Gàlim

El port aquell no estava encara tan domesticat com ara. Jo conduïa cap al poblet on passava uns dies d’ociosamenta i em demanava com era que m’havia explicat allò.

Havia anat a visitar-lo, aprofitant que l’expedició m’havia dut prop de sa casa. Era de vesprada i vam xarrar una bona estona en una mena d’hortet que, crec recordar, havia heretat de la família. Per allà hi havia un home treballant. Era qui se n’encarregava, de feia poc. També feia poc que el meu amfitrió el coneixia, segons em va dir; però era algú amb qui inesperadament havien teixit una xarxa de complicitats sentimentals.

Baixava el port i em demanava com era que ell m’havia fet aquella confidència, sorprés perquè jo no deixava (ni deixe) de ser només un conegut.