Gàlim

El mundo es un pueblo. Necesidad de un idioma auxiliar. El esperanto. Tot això ve a ser el títol d’un llibre del mestre depurat pel franquisme Vicente Perles Moncho. Un títol diria jo que massa llarg, sobretot si atenem les dimensions amb què es va manufacturar el volum i el nombre reduït de pàgines interiors: catorze.

Més enllà d’aquestes característiques físiques del producte editorial, i de la meua sensació irrellevant sobre la inconveniència de la longitud del nom propi del llibre, el que destaca en realitat –amb un punt de vista purament localista– és que aquest cant imprés a la llengua del doctor Zamenhof es va estampar modestament, el 1953, a l’Olleria, a la impremta de Boluda, una indústria que jo recorde haver conegut molts anys més tard al cantó del carrer de la Font Nova i el Ravalet.

Sembla que l’impressor era seguidor d’aquest moviment il·lustrat i internacionalista. I com en el cas dels naturistes, un altre camp a investigar del passat cívic ollerià.

Si no fóra que ens coneixem, hauria pensat que l’Ajuntament de l’Olleria havia fet un gest simbòlic pel 25 d’Abril i havia abaixat a un nivell inferior la bandera més representativa dels vencedors d’aquella batalla i de les nefastes conseqüències derivades i planificadament continuades.

Però el cas és tot un altre. La bandera coneguda també per estanquera es troba a mig pal pel dol oficial decretat per la mort del papa Francesc, diria que ja fora de comptes. En feia broma jo l’altre dia perquè entenia que quan la comunicació municipal parlava de posar la bandera d’España a mitja asta, en realitat es referia a totes les ensenyes oficials que hi ha presents a la porta del consistori. Ho pensava així perquè em semblava poc seriós que consideraren que només la de l’estat monàrquic és portadora de la dignitat que comporta demostrar senyals públics.

I es veu que m’equivocava. Es veu que per a les nostres autoritats (no només les de la nostra localitat) hi ha banderes de primer nivell, amb categoria política i social, i unes altres d’anar per casa: regionals, ja saps. Subalternes.

Potser (segur que) no van pensar que, ni que siga amb l’afegit blau, la valenciana és bandera molt més “papal” que no l’altra: ells no han tingut cap de papa, i nosaltres dos. Curiosament (és un dir) en parlen poc i malament; segurament perquè no eren castellans.

Fa molt i molt de temps, en una visita a la catedral de Tarragona, em va assaltar la idea que devia ser una bona cosa ser creient. Va ser un instant mínim, com un boriol de temps. Pot ser –sé que irreverentment– fóra efecte de la frescoreta que allà dins reconfortava del sol d’agost que atalbava i ens havia socarrimat a l’exterior.

La bona qüestió és que continue sense fe, i amb poca tirada per les coses de la santa mare església. Això que es diu un descregut. Tot i això, sí que m’agrada veure passar les processons (i encara no tinc clar per quin motiu) i sentir les marxes amb què les bandes de música acompanyen el ritual. Hi ha qui va amb el ciri o carrega el sant, posat de vesta, amb una religiositat difusa.

Com que no puc aportar res a la creació musical en el camp processional, ni en cap altre, posaré esta interpretació en què almenys em vaig enviscar per a fer-la possible.

Restes de l’atac israelià sobre Tal al Sultan. (Fotografia de Haitham Imad)

(Comentava adés amb un amic que divendres aniré a saludar i sentir l’amiga Lola Bañon, i he recordat un llibre que vaig llegir fa uns mesos i que malauradament ja presagiava el desastre).

L’any 2019 es va publicar a França el llibre Mauvais juif, de Piotr Smolar. Dos anys més tard, la imprescoindible Editorial Afers en va traure l’edició en català amb el títol Mal jueu.

El reporter dedica tot el llibre a qüestionar-se la seua identitat com a jueu, educat als afores de la religió, els costums i les tradicions jueves. És jueu pel fet de nàixer en una família jueva tot i no sentir-se part de la comunitat jueva?

En un dels capítols, Smolar denuncia l’adopció per part de l’extrema dreta israeliana de l’estratègia de la deshumanització de l’enemic, feta seua també per Netanyahu a qui acusa “d’establir un paral·lelisme entre l’extermini dels jueus durant la Xoà i Hamàs”. Diu el periodista: “Res no pot justificar mai l’assassinat de civils, però refusar entendre l’Altre facilita que es perpetue la violència.” I en això han insistit i insisteixen importants sectors israelians, a despullar els palestins de la seua humanitat perquè destruir-los no afecte les consciències.

Si he posat la data de l’aparició del llibre és per a remarcar que ja donava pistes de com podia evolucionar la cosa, i per a poder comprendre com s’ha arribat a massacrar Gaza, perquè hi ha un altre fragment que ho il·lustra encara més. I més dramàticament. És quan recull les denúncies de l’ONG israeliana Breaking the Silence, formada per veterans de l’exèrcit, referents a una doctrina militar fonamentada en dues idees: “En un conflicte asimètric l’enemic armat es fon dins del paisatge urbà. Ja no hi ha població civil i intocable innocent des del moment que aquests civils romanen voluntàriament, després d’avisats, a la zona de confrontació. La segona idea estipula que cada cop infligit per l’enemic ha de rebre una resposta de molt més gran envergadura, a manera de dissuasió.”

Això, fil per randa, és el que veiem que fan i els deixen fer cada dia.

Fotografia: Coeters de l’Olleria (arxiu Col·lectiu l’Olla)

Si no vaig errat, Núria Martí es va acomiadar la setmana passada de l’ofici de coetera. Ho va fer amb una mascletà monumental a València, i el Dia de la Dona Treballadora.

La pirotècnia –l’empresa– continua, un ofici de profunda tradició a l’Olleria que ha deixat disseminades pel terme marques d’aquesta producció en forma de “casetes de coeters”, on s’elaboraven (i elaboren) tota mena de focs artificials, no exempts alguns de renom internacional.

Les ordenances municipals de 1879 regulaven la ubicació i característiques d’aquestes instal·lacions, també les condicions amb què es podien emmagatzemar els productes a les cases on se’n venien. Se’n desprén que en aquell moment ja era una indústria destacada al poble, amb mesures de seguretat més que necessàries que, tot i això, no van evitar greus accidents que van marcar famílies senceres.

No tinc molt clara la normativa aplicable als patinets elèctrics quant a la circulació pels carrers del poble. N’hi ha que van per direcció prohibida (prohibida als vehicles que enteníem com a habituals fins ara), alguns els veus (mai millor dit, perquè no se senten) escopetats, altres passen per damunt dels passos de vianants… També n’hi ha que van per les voreres.

Ja dic que no estic al dia de la normativa que els correspon observar, ni de quin grau de responsabilitat en la redacció i aplicació en tenen els consistoris. Però per si serveix com a base actualitzable, el 1879 es va aprovar una ordenança municipal que prohibia (en l’article 56) dur per les voreres els cavalls, haques i etc. (carregats o de buit). És canviar “cavalleries” per “patinets” i ja ho tenim. Almenys això de les voreres.

Aquelles ordenances també prohibien fer-se arca, però d’això ja se n’ha perdut l’hàbit. No sé cert si per a bé.

Posem que sona el despertador. Encenc la ràdio. Notícies: Aquesta matinada s’ha mort Ovidi Montllor al seu domicili de Barcelona.

Dic “posem” perquè, trenta anys després d’aquell 10 de març de 1995, el record del detall de com vaig saber que l’Ovidi s’havia mort no és precís. En tot cas, estic convençut que si no va ser exactament així no se’n degué anar molt. Sé que la notícia em va arribar prompte, que en vaig parlar amb Paco Muñoz, i que a mitjan matí vaig enviar un telegrama de condol; en nom del Col·lectiu l’Olla. Un document que fa poques setmanes vaig tindre la sort de trobar perquè forma part d’una de les poques col·leccions de papers que tinc mínimament organitzades.

“Gràcies per haver viscut”, hi vaig posar. És una cita d’Espriu que ara no sabria dir per què la vaig triar.

Després van nàixer cent mil batecs, com ara

• Parle de David Mira Text d’Ovidi Montllor dedicat al seu amic i poeta (10/3/15)
• Record i exemple d’Ovidi Montllor David Mira (10/3/15)
• exemplar únic Text inèdit de David Mira sobre Ovidi Montllor l’abril de 2012 (10/3/15)
• Ovidi en la memòria Francesc Mompó (10/3/15)
• Descripció d’una involució – de por… (sempre prèvia i repetida) David Mira (11/5/15)
• Dos obrers de la paraula: Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés Jordi Oviedo (12/5/15)
• L’Ovidi en els músics d’ara Dèlia Celada (13/5/15)
• Descobrir Ovidi Consol Rico (15/5/15)
• L’Ovidi i l’ofici de ser actor Jordi Tormo (15/5/15)
• Ai, Ovidi Noèlia Sanvíctor (12/11/15)
• L’Ovidi, vint-i-cinc anys fa que torna (vídeos) (10/3/20)
• ‘Els burros per la finestra’, espectacle ovidià de Toni de l’Hostal amb Pau Miquel Soler i Jesús Barranco (14/3/21)
• El pas del temps farà de nosaltres colors Exposició viatgera de Jordi Albinyana
• A dos de val, un disc ben parit per Paco Muñoz
• (alguns) Sant Ovidi a Ca les Senyoretes

L’última volta que vam quedar vam dinar bé, encara que la meua tria de l’allotjament al Conflent no va resultar tan encertada com pensava. El cas és que vam dinar de bona gana uns plats ben saborosos, amb una llarga sobretaula en una terrasseta mig improvisada.

El temps ha passat de pressa, i la idea de convidar-lo jo ara a dinar que de tant en tant m’ha assaltat darrerament, se’m va presentar ahir gairebé com una necessitat mentre el veia i el sentia en el documentari li han dedicat. Per a bé anar li tocaria a ell de vindre i menjar-se una bona cassola, però com que els filferros encara no volen ja miraré jo d’anar a tocar a la porta de sa casa.

Això va anar i era una dona tan i tan bona persona que era una santa. El marit, un malabèstia, li feia passar les anacoretes, però ella tot ho suportava amb enteresa, fidelitat i submissió.

Un dia, mentre acabava de parar taula per al dinar, a punt d’arribar l’home, va descobrir sobre el tapet la cagada d’una gallina. Va ser veure-la i sentir que s’obria la porta del carrer: li va vindre justet per a tapar aquella deposició inoportuna amb un saleret.

El marit venia amb una cara de gos que espantava, i quan ella li va preguntar què volia per a dinar va respondre, amb el seu mal geni humiliant:

-Què vull per a dinar? Merda vull per a dinar!

La dona, atorrollada però servicial, va alçar el saleret i li va dir:

-Ací la tens, la merda.

I esta és la historieta que ma mare m’explicà (en la seua versió amb la beata ganxuda com a protagonista) sobre la bondat i santa paciència de Josepha Teresa Albinyana Gomar (no tinc constància de cap relació familiar), la famosa beata Agnés de Benigànim que va nàixer hui fa quatre-cents anys. Són boniques aquestes històries de la cultura popular, que fins i tot s’atreveixen a “casar” una monja tan abocada al servei a Déu. No sé si els estaments eclesiàstics ho trobaran irreverent, però més insultant és que la facen castellana…

Dilluns farà vint-i-cinc anys que es va inaugurar l’institut de l’Olleria. El curs havia començat la tardor anterior, però estes coses protocol·làries tenen vida i martingales pròpies i la cinta oficial no es va tallar fins al 10 de febrer de l’any 2000.

Ja en vaig parlar l’octubre passat, quan es complia el quart de segle de l’inici de les classes al centre, llavors encara sense nom propi i batejat més avant amb el nom de la partida on el van construir, el Vermellar. En aquell moment encara pensava (et moriràs de vell i et tocaran a albat, diuen) que en un moment o altre veuríem algun acte, o activitats, de celebració, amb ciris o sense. Però no.

Fa l’efecte que tindre una infraestructura educativa tan important i potenciadora no passa de considerar-se una anècdota, no una categoria. I això no ens deixa, com a poble, en bon lloc.

+ Articles de Bartolomé Sanz sobre la posada en marxa de l’institut.

Fotograma de la pel·lícula de 1928 de promoció de la destil·leria d’Aielo de Malferit

Dissabte vaig anar a Aielo de Malferit a veure l’estrena (a casa) del documentari “L’espurna d’Aielo”, un bon treball cinematogràfic sobre aquella llegenda que parla de l’origen aieloner de la Coca-Cola.

El curtmetratge, com el mateix director va explicar, no pretén confirmar ni desmentir la relació directa entre la Nuez de Kola-Coca feta al poble dels naps i el refresc escumós de l’imperi ianqui. És, això sí, un reportatge ben interessant sobre alguns aspectes de la història d’Aielo i algunes característiques populars relacionades amb la pervivència de la fabricació de licors.

El documentari manté expressament una incertesa que, d’altra banda, ja sabem superada. Però és com allò dels Reis d’Orient, que sempre fa una miqueta d’il·lusió.

I ja que parlem de coses poc certes, si els de l’Olleria tinguérem una miqueta més d’orgull local podríem reclamar l’origen més primigeni de la Coca-Cola, ja que la beguda d’Aielo que es reclama mare de l’americana va nàixer gràcies als frares del convent de Caputxins de l’Olleria, introductors de les fulles de coca necessàries per al beuratge aquell.

Inesperadament, t’arriba a les mans (és un dir, que ara tot són coses digitals) un curtmetratge on trobes l’ontinyentí Gonzalo Gironés fent de guionista. I també l’amic Paco Muñoz tocant la guitarra vestit de sotana. Mira que ens hem trobat en casos rebuscats, però no l’havia vist encara amb l’uniforme seminaril.

A l’extensa escampada de qui foren seminaristes i seminaristes fugitius de València-Montcada, el document dirigit (dels primers, segurament) per Pere Balañà (Pedro, per imperatiu legal) els representa un atractiu especial. I és, com ja ha dit algú dels que hi van conviure activament, una mostra de neorealisme cinematogràfic impensable en aquella institució en temps de nacionalcatolicisme.

Per sort, no tot és Nadal. I de Panamà ens arriba un concert de Rómulo Castro amb el Grupo Tuira amb què la formació tanca trenta anys de dedicació conjunta a la música.

És un adeu de la banda, és la presentació del darrer disc (SEP7EM), i és, com no podia ser d’altra manera, un homenatge més als orígens de la seua família materna, procedent de l’exili valencià.

Una cançó de bressol heretada de la memòria i un sentiment perenne musicat (Mare ànima) –actualitzat i transportat a la parla de la mare evocada– són la reivindicació orgullosa d’una filiació arrelada a la dignitat.

Fotografia: EFE/ Kai Forsterling

S’ha parlat, i es parla, molt de l’almorzar. Massa i tot, diria jo. Fins i tot n’hi ha que s’han inventat allò de la cultura de l’almorzar, un concepte que ha servit per a omplir planes de diaris i cartes de menús inhòspits plenes d’entrepans que competeixen per combinacions destarotades i mides inoperatives.

En l’invent, en tot cas, trobaríem a faltar justament dos dels elements que podrien identificar l’almorzar més o menys tradicional –d’una tradició recent, en tot cas–. Un, és que es tracta d’un tràmit alimentari necessari per a mantindre el cos i l’esperit en condicions enmig de la jornada laboral; i, per tant, que ha de ser ràpid i sense floritures gastronòmiques. De fet, és costum dur l’entrepà de casa amb ingredients poc glamurosos. L’altre, és que serveix per a descansar del treball i fer vida social, xarrar, comentar l’actualitat o els sussuïts més recents.

Aquest segon aspecte és el que m’ha fet posar a divagar ací, perquè va ser mentre almorzàvem pocs dies després de la victòria electoral que dugué Zaplana a la Generalitat que un amic em va dir: “són males persones”. Per algun motiu, l’afirmació que vaig considerar exagerada i una generalització, se m’ha quedat gravada en el cervell. De tant en tant em ve a la memòria, però és que ara, a la vista de l’actuació del Consell de Mazón, pense que va ser molt indulgent.

Fotografia: Óscar Puente EFE/ Ana Escobar

Que diu el ministre espanyol Óscar Puente que el 22 de desembre posaran en marxa ja algunes línies de tren més, i que serà “el millor regal de Nadal que podem fer a València”. Una gràcia de xic. Tot un detall paternalista de l’Estat amb els indígenes de la colònia.

Però com que ací som més dels Reis que no del Pare Nadal, si accepta cartes de demanar li diríem que, quan vinga gener, el millor regal seria que en el pressupost de l’Estat no ens deixaren (com sempre) com si fórem l’últim postilló: que hi posen inversions ajustades a la població i les necessitats, i (a més) que les executen. He dit “regal” per seguir-li la broma (o burla): hauria de ser “l’obligació estatal”; però de la Meseta estant, l’Espanya Assimilada és terra d’almoines.

No és que no tinguem la clau de la caixa: és que no tenim caixa i només fem que omplir la d’ells.