Blocs de VilaWeb

La casa, la reconeix, tot i estar distribuïda d’una altra manera i pintada de color blanc. Ja no la recordava així; ara és groga i, per fora, roja. Encara que té dues habitacions, ara en troba infinites, unes al costat d’altres, amb la mateixa porta, amb el mateix lletreret, amb el mateix pany i amb el mateix de tot. Hi entra i no escolta res. Se sent estrany, però sap que és la casa de camp de sempre. La llum de la cuina està encesa; es dirigeix cap allí amb una mica de por, però amb la seguretat que li dóna conéixer aquell indret i no haver escoltat res. La cuina és immensa, amb tres forns, quatre neveres i seixanta caixons als armaris. Té set i beu aigua. De sobte, sent un gran enrenou al menjador. Una música dels huitanta envaeix l’ambient. Hi busca, però no hi veu ningú. I és, aleshores, quan hi apareixen els seus pares, molt més joves que ara. Ella amb una llarga cabellera rossa i una alegria eterna, i ell amb el cabell negre i un bigot perfectament arreglat, com si contara un acudit. Els saluda, però no parlen ni gesticulen. Són com personatges extrets de les fotografies que té guardades pels racons de casa. D’una altra porta ixen tots els amics dels pares, amb vint anys menys. Els parla, però no reaccionen. Només somriuen, com si posaren. De la tercera porta, dos persones adultes, ell amb ulleres i somriure sarnós i ella, més bonica que mai, amb una bata amb flors, sense cap indici de malaltia. Els reconeix a l’instant: són els avis, com si foren a una boda. Els troba molt contents. Corre a abraçar-los, però, només són una imatge en blanc i negre. Una llàgrima li humiteja els ulls. La música segueix; un jovenet -ho dedueix per la veu- Serrat els transporta al Mediterraneo, mentre Sabina els converteix en el Pirata cojo. De la resta de portes va sorgint gent coneguda, tots amb un somriure: ties, oncles, cosins, etc. I d’una ix ella, amb els mateixos ulls enlluernadors de l’actualitat, amb una il·lusió per viure immensa, corrent darrere d’un gatet negre. Fa cara d’entremaliada. Immediatament, la busca per agafar-la als braços, però no ho aconsegueix: és, novament, una imatge. Al fons, uns xiquets es llancen pedres, disfressats de pastorets, de valencians, de… són els amics de sempre. Els crida, però ningú l’escolta. Llavors, se li ocorre una idea. Agafa el cotxe, l’engega -no abans sense costar-li de ficar la clau al forat pel nerviosisme imperant-, fa marxa enrere fins que és a la carretera, li posa primera, segona, tercera, s’atura obeint el senyal, torna a posar primera, segona, puja el carrer fins a casa. Aparca el vehicle, obri la porta, busca la impresora, la posa en una bossa i torna, desfent el camí, a la casa de camp. Entra; tots estan al seu lloc. Programa la impresora per a d’ací cinc segons. Comença el compte… quatre… trau el mòbil… tres… el desbloqueja… dos… pitja el botó de la càmera… un… queda atrapat a la pantalla del mòbil. Ziiiiiiiiiiiiiiiiiiiiim… dos minuts després, una fotografia més queda plantada juntament amb les altres. S’hi pot veure un xiquet d’uns quatre anys amb un joguet a la mà que somriu amb tota la resta de la gent.