El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Els petits plaers de ma vida: la lluna quart creixent
He baixat al Passeig a veure la mar i m’he trobat aquest espectacle inesperat. M’he asseguda a mirar-ho, concentrada en el blau , veient com enfosquia a poc a poc fins a ser un blau nit que engolia les ombres dels vaixells i les savines.
A la fi, la lluna, el castell i jo cercàvem, totes tres ben blanques, la mateixa pau incipient , un dia més de llum que s’allarga, un somriure prim que es repeteix fa milions d’anys, un esquitx de blanc damunt un turó fosc…
Els ulls i l’esperit, com una càmera fotogràfica, s’acomoden a les distàncies obligades i al paisatge emergent i miren de trobar tot allò bo que l’enfoc permet i treure’n la millor qualitat.
Fa dies que el món
només és aquest paisatge
que albiro pel finestral:
Les gavines que descansen
al cap d’amunt del fumeral,
les tòrtores que passegen en diagonal
per l’aiguavés,
els teuladers menuts
que espigolen les teules,
tot contemplant l’abisme.
I més enllà els fassers,
la catedral,
la serra i la badia,
la immensa mar,
i la certesa d’un món infinit
que no desapareix per una malaltia.
Tot és ben viu a defora
i m’espera.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sencera, sensible i forta. Un article, el d’avui, extraordinari. I una abraçada encara més forta, estimada amiga. Fins demà!. Carme-Laura.
I tant que la vida en fora: t’espera i aquesta nit amb aquest passeig vora la mar i amb aquesta lluna de quart creixent ens has regalat novament un poema que has expulsat pel finestral.
Aquell mon vist desde el finestral, desde la malaltia (aixi les gavines que descansen, els teuladers contemplant l’abisme) queda en no res, com la boira quan surt el sol.
La teva mirada, el teu esperit ample i bell i bo ( com la serra i la badia, la inmensa mar, aquest mon infinit) certifica que el que mires es viu, ben viu defora i dins de tu.
Ets tu que mires, Victoria, reflectida en un mirall, i la lluna et somriu.
Tu ets aquest somriure, tu reflecteixes el somriure, el mirall del cel el recull, segueix mirant i descrivint. Que passis un joiós dia.
Quan sabem mantenir la nostra atenció en la brúixola que ens marca allò que és meravellós o que és, senzillament, el nostre propòsit, allò que ens dóna sentit, les coses que són importants per a nosaltres, aleshores les tempestes passen (vaja si passen!) i ens queda el nostre camí, la lluna sorprenent, els bons amics, les metes desitjades.
Com mantenir-nos atents a l’important, quan el renou ens envolta? Aquesta és la tasca.
Que la força t’acompanyi.
Una abraçada.
Tantes preguntes sense resposta.
Què hi ha al darrere el decorat?
Victòria, ací, a l’altra banda de la mar i a la mateixa banda de la lluna, jo, ben viva (i ben blanca) t’espere sempre.
Una abraçada, tan llarga com la vulgues.