Sobre la línia de fons de la badia, quatre dits de claror somorta. Quatre dits de front al dia que declina. Són les sis del capvespre i callen les abelles. Sobre la faixa de llum, una catifa de núvols que planxa amb plom un bon domini de cel. El vent no fa forat en aquesta
El pianista s’escalfa les mans abans dels primers exercicis. No hi ha ningú a la casa, llevat de la dona de fer feines, silenciosa de mena. Sent prou bé el frec de les mans i la calma de l’estança que concita sorolls amatents, gens contaminats. I cau en el compte que sense aquella quietud que
Res no hi ha més vivificador per al tacte que glopejar la resplendor de la nit instants abans de deixar-te afaiçonar per les mans dels somnis més poca alatxes.
S’insinua amb grolleria –i ofenent- la sensació profunda de derrota. El victimisme grimpa com un cuc i satisfactòriament. Per paga, no hi ha doblers ni paraules amables. I la pell s’ha convertit en un membre retràctil pensat només per atacar l’evidència i per defensar-se de les al·lucinacions. Això pensava el conferenciant, bevent-se l’alba, xicra de
1 Enllà dels sentits el nervi de la vida crea bellesa 2 La llum no menteix mostra la cara bona de l’esperança 3 Pedres d’aigua reguen la terra prima generosament 4 La roda ho és tot: no comença ni acaba, acompanya el temps
Ara voldria ser vora teu per mirar-te la pensa amb precisió de tomografia. Amb el present de vidre i de campana, ja veus, fa mal somriure al destí bastit sobre els esputs de la idiòcia. Entre nosaltres i la placidesa necessària per vestir la vida sense despullar cap somni, hem deixat que s’hi fes lloc
Es llevà ben d’hora per escriure l’article. Ja estava bé de fer-los, als articles, a l’atropellada i a qualsevol lloc. El tema de la peatonització de certs carrers valia l’esforç d’esmerçar-hi sentit i prou del comú. A més, al que havia de fer l’hi havia sol·licitat personalment el director del diari i no podia respondre
Sota l’arc –del cel, no de triomf-, atupat i tot vull fer pactes de ca amb aquests clapits continguts que disculpar volen la merda que els envolta. Muntanyes de detritus orgànic que pengen cortines de plom a l’aire que fa de cimbell a la memòria. Ni que sigui per fer-me avorrir dels cans. Pujaré a
Parlem del que no sabem sense dissimular, per ventura així l’empegueïment podrà fer un téntol. És així que escolt la meva pròpia veu, agotzonat rere la paret seca que tot m’ho empara. I m’amenaça. I em desafia. I em condemna. Renega de mi. I se’n va. I retorna el cavall de cartró esbudellat i la
… i vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes, dels que t’has tatuat al sentiment; o et dónes a qualsevol música, a una de tantes cançons que t’escambuixen la supèrbia i tot tu queda reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals val la pena comprometre un
M’he aixecat més tard del que volia i segurament per això tot anirà de folondres, avui; a rodolons. La cussa ja no podia més i m’he hagut d’afanyar. Per tal de recuperar una embosta de temps he volgut canviar la ruta acostumada per fer-la més curta i no hi ha hagut manera: s’hi ha renegat,
Els ulls no menten mai, però sí la mirada, que és bona fetillera. La paraula pot ser sorda, però no pot ser cega l’escriptura.
Saludau el sol, madona, encara que l’astre no tregui cara ni deixi escapar cap rojor que el delati. Mentrestant, deixau-me escoltar atentament allò que diu –sense aixecar la veu- el raor de Buñuel en tallar l’ull de Simone Mareuil. El sentiu, vós? Sentiu aquesta veu enamoradissa, que llisca com el plaer i fendeix com la
On és la bassetja que pot reduir el buldòzer? L’harmonia dels raonaments i el sentir de la ment tornassolada són desdiapasonats per la ronquera eixordidora del giny destructor, que devora llentiscle i defeca formigó. La raó, així, és tallada de rel per raons de cobdícia, per ordre de la dictadura de la lletjor total. I,
Instal·lats en els confins de la paraula és possible accelerar la fusió del bes, l’única energia capaç de pacificar l’alè o d’inquietar l’ensopiment de les hores.