Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: General

Huitanta-cinc anys. Massa anys muts

0
Publicat el 17 d'agost de 2024

Última carta de Joaquín Albiñana Soler, escrita a la presó

Hui fa huitanta-cinc anys van matar a Paterna cinc ollerians:

Pelegrín Grau Boluda (52 anys), Enrique Martínez Trenzano (42 anys), Francisco Micó Cerdà (38 anys), Vicente Soriano Garrote (36 anys), José Más Sánchez (37 anys), Federico Gras Cuquerella (48 anys) i Juan Arades Mola (46 anys). Els va executar el franquisme vencedor de l’alçament militar violent –esdevingut una guerra– contra la legalitat de la república.

No van ser els primers afusellats per la repressió. El 12 de juny anterior ja havien mort, a Llíria, Vicente Boluda (40 anys).

Després en van vindre més. Molts (massa) més. Isidro Berenguer Garcia (36 anys), Vicente Grau Nácher (44 anys), Joaquín Ferrando Alfonso (32 anys), i Joaquín Perales Castelló (35 anys) el 7 de setembre de 1939; i Joaquín Albiñana Soler (39 anys), Rosendo Albiñana Boluda (29 anys), Joaquín Gironés Blasco (42 anys), José Albiñana Engo (43 anys) i Juan Albiñana Engo (50 anys) el 23 de desembre d’aquell mateix any.

La mort els va arribar després de passar mesos en condicions inhumanes en presó; molts, víctimes de tortures físiques i psicològiques. I després de la mort física vingué la mort social, d’ells i de les famílies. I la por enquistada que –pot costar de creure– no ha desaparegut encara del tot. També el terror en les famílies de represaliats que van esquivar la condemna a mort, però hagueren de passar anys de presó. I vingué el calvari de les fosses o del soterrar clandestí. I els anys en camps de treball esclau, com el cas de José Albiñana Samper, mort l’agost de 1942 al de Sant Pere Pescador a l’Alt Empordà.

El llistat, potser, no és complet, perquè aquestes històries continuen callades entre la por inoculada i la vergonya induïda. Huitanta-cinc són massa anys per a continuar muts.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Regidoria de Benestar Animal (amb excepcions)

1
Publicat el 12 d'agost de 2024

Vaquetes a l’Olleria. Fotografia: Ajuntament de l’Olleria

Ja comencen a circular, per cases i establiments de l’Olleria, el llibre de festes de Moros i Cristians d’enguany i el programeta d’actes previs, els de la trilogia festera i els posteriors. I d’ací no res apareixeran les crítiques als actes taurins, recuperats amb entusiasme pel PP. Potser ja n’han eixit i no ho he vist.

No és la meua pretensió ara obrir cap de debat sobre aquests espectacles, sinó fer públic un dubte que m’assalta: com es poden compaginar en un mateix consistori l’existència d’una Regidoria de Benestar Animal amb uns festejos que, vulgues o no, provoquen el patiment dels bous?

Ho veig contradictori. Trobe un contrasentit crear una regidoria encarregada de vigilar que els animals no siguen víctima de maltractaments, i alhora programar i promocionar espectacles que els fan passar les anacoretes. No sé si, fins i tot, que l’àrea de Benestar Animal no ho denuncie la pot fer incórrer en algun incompliment punible de les seues obligacions.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Diversificar? Massa demanes

0
Publicat el 1 d'agost de 2024

Fotografia: Toni Pérez, Carlos Mazón, Nuria Montes i Fede Fuster anuncien la derogació de la taxa turística a Londres (fotografia: GVA)

No diguis res és un llibre imprescindible sobre la violència política a Irlanda del Nord. Amb un estil empeltat de narrativa, Patrick Radden Keefe hi barreja fets domèstics i moments històrics amb els quals explica motivacions, justificacions, dubtes, drames, conflictes morals irresolts… Acabat de llegir vaig buscar de seguida més obres d’aquest periodista. Vaig anar a parar a Canalles, on aplega dotze articles llargs en què descriu personatges que es mouen fregant la ratlla de la il·legalitat, o traspassant-la de manera descarada i desacomplexada.

Com a curiositat, en el text dedicat al traficant d’armes sirià Munzir Al-Kassar, establert luxosament i ostentosa a Marbella, em vaig trobar el lamentablement famós comissari Villarejo. Sempre pel mig, com un faristol. El policia critica l’extradició d’Al-Kassar als Estats Units: es veu que el comerciant de pistoles, metralladores i més artefactes de matar al gros havia prestat bons serveis a l’estat espanyol.

En tot cas, i arribem on volia anar a parar, és en l’article sobre Joaquín (Chapo) Guzmán on vaig llegir unes línies que em vénen al cap pràcticament cada dia mirant, sentint o llegint notícies. En aquest capítol, el periodista narra peripècies del líder del càrtel de Sinaloa, responsable de maldats i massacres diverses relacionades amb el tràfic de drogues (més enllà dels drames que ja causa el consum i dependència d’aquestes substàncies). En un punt del text, Keefe afirma que el paisatge del crim a Mèxic havia començat a canviar i que alguns grups del sector del narcotràfic diversifiquen el negoci (sempre dins el ram de la delinqüència que és l’àrea que dominen, és clar), i miren d’ampliar les fonts d’ingressos: l’extorsió, el tràfic de persones, els segrestos… I més: “En l’actualitat, organitzacions que abans es concentraven exclusivament en les drogues treuen beneficis de la indústria petroliera mexicana i exporten mineral de ferro robat a la Xina; el preu de la llima als supermercats dels Estats Units s’ha doblat en els darrers anys perquè els càrtels cobren impostos als pagesos mexicans que cultiven cítrics.”

És clar que el caràcter delictiu i criminal d’aquestes organitzacions i activitats no té res a veure amb el mercat del turisme a casa nostra, però va ser llegir-ho i assaltar-me la idea: si fins i tot aquells de l’àmbit de la delinqüència tenen clar que cal diversificar el negoci, com és que ací la Generalitat d’ara (l’anterior, a gosades que també…) s’enlluerna i ens vol enlluernar amb una activitat econòmica que s’ha demostrat empobridora (econòmicament i socialment) per al país? Insistisc (abans que ningú tinga la temptació de dir que ho compare): la comparança és només de la visió de negoci dels gestors, no equipare (no ho mane Déu!) l’ètica, la legalitat ni molt menys la humanitat completament absents en els càrtels de la droga.

Però és que l’embelés dels administradors de l’estatut d’autonomia valencià amb el monocultiu del turisme, la gran hostaleria i els macrofestivals de música no casa amb una visió econòmica de futur seriosa i de qualitat. De qualitat pecuniària, social i cultural. O sostenible, cosa que no és per molts adjectius gratuïts i fofos que s’esforcen a afegir als eslògans i cartells promocionals.

Periòdicament (i a l’estiu és gairebé de manera constant) ens ataranten amb xifres de rècords de visites, de pernoctacions, de percentatges altíssims de reserves… de nombres d’euros amb un grapat de zeros que diu que es gasten aquestes persones. I de quantitats ingents de diners que es veu que tuactes com els macrofestivals musicals mouen. Ens manquen, mínimament detallades, dades de quantes d’aquestes milionades repercuteixen directament en l’economia de casa, quantes es queden en les caixes de les grans empreses foresteres, i quants cabassos de bitllets que necessiten altres activitats econòmiques i socials no els arriben perquè açò fa més bonic.

Més trens per als turistes, més aeroports per a visitants, ports de mar més amples per a creuers atibacats de gent amb pressa, més megafestivals per a personal que no visita les botigues del poble ni el bar de la plaça, més pisos i hotels per a gent que passeja per ciutats-decorat. Més adoració del turisme.

Diversificar? Inversió seriosa en el camp, en indústria, en investigació…? Massa demanes.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El tano capgròs, o el Capgròs El Tano

0

Aquest personatge de la imatge és el Tano (no un tano: els de l’Olleria ja m’enteneu). És un capgròs, o cabut o cabet; una figura festiva que a primeries del segle XX eixia amb el company Beco, i amb Roc i Laieta, els gegants de Sant Roc de la plaça Nova del barri de la Catedral de Barcelona.

Resulta que l’Associació de Festes de la Plaça Nova recuperarà enguany aquesta peça, que tornarà a desfilar festivament el 14 d’agost vinent. Segons expliquen, Tano “amb cara agitanada i de pocs amics, recorda els antics venedors de tripes i menuts que s’instal·laven al carrer dels Sagristans. Els d’aquest ofici tenien com a patró Sant Gaietà (amb capella a la veïna església de Sant Gaietà -avui desapareguda- situada a la plaça de Santa Anna, actual avinguda del Portal de l’Àngel). Els venedors de menuts, pel seu patronatge, eren anomenats gaietanos o tanos”. Com ací, doncs, allà tano és un hipocorístic de Gaietà, com Cento ho és de Vicent i Toni d’Antoni.

En un article del llibre de festes de 1962, Emilio Gil Lila va deixar escrit que en el segle XIX les festes de la plaça de la Vila se celebraven en honor a Sant Gaietà. El cas és que el sant en qüestió (a banda del patrocini gremial que van triar els venedors de tripes) és el patró de les persones que cerquen faena. Posats a especular, i mentre algú amb més capacitat hi aporte idees més assentades: i si se li feien festes a la plaça de la Vila perquè allà era on anava la gent a llogar-se per a treballar? Destrellat? Preguntar és debades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vint anys

1
Publicat el 29 de juny de 2024

Demà diumenge farà vint anys de la primera anotació en aquesta llibreta virtual. Duia idea de dir-ho demà, que es compleix l’aniversari; però ara mirant unes coses he vist que açò va començar un dia 29 de juny de 2004. O siga, que és hui quan fa vint anys de la concepció, i demà dia 30 els vint del naixement del bloc.

A ca VilaWeb feia ben poc que havien començat a fer proves en l’invent dels blocs, o siga, que d’alguna manera vaig fer una miqueta de proveta digital en els assajos. Ja ho he explicat, que aquella vesprada de fa ara vint anys Vicent em va telefonar, em va dir fes açò, ara això, ara allò… ara posa-li un nom.

-Gàlim? Això què és.

-Una partida del terme.

I ja teníem de camí la criatura.

Va ser l’endemà quan vaig poder provar què era allò i com anava. Després han passat els anys, les èpoques, els períodes; han aparegut invents més accelerats i intrusius. Però encara tenim casa ací.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un castell-hotel de repica’m el colze

0
Publicat el 18 de juny de 2024

Castell de Coisan

A Rènnas del Castèl no es pot entrar en cotxe, si no és que hi vius o tens alguna autorització. De totes maneres, tampoc no s’hi pot aparcar: allò és menudet i enforfoguit; no hi ha espai per als vehicles. Jo vaig accedir al poble motoritzat perquè a peu ara ja m’és massa dificultós i atrevit. En tenia, doncs, permís.

La primera volta que vaig visitar el poble aquell em movia amb més desimboltura i seguretat, però ara vaig limitar-me a un espai molt reduït i aproximadament pla. Prop de la famosa i enigmàtica Torre Magdala. Allò és ple de costeretes mal domesticades. Ho explique perquè aquest viatge no vaig poder entrar a la misteriosa església ni al Jardí de Maria, un espai convertit en restaurant que obrien quan ja me n’anava.t

Vaig pensar que ja pararia en algun bar de Coisan, on arribes quan s’acaba el port que baixa de Rènnas. I de fet vaig parar a la porta del restaurant d’un hotel. Però, com la vegada anterior que hi vaig guaitar, em vaig fer arrere davant tant de luxe: un castell de mudar, una cosa de repica’m el colze. Vaig seguir la ruta i vaig parar a Alet. Però això ja ho vaig contar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’equidistància parcial

0
Publicat el 5 de juny de 2024

Fragment de l’acta del ple de l’Ajuntament de l’Olleria, amb el nomenament de Franco com “Alcalde Mayor y Perpétuo” (Arxiu Municipal de l’Olleria)

Era el gener de 1968. El dia 30, segons els papers oficials. L’Ajuntament de l’Olleria va aprovar una proposta presentada pel batle per a nomenar el dictador Francisco Franco “Alcalde Mayor y Perpétuo de España”. El nomenament es justificava per “seis lustros que lleva ya de hecho como verdadero alcalde de todos los españoles”.  La decisió es va prendre per unanimitat del ple: cap sorpresa, evidentment, encara que algú que entén de coses d’aquestes em va dir que sí que sorprenia una miqueta que la distinció no s’haguera atorgat anys abans com havien fet molts altres consistoris.

El títol i l’honor que amb aquella decisió es retia al Caudillo degué complaure “las fuerzas vivas” locals i potser posava al dia l’adhesió al Glorioso Movimiento Nacional, però dubte que comportara cap efecte positiu entre el veïnat del poble. En tot cas, es veu que el nomenament va passar de manera molt discreta: quan el Moviment Comunista del País Valencià va guanyar les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la dictadura i va començar a reduir (tant com era possible) l’artefacte franquista als noms de carrers, festes i altres cerimònies, l’acord del ple de gener del 68 va quedar intacte. Perquè no el coneixien. Però un article innocent publicat l’estiu passat per Bartolomé Sanz sobre la revista Els Grisons el va traure a la llum.

Ara fa huit dies, dimecres passat, un altre ple municipal va aprovar la retirada d’aquella adhesió olleriana a l’exaltació del dictador. Es va aprovar, dic: però d’aquella manera. La moció, presentada per Compromís, va tindre el suport només dels tres regidors d’aquesta formació, que la va emmarcar en la llei de memòria democràtica, la constitució espanyola, les llibertats democràtiques, etc. El Partit Popular, els nou regidors del Partit Popular assistents, es van abstenir. De votar i d’explicar l’abstenció.

No sé què va fer decidir-se el grup municipal “popular” per aquesta postura, i no m’aventuraré a plantejar hipòtesis sobre la qüestió. Però crec que puc dir que la imatge resultant no és gens edificant. En absolut. Per més simbòlica que semblara la mesura votada (que no debatuda, no hi va haver ocasió), calia posicionar-se; l’equidistància ací no és possible: o es condemna el franquisme, o no. I retirar honors i distincions a qui li donà nom és una manera de fer-ho. Senzilla. Mínima. Admetre que va ser una dictadura no té gens de mèrit, és una obvietat; però reconéixer que aquell règim criminal va ser nefast per a generacions senceres de tota una societat, que va produir dolor, misèria i una repressió implacable, d’això encara hi ha qui en fuig. I això és el que dóna a entendre la indefinició calculada en el vot. Tristament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una Casa de la Vila a Alet

0
Publicat el 1 de juny de 2024

A Alet, al Llenguadoc, quan arribes al cantó del carrer del Seminari amb la plaça veus l’edifici. En un lateral, la placa que hi ha indica que allà comença el carrer de l’Antiga Casa de la Vila (en francés fagocitador), cosa que encara fa que siga més difícil no pensar en la Casa de la Vila del carrer del Batle de l’Olleria, que també fa cantó amb una plaça.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El llibre temptador

0
Publicat el 26 de maig de 2024

El local d’Alet no s’anuncia com a bar, però com que passant pel carrer he vist que tenia taules i cadires (cadascuna d’una mare) he pensat que potser també fa d’això. Li he preguntat a l’home que ha vingut a saludar-me només passar la porta si feien café, m’ha dit que sí i se n’ha entrat a una mena de rebotiga on, pel que he sentit, ha engegat una maquineta d’eixes de càpsules.

Mentre esperava, assegut en la primera taula que he trobat, he mirat el local, buit de parroquians, però ple de tota mena de productes: de primera necessitat com el pa, fins a postals, mel amb denominació d’origen turística, quadres passablement artístics que reproduïen racons visitables del poble… Darrere meu hi havia un moble amb tot d’ampolles de diversos vins que se suposa del territori càtar, i un muntonet de llibres. N’he agafat un, per curiositat; i la temptació l’ha incorporat ja a la meua biblioteca. La carn és dèbil, i justament venia jo de Rènnas.

Torre Magdala de Rènnas
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sense papers

0
Publicat el 22 de maig de 2024

Sense papers vam llogar la cambra de parets postisses. Hi vam travessar un temps que se’ns va fer curt, que va esdevenir un futur escàs engronsat en les promeses d’un sempre, escèptic, que vam encertar de no fer-nos.

En acabant, algú va fer les sitares d’obra i el temps va començar a parlar-nos de vosté, sense la confiança perduda ja en un aixovar alié. I podia paréixer que sí, però no passà res. S’acabà un tot, però l’endemà tornà a ser dilluns, o un altre dia qualsevol, i la cançó sonava sense esmussar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No és ideologia, és com Déu mana

0
Publicat el 14 de maig de 2024

Ahir de matí vaig escoltar una part de l’entrevista que li van fer en À Punt a la presidenta de les Corts Valencianes. La senyora Llanos Massó va fer unes intervencions que no van defraudar gens, amb un discurs en què defensava les propostes i actuacions del seu partit d’extrema dreta negant cap voluntat ideològica ni política: ells estan a favor que les coses siguen tal com han de ser, com toca. Només li va faltar dir com Déu mana.

Sobre el valencià va demostrar no només que no sap de què parla, sinó que, com al partit en general, li dóna pena. No li’n fa, no: li’n dóna, els destorba.

I d’allò de la llei nova que volen aprovar per a fer a banderes la de memòria històrica es va centrar en dos intents de justificació. Un, mirar de deslegitimar els redactors de l’ONU que van posar a caldo el projecte de llei. Ací vaig recordar una anècdota del segle passat, quan el cronista oficial de la Vila de l’Olleria va dir que a veure què podia saber l’historiador foraster que escrivia un llibre d’història local, si la tenia ell tota.

L’altre era pegar-li voltes a la paraula “concòrdia” que han estacat en el títol de l’artefacte legislatiu. Insistí en la bondat de la concòrdia, com si el fet de posar la paraula en negreta i majúscula assegurara l’harmonia. Però és allò que deia al principi, per a ells la “concòrdia” és la impossibilitat legal de la discrepància, el silenci de les fosses, l’estat natural de la història captiva.

Fa pocs dies s’hi referia també el president Mazón –molt posat a parlar foradat– amb el mateix missatge: qui s’oposa a la concòrdia? Però en aquest cas no parla foradat, es tracta de repetir i forçar les paraules per a col·locar idees de noms originals lletjos.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Animalisme orwellià

0
Publicat el 8 de maig de 2024

Fotografia: GVA

L’altre dia va eixir el M.H.P. Carlos Mazon a vendre les bondats del seu govern, amb l’anunci d’una aportació econòmica ben considerable per a associacions que defensen drets i benestar dels animals de companyia.

L’actuació no lliga de cap de manera amb l’entusiasme que té el Consell en la promoció, potenciació i difusió dels actes taurins. Ja sé que, per regla general, no se sol tindre per casa un bou o una vaca, de manera que no s’inclouen en el grup afortunat d’animals de companyia; però costa d’entendre com és que a uns membres del regne animals se’ls atorga el dret de viure entre coixins, i a uns altres els puguen dur a puntellons pels carrers o els facen passar les anacoretes en places abans de passar-los per l’espasa.

No és l’únic cas amb una lògica discriminatòria. En un nivell més casolà trobem l’ajuntament del meu poble. Quan el PP va arribar al govern municipal, una de les primeríssimes coses que va fer va ser organitzar amb caràcter d’urgència les vaquetes de les festes d’aquell any. Ara, en aquesta legislatura, s’han tret de la mànega una regidoria de Benestar Animal tan orwelliana com la política animalista de la Generalitat: es veu que considera que si bé tots els animals són iguals, alguns són més iguals que els altres (en aquest cas, la igualtat en els bovins és una broma de mal gust).

Hi ha defensors dels festejos amb bous que diuen que la “festa” demostra la victòria de l’home sobre la bèstia. Més val, de bon tros, la victòria de l’home sobre la crueltat, responsable també de moltes massacres.

…/…
Els bous ens avorreixen el diumenge
Quan els toca morir per nosaltres
L’espasa ja apunta i el públic s’emociona
L’espasa s’ha estacat i el públic s’alça
És l’instant de triomf quan els carnissers
Es creuen Neró
És l’instant de triomf quan les angleses
Es creuen Wellington, ah!

Potser, quan cauen a terra
Els bous somien un infern
On cremarien els homes i toreros morts? Ah!
O potser a l’hora del traspàs
No ens perdonaran de cap manera
Pensant en Cartago, Waterloo i Verdun?
Verdun!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dissabte quedem a Otos, Toni

0
Publicat el 19 d'abril de 2024
Foto: Un descanset en la gravació del videoclip del cant de batre de Pep Botifarra a la Fuliola. Juliol de 2010, en la Festa del Batre d’aquell poble de l’Urgell

 

Han passat tres mesos i ha arribat l’hora d’allò que vaig deixar caure sobre un comboi dedicat a algú que solia amotinar-nos: dissabte que ve a Otos, on solíem quedar per a pensar les isetes, farem un sarau-homenatge a Toni Canet.

A les 18.30 h inaugurarem un mural de Jordi Albinyana a Ca les Senyoretes. En acabant anirem a la sala d’actes de l’Ajuntament per a escoltar, a les 19.00 h, intervencions en directe i telemàtiques d’amics i col·legues de Toni; i per a veure una projecció sobre la seua obra en el festival de Teulada, i la seua “Calç blanca, negro carbón”.

I encara, més tard, a les 23.30 h de nou a Ca les Senyoretes (cau de gent de got i ganivet), actuacions musicals, lectures de poemes i més intervencions artístiques obertes al públic en general.

De cine!

La Cileta inacabable de Miquel Gil sota la direcció de Toni:

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Confidència

0
Publicat el 11 d'abril de 2024

El port aquell no estava encara tan domesticat com ara. Jo conduïa cap al poblet on passava uns dies d’ociosamenta i em demanava com era que m’havia explicat allò.

Havia anat a visitar-lo, aprofitant que l’expedició m’havia dut prop de sa casa. Era de vesprada i vam xarrar una bona estona en una mena d’hortet que, crec recordar, havia heretat de la família. Per allà hi havia un home treballant. Era qui se n’encarregava, de feia poc. També feia poc que el meu amfitrió el coneixia, segons em va dir; però era algú amb qui inesperadament havien teixit una xarxa de complicitats sentimentals.

Baixava el port i em demanava com era que ell m’havia fet aquella confidència, sorprés perquè jo no deixava (ni deixe) de ser només un conegut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El dinar i l’armassó

0
Publicat el 6 d'abril de 2024

Fotografia: Bar de Sarpa (Bar Texas) a la plaça de la Vila de l’Olleria, anys 1960 (Arxiu Col·lectiu l’Olla). En un bar així degué passar el sussuït.

L’home es va acabar el café i es va beure l’últim glop de conyac que li quedava a la copa. S’havia fotut un bon dinarot. Va xamar fort el puro i va dir en veu alta i satisfet:

-Xè, m’he quedat com un padre!

A la taula del costat, un altre client del bar que el va sentir li va recriminar la referència eclesiàstica.

-Deu voler dir com un porc.

-Ah, que els han canviat el nom?
———–

És probable que ja haja explicat aquesta història en algun altre moment. És un acudit d’aquells que jo recorde haver sentit quan era un monyicot, un sussuït dels que els adults contaven a casa en petit comité. O en grups d’amics, amb veu fluixeta per si de cas. El record que en tinc du una sensació associada de clandestinitat d’anar per casa, potser ampliada en la memòria però existent.

La religió era encara un element primordial i intocable d’aquella societat. Començava a desgrunar-se, però ho teníem amagat. L’armassó de la Santa Madre Iglesia integrista ho tapava tot.

 

Fes cas del teu trellat.
No pots amagar-te
En un conte de fades
Per sempre.
Només quan revelem
Tota la veritat
Destaparem l’ànima
D’aquest armassó malalt
Per a sempre més.
…/…

Publicat dins de General | Deixa un comentari