La Subjectivitat
El dia que vaig conéixer la Subjectivitat va canviar la meua vida per complet. Vivia en un món on el cel és cel, la terra és la terra, els diners són bitllets de paper de diversos colors que s’intercanvien per materials, les paraules volen dir el que diu el diccionari, la maldat només existia als contes infantils, la ignorància i la innocència regien el dia a dia… Però quan va entrar en el meu cercle vital la Subjectivitat, tot va fer un tomb. El cel va deixar de ser cel per a esdevenir el pou on van a parar tots els residus tòxics; la terra es va convertir en un full en blanc on uns empresaris anaven dibuixant edificis, gratacels, magatzems, multinacionals, palaus, la Moncloa, la Zarzuela, etc.; els diners van passar de comprar materials a comprar càrrecs, institucions i, fins i tot, persones; la maldat es va encarnar en un cos i va ser persona per un dia, cosa que va provocar que es reproduïra per milions i milions d’indrets; i la ignorància i la innocència es van transformar en inutilitats a partir de certa edat. Crec que sí, que la Subjectivitat va fer canviar moltes coses de la meua vida; em va ajudar a vore que la senyora Objectivitat era una falsa, per la qual cosa vaig deduir que calia saber llegir entre línies totes les accions de l’ésser humà i que el vertader mal venia per considerar que aquesta darrera era objectiva. Ara bé, aquella nit vaig prendre unes copes amb la Subjectivitat; m’hi vaig enamorar! A l’endemà vaig obrir el diccionari per buscar el terme ‘català’ aplicat a la llengua, i la resposta era clara: “Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberomàniques i a les llengües gal·loromàniques, molt afí a l’occità, pròpia dels Països Catalans”. Després, indagant, vaig trobar que els Països Catalans eren tots els territoris que parlaven català: el Principat, la Catalunya Nord, les Illes Balears, Andorra, a la Franja de Ponent, a l’Alguer, al Carxe i el País Valencià. Aleshores, vaig pensar que la meua llengua, la llengua amb què dic “boca”, “ulls” o “cadira” s’anomenava així, tot i que també es considerava correcta la denominació de ‘valencià’. Després, tot va ser molt confús; em vaig posar a redactar una carta per a enviar-la a Canal 9 i exigir que hi haguera una programació en exclusiva en valencià (concretament els vaig dir ‘català’, que sabia que els sentaria millor, que ells hi estan molt familiaritzats). A més, la Subjectivitat em va malvar tant que els vaig enviar un correu a Camps i Barberà. Crec que els deia que deixaren de fingir que el castellà és una llengua millor, que el valencià és tan bo per a tot com l’idioma de Quevedo. Com no em feien cas, en vaig enviar quaranta més, fins que al pròxim telenotícies de Canal 9 em van dedicar uns minuts: “Un terrorista vol imposar el català a aquesta cadena i a la Generalitat. Ha sigut condemnat i li poden caure trenta-dos anys de presó. Les seues declaracions han sigut: ‘El catalán i el valenciano son lenguas diferentes, y yo quiero que aquí se hable catalán, cojones’“. La pròxima notícia em sembla que explicava que una nova assassinada a mans del seu marit li havia costat a aquest any i mig d’encarcerament. I ara escric des d’ací, des d’unes reixes que resen el títol de: Cerrado por Subjetividad. Ja m’havien avisat, la Subjectivitat em portaria algun disgust. Encara que la Subjectivitat pareixia tan relativa…
MAre meua! Que xulo! Però hi ha una cosa que no m’ha quedat clara… No sé si peque de mala interpretació, però és veritat que enviaves cartes i que vas eixir a la tele?