Darrere del paravent
En aquella conversa que, absurdament, pretenien confidencial, el càrrec electe que m’hi havia citat reconegué que no havia dissimulat mai el seu gust per alguns excessos. Efectivament era així; i li vaig dir que precisament això, el fet de no amagar-se’n, desarmava de potencial destructiu qualsevol crítica que se li’n poguera fer. Quin efecte podia tindre que l’oposició denunciara la seua afició als líquids d’alta graduació alcohòlica, si ja ho sabien gats i gossos?
Ara, de tant en tant, recorde aquest detall d’aquella reunió destrellatada quan el personal de l’extrema dreta (independentment del partit en què milite) fa el bròfec i el ridícul a les institucions i en altres micròfons. Fan el bròfec i el ridícul, es demostren ignorants (en certs casos) i maleducats (pràcticament sempre). Però com que n’estan orgullosos, se’n vanten, tirar-los-ho en cara no els afecta: al contrari, és com si els regaren*.
Insistic. Fan el bròfec i el ridícul, i pitjor encara es fan els milhòmens. El mal és que això, tot això, ho fan perquè agrada a massa enganyats i a massa desenganyats.