A Alet, al Llenguadoc, quan arribes al cantó del carrer del Seminari amb la plaça veus l’edifici. En un lateral, la placa que hi ha indica que allà comença el carrer de l’Antiga Casa de la Vila (en francés fagocitador), cosa que encara fa que siga més difícil no pensar en la Casa de la Vila del carrer del Batle de l’Olleria, que també fa cantó amb una plaça.
El local d’Alet no s’anuncia com a bar, però com que passant pel carrer he vist que tenia taules i cadires (cadascuna d’una mare) he pensat que potser també fa d’això. Li he preguntat a l’home que ha vingut a saludar-me només passar la porta si feien café, m’ha dit que sí i se n’ha entrat a una mena de rebotiga on, pel que he sentit, ha engegat una maquineta d’eixes de càpsules.
Mentre esperava, assegut en la primera taula que he trobat, he mirat el local, buit de parroquians, però ple de tota mena de productes: de primera necessitat com el pa, fins a postals, mel amb denominació d’origen turística, quadres passablement artístics que reproduïen racons visitables del poble… Darrere meu hi havia un moble amb tot d’ampolles de diversos vins que se suposa del territori càtar, i un muntonet de llibres. N’he agafat un, per curiositat; i la temptació l’ha incorporat ja a la meua biblioteca. La carn és dèbil, i justament venia jo de Rènnas.
Sense papers vam llogar la cambra de parets postisses. Hi vam travessar un temps que se’ns va fer curt, que va esdevenir un futur escàs engronsat en les promeses d’un sempre, escèptic, que vam encertar de no fer-nos.
En acabant, algú va fer les sitares d’obra i el temps va començar a parlar-nos de vosté, sense la confiança perduda ja en un aixovar alié. I podia paréixer que sí, però no passà res. S’acabà un tot, però l’endemà tornà a ser dilluns, o un altre dia qualsevol, i la cançó sonava sense esmussar.
Ahir de matí vaig escoltar una part de l’entrevista que li van fer en À Punt a la presidenta de les Corts Valencianes. La senyora Llanos Massó va fer unes intervencions que no van defraudar gens, amb un discurs en què defensava les propostes i actuacions del seu partit d’extrema dreta negant cap voluntat ideològica ni política: ells estan a favor que les coses siguen tal com han de ser, com toca. Només li va faltar dir com Déu mana.
Sobre el valencià va demostrar no només que no sap de què parla, sinó que, com al partit en general, li dóna pena. No li’n fa, no: li’n dóna, els destorba.
I d’allò de la llei nova que volen aprovar per a fer a banderes la de memòria històrica es va centrar en dos intents de justificació. Un, mirar de deslegitimar els redactors de l’ONU que van posar a caldo el projecte de llei. Ací vaig recordar una anècdota del segle passat, quan el cronista oficial de la Vila de l’Olleria va dir que a veure què podia saber l’historiador foraster que escrivia un llibre d’història local, si la tenia ell tota.
L’altre era pegar-li voltes a la paraula “concòrdia” que han estacat en el títol de l’artefacte legislatiu. Insistí en la bondat de la concòrdia, com si el fet de posar la paraula en negreta i majúscula assegurara l’harmonia. Però és allò que deia al principi, per a ells la “concòrdia” és la impossibilitat legal de la discrepància, el silenci de les fosses, l’estat natural de la història captiva.
Fa pocs dies s’hi referia també el president Mazón –molt posat a parlar foradat– amb el mateix missatge: qui s’oposa a la concòrdia? Però en aquest cas no parla foradat, es tracta de repetir i forçar les paraules per a col·locar idees de noms originals lletjos.
Fotografia: GVA
L’altre dia va eixir el M.H.P. Carlos Mazon a vendre les bondats del seu govern, amb l’anunci d’una aportació econòmica ben considerable per a associacions que defensen drets i benestar dels animals de companyia.
L’actuació no lliga de cap de manera amb l’entusiasme que té el Consell en la promoció, potenciació i difusió dels actes taurins. Ja sé que, per regla general, no se sol tindre per casa un bou o una vaca, de manera que no s’inclouen en el grup afortunat d’animals de companyia; però costa d’entendre com és que a uns membres del regne animals se’ls atorga el dret de viure entre coixins, i a uns altres els puguen dur a puntellons pels carrers o els facen passar les anacoretes en places abans de passar-los per l’espasa.
No és l’únic cas amb una lògica discriminatòria. En un nivell més casolà trobem l’ajuntament del meu poble. Quan el PP va arribar al govern municipal, una de les primeríssimes coses que va fer va ser organitzar amb caràcter d’urgència les vaquetes de les festes d’aquell any. Ara, en aquesta legislatura, s’han tret de la mànega una regidoria de Benestar Animal tan orwelliana com la política animalista de la Generalitat: es veu que considera que si bé tots els animals són iguals, alguns són més iguals que els altres (en aquest cas, la igualtat en els bovins és una broma de mal gust).
Hi ha defensors dels festejos amb bous que diuen que la “festa” demostra la victòria de l’home sobre la bèstia. Més val, de bon tros, la victòria de l’home sobre la crueltat, responsable també de moltes massacres.
…/…
Els bous ens avorreixen el diumenge
Quan els toca morir per nosaltres
L’espasa ja apunta i el públic s’emociona
L’espasa s’ha estacat i el públic s’alça
És l’instant de triomf quan els carnissers
Es creuen Neró
És l’instant de triomf quan les angleses
Es creuen Wellington, ah!
Potser, quan cauen a terra
Els bous somien un infern
On cremarien els homes i toreros morts? Ah!
O potser a l’hora del traspàs
No ens perdonaran de cap manera
Pensant en Cartago, Waterloo i Verdun?
Verdun!
Han passat tres mesos i ha arribat l’hora d’allò que vaig deixar caure sobre un comboi dedicat a algú que solia amotinar-nos: dissabte que ve a Otos, on solíem quedar per a pensar les isetes, farem un sarau-homenatge a Toni Canet.
A les 18.30 h inaugurarem un mural de Jordi Albinyana a Ca les Senyoretes. En acabant anirem a la sala d’actes de l’Ajuntament per a escoltar, a les 19.00 h, intervencions en directe i telemàtiques d’amics i col·legues de Toni; i per a veure una projecció sobre la seua obra en el festival de Teulada, i la seua “Calç blanca, negro carbón”.
I encara, més tard, a les 23.30 h de nou a Ca les Senyoretes (cau de gent de got i ganivet), actuacions musicals, lectures de poemes i més intervencions artístiques obertes al públic en general.
De cine!
La Cileta inacabable de Miquel Gil sota la direcció de Toni:
El port aquell no estava encara tan domesticat com ara. Jo conduïa cap al poblet on passava uns dies d’ociosamenta i em demanava com era que m’havia explicat allò.
Havia anat a visitar-lo, aprofitant que l’expedició m’havia dut prop de sa casa. Era de vesprada i vam xarrar una bona estona en una mena d’hortet que, crec recordar, havia heretat de la família. Per allà hi havia un home treballant. Era qui se n’encarregava, de feia poc. També feia poc que el meu amfitrió el coneixia, segons em va dir; però era algú amb qui inesperadament havien teixit una xarxa de complicitats sentimentals.
Baixava el port i em demanava com era que ell m’havia fet aquella confidència, sorprés perquè jo no deixava (ni deixe) de ser només un conegut.
Fotografia: Bar de Sarpa (Bar Texas) a la plaça de la Vila de l’Olleria, anys 1960 (Arxiu Col·lectiu l’Olla). En un bar així degué passar el sussuït.
L’home es va acabar el café i es va beure l’últim glop de conyac que li quedava a la copa. S’havia fotut un bon dinarot. Va xamar fort el puro i va dir en veu alta i satisfet:
-Xè, m’he quedat com un padre!
A la taula del costat, un altre client del bar que el va sentir li va recriminar la referència eclesiàstica.
-Deu voler dir com un porc.
-Ah, que els han canviat el nom?
———–
És probable que ja haja explicat aquesta història en algun altre moment. És un acudit d’aquells que jo recorde haver sentit quan era un monyicot, un sussuït dels que els adults contaven a casa en petit comité. O en grups d’amics, amb veu fluixeta per si de cas. El record que en tinc du una sensació associada de clandestinitat d’anar per casa, potser ampliada en la memòria però existent.
La religió era encara un element primordial i intocable d’aquella societat. Començava a desgrunar-se, però ho teníem amagat. L’armassó de la Santa Madre Iglesia integrista ho tapava tot.
Fes cas del teu trellat.
No pots amagar-te
En un conte de fades
Per sempre.
Només quan revelem
Tota la veritat
Destaparem l’ànima
D’aquest armassó malalt
Per a sempre més.
…/…
En una vida anterior, en la de jove, vaig tindre una visió: l’infern devia ser com una nit eterna a la cova de la tasca l’Arc de Bocairent plena de personal ballant a espentes i puntellons.
En aquell temps sonava música com la d’aquesta gent, a qui un volantí ideològicament ultraconservador ha convertit en “banda terrorista”.
És un avís: pareu-vos a pensar què feu, no mogueu segons quines activitats que no ens agraden o tindreu problemes. O no penseu segons què, o no ho digueu, o…
La ultradreta amenaça (amb còmplices muts), ja fa temps, però ara també actua sense complexos ni vergonyes. No s’hi val a fer-se el sorprés, ni tan sols si en alguna ocasió els heu alçat el rabo. Hi ha qui es va apuntar al “a por ellos” sense voler creure que és una versió moderna del “arriba españa” en què tot lo món és sospitós per definició i culpable en potència.
Potser aquella visió anava molt desencaminada, i l’infern, en vida, siga una nit inacabable de marxes militars, bous institucionals i lengua compartida a garrotades.
El viatge aquell va començar a desbaratar-se quan encara no havia fet ni la meitat del camí. Tota la previsió, mas que era escassa, va saltar tant pels aires que a la casa on m’acollien el cap de setmana em van dir dissabte de vesprada: “Tu fes marxa, a la nit si puc vindré a sopar”.
Se’n va fer l’hora i em va telefonar al mòbil. Com que m’ho veia vindre, la telefonada ja em va trobar pel carrer mirant on podia pegar un mosset. “Ja m’imaginava que no vindries i no t’he esperat. T’he agafat una jaca perquè s’ha girat gelor”. Cap problema, va dir, encara que, segons com, sí que hi havia un problema perquè em sobrava tela per totes bandes. Un parell de talles, potser.
En un bar qualsevol d’un carrer arreu de Barcelona vaig sopar, i en acabant vaig dubtar entre tornar al pis d’acollida o seguir el consell que m’havia donat d’anar a la plaça de Francesc Macià. “Ves allà que hi ha ambient”. Vaig optar per fer-li cas. Quan el taxista va sentir on volia que em duguera va fer mala cara (en part també, potser, per la pinta d’espantaocells que feia amb aquella jaca immensa).
– Segur que vol anar allà?, va demanar.
– Sí, sí. És que hi he quedat amb uns amics… vaig mentir piadosament perquè li vaig veure cara de preocupar-se per mi.
A la plaça hi havia un fum de gent furiosa. Era dissabte 13 de març de 2004, i feia dos dies que el govern espanyol mentia sense rubor sobre l’autoria del terrible atemptat que havia matat prop de 200 persones a Madrid. Davant la seu barcelonina del PP la gentada es mostrava indignada per la manipulació informativa que l’executiu d’Aznar havia escampat per càlculs electoralistes -a què s’havien prestat amb més o menys comoditat la majoria dels mitjans. Diumenge hi havia eleccions i triaren l’engany massiu i miserable (¡Ha sido ETA!) com a aposta per a mirar de retindre el govern.
El van perdre. Però el cas ara no és eixe, sinó la infame campanya d’intoxicació massiva, orquestrada enmig de cadàvers i dolor. En vaig ser testimoni a ca VilaWeb, on la realitat informativa anava topant dramàticament amb l’intent d’Aznar, Zaplana i companyia de controlar i enverinar una població desorientada per la massacre.
Es fa mal d’entendre que, si no és per interessos poc presentables, hi haja qui done encara micròfon i altaveus a un personatge tan perillós com Aznar (com l’associació d’empresaris valencians l’altre dia). Algú que recordem, entre més coses, per ser membre destacat del club inventor de l’amenaça d’armes de destrucció massiva inexistents.
La setmana que ve farà vint anys d’aquella mortaldat i en les commemoracions veurem els dirigents del PP amb cara de compungits, però gens apesarats ni penedits de jugar amb el dolor, davant una societat incapaç de fer-los pagar una actuació políticament injustificable i humanament imperdonable.
En aquella conversa que, absurdament, pretenien confidencial, el càrrec electe que m’hi havia citat reconegué que no havia dissimulat mai el seu gust per alguns excessos. Efectivament era així; i li vaig dir que precisament això, el fet de no amagar-se’n, desarmava de potencial destructiu qualsevol crítica que se li’n poguera fer. Quin efecte podia tindre que l’oposició denunciara la seua afició als líquids d’alta graduació alcohòlica, si ja ho sabien gats i gossos?
Ara, de tant en tant, recorde aquest detall d’aquella reunió destrellatada quan el personal de l’extrema dreta (independentment del partit en què milite) fa el bròfec i el ridícul a les institucions i en altres micròfons. Fan el bròfec i el ridícul, es demostren ignorants (en certs casos) i maleducats (pràcticament sempre). Però com que n’estan orgullosos, se’n vanten, tirar-los-ho en cara no els afecta: al contrari, és com si els regaren*.
Insistic. Fan el bròfec i el ridícul, i pitjor encara es fan els milhòmens. El mal és que això, tot això, ho fan perquè agrada a massa enganyats i a massa desenganyats.
Refermat en un cantó arreu t’adones que s’ha acabat, i et sorprén més no haver-ho previst que no el final en si. Massa bé saps que tot s’acaba i, conscient, ja poses una capa de finitud –previsiblement desgastada– mentre vius cada etapa.
Sabedor com eres que el temps és un vent que tot ho arrossega, que si encén un foc també l’apaga per a deixar-ne només un tió amb què mascarar algun record, sabedor d’això encara t’has deixat atrapar per l’evidència.
S’ha acabat. Ara giraràs el cantó amb la sensació sorprenent que no ho trobaràs a faltar. Tot serà que en arribar al de més avall la cosa s’esparpelle.
Ahir va ser el dia de la llengua materna, i què volen que els diga: a mi m’escama(1). Perquè crec que indueix a pensar en la llengua dels indígenes, la dels colonitzats (materialment i/o sociològicament). La secundària i prescindible.
I el Centro Cervantes em dóna la raó: “en las cada vez más comunes sociedades plurilingües la cuestión no es tan simple, p. ej., la primera lengua que uno aprende puede dar paso a otra lengua de mayor prestigio y que con el tiempo llegue a convertirse en la lengua dominante del individuo plurilingüe”.
És substitució lingüística via bilingüisme forçat, però li posen un nom de ressonàncies afectives perquè ens ho engolim com si res.
Fotografia: Rafa Esteve
En la mesura que m’era possible (vull dir que va ser curt), vaig fer fa un bon grapat d’anys un passeig pel centre de Marbella. La impressió que em féu era la d’un escenari, un espai tan polit que semblava artificial, un espai desinfectat de realitat per al gaudi de turistes amb butxaca plena.
M’hi havia dut una qüestió familiar, la boda d’un cosí. Com és natural, el sector valencià de la cerimònia hi vam arribar amb la traca reglamentària, però la no vam poder encendre a la porta de l’església. La policia local ens ho va deixar ben claret: “Ni se os ocurra”. A la porta del temple els vam tindre, per si de cas. Tenien por que l’artefacte embrutara aquella plaça impol·luta.
Vam pensar que preferir la netedat artificial a la gresca era una manera d’entendre el món poc festiva, però no vam considerar que fóra un atac a la nostra valenciania. No hi vam veure la valencianofòbia que ara l’Ajuntament de València denuncia perquè hi ha qui s’oposa a una mascletà a Madrid. De colp, al consistori del Cap i Casal se li fa la pell fina i veu com una falta de consideració a la cultura valenciana que es posen pegues a tirar una mascletà aparaulada entre el PP d’ací i el d’allà. L’ajuntament hi veu una ofensa. El mateix equip de govern que s’esquinça (cínicament) els vestits per un simple espectacle pirotècnic no s’immuta per les prohibicions de revistes, les censures de concerts i festivals, o la marginació d’escriptors. O l’ocultació de la llengua.
No és cap novetat en els partits que ens governen, però s’ha de dir. I per desgràcia tampoc sorprén gaire el paper d’alguns mitjans, que s’han pres el pleit de manera grandiloqüent. Una mascletà a Madrid! Una visió mesella amb la metròpoli fins i tot en els mitjans públics valencians, que en faran un seguiment amb programació especial i tot.
El PP de Madrid paga (amb diners de l’ajuntament madrileny) la celebració de l’arribada del PP valencià a l’Ajuntament de València. I com que saben tant, converteixen les crítiques de l’esquerreta en un greuge als valencians perquè els ha deixat el monopoli de la valenciania, la “bien entendida”. L’altra, carregada de por que la titlen de catalanista, ha quedat desarmada. I així és com anem, disparant ofrenes de glòries i acabant, sempre, mascarats i cremats.
Fotografia: GVA
Fa pocs mesos, el Consell va armar un cartapell perquè el Congreso havia aprovat permetre l’ús de les llengües oficials (en realitat en va despenalitzar l’ús, però això és una altra història). Es van encendre en flames, i el president Mazón va fer declaracions en un rampell de valenciania pretesament furibunda.
Més recentment, el cap del Consell anuncià que l’advocacia de la Generalitat posaria fil a l’agulla per a frenar una malèvola i hipotètica llei d’amnistia que el govern espanyol diu que vol redactar.
Però ahir, el mateix Consell que s’ha fet el milhòmens en tot això, va dir que sí, que defén el Dret Civil Valencià, però que les decisions dels partits al Congreso no és cosa seua i que no hi pot fer res. “Mare, em cague”, diuen en el meu poble.
Si volem trobar alguna cosa positiva a l’evidència de la deserció (gens inesperada), és que reforça la convicció que si arribara el moment de posar al dia la qüestió del finançament autonòmic ja tindrem un antecedent de per on aniran les coses. Molta boqueta i res més. Un antecedent que, tampoc gaire per sorpresa, ens han oferit també a cals socialistes.