Blocs de VilaWeb

Dijous, quan tornava d’una massiva presentació literària, mentre caminava per l’avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. El cel no era taronja, era blau; i dos avions hi jugaven a no col·lidir entre ells. Van traçar dues línies perpendiculars, una apuntant cap al Mediterrani i l’altra, cap a l’interior. Em sinceraré: cada nit faig un exercici que pot semblar una mica de voyeur, però només dirigisc la mirada a l’infinit. I pense en tu, i pense en tu asseguda en eixa cadira, esperant que em despertara de la migdiada. I t’imagine, enmig de la mar, en una illa grandíssima, dormint, prenent un café o caminant amunt i avall. De sobte, necessite escoltar una cançó de Feliu Ventura, de Pau Alabajos o de Carles Pastor. La pose i em dedique, recolzat sobre la finestra, a deixar que el vent em colpege la cara. I veig a gent diversa: l’home major del quart que surt per fumar-se un havà; la dona que discuteix amb el marit per no deixar-li posar el programa de televisió que desitja; els joves revolucionaris que escolten música a volums elevats. Però no m’immute; ni jo ni la meua infusió. L’assaborisc, amb el mateix deler que ho faig amb els teus llavis, amb les teues galtes. I torne la vista al carrer, eixe carrer que només hem tingut una oportunitat de xafar junts. Els arbres, movent els seus allargassats braços en un ball desconegut, em criden l’atenció i exclamen el teu nom, que es barreja amb el soroll ambiental. Però jo l’arribe a escoltar. Mentre la melodia del cantautor del moment va finalitzant, vaig fent glops al got, ja no tant calent, que tinc a les mans. Passa un cotxe i se sent un crit de fill de puta, quasi em mates, però res aconsegueix distraure’m. És un exercici agradable, enèrgic. Busque, en la paret, una de les fotos on eixim junts. Somric, i el meu jo fotogràfic em pica l’ullet. Està molt ben acompanyat; res superaria eixa companyia.

Dijous, quan tornava d’una massiva presentació literària, mentre caminava per l’avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. La Lluna, tapada per algun núvol, tenia el teu bell rostre, amb el millor dels somriures que mai has posat, esperançador, apassionat, i uns ulls envejables. Desprenia el teu dolç aroma, el de tantes nits compartides. Reconec que vaig córrer cap a casa; allí, des de la finestra de la desconnexió quotidiana, tindria temps de gaudir d’una Lluna procedent de Sàsser. Vaig calfar l’aigua i vaig preparar una camamil·la; vaig alçar la persiana i m’hi vaig recolzar. Les línies del camí aeri encara hi eren presents, i un parell d’estrelles competien per veure quina feia més llum. La Lluna tornava a ser el satèl·lit de sempre, però hi havia alguna cosa d’estranya.

Dijous, quan tornava d’una massiva presentació literària, mentre caminava per l’avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. Et vaig veure, vas véncer totes les obscuritats i vas guanyar la lluita interestel·lar. I, en el cap, una ciutat: Girona.

L’obscuritat l’impregna; tot és gris i fosc. Fora plou, però ell només sent les gotes que xoquen contra els vidres de les finestres. Té ganes d’estar-se al llit, tapat sota el cobertor. No vol veure ningú, no vol parlar amb ningú, no vol eixir al carrer. Té por: por de no saber actuar, por de dir alguna cosa que sente malament, por de ser abandonat, por de ser rebutjat. Té por de la vida. Al llarg dels anys, ha anat endinsant-se en una presó invisible, en la qual els barrots van impedint-li l’agradable visió quotidiana. N’esta fart, que cada volta els barrots s’ajunten més. Sap que no és el bon camí, però no hi veu solucions. Té pànic d’arriscar, té pànic de fracassar, té pànic de caure en l’oblit. Tot el fa pensar i mai en trau cap conclusió positiva. Li diuen “A” i ho capgira tot fins que creu que li han dit “Z”. No li agrada la seua forma de ser; no viu. L’autoexigència l’ha nafrat; el passat, també. Fins aleshores, li havia trobat solució a tot, o això creia. Com engegar un ordinador? En llegia les instruccions. Com aprovar l’examen de Matemàtiques? En feia exercicis. Com superar la por? El pragmatisme no li serveix, la vida és una assignatura massa important per a tenir unes regles fixades. La vida, què és la vida?, pensa. No ho sabria definir. No menja, no dorm. Sovint té baixons i sua, sua molt, però és una suor freda. La panxa se li remou i l’obliga a contraure’s. Quan creu que té el cap buit, inconscientment l’ompli d’algun fet negatiu. Fuig de la felicitat; creu que, quan algú és feliç, immediatament després li ocorren xicotetes desgràcies. Prefereix l’equilibri, però no viu. S’imagina al mig d’una balança fictícia, però ell mateix sap que està més a prop de l’infern. Tanmateix, no culpa ningú. Sap que la causa està en ell mateix, i el que més impotència li dóna és que veu els problemes que té, però no hi sap posar remei. Plora i es torna a gitar. Dorm i desconnecta del món, encara que, de vegades, la vida el visita als somnis. Són moltes les persones que l’intenten animar, que li volen fer costat, però, alienat, només fa cas de les mentires que el seu cap es fa. Li vénen a la ment escenes del passat i les mira amb nostàlgia; el viatge al futur és com un túnel sense llum. No li presta atenció al present, inconscient que és el vehicle que l’ha de portar a eixe demà. Les parets de l’habitació l’oprimeixen; cada dia les veu més juntes i la troba més menuda. Primer li aconsellaren til·la i valerianes, però ja no li fan efecte. Ho odia tot: odia el temor per qualsevol cosa, odia sentir-se sol quan no està sol, odia no saber actuar, odia la vida. S’odia. Busca sempre més enllà del que aconsegueix i no ho gaudeix. El somriure que tenia li minva a cada segon i, a sota dels ulls, unes ulleres es confonen amb les esferes visuals. Abans considerava que eren baixons; ara s’hi ha acostumat. No ho vol, però ja no sap què fer…

Aleshores, com si d’una pel·lícula de dibuixos animats es tractara, va a buscar una llima a la caixa de ferramentes. N’agafa de diverses mesures. Per primera volta en setmanes, les ninetes dels ulls demostren esperança. Sap que porta massa temps així i les persones que el volen no s’ho mereixen; no es mereixen sofrir per la seua por a la por. Ja n’esta fart, d’eixe comportament, d’eixa actitud. El primer pas, la voluntat. Sense comentar-li res a ningú i amb l’ajuda que li dóna saber que està rodejat de gent que l’estima, torna a entrar a la seua habitació. Puja la persiana, obri la finestra, fa el llit, endreça l’escriptori, arreplega la roba bruta i s’asseu en la cadira. Amb la llima més menuda, comença a polir un dels barrots. S’alegra en veure que sí que hi ha deixat marca, però en necessitarà una més gran. N’agafa una altra i hi segueix. El barrot va perdent la seua forma cilíndrica i un fil de llum hi entra. S’anima i se li humitegen els ulls. Amb la gran faré més treball, pensa. Efectivament, llima i llima, i es passa tot el dia llimant. Només ha aconseguit una xicoteta escletxa, però suficientment gran per tornar-li l’esperança que mai havia tingut. A la nit, descansa tranquil·lament, tot i que sap que li queda molta feina per fer. L’habitació també sembla eixamplar-se; la lluna li pica l’ullet.

Ha plogut. No ho he vist, però ho intuïsc. Entrà l’olor de terra mullada per la finestra. Signe, símbol o indici? Sempre feien la mateixa pregunta quan començaves amb allò de la lingüística a l’institut. L’estrany individu ha vingut i m’ha deixat la botiga plena de petjades de fang. Portava barret negre, gavardina marró i guants de cuir. Pareixia extret d’una de les pel·lícules de gàngsters que veia Lluís. No m’ha dit res; hi ha arribat, ha deixat una carta en blanc i se n’ha anat. Misteriós. Misteriosa la carta. La gent està molt malament. Ni una senyal de qui podria ser. Ara bé, jo estava sol a la botiga i m’he acollonit. Veges! Però, per més que li pegue voltes a la carta no hi trobe res. A més, el rostre, gairebé no li l’he vist. Un altre client. Hola. Hola. Em poses un quilo de creïlles. Sí, home, de seguida. Aquell home que ha eixit d’ací fa mitja hora era una mica estrany, no? Tu també l’has vist? Sí, i m’ha donat una carta en blanc. Sí, a mi també; ha entrat a la botiga, me l’ha donat i se n’ha anat. Serà d’algun partit polític? Home, estos polítics de pa sucat amb oli estan tocats, però tant? Bé, fia’t, fia’t. Vols quelcom més? No, ja va bé. Són tres euros. Ací tens, au! Adéu. Isc al carrer; l’home extret d’una pel·lícula de gàngsters ix d’una altra botiga. I entra en una altra, de la qual surt als dos minuts. I a una altra. I a l’enèsima. I també va per les cases. I para a la gent del carrer i els dóna una carta. Es queden tots esglaiats, però ningú gosa recriminar-li res. Un cotxe passa corrents i m’esguita. Fill de puta! Però és autòmat de la velocitat. Uns metres més endavant, tira una boleta de paper, on hi ha una data i una hora: 03-10-2011, 12.32. Són les 12.31. Em gire, torne a mirar-hi i ja no hi és el cotxe. L’home ha desaparegut del meu carrer, perdut entre els gasos urbans, entre la boira de tardor, entre les blasfèmies locals, entre els saluts exagerats, entre… Se sent un soroll fort. 12.32. Un accident de cotxe. El vehicle està esclafat. A terra, una bassa de sang. Ràpidament, me’n vaig a vore la meua carta. Durant uns segons, es pot llegir: “Volia enderrocar uns cassalots de les afores per construir-hi tres gratacels. Volia destruir les muntanyes per fer-hi un parc”. Ja no hi posa res. Ve Marc. Ei, t’ha visitat un home amb barret negre, guants de cuir, gavardina… Sí, a tu també? Sí, estava en ma casa i ha vingut. Pensava que era un testimoni de Jehovà i no anava a obrir-li, però ha insistit tant que li he obert, m’ha donat la carta i se n’ha anat. No hi posava res? No, res de res. El conductor del cotxe que ha sofrit l’accident havia llançat aquest paper, i en el meu, durant uns segons, s’havia escrit les pretencions que tenia. Es veu que volia enderrocar unes cases antigues i unes muntanyes. Vols dir que volia fer malbé la terra? Una cosa així. A saber què es portaven entre mans, l’home aquell i el misteriós. Ens acomiadem i li telefone a Joan, que és constructor i té un projecte entre les mans, amb el qual vol acabar amb tota la costa i part de la meitat oriental de la ciutat. Joan, com va? Has rebut una carta en blanc? Què? No, no solc rebre jo cartes. Ah, d’acord. És que ens n’estan enviant a tots, i hi ha hagut un accident, i es veu que guarda relació. Pos no sé, no en sé res. Anem anant com està el personal, no? Això pensava jo, però l’home que m’ha entregat la carta feia por. Bah, bobades, no hi penses més. Bé, jo ja t’he avisat, perquè sembla que està relacionat amb la naturalesa. Serà algú d’eixos del Greenpeace que volen evitar el progrés imminent. Serà, serà, però no ha dit res. No li pegues més voltes. No, si cas no li’n faig. Bé, dissabte ens veiem, au. Au.

Quan baixà del despatx per anar a dinar, preguntà si hi havia alguna carta. No, cap ni una. Pujà al cotxe dirrecció al Celest Restaurant, un dels restaurants més cars de la ciutat. Girà el cantó, i seguí recte. Quan mirà per l’espillet, veié una ombra a l’interior: una ombra amb barret, gavardina i guants de cuir. S’esglaià, frenà, accelerà, girà sobtadament el volant, fins que s’estrellà en un carreró. L’ombra es llevà el barret; una extensa cabellera corre gavardina avall. És una dona. Com la llibertat, com l’esperança. És dona. Aleshores, se’l queda mirant. L’observa, l’inspecciona. Joan té els collons de corbata. Saps? Per gent com tu existeix la pobresa. Per gent com tu, que juga amb la dignitat de la gent, existeix la misèria. Per gent com tu, que ara vol acabar amb tota la terra per obtenir uns beneficis efímers, existeixen les guerres. Vos creieu, vosaltres, que podeu fer i desfer a la vostra mesura. I no. No podreu mai acabar amb tot un planeta. Ni tots units teniu més força que jo, la mare naturalesa. Sóc Gaia, sóc Cíbele, sóc Gea, sóc Demèter. Per cada colp que em voleu pegar, jo vos el torne multiplicat per mil. Temps al temps, temps al temps. I li deixà una carta. Silenciosament, obrí el cotxe, baixà i es perdé entre els carrerons. Joan no podia parlar, no podia pensar. Es tranquilitzà, engegà el cotxe, que havia quedat un poc malparat, i seguí cap a casa. No es trobava bé.

Vaig tornar a mirar la meua carta. Un nou missatge? “Es creia déu i volia transformar la terra en mar”. Com? Vaig telefonar-li, a Joan, però no l’agafava. Al telenotícies, la dona del temps, que parlava amb una lentitud que avorria, amb uns paronets amb què creia que podia captar més atenció, explicava que en els pròxims dies, unes fortes pluges podrien provocar moltes catàstrofes, que el mar produïa unes ones enormes i que la gent buscara refugi. La dona del temps, sense alarmar-se gens ni mica, concloïa amb un “La terra batega més que mai”. Vaig apagar la televisió i vaig decidir dormir la migdiada. Uns lleus tremolors van moure algun llibre de la prestatgeria. Vaig aconseguir, però, poder dormir una estona. En despertar-me, la gent corria pels carrers, amoïnada, excitada. Està a punt d’acabar-se el món, refugiem-nos! Què? Em dirigia a la botiga. A poc a poc, els carrers quedaren deserts. Algun client, amb la serenitat d’un cirurgià, em comentà que la mar s’havia menjat part de la costa. Era greu, l’assumpte, però aquell senyor no s’esglaià. Era lògic, amb tant de mal com fan a la naturalesa. No era un expert en ciències i li vaig donar la raó. A la nit, després d’una vesprada desocupat, vaig tornar a engegar la televisió. Tot eren notícies sobre el mal temps, sobre la desaparició de part de la costa ací, als Estats Units, a Anglaterra, a etcètera. Sembla que sí que era greu, sí. Fent zàping, però, un polític no massa alt exclamà: “Ja vos vaig dir que vos portaria la platja!”, mentre somreia, com aquell que fa la feina pendent amb alguna mena de trampa. Vaig apagar la pantalla; ja en tenia prou. Vaig mirar per darrera vegada la carta. Un missatge nou: “Vos queda poc, humans, si seguiu així”. Cansat per tota la jornada, vaig obrir el cobertor del llit, m’hi vaig ficar i vaig tancar els ulls. Pel carrer sentia una remor de peixos.

Tenia ganes que caiguera la nit per poder robar el valuós tresor d’aquella casa de les afores de la ciutat. Es va preparar: camisa negra, pantalons negres, botes negres i barret negre. Sabia que, amb la foscor del paisatge, passaria molt ben desapercebut. Li va sonar el rellotge, però la foscúria encara no omplia la vida. Agafà el cotxe i, minvant la velocitat, arribà a uns cent metres del casalot. Quedaven cinc minuts perquè tot fóra negre. Mira el cel, les estrelles i algun cometa desviat de planeta. Era l’hora esperada, o ara o mai. Eixí del cotxe i… la nit li caigué al damunt, pesada, trencant-li la columna vertebral i convertint-lo en pols.

La meua vida sempre ha sigut
complicada, amunt i avall, rebent puntellons des de tots els racons. A més, els
humans, intel·ligents ells, exemplifiquen sovint la inutilitat amb una
comparació amb mi o les meues germanes. Bé, abans d’entrar-hi, però, vos
contaré una mica de la meua història. Vaig nàixer farà un segle, en un poblet
menut del nord d’Àfrica, concretament, en una muntanyeta el nom de la qual no
recorde. Havia nascut pegada a la besàvia, a l’àvia, a la mare, a la germana, a
la cosina, a… totes les d’aquella serra. Però, disposada a viure una vida més
digna, vaig decidir que havia arribat el moment de marxar, de buscar nous
horitzons, això sí, amb el cor lligat al continent. Llavors, em vaig entregar
al vent que, amb l’ajuda dels rius i del mar, em transportaren al sud d’un
xicotet país, a l’est de la Península Ibèrica. “País Valencià”, vaig escoltar
la primera volta, tot i que, amb el pas del temps, l’han anomenat més aviat
“Comunidad Valenciana”. Coses dels humans… De seguida, m’hi vaig instal·lar,
a sota d’un arbust que hi vaig trobar.

Els veia passar, els habitants;
els que pareixien més elegants solien criticar els que no sé per quina raó
havien de viure en terra, entre cartons. Alguns els escopien. Recorde quan un
xiquet xicotet em va escopir a mi; no em va sentar gens malament ni em vaig
emprenyar. La veritat és que em va ajudar a moure’m un poc fins que… fins que
el maleït em va pegar una puntada de peu i vaig anar volant a la carretera.
Des d’allí, pel vent que provocava l’elevada velocitat d’alguns vehicles, vaig
rodolar fins un banquet on uns homes majors parlaven de coses de l’edat, de
futbol i dels que governaven aquell indret. Veus? Jo no m’he de preocupar per
aquelles ximpleries; no hi ha res més lliure que ser una pedra! Ara, que,
alguns insinuen que no tenim sentiments. Ja, és clar, està bé que ho diguen
mentre estan deixant la seua parella per açò o allò altre. En fi, m’encenc cada
vegada que sent un comentari de menyspreu.

Com el que vaig escoltar-li a aquell
setciències: “Eres més inútil que les pedres”; o el de la panadera: “Això és
més inútil que tirar pedres a la Lluna”. Però açò què vol dir? Per què dubten
de la nostra inutilitat? Ells, que beuen sense tenir set, que mengen sense
tenir fam i que xarren sense tenir res a dir? Em limite a observar-los cada dia
i em fan gràcia: s’alegren quan s’enamoren –sense motiu aparent– i ploren quan
es desenamoren; es barallen per ser líders en qualsevol cosa, des de la feina fins
a les nacions; insulten els altres per no ser com ells, des del físic
fins a l’economia, i no saben veure’s les imperfeccions que tenen dins seu.

M’agrada la idea de desinhibir-nos amb la mirada, aquella que em produeix un tràfec melangiós cada vegada que s’entrecreua amb els meus ulls. M’encanta sentir el teu alé amb regust de dolçor primaveral cada instant que em parles, que em narres alguna anècdota de la teua joventut. És un plaer llegir-te els llavis, recorrent-los visualment, ara el de dalt, ara el de baix, amb el lent moviment del nervi xerraire. És un honor escoltar-te, amb tota l’atenció meditada, capficat amb els mots enrevessats que soltes amb unes pauses intencionades per a provocar el meu misteri. Tinc el desig jovenívol de passar la mà pel teu rostre, tocar-te els peçons d’una de les dues orelles, mentre la teua expressió roman inalterable a les meues intencions.

… I mai es va despertar, adormida com estava, aquella estàtua de bronze de no se sap quin període de l’Antiguitat, mentre el príncep blau del conte s’emprenyava, agafava una pica i la colpejava fins a arribar a l’extrem de quedar una enorme quantitat de polsim. Aleshores, la va preparar, la va alinear i, tot d’una, la va llepar, demostrant al món que s’havia pogut menjar el passat.

Créixer és aturar-se una estona, mirar el calendari, veure que estàs en el 2011, que en menys d’any i mig els esdeveniments han anat a foc seguit. Créixer és comprovar que tens barba, que lliges llibres que abans no hauries tingut en ment. Créixer és adonar-se que hi ha gent -a la qual aprecies- que fa anys veies per Internet, però que ara coneixes personalment. Créixer és descobrir que tens una família que ho val tot i uns amics i amigues que pareixen germans. Créixer és obrir la ment i contemplar que no hi ha quadratures, que els cercles giren millor. Créixer és madurar i, en certa manera, tornar a la infantesa. Créixer és tornar-se nostàlgic, però alhora esperançador. Créixer és valorar cada instant, cada moment, com si fóra l’últim de la teua vida. Créixer és tenir projectes, somnis, il·lusions que t’obliguen a caminar. Créixer, en definitiva, és veure com les agulles del rellotge giren en el sentit de les agulles del rellotge; com no tens el poder sobre elles; i com gent a qui estimes se’n va a l’altre món, d’on necessita el descans, com fa un mes, com fa poc més de mig any. És per això que, per a créixer, m’agradaria tornar a escoltar aquelles històries fantàstiques que de xicotet em contava el meu pare, asseguts al sofà de casa, mentre véiem alguna pel·lícula, mentre la mare somreia a la taula on brodava alguna tela bonica i soltava alguna anècdota graciosa, o quan m’acompanyava a per algun joguet que el fill capritxós demanava, o quan em tocava el cabell i em narrava acudits. És per això que, per a créixer, m’encantaria tornar a escoltar la meua iaia cantar-me cançons per a animar-me i el meu iaio preguntant-me coses de l’instiut, els dos entusiasmats de veure el nét així, creixent. Créixer és, sens dubte, saber barrejar el verb ‘recordar’ i la perífrasi ‘seguir endavant’. Créixer és viure acostumant-se a la vida i a un mateix. I jo vull seguir creixent.

El dia que vaig conéixer la Subjectivitat va canviar la meua vida per complet. Vivia en un món on el cel és cel, la terra és la terra, els diners són bitllets de paper de diversos colors que s’intercanvien per materials, les paraules volen dir el que diu el diccionari, la maldat només existia als contes infantils, la ignorància i la innocència regien el dia a dia… Però quan va entrar en el meu cercle vital la Subjectivitat, tot va fer un tomb. El cel va deixar de ser cel per a esdevenir el pou on van a parar tots els residus tòxics; la terra es va convertir en un full en blanc on uns empresaris anaven dibuixant edificis, gratacels, magatzems, multinacionals, palaus, la Moncloa, la Zarzuela, etc.; els diners van passar de comprar materials a comprar càrrecs, institucions i, fins i tot, persones; la maldat es va encarnar en un cos i va ser persona per un dia, cosa que va provocar que es reproduïra per milions i milions d’indrets; i la ignorància i la innocència es van transformar en inutilitats a partir de certa edat. Crec que sí, que la Subjectivitat va fer canviar moltes coses de la meua vida; em va ajudar a vore que la senyora Objectivitat era una falsa, per la qual cosa vaig deduir que calia saber llegir entre línies totes les accions de l’ésser humà i que el vertader mal venia per considerar que aquesta darrera era objectiva. Ara bé, aquella nit vaig prendre unes copes amb la Subjectivitat; m’hi vaig enamorar! A l’endemà vaig obrir el diccionari per buscar el terme ‘català’ aplicat a la llengua, i la resposta era clara: “Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberomàniques i a les llengües gal·loromàniques, molt afí a l’occità, pròpia dels Països Catalans”. Després, indagant, vaig trobar que els Països Catalans eren tots els territoris que parlaven català: el Principat, la Catalunya Nord, les Illes Balears, Andorra, a la Franja de Ponent, a l’Alguer, al Carxe i el País Valencià. Aleshores, vaig pensar que la meua llengua, la llengua amb què dic “boca”, “ulls” o “cadira” s’anomenava així, tot i que també es considerava correcta la denominació de ‘valencià’. Després, tot va ser molt confús; em vaig posar a redactar una carta per a enviar-la a Canal 9 i exigir que hi haguera una programació en exclusiva en valencià (concretament els vaig dir ‘català’, que sabia que els sentaria millor, que ells hi estan molt familiaritzats). A més, la Subjectivitat em va malvar tant que els vaig enviar un correu a Camps i Barberà. Crec que els deia que deixaren de fingir que el castellà és una llengua millor, que el valencià és tan bo per a tot com l’idioma de Quevedo. Com no em feien cas, en vaig enviar quaranta més, fins que al pròxim telenotícies de Canal 9 em van dedicar uns minuts: “Un terrorista vol imposar el català a aquesta cadena i a la Generalitat. Ha sigut condemnat i li poden caure trenta-dos anys de presó. Les seues declaracions han sigut: ‘El catalán i el valenciano son lenguas diferentes, y yo quiero que aquí se hable catalán, cojones’“. La pròxima notícia em sembla que explicava que una nova assassinada a mans del seu marit li havia costat a aquest any i mig d’encarcerament. I ara escric des d’ací, des d’unes reixes que resen el títol de: Cerrado por Subjetividad. Ja m’havien avisat, la Subjectivitat em portaria algun disgust. Encara que la Subjectivitat pareixia tan relativa…