola no t’ha de pillar de sorpresa.

Hem passat una bona part de la vesprada escoltant el senyor Daniel com ens explicava la faena al molí tan ben conservat que té, tancat des de fa una vintena d’anys. I la seua relació amb altres moliners i molins dels pobles del voltant -com el molí de Bala, de l’Olleria-, i més anècdotes que l’home ha tingut el gust de contar-nos.

Fa uns anys va protagonitzar el reportatge que li dedicaren “L’últim moliner a Banyeres de Mariola: Daniel Vilanova. El Molí de la Farina”.

(Nota curiosa: la meta volant l’hem feta a la Venta del Borrego. Pel camí pensava els anys que feia que no hi entrava, i en aquell cambrer de Bocairent que ja no hi deu treballar… i que ha sigut el primer a tirar-me a la cara només obrir la porta.)

Tot lo món sap que a un poble en festes no es pot anar a sopar. Són coses que ensenya l’experiència i que es transmet de generació en generació.

Un altre dels ensenyaments de la vida pels bars és que no s’han de fer grans rebomboris elogiosos d’aquells que trobem excepcionals o remarcables, perquè podem convertir-los en massa concorreguts amb el perill consegüent que pugen els preus o baixen la qualitat.

Açò, en certa manera, és el que ja hi ha qui denuncia que comença a passar amb tot el tracaleo de l'”esmorzaret” i la “cultura de l’esmorzar”, que converteix en una moda que acaba pagant-se com un luxe un costum sa i per a alguns necessari.

Un altre “comboi valencià” que se n’ix de mare.

Es veu que una cantant famosa i un futbolista de luxe (versió actualitzada de folklòrica i torero) han trencat palletes i el mercat del dijous està rebolicat. Gats i gossos en parlen, en defensen un o alaben l’altra, mentre les marques comercials corresponents van fent caixa.

I a tot açò, sembla que mentrestant a pocs els importe que els grans equips de futbol de la santa catòlica i indivisible España guanyen diners i en donen a guanyar als capitans moros de l’Aràbia Saudita, en un desert ple de rics i buit de drets humans.

Les fotos que vaig dir que no ens vam fer l’altre dia s’han fet insospitadament presents, en forma d’instantànies de quan déu era jove, les maquinetes de retratar duien rodet i l’aigua encara era salada a les aixetes de Tarragona.

La roda del temps ha fet un volantí amb l’àngel secret, tendre i ja innocent.

L’home estava fet un bou. El tenia en una taula darrere de la meua, en un bar on m’estrenava com a client, i el sentia clarament alterat explicar als companys de taula el nou impost que, deia, haurem de pagar a partir d’Any Nou. Segons ell, gats i gossos tindrem l’obligació de pagar 45 cèntims per quilogram de plàstic consumit en coses com les bosses de papes i uns altres productes envasats amb aquest material. No és cert, ni va dir com es podria fer això, però la vehemència amb què ho denunciava encenia els ànims del seu públic.

Tot és posar-nos ‘pagos’, deia. I d’ací saltà a lamentar que a ell, que havia esgotat l’atur, només li pagaven 400 euros. El pont estava parat: i als estrangers… va parlar d’una dona a qui assegurava que donaven 1.400 euros cada mes. Una estrangera, és clar. Racista? Primer hem d’arreglar als d’ací, bramà. “Si això és ser racista…”

Fa por, que ni se n’amaguen. Que alguns, que no saben on els cau la càrrega, escampen les falsedats fabricades per uns altres que saben massa bé com manipular els sentiments.