– Les vuit menys dotze, corre que perdrem el bus. – Agafa el paraigües que està encapotat Hem pegat quatre gambades i no l’hem perdut. Hem pujat a l’autobús de les vuit menys 10, com cada dia. Feia fosca Hem arribat a les 8 en punt a la Porta des Camp. He agafat l’altre bus
Surto al jardí. Encara és fosc. M’orienta l’olor de la flor novella del llimoner , blanca, oberta i generosa, em lliure el seu alè perfumat, de bon matí. Davallo les escales i recullo la roba estesa, per si plovisca. La plego i la deso. Prenc el cafè i els cereals del Sr Kellogs.Vaig cap a
Deixo el cor al vaivereig del mar obert. L’indesxifrable codi de l’escuma m’escriu paraules d’amor que mai s’han dit Escolto el bramul del desig que romp contra la roca i em sagna el pit. L’indesxifrable codi Mallorca 1998 35 anys d’amor amb el cos i amb l’ànima, encontres, paraules, silencis i remors. En M.
20.000 llegües de viatge pel ciber espai, un viatge iniciàtic a bord del pèndol-Nautilus als vostres cors, a la vostra imaginació , a les profunditats de la mar que ens apropa, a la companyonia , a la comunicació i al silenci, a l’enuig legítim, a la poesia, a la identitat, al diàleg, a la discrepància,
MÓRES I LLÀGRIMES Menjo móres tibades, liles i negres, roges i blaves. Me les empasso, dolces i agres, – com llàgrimes – duen llesques de nit, lluentors d’atzabeja. M’esgarrapen la llengua. Són les mateixes de cada estiu,
La mar llaura a l’esquena de la platja camins d’escuma blanca, un fistó d’algues. Cada ona és diferent, com un bes, i em ve una calma clara que em fa semblant a l’aigua. El pas de la mar i la seva veu tenen un poder hipnòtic. Les tardes de setembre, menys carregades de gent
“Ha arribat l’oreneta que duu el bon temps que duu la bona anyada. Per la panxa, blanca, per l’esquena, negra. Treu un pastís i una copa de vi i un cistell de formatge i un pa de blat i un amb vermell d’ou.
EL SANGLOT DOLÇ El sanglot dolç del teu cos obre cingles al meu que és desclòs Hi fa brollar un cabal roig com el foc. Un tremolor concèntric em romp el cor, com el ressò d’un destre còdol, trencant l’aigua. I és tot el
BELLÍSSIM SOTRAC En un únic batec, ara, podria fondre’m, destil·lat, el teu ventre, d’un bellísssim sotrac Acomplirem l’oracle: “Solcareu, junts, units per tèbies humitats, un límit audaç, talment hissant-vos, el tors, humà i amfibis, les extremitats, cap a un esclat candent,
El cel era cendrós, feia meandres grisos cap a la fosca.Una fumera densa, com la d’un foc que es mulla abans de l’extinció, ho omplia tot. Les gotes amples, puntejaven el terra com monedes esparses. Em queien a la cara sobtadament i em feien tancar el ulls. No me’n volia escapar, ni tampoc podia. Els plàtans,
Avui el dia era ample i clar. La llum brillant em feia créixer com a un arbust. He treballat fins a les set. En arribar a casa he sortit al jardí de darrera. Hi havia la merla de bec taronja i plomatge negre, com l’ombra d’un neguit, la nostra merla, la que sempre torna, alhora
EL GOIG SILENT Entre els doblecs del cor hi trobo insomnis i tràfecs, desposseïda de mites i xopa de records. Lliurada al darrer regalim del ruixat, grato les voltes de l’atzar, tasto la llum del crepuscle, faig una escletxa en el temps i
Trist i indolent, el rastre de la pluja llisca el seu traç a les tiges altives. Pètals, efímers, immòbils, a l’instant que la tarda tomba, esquitllada, el xamfrà, tremolen com els dits que acaricien l’amic i cerquen el seu déu suspès del fràgil gest. De “L’Indesxifrable codi” ( 1998) Va ploure fort, va ploure
El meu llimoner fa llimones rodones, com planetes, atapeïdes, com pomes. El meu llimoner fa llimones que es perden sense ésser tastades, vençudes pel seu pes, rodolen entre les fulles mortes. El meu llimoner fa llimones petites i solitàries, que s’enamoren dels ibis grocs. El meu llimoner fa llimones emparellades, com els ulls
Una boira densa que s’enrinxolava a les branques dels plàtans i encerclava la llum dels fanals del carrer. Una boira que esquitxava les galtes i banyava els cabells i les bufandes. Feia que anessis lentament caminant, veient com les sabates lliscaven pel paviment, o les llambordes conglomerades brillaven com gebre. La remor de les coses era