Blocs de VilaWeb

He tingut el plaer, la sort i la fortuna de compartir dinar, tertúlia i lectura de textos amb lletraferits de la talla de Pep Albinyana, Francesc Mompó, Joan Olivares, Mercè Climent, Núria Cadenas, Toni Cucarella, Manel Alonso, Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Eusebi Morales, Ramon Guillem o Manel Arinyó, entre d’altres, en la Cassola Literària, un esdeveniment que porten creant, cada any amb un motiu gastronòmic (anteriorment l’anguila i el bolet), els mateixos Francesc Mompó i Ramon Guillem. Un tipus d’acte, d’altra banda, que demà, possiblement -tant de bo m’enganye-, no serà portada de cap diari ni tindrà cap segon als informatius de la televisió “valenciana”. De totes maneres, hui he aprés literàriament, hui he aprés literatura, i açò va en augment. He eixit de Casa la Abuela content, veient que no hi ha res perdut, sabent que, si tots remem en la mateixa direcció i ens convertim en la mata de jonc, guanyarem!

El text que he llegit:

“CONTE ALS XICOTETS PLAERS

Quan el nostre protagonista es va ficar la primera cullerada d’arròs a la boca, va engegar la maquinària de la nostàlgia, d’aquella bilis negra clàssica, que li inundà la ment d’un mar de records. Allí, sentats davant d’una cassola que havia sofrit la majoria de les etapes de la història contemporània, es trobaven ell, la seua esposa, tres criatures que no paraven de fer preguntes, que volien aprendre de qualsevol detall quotidià, i els dos pares, més malaltissos en els últims temps.

De menut, sempre era l’àvia qui els obligava a reunir-se al voltant d’una cassola de les que l’avi venia al mercat. Hi posava creïlles, botifarres, cigrons, tomaqueta i cansalada, la qual li donava aquell toc apetitiu, gairebé eròtic, s’atreviria a dir. Explicava que hi havia dos tipus de cassoles: la de “putxero” i la de tomaca. I així se li quedà a ell, aquella classificació. Li agradava, al nostre protagonista, aquell plat familiar, exquisit, deliciós, però juganer i emprenyador com ell, mai li ho féu saber. A l’hora de començar a menjar, s’hi negava; s’estava jugant amb l’arròs ací i allà, feia quatre muntonets i amb un somriure entremaliat li comentava: “No en vull més”. Malgrat els renecs de la mare, ell s’alçava, agafava el plat i el deixava en la cuina. Això sí, abans de buidar-lo, li pegava algunes cullerades més d’amagatotis.

Al dissabte següent, es repetia el mateix ritual. I a l’altre, i a l’altre. I va créixer, el nostre protagonista, entre dissabtes en què es negava a menjar-se l’arròs al forn, almenys, públicament. No fóra cas que se’l descobrira un amant d’un dels millors plats valencians, però, sobretot, d’una àvia que cada volta envellia més a passos de gegant. Fins que va arribar el seu dia; fins que se’n va haver d’anar al Paradís, allà on les cassoles són tresors, allà on Cronos ja no mana, allà on la salut és la protagonista de les persones, allà on la tolerància regna per tots els costats, allà on les desigualtats no caben, allà on les coses s’aconsegueixen amb bona educació i no calen capitalismes, allà on la gent és neta i noble, culta, rica -de sentiments-, lliure, desvetllada i feliç.

No va tornar a tastar la cassola fins a molts anys després, quan ja era pare. Sembla que en aquella casa, a mode de dol, es va deixar de menjar aquell plat saborós, no sé si perquè els recordava a l’àvia o perquè no sabien fer-lo tan bo i temien no estar-ne a l’altura. El fet curiós és que, aquell dissabte, aquell dissabte de principis de tardor, quan es complia el trenté aniversari del traspàs de l’àvia, l’esposa del nostre protagonista, que sabia fer de tot, va decidir intentar preparar un arròs al forn similar al que s’havia menjat en altres temps en aquell indret. L’escepticisme capitanejava les cabòries d’ell, però va reconéixer que estava ben bona. També era de tomaca, aquella cassola. Van preparar una copeta de vi per al brindis, es van mirar tots als ulls i van beure. Els menuts s’hagueren de conformar amb una mica de llimona.

Quan el nostre protagonista es va ficar la primera cullerada d’arròs a la boca, va engegar la maquinària de la nostàlgia, d’aquella bilis negra clàssica, que li inundà la ment d’un mar de records. Fou la primera, la segona, la tercera, la quarta i l’etcètera cullerada, fins que s’acabà el plat; les assaborí i les gustejà totes i cadascuna d’elles, com a xicotets plaers que li anaven donant vida. Amb la conversa, no se n’adonà, però a la barana del balcó un pardalet no havia parat de piular en tota l’estona.”