Gàlim

Refermat en un cantó arreu t’adones que s’ha acabat, i et sorprén més no haver-ho previst que no el final en si. Massa bé saps que tot s’acaba i, conscient, ja poses una capa de finitud –previsiblement desgastada– mentre vius cada etapa.

Sabedor com eres que el temps és un vent que tot ho arrossega, que si encén un foc també l’apaga per a deixar-ne només un tió amb què mascarar algun record, sabedor d’això encara t’has deixat atrapar per l’evidència.

S’ha acabat. Ara giraràs el cantó amb la sensació sorprenent que no ho trobaràs a faltar. Tot serà que en arribar al de més avall la cosa s’esparpelle.