marginàlies

Dels desposseïts, tothom en fa estels.
Bé ho saben els licantrops quan udolen a la lluna i als devots a les pel·lícules de por.
És clar: feim d’extres de films de sèrie B, que sempre acaben com cal: amb el bo ben pentinat i besant la dona bleda amb els llavis closos.
Així, no ha d’estranyar que necessitem dosis elevades de narcòtics per espantar l’angúnia de viure ran dels penya-segats i de la displicència.
Per molts de turons d’espígol que somniem; per moltes cascades de codonyat que ens entabanin la raó, ens adonam, tanmateix, que no és cert que el viure valgui la pena: és el penar que es mereix tenir una mort digna.
Del somnambulisme n’hem fet camí de progrés per no voler comprometre’ns a trescar pels viaranys encabritats dels somnis.
És per això que en sentir el gruny i la resplendor dels ullals de l’home-llop sentim glatir la sang i l’estrèpit de l’espasme d’un alè capaç de nodrir un pam de pell que concentra el tall del martell, el colp del ganivet i el soroll del silenci més ben educat.