Sospesa a la darrera llum del diaque se’n va,espero el joc de les hores, acordat. Una hora menys de temps,a canvi d’una hora més de llum,per compartir-la. Encesa la mirada,la flor obertafins a la nit, que arriba lentament i més festiva,una hora més de vida.
No, no fuig el tempssinó que em ve a l’encontre. Cada matí me’l trobo,fonedís,com un glaçó. La resta es a compte de mi.Del que jo en faci d’ellno en té cap responsabilitat. Ell es dóna tot,gentil amant. Saber-me com l’aigua de la mar, que rep la pluja i després l’allibera. Assaboreixo el meu glaçó cada dia
Cruixits de novetats a les branques, murmuri de colors,promesa de miracles repetits. S’acosta el gran part de la vida. La meva sang desperta de l’hivern i em mostra el seu desig de roig damunt l’ocàs de les llimones. És possible tornar a néixer cada any, com l’herba, sota l’asfalt. Benvinguts i benvingudes a
La mar ha dut fins a la platja andròmines i algues, desiguals, i ànimes ovals de sèpia, amb el cor blanc, que nodriràn de cal ocells engabiats. Els rizomes, rodons com bitlles, amb tacte de palla, s’acaramullen amb les canyes i els còdols. Les onades han omplert de verdet les roques i han construït esglaons foscos
Quasi 18 mesos de bloc. He fet 200 posts, amb petites oscil.lacions de temps i temperatura , amb algun sotrac i qualque instant sublim, teixint la trunyella dels dies, amics, opinions, descobriments, país. Més de 30.000 visites, 1200 comentaris, diàlegs, polèmiques, jocs, i la passió d’escriure, molt o poc, constatar instants, recordar moments, compartir sentiments. Més
En tinc per uns dies més. He anat a la casa del mar. La sèrie blanca de la meva sang està alterada encara, continua el combat i la neteja. He tornat a peu, feia un bon sol. Al portet de pescadors convivien els agrons, les gavines i els corbs marins, sota un cel ferit pels rastres
Un calfred tallava la nit seguit d’un fugaç resplendor que entrava horitzontal per les encletxes de la persiana i travessava les cortines i les parpelles. Llavors tot seguit arribava el trò. Et feies un boliquet al llit amb els llençols i les mantes, senties el batec del propi cor, el miular lacerat de les moixes, el combat d’un
Els pins farcits de florescències escampen lluny, tot quant poden, el seu pol·len groc com el sofre. Avui, camí de Bunyolí, la serra tenia llum i ombres, era com si la podessis tocar i el seu tacte granellut feria l’ànima de ganes d’infinit. Dalt de la serra un núvolet. Semblava un indici de foc. Llavors la
El cel avui horabaixa era blau pàl·lid, els núvols, tan fins com un tel de llet, li donaven una patina emblanquinada, de cel·lofana. Tot plegat un color molt clar, fràgil, malaltís, preludi de la boira. Hi havia llum, però el sol no es deixava veure. Camí del mar la ginesta de flor blanca ja era coberta
Núvols voluptuosos, amb formes oblongues i rosades omplen el cel cap a ponent, aquesta horabaixa. Encara és de dia. I això ja sabeu que m’agrada. Em fa sentir més viva. Li ha de passar ben igual a la minsa flora del meu jardí que comença a sentir la primavera dedins. Ahir era diumenge, vaig regar d’horabaixa, tot temptejant de rentar-li
Un fil de lluna blanca, com un somriure, omple el cel blau, encara diürn. Es mira el castell, també blanc, en mig del turó d’ombres. El sol es pon, deixant boires rosades damunt l’horitzó. He baixat al Passeig a veure la mar i m’he trobat aquest espectacle inesperat. M’he asseguda a mirar-ho, concentrada en el
GRAONS D’ALGUES De la mar em neix la força: de l’oratge salat, de la sentor de peix, dels petits còdols roms, de l’arena del temps que esmicola les hores. Graons d’algues somortes conviden els meus peus a baixar les escales
Les petites i atapeïdes flors del nisprer s’omplen d’abelles brunzint. Les bignònies multipliquen els ramells de flors rosades. Fa quatre dies, despullades pel vent i les ventades, s’arrossegaven per terra malmenades totes les flors del meu jardí. Avui tot és més a prop de la primavera que de l’hivern, àdhuc li han sortit roses al roser.
UNA AGLOMERACIÓ DE DESORDRE Una porció imperceptible de Sol penetra, calculable, sense precipitar-se, a l’epidermis blava de la mar amatent. Amaga en el seu ambre ondulades clarors, de l’iris confegides, com ho fas tu, cos a cos al meu ventre,
Anit el cel era una estesa de núvols blancs, com flonjos borrallons de llana, talment un jaç, i la lluna hi jeia indolent i poderosa, coberta per uns altres núvols, més foscos i lleugers, esvaint-se, empesos per una brisa suau, ara mostrant, ara amagant, el seu esguard lluminós. Així com s’anava alçant, s’obria pas com una gota d’esperit sobre