Blocs de VilaWeb

Obri la boca, refilldeputa. Li va somriure. He dit que l’òbrigues! Només somreia. No vols dir-me on està el cabró del teu amic i ho pagaràs car. Únicament li mostrava aquell somriure irònic. Estava a punt de morir a mans d’aquell cap del negoci de drogues en què el seu company i ell hi estaven embolicats, però no deia res. Es limitava a somriure. El torturador li pegà amb la culata de la pistola i caigué a terra. Una fineta línia de sang li regalimava boca cap avall. Li amollà un puntelló a l’estòmac que l’obligà a contraure’s. L’estirà del cabell, el tornà a llançar a terra. Amb els ulls inflats i ple de blaüres, el tornà a alçar i el va asseure a la cadira. Una última volta abans que t’envie a l’altre bàndol, malparit: on està l’imbècil del teu amic? Entre les gotes de suor, que es mesclaven amb les de sang, la boca agafà la forma d’un somriure. Estava jugant-se la vida i estava somrient. Al botxí se li encengué l’ànima -si és que en tenia-, els ulls fregaven el punt d’explotació i la vena del coll clamava llibertat. Li escopí, cosa que no immutà el que anava a esdevindre víctima, llevà el botó de seguretat i li enfonsà el canó en la boca. L’altre, amb força, encara se la introduïa més, però no amagava el somriure. Col·locà bé el dit al gallet, mantingué la mà ferma i, mirant-lo als ulls i cridant-li que tenia el que es mereixia, disparà. Immediatament, aquell cos aterrà i provocà una gran bassa de sang. Contemplà el cadàver i aquell estúpid somriure no s’havia esfumat. Com si embogira, continuà disparant-li a la cara per a esborrar el seu rostre, però la boca no canvià de forma. Aquell somriure, el recordà tota la vida, ja que fou l’única cosa que tragué d’aquella operació en què ell només era un peó de tota l’estructura. Hagué d’ingressar en un psiquiàtric a causa de la visió dels diferents somriures de la gent. Afirmava, segons l’informe mèdic, que escoltava, fins i tot, rialles quan era físicament impossible que algú les provocara.