marginàlies

només en neixen pregàries de claudicacions i silicis.
I no estam per retre l’einam del tros que ens dóna el pa i l’honra, és clar.
De les abadies han d’arribar els cronistes, els cants de glòria i els alarits per anar nets i cara alta per sota els arcs de triomf que ens esperen allà deçà la serra de delers.
Cap falta no ens fan els callars improductius, astènics, ni rebolcar-nos contemplativament en la quietud que ens encucala la ruta.
El que ens cal amb una peremptorietat esfereïdora és fer-nos amb un cor de veus capaces d’escoltar tothora i de fer-se respectar sols amb un monosíl·lab a l’uníson i rotund com una encruia.
Com més ens torbem a trobar-les, més ens costarà negar la por dins un didal de saliva i desempallegar-nos dels que ens imposen el silenci de la memòria.
Ja n’hi ha prou d’aixecar palaus d’almoines sobre els rebles del plany i d’organitzar desfilades carnavalesques per les avingudes metropolitanes que solquen la misèria dels més vulnerats.