S’ha obert el matí ple de llum neta i bonança. Comença el novembre i res és mort. El roser ha esclatat de roses, tendres com galtes d’infant, perfumades. El llimoner està ufanós, ha fet sorgir les seves flors com estrelles de neu, com calzes de dolçor que més tard serà amargor, acidesa, com la vida
Sortíem d’un dinar amical vora la mar, un grup, d’amics i amigues, que posem messions en determinats temes, de per jugar En aquella ocasió en dúiem una a veure si tomarien l’Hotel D. Pedro de cala sant Vicenç, o no, qüestió que s’havia debatut i en corrien diverses versions. Ha estat que no. Les qui
El nom del meu bloc Victoria | esborrar | dijous, 21 de setembre de 2006 | 19:17h “Potser no anem mai enlloc i amb prou feines aconseguim un centre de gravetat, petit , quasi sense matèria, des d’on oscil·lem lleugerament a banda i banda d’un espai infinit, com una parpella perplexa d’infant davant d’un món massa
Les voltes del cel, la terra i la mar, ahir horabaixa, eren ben blaves. Netes les roques i els cims, la serra i la ciutat, blava la mar dolcíssima, diàfan el cel, solcat de núvols blancs. Després de les tempestes de trons i llamps – una epifania ben florida del que serà la tardor -, la
Ai, quina ufana de lluna!Amic sortim en finestraentre les dotze i la una! Lluna, moneda de coure a l’aire, duu-nos fortuna entre les dotze i la una! Anit la lluna serà plena, segons crec. Ahir ja la vaig veure – magnífica, rosada, irisada – , mentre ascendia; blanca, nacrada, poderosa, quan ja era alta en
Avui he deixat que la llum m’arribes a la galta , al bescoll, als malucs, a les natges. Un frec suau com la mirada d’un que et vetlla, com l’aire que ens envolta. El finestral obert de bat a bat i el raig de sol que troba qui li fa front i només permet
Res més que allò que hi ha, ara i aquí, ni més envant ni més enrere. Són paraules d’un poema de n’Andreu Vidal. Així ha estat el meu descans d’estiu, gaudir d’allò que tinc a prop. No cercar un paradís ignot, no percaçar una aventura, ni un viatge desitjat i programat fa estona, només allò que hi ha,
Enguany les merles ja fa un parell de mesos que són amb nosaltres i m’han deixat l’honor de tastar la primícia del fruit del nesprer. N’he collit la primera grapadeta intacta i la m’he menjada. Són una delícia les nespres, vellutades, fortes, rodones, dolces al punt just, sucoses. N’hi ha un bé de déu i el soleiet les
Ens ha arribat el mes de maig escolant-se entre la pluja per obrir a la fi de bat a bat els dies de la llum clara i els celatges amb núvols com ocells. La mar de color blau, clapada d’algues, la garriga ufanosa. Estepes de flor blanca i menuda com neu sobre els turons i
PASSEIG DELS TAMARELLS La renglera de tamarells dibuixa, a tinta xinesa, una bellesa despullada, la capçada. Inesperada bellesa, com l’espina del peix abissal que el vell mariner de Hemingway, gelós del seu propòsit de pescar, va voler dur fins a la platja. Els exemplars més joves senten la primavera, abans d’arribar.
Set dies plovent sense aturai. Han esclatat Les Fonts Ufanes, Ufanes de Gabellí i Ufanes de Biniatró. Hem partit prest per veure-les i sentir-les. Mai un plaer és tan intens i espiritual com aquest de l’aigua. Primer és la remor de vida que fa l’aigua, un rierol petit, fluint entre les canyes i els joncs,
Un arc de santmartí, l’aliança de l’aigua i de la llum, es confegeix, semicercle perfecte, al cel dividit entre el sol ixent i la pluja, constant i menuda, entre un cel clar i una barrumbada de núvols que creix. L’arc insisteix. Confirma el seu propòsit, s’eixampla, m’acompanya tot el viatge: taronja, groc, blau, verd, violat,
La vida fràgil de les mimoses,alè calentran de la galta feble,volva de grocsorgint del fred,es multiplica i em conhorta. En faig un ram.Ensumo la tendresadel seu frecentre els meus braços. Damunt la taula ovalal gerro de cristall,cilindre transparentd’aigua i de llum, perllonga el bell esclat. S’omple de sol el capvesprei la casa. M’enlaira com un
Les gavines, altíssimes, al cel plàcid, diàfan i blavíssim d’aquest matí, imperceptible el seu detall, perdent la fesomia. Núvols molt prims, quasi inexistents , un aclarit del blau, com escuma que mor. Qui sap on va ara el vent a espantar amb els seu brams?. La merla ens visita fidelíssima cada dia, roman, anar i
DESAPARÈIXER Desaparèixer, només a estones, la invisibilitat de la teranyina, la fortalesa elàstica. Només visible al raig de sol, irresistible, fins que es decanta. Esperar el frec del vent, manllevar un bocí de l’essència de les coses, al seu pas, i empassar-se’l. Desaparèixer… Com el pàlpit d’un astre,com l’aigua,com la cua