marginàlies

La pluja tant menuda encara deixa amb set la terra que no és a temps de fregar-se els clivells que la martiritzen, que s’obstinen a convertir-la en ermàs mineral incapaç de salivar. Ho observa amb atenció ferrenya qui es delita llegint tankes de més de cent mil anys, com aquesta de Bisbe Henjō, Yoshimine Munesada:

La papallona
entre flors aleteja,
enamorada,
sense pensar que un dia
es faran pols a terra.

I s’adverteix que abans de ser pols farem part de qualsevol ossera, si no ens ha consumit el foc. Allí dins podrem deixar estar les calaveres, que siguin els prínceps qui se n’ocupin, però haurem de parar esment a una de tantes tíbies i decidir si la prenem per arma o de motiu per a un poema simfònic.

“En coixí d’herba. De la lírica clàssica japonesa”, de Miquel Desclot, editat per Proa, trenca evasions i aferma el dir que es fa endins i remou solatges de dormir fort. Per això, en topar-se amb la vidriera rere la qual l’observava sempre la border collie que no es cansava mai de jugar, s’atreveix a dir-li fluixet, per temor al ridícul, i en forma de tanka:

Obrir la porta
de l’eixida i no veure
que vens amb ganes
de jocs, diu a les clares
que el dol encara buida.