Gàlim

La primera volta que vaig parlar en veu alta de la necessitat de fer alguna cosa per a evitar que es perdera la memòria del moviment cooperativista, fonamental en la història olleriana, va ser el 2015. Ho sé perquè la idea em va assaltar durant les jornades sobre la transició política que vam fer aquell any, concretament en la que es va desenvolupar a l’Olleria.

Han passat huit anys. En van passar uns quants fins que la cosa va poder començar a prendre forma, després d’una primera insinuació a qui per formació i espenta vaig pensar que li ho podia encolomar. El resultat del treball de Noèlia Sanvíctor ha anat molt més lluny i més bé del que jo havia imaginat. Ja ho veuran vostés quan tinguen l’amabilitat de mirar el documentari si no poden vindre a la presentació, però ens faria goig tindre’ls de companyia en la projecció i en el sopar.

Com sol passar –és un risc que es corre en aquests casos– ara s’obrin noves expectatives d’investigació i divulgació. Però anem a pams i no a vares: ara presentem, promoguem, comentem, difonguem i celebrem l’estudi que aporta Noèlia.

Per si encara no ho sabeu, la presentació serà el divendres 3 de novembre al Cine Goya (carrer del Batle, 28) de l’Olleria, a les 19.30 h. Després de la presentació farem un sopar al Bar Manolo. Si ens hi voleu acompanyar, heu de confirmar-ho al telèfon 670965692 (Rosa) i haver fet l’ingrés de 25 euros al compte ES46 2045 6101 98 3000245523.

El món de la gastronomia dóna molt de si, també per a fer-se el sibarita amb plats que difícilment consideraríem cuina si no fóra per algunes modes que s’allunyen del trellat alimentari i saborós per a acostar-se, perillosament, a l’espectacle visual o al mer lluïment. En el cas valencià, patim unes discussions destrellatades sobre la paella (que per sort no arriben a la cassola: per l’amor de Déu, no en feu promoció, deixeu-nos-la als pobres indígenes).

Però la paella, i més arrossos, és víctima d’una altra agressió constant als restaurants i als bars que es volen distingits. Constant i silenciosa, és una agressió com la febra que fa anys va començar a amenaçar el simple café i que ja l’ha pervertit en el café a soles.

En el cas que ens ocupa ara –l’arròs– la invasió arriba pels coberts, per la suplantació de la simple i habitual cullera per una forqueta més moderna que útil. Que per a menjar-te un plat de caldero (si els moderns ens permeten el nom) o de cassola hages de reclamar que, per favor, et duguen una cullera per a menjar-te l’arròs com tota la vida és un (altre) mal senyal: ens colonitzen, també per la taula.

Església i convent als anys 60 del segle XX. (Fotografia: arxiu Col·lectiu l’Olla)

De xiquet m’estranyava que de l’església de la plaça del Convent, la gent gran en diguera ‘el convent’: “Anem a missa al convent”. “El bategen al convent”… Si allò era una església, pensava jo.

Que la plaça es diguera del convent tampoc no ho acabava d’entendre, però em sembla que no em preocupava tant.

Després, no puc recordar en quina etapa vital però supose que en una adolescència que començava, vaig saber que l’edifici contigu, antic i ocupat per la Guàrdia Civil, havia sigut un convent de frares i ja vaig lligar caps. L’església del convent es va quedar amb el nom de convent quan els dominics en van desaparéixer.

Ara ja no queda res de l’antic convent, en el solar del qual es va construir el Centre de Salut després d’un projecte fracassat (i gens encertat) de Casa de Cultura. L’església –i m’agrada dir-ne el convent– encara presideix la plaça –que reivindique dir-ne del Convent–; no de miracle, però sí que va estar a no res de convertir-se en record i nostàlgia. Hauria desaparegut una part irrecuperable del patrimoni, la història i la identitat de l’Olleria. Pensem que allà, la sagristia assenyala el lloc on el bou de la tradició s’agenollava i va descobrir la Mare de Déu Trobada que hui celebrem.

La distància és una mesura impertinent, i no em ve al cap res més com a peu de foto del rastre en el record. Potser no cal res més, i segurament no calia ni això. Però són festes i plou, tenia ganes d’avorrir-me i l’ociositat m’ha dut ací.

La distància és una mesura, lluny de l’objectiu, que malgrat tot, i probablement, ens ha salvat. I vosté em sabrà disculpar.

L’aparició pels cantons de nombroses plaques de trànsit és el símptoma definitiu de la proximitat de les desitjades i merescudes festes del poble. Són senyals que avisen de la prohibició d’aparcar certs dies, i solen estar acompanyats de tanques metàl·liques arrimades a la paret que acabaran limitant la circulació de vehicles per algunes vies. Açò (quan tallaran el pas), de moment ho has de suposar.

Les restriccions circulatòries van començar ahir, pels actes destacats d’un cap de setmana que acabarà amb la primera de les cites taurines orgullosament programades pel consistori. Més enllà de la polèmica habitual i justificada sobre el sentit que puga tindre encara fer patir els animals com a hipotètica diversió, em fa la sensació que el recel a recuperar uns actes que s’havien deixat de fer (sense gaires queixes) té sobretot un rerefons «patriòtic» no sé fins a quin punt inconscient. Vull dir que crec que per al PP (no només local) «els bous» són alguna cosa més que un acte en festes, ho senten com una demostració d’espanyolitat que els reforça i promou la pertinença a la nació (espanyola). «Fiesta nacional» en diuen, dels bous a la plaça aquella redona, plena de banderes i reminiscències d’un franquisme que es va apropiar la tauromàquia. D’ací, ho escampen a tota mena d’actes amb bous, convertint-los en una exaltació de la pàtria castellano-andalusa, com si els valencians no arrossegàrem la nostra pròpia tradició de maltractar bous, vaquetes, jònecs i el que es presente. Un altre dia podríem parlar de si cal reivindicar-ne la «valencianitat» davant l’apropiació espanyolista, sense perdre de vista els aspectes animalistes.

La sensació que tinc és que al poble, d’afició taurina, n’hi ha poca. L’any que s’havia de pagar per a entrar als actes, l’empresari va preferir desmuntar la plaça i endur-se-la a la vista de la poca demanda que veia. Potser no cal insistir a promocionar la pràctica de les vaquetes a festes, una activitat polèmica pel patiment animal i, no ho oblidem, pel perill que tenen els participants d’eixir-ne ben malparats. Els costums canvien, les tradicions s’adapten, i n’hi ha que s’han de deixar morir. Jo recorde quan les dones no podien entrar als bars sense companyia masculina, i ara només els integristes de la moral nostrats podrien somiar a reviure certs hàbits d’aquella època.

Diumenge comencen els bous, com he dit. Em dol perquè em sembla que és una afició que hauríem de tindre superada. I una de les coses que més m’esmussa és saber que autoritats i pares acompanyaran desvanits festerets i festeretes a contemplar i aplaudir un espectacle caduc.

Potser, tornant a les plaques, podrien posar-ne a la porta del recinte taurí alguna que reclame trellat.

Als afores d’aquell poble hi ha una benzinera. Me’n recordava perfectament perquè em serveix de punt de referència per a trencar a la dreta i buscar el camí costerut a la caseta enlairada que té compte del mar.

És d’aquelles menudes i ateses humanament. Vull dir que no és de les que has de fer tu tota la faena i pagar-li a una persona amb cara (comprensiblement) de necessitar pegar a fugir.

Cansat dels quilòmetres vaig baixar del cotxe i vaig entrar a la construcció. Mentre una xicona abocava amb la mànega el carburant, dins em va dir bon dia un home darrere del calaix.

-Què li ha passat?

Hi ha moltes voltes que no, però en eixa ocasió el cervell es va activar de braç i, en qüestió d’un segon no arriba, va descartar la possibilitat que es referira a alguna incidència de trànsit i va encertar per on anava la pregunta.

-Pòlio. Seqüeles de la pòlio. Aquella desastrosa passa…
-Fa molt, que està així?
-Tota la vida.

No vaig explicar-li que el drama aquell va ser els anys 50 i 60, i em vaig fer el valent quan digué que, amb tot, em veia desimbolt i decidit, i… Veges, què havia de dir l’home?

D’això fa pràcticament un mes. I ni me’n recordava. Anit em va vindre a la memòria no sé a quin sant –si és que hi ha d’haver un perquè. I amb la historieta m’ha vingut al cap el conseller de Cultura, un rebot que podríem considerar rebuscat, però que en realitat és simple. I trist.

L’home no ha amagat la seua adhesió al franquisme, el règim tètric que no va voler reaccionar davant l’onada de contagis de la pòlio i va consentir-ne durant anys la terrible expansió dolorosa. És moda la bandereta, la nostàlgia de la grisor, el Viva España legionari… No cal parlar d’ideologia per a cagar-los la cara: parlem de vida, i vergonya els hauria de fer. Però ja se sap que la ignorància fa fanàtics. Els vaccins contra la pòlio els van dur tard: els que combaten la ignorància els estan destruint.

És més que probable que no fóra el primer ascensor que veia amb aquest tret de personalitat, però sí que va ser la primera volta que m’adonava que el que em portava amunt i avall aquell dia era molt optimista. L’edifici només tenia quatre plantes: tot i això, la pantalleta mostrava orgullosa dos dígits, com si en poguera recórrer prou més -amunt o avall.

Com que havia arribat a l’hora de dinar, el bar d’enfront ja em feia el paper. No calia ni passar el carrer. La porta de l’hotel i la del bar enfrontaven, i amb quatre passos entraves en un local ampli, amb una decoració caducada i menú per a treballadors de la indústria local.

Darrere de la barra, amb una espenta a males penes perceptible, l’home atenia les poques comandes d’aquell moment; i entre les taules un cambrer distribuïa els plats amb gest displicent i cara de desgana vital. El menjar tenia bon engolir: llàstima d’aspror dels cambrers.

Com que l’oratge era agradable al carrer, vaig triar una de les taules de fora de l’establiment per a pegar un mosset a l’hora d’esmorzar. De la mar pròxima pujava un ventet que esmorteïa uns rajos de sol tímids, esmunyits com sense ganes d’uns núvols escassos però útils per a impedir la solana.

El local el vaig triar seguint les poques opcions que dóna el caos urbanístic imposat per una riera més o menys domesticada però completament ineludible. Vull dir que la sorpresa va ser completa quan, ja assegut, vaig mirar el conjunt de l’entrada a la cafeteria i en vaig llegir el nom. “Sóc a casa!”, d’alguna manera. Si aneu a Arenys de Mar i sou de l’Olleria, podeu passar per allà a fer-vos una foto. Gastronòmicament, podeu passar de llarg.

La foto de grup l’havia d’incloure. No podíem deixar-lo fora encara que, materialment, no haguera vingut. No poguera vindre. Per això ens hem posat davant del quadre des d’on Pinet mira com si fera temps que ens esperara. Potser, en el seu món d’ara, ho fa d’alguna manera.

La visita a Casa Pinet, efectivament massa temps pendent, tenia com a objectiu aportar un present a la casa i a la família. Una fotografia de fa 30 anys del dia que Pinet va aparéixer per l’Olleria, sense avisar, al darrer dels actes de l’homenatge a Joan Fuster. L’altre dia la vaig retrobar, i vaig pensar que els podria fer goig la imatge en què saluda Llach mentre Paco Muñoz els presenta (o els diu algun desficaci).

Hem fet una expedició per a dur el present, que ja forma part de la decoració del nou santuari, acompanyats per Paco Muñoz, qui ha lliurat a Noni la foto i qui, sorprés, n’ha rebuda una d’igual de mans del fill de Pinet.

Moisés va separar les aigües del Nil. Això s’hauria de veure. Jo sé que vaig veure com s’obria la garbera de gent que a la porta del recinte del concert feia cua per a deixar-nos pas, com si fóra el vehicle de la vedet. Després encara ens van obrir les portes i ens van acompanyar als seients on gaudir de l’espectacle.

Aquella nit a Llíria -única, com en diu Vicent Galduf- érem uns convidats especials, i aquesta és l’hora que encara no sé per què.

Si era en ple agost, dir que feia molta calor pot sobrar. Però és que en feia alamon. La pensió tirava a lúgubre, i no podem dir que el nom enganyava. “La Pilarica” diu la foto que es deia: no me’n recordava.

L’escala era mal de pujar, però diuen que càrrega a gust no pesa; a més, eren pocs els anys que arrossegàvem. El balconet escàs, i alguna paret fictícia. Devia ser barata. Teníem la sang a l’ull, què més vols?

Estic per dir que, de mar, només en vam compartir molt pocs dies, i a una distància discreta però suficient. No és que en fugírem, però no recorde cap atracció especial. Potser, molt probablement, tampoc no hi va haver temps per a sentir-ne.

Amb tot i això, refermats en una barana amb cara de forasters que fan de turista, la fotografia extraviada és plena d’un blau del mar d’aquells dies, el mar d’una platja domesticada que enfronta la que corria na Ruixa quan cercava com un aucell fugitiu l’amor ofegat.