marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 d'octubre de 2008
3 comentaris

MECANISME ENGALAVERNAT

Sobre les nou del vespre, plovia amb responsabilitat. O amb excessiva cautela? Així ho escrivia al seu bloc de notes des de l’habitació de l’hotel. Havia caminat més de sis hores per aquella ciutat que desconeixia amb un sol descans de tres quarts, a migdia, per menjar-se un sandvitx a la vora del riu, mirant al llevant. Havia arribat de bon matí a aquella urbs que el començava a enamorar –recomanada pels més remirats amics- amb l’únic propòsit d’acabar la novel·la. Tanmateix, abans de posar-s’hi s’havia concedit dos dies per greixar convenientment els mecanismes de creació que notava excessivament engalavernats. Així li ho indicava les notes que havia pres fins aleshores i que no sabia gens com havia de prendre.

Posa’m la mort damunt la llengua amb la teva,
virtuosament procaç,
i no t’estalviïs esgarrifances,
que la solitud encomana putrefacció.
I si et plau més, arrabassa-me-la d’una xuclada
i amb ella fes-me un tap per a la gola.

Res no hi ha més eunucador
que conformar-te amb la mínima expressió de tot.
Hauria de bastar el que he dit fins ara<
i una voluntat ignota, no meva,
me’n demana més.
Més fem perquè floreixin astres.

Segueix batallant el bing-bang còsmic?<
El rellotge carilló universal, segueix marcant les hores?
Fa l’efecte que els mecanismes no eren suïssos
i s’han engalavernat: anam a la deriva.
Per què, doncs, esperam una nova hora en punt?

Córrer una marató cul enrera:
vet aquí la victòria sobre la mort,
aquesta falòrnia escampada per capellans ociosos.
No morim: algú ens mata,
algú decreta epidèmies,
algú que respon a un nom escampa gasos letals
que ens deixen enrodillats com tifes de ca plantós.

És necessari, el fem, perquè floreixin nous astres?
Ens calen, els estels, si s’estan quiets i penjats
en un cel que ni Déu entén?
Si encara es poguessin cavalcar.
Perquè ens enlluernassin les venes…
I de les venes fer-ne palles per xarrupar
arrops d’esputs fermentats,
que això és el que en queda de les glòries autòmates.

Decanta’m aquest estel, que em fa sentir cuc.
Apropa’m el gos poruc perquè
me mossegui la inconsciència,
a veure si espabil·la.
Basta, no insisteixis més: moriràs
en ser-ne l’hora, que per això s’han muntat
les centrals d’intel·ligència.
Ja n’hi ha prou: prepara la maleta
per anar-te’n lluny de la cortesia,
de la civilitat i de la decència.

EL TREN QUE ESPERA
02.07.2023 | 7.17
LA SANG QUIETA
01.04.2021 | 8.03

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Però sé (aperduada en el gruix de la fondària que hores d’ara ens decanta) que en Miquel Bauçà et diria: “no escriguis tifa”. O a mi m’ho hauria dit. Segur. No em deixava escriure penjaments. N’escric pocs, i n’acabaré desenganyada del tot, supòs. Pràcticament només dic ‘merda’, i és perquè n’Aina Moll em va donar permís. Una vegada em va dir que totes les paraules que surten al diccionari es poden escriure i es poden fer servir. I ‘merda’ encara ho dic, vegades que no puc pus.
    Ja feia anys que no ho deia, però una monja ho va dir davant jo; i quan jo la vaig reprendre perquè els meus fills petits la varen sentir, ella em va confessar que en un curset a Can Tàpera (un curset de religiosos, se sobreentén) els havien aconsellat de blastomar, perquè tranquil·litza, fulmina l’ira, que com tu saps és el pecat que qualsevol dels déus homologats (excepte els de l’Olimp, que s’enrabiaven com una mona) tenen més mal de perdonar. La gent rabiosa no agrada a ningú, val més dir merda i dir de tot per tal de no estar sempre tan rabiosos, trob, jo també.
    Una altra cosa: m’has fet venir unes ganes horroroses de xocolata suïssa. Que me n’has duita? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.