El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Els petits plaers de ma vida: sentir els ocells cercant un lloc als arbres
El cel avui horabaixa era blau pàl·lid, els núvols, tan fins com un tel de llet, li donaven una patina emblanquinada, de cel·lofana. Tot plegat un color molt clar, fràgil, malaltís, preludi de la boira. Hi havia llum, però el sol no es deixava veure.
Camí del mar la ginesta de flor blanca ja era coberta de petites flors. Caminàvem a bon pas, però no de pressa, algun brot verd de figuera que apuntava, margalídes grogues i blanques ja pertot.
Al front no es veia la ciutat, un paisatge mil·lenari sorgia del temps passat. Només la serralada , amb els seus dos magnífics cims, com el llom d’una bèstia gegantina, sense ciutat, ni badia, sorgia de la boira.
El sol s’amagava darrera els núvols cap a la muntanya. Ho coneixíem pel rastre que deixava al cel, primer com flocs rosats, llavors tires de llum més i mes magentes, violetes, argentades, fins a desaparèixer.
Després de la posta la boira s’ha esvaït, les coses han recuperat perfil i entitat, els avions han tornat a passar. Deuen haver estat retinguts quasi una hora. Ni en sortien, ni n’arribaven. Ha estat un regal per nosaltres, doncs hem pogut sentir tota la piuladissa dels ocells, cercant un lloc als arbres, les gotes de vapor per abeurar-se i aixoplugar el seu descans.
La ciutat ha encés els llums, hem anat de tornada, veient com descompareixien els colors del cel, com les cabelleres blanques de les algues s’enfosquien, com la mar, agitada, s’anava calmant, com la nit arribava i es feia fosc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un plaer per a nosaltres quan llegim el que hi escrius. Imatges i colors, els colors especialment m’impressionen en les teves descripcions. Molt bona nit!. Fins demà!.
Ací, en canvi, un sol rabiós irrompia avui, com si estiguéssem ja prop de maig. Ha fet un matí calorós i tot. A la nit, torna a refrescar.
l’estimat Borinotus et va retre homenatge (merescudíssim) fa uns dies, en un “meme”. Ho vas llegir?. És bo saber-se estimat a la “catosfera”…
… que amb la vareta màgica de les seves lletres, anava donant llum, color, ritme i sentit a tot el que anava torbant al seu pas.
Els senyals comencen a ser indiscutibles, visuals i sonors (d’ací no res arribaran les olors): la primavera comença fer-se notar, i em pareix que enguany l’esperem tots i totes amb moltes ganes.
Ací, un altre cap de setmana humit boirós i plujós, però estic segura que és l’últim i, de totes maneres, també ací, darrere dels núvols i la pluja, es nota que ja ve. Él dia que la senyoreta primavera (com deia el Sisa) arribe jo l’estaré esperant per rebre-la com es mereix (i com ens mereixem nosaltres). Ací març és un mes tradicionalment canviant i boig, de fet a Roma diuen: “marzo pazzariello, esci col sole, piglia l’ombrello“, jo, però, no l’agafe mai el paraigües, com si fóra un conjur per no fer ploure. El resultat és que em banye i acabe comprant-ne un als paquistanesos que en venen pel carrer als turistes…
L’altre dia un amic em va explicar que el que em passa a mi es diu meteopatia, resulta que les ganes de sol i d’aire tebi tenen un nom d’origen grec, veges tu.
… i els arbres cercant el seu espai de llum
(es tanta la llum que il.lumina les teves descripcions, aquests fragments de vida, que no caldria que les il.luminesis amb fotografies)
… hi havia llum, cami de la mar…
(presència de llum que en tu és matèria del temps)
S’apaguen els llums de la ciutat, la nit s’amaga, surt el sol.
Quin bé llegir-te!