Blocs de VilaWeb

La meua vida sempre ha sigut
complicada, amunt i avall, rebent puntellons des de tots els racons. A més, els
humans, intel·ligents ells, exemplifiquen sovint la inutilitat amb una
comparació amb mi o les meues germanes. Bé, abans d’entrar-hi, però, vos
contaré una mica de la meua història. Vaig nàixer farà un segle, en un poblet
menut del nord d’Àfrica, concretament, en una muntanyeta el nom de la qual no
recorde. Havia nascut pegada a la besàvia, a l’àvia, a la mare, a la germana, a
la cosina, a… totes les d’aquella serra. Però, disposada a viure una vida més
digna, vaig decidir que havia arribat el moment de marxar, de buscar nous
horitzons, això sí, amb el cor lligat al continent. Llavors, em vaig entregar
al vent que, amb l’ajuda dels rius i del mar, em transportaren al sud d’un
xicotet país, a l’est de la Península Ibèrica. “País Valencià”, vaig escoltar
la primera volta, tot i que, amb el pas del temps, l’han anomenat més aviat
“Comunidad Valenciana”. Coses dels humans… De seguida, m’hi vaig instal·lar,
a sota d’un arbust que hi vaig trobar.

Els veia passar, els habitants;
els que pareixien més elegants solien criticar els que no sé per quina raó
havien de viure en terra, entre cartons. Alguns els escopien. Recorde quan un
xiquet xicotet em va escopir a mi; no em va sentar gens malament ni em vaig
emprenyar. La veritat és que em va ajudar a moure’m un poc fins que… fins que
el maleït em va pegar una puntada de peu i vaig anar volant a la carretera.
Des d’allí, pel vent que provocava l’elevada velocitat d’alguns vehicles, vaig
rodolar fins un banquet on uns homes majors parlaven de coses de l’edat, de
futbol i dels que governaven aquell indret. Veus? Jo no m’he de preocupar per
aquelles ximpleries; no hi ha res més lliure que ser una pedra! Ara, que,
alguns insinuen que no tenim sentiments. Ja, és clar, està bé que ho diguen
mentre estan deixant la seua parella per açò o allò altre. En fi, m’encenc cada
vegada que sent un comentari de menyspreu.

Com el que vaig escoltar-li a aquell
setciències: “Eres més inútil que les pedres”; o el de la panadera: “Això és
més inútil que tirar pedres a la Lluna”. Però açò què vol dir? Per què dubten
de la nostra inutilitat? Ells, que beuen sense tenir set, que mengen sense
tenir fam i que xarren sense tenir res a dir? Em limite a observar-los cada dia
i em fan gràcia: s’alegren quan s’enamoren –sense motiu aparent– i ploren quan
es desenamoren; es barallen per ser líders en qualsevol cosa, des de la feina fins
a les nacions; insulten els altres per no ser com ells, des del físic
fins a l’economia, i no saben veure’s les imperfeccions que tenen dins seu.