Es precipita el capvespre en veure l’anyell tacat de sang. Dels xaragalls ragen els alarits de la intifada. Les fulles dels plataners que ahir ennoblien la pluja, avui, amb l’aigua passada, engruten les avingudes i ofenen els escombriaires. L’illa perd un braç de mar i un oasi amb garrovers, i res no es mou, ningú
només en neixen pregàries de claudicacions i silicis. I no estam per retre l’einam del tros que ens dóna el pa i l’honra, és clar. De les abadies han d’arribar els cronistes, els cants de glòria i els alarits per anar nets i cara alta per sota els arcs de triomf que ens esperen allà
Dels desposseïts, tothom en fa estels. Bé ho saben els licantrops quan udolen a la lluna i als devots a les pel·lícules de por. És clar: feim d’extres de films de sèrie B, que sempre acaben com cal: amb el bo ben pentinat i besant la dona bleda amb els llavis closos. Així, no ha
Cap paraula no li quedava per afrontar amb garanties la derrota. Què en diuen d’això, els falziots?, es demana amb les mans balbes. Recorda que varen ser els darrers que veieren la seva veu córrer el xoquí rere les rates. Retornà feta un Llàtzer, la veu, sense cap ferida greu ni infectada però sense grapa,
Hom plora la derrota de la veu estès a la rosseguera que serveix de catifa als sediments del fracàs. El silenci del bosc aclapara, com ho fa el vol mercenari dels papamosques i l’aire que prenen els durbecs per poder trencar els ous de serps i ases. I esborrona l’absència de guants de boxa per
Ajagut i desvetllat al llit quan encara havien de tocar les quatre del matí recordava el pedacer de la seva infantesa. Li deien així, al poble, tot i que cridàs pels quatre cantons: “Aram, giny, coure, ferro vell, tot es compra!”. El recordava fosc de pell i gras, amb ulleres fumades i bigotet. No ho
Qui diu que no seria convenient esqueixar tots els versos que ens han ensucrat la rebel·lia i omplir de grafits obscens els excusats de casa? Qui i per quin motiu se’m pot impedir que xerri cridant fins a perdre l’alè, que obri tants corredors de la mort com enemics intueixo i se’m declaren, que demani
Sobre les nou del vespre, plovia amb responsabilitat. O amb excessiva cautela? Així ho escrivia al seu bloc de notes des de l’habitació de l’hotel. Havia caminat més de sis hores per aquella ciutat que desconeixia amb un sol descans de tres quarts, a migdia, per menjar-se un sandvitx a la vora del riu, mirant
Lluny de la mar, de la mare, de l’úter uberós que no deixa de parir dones que engendraran homes en fuga, m’estac a la llum sense ganya però presumptuosa de la vila que m’encofra la memòria. I entre watts desafiadors freg el front per les pasteres enramellades que no duen enlloc. De nit, les flors
Els embornals no donen l’abast amb l’aiguat que cau sense cap bri de misericòrdia. L’alerta és taronja, no fotem, que hi pot haver mortaldat de salvatgina i clochards! I la xemeneia se les enginya per entretenir la calma somorta entre ruixat i ruixat. Els teus ulls a les mans emmirallades per la pluja em sol·liciten
No passava desapercebut al Zurich, a la taula que fa de sentinella al pas dels lavabos. El flegmó que pràcticament li cloïa l’ull esquerre escarrufava, cridava a la compassió, de tan enorme. Anava amb el vestit més bo que tenia i la cartera de pell, a la seva dreta, reclinada a la barana, distingia un
Només els tocats del boll també hi estan per la fortuna. I afortunats són els que poden mirar de cara la tristesa, els ulls somorts de la pesantor d’ànim, l’extrema agitació del plany. Sols qui s’ha trobat sense mans quan calia almoinar, apreua tenir un desig a l’abast. Només qui ha tastat tant la salabror
Convé entrecavar les soques del sentit i la ment, ara que el sol calciga els sementers. Se n’aprèn aviat, si es té esment a protegir-se de la solellada. I sempre n’és el temps, si va a dir ver. Com de mirar sense parpellejar la lletra per trobar-hi la mirada entera i amable. També és temps
Comença, si vols, a pujar l’escala de la certitud de mans balbes que probablement no et meni enlloc i de la qual no en veus la fi, que es perd en el blau intens d’aquest migdia juliolenc com si fos un dibuix infantil. Primer escaló, la pena. El penar improductiu i emporcador però que corca,
Cap estimulant químic ja no me motiva a fer d’artesà de res ni el saig seguit de ginebra em dicta poemes. Cerc debades els torrents on abocar-hi les escòries de la desídia i la peresa que m’estaquen a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconseguesc entonar cap himne que m’animi a catalogar esperances. Ni que veiés