Blocs de VilaWeb

L’obscuritat l’impregna; tot és gris i fosc. Fora plou, però ell només sent les gotes que xoquen contra els vidres de les finestres. Té ganes d’estar-se al llit, tapat sota el cobertor. No vol veure ningú, no vol parlar amb ningú, no vol eixir al carrer. Té por: por de no saber actuar, por de dir alguna cosa que sente malament, por de ser abandonat, por de ser rebutjat. Té por de la vida. Al llarg dels anys, ha anat endinsant-se en una presó invisible, en la qual els barrots van impedint-li l’agradable visió quotidiana. N’esta fart, que cada volta els barrots s’ajunten més. Sap que no és el bon camí, però no hi veu solucions. Té pànic d’arriscar, té pànic de fracassar, té pànic de caure en l’oblit. Tot el fa pensar i mai en trau cap conclusió positiva. Li diuen “A” i ho capgira tot fins que creu que li han dit “Z”. No li agrada la seua forma de ser; no viu. L’autoexigència l’ha nafrat; el passat, també. Fins aleshores, li havia trobat solució a tot, o això creia. Com engegar un ordinador? En llegia les instruccions. Com aprovar l’examen de Matemàtiques? En feia exercicis. Com superar la por? El pragmatisme no li serveix, la vida és una assignatura massa important per a tenir unes regles fixades. La vida, què és la vida?, pensa. No ho sabria definir. No menja, no dorm. Sovint té baixons i sua, sua molt, però és una suor freda. La panxa se li remou i l’obliga a contraure’s. Quan creu que té el cap buit, inconscientment l’ompli d’algun fet negatiu. Fuig de la felicitat; creu que, quan algú és feliç, immediatament després li ocorren xicotetes desgràcies. Prefereix l’equilibri, però no viu. S’imagina al mig d’una balança fictícia, però ell mateix sap que està més a prop de l’infern. Tanmateix, no culpa ningú. Sap que la causa està en ell mateix, i el que més impotència li dóna és que veu els problemes que té, però no hi sap posar remei. Plora i es torna a gitar. Dorm i desconnecta del món, encara que, de vegades, la vida el visita als somnis. Són moltes les persones que l’intenten animar, que li volen fer costat, però, alienat, només fa cas de les mentires que el seu cap es fa. Li vénen a la ment escenes del passat i les mira amb nostàlgia; el viatge al futur és com un túnel sense llum. No li presta atenció al present, inconscient que és el vehicle que l’ha de portar a eixe demà. Les parets de l’habitació l’oprimeixen; cada dia les veu més juntes i la troba més menuda. Primer li aconsellaren til·la i valerianes, però ja no li fan efecte. Ho odia tot: odia el temor per qualsevol cosa, odia sentir-se sol quan no està sol, odia no saber actuar, odia la vida. S’odia. Busca sempre més enllà del que aconsegueix i no ho gaudeix. El somriure que tenia li minva a cada segon i, a sota dels ulls, unes ulleres es confonen amb les esferes visuals. Abans considerava que eren baixons; ara s’hi ha acostumat. No ho vol, però ja no sap què fer…

Aleshores, com si d’una pel·lícula de dibuixos animats es tractara, va a buscar una llima a la caixa de ferramentes. N’agafa de diverses mesures. Per primera volta en setmanes, les ninetes dels ulls demostren esperança. Sap que porta massa temps així i les persones que el volen no s’ho mereixen; no es mereixen sofrir per la seua por a la por. Ja n’esta fart, d’eixe comportament, d’eixa actitud. El primer pas, la voluntat. Sense comentar-li res a ningú i amb l’ajuda que li dóna saber que està rodejat de gent que l’estima, torna a entrar a la seua habitació. Puja la persiana, obri la finestra, fa el llit, endreça l’escriptori, arreplega la roba bruta i s’asseu en la cadira. Amb la llima més menuda, comença a polir un dels barrots. S’alegra en veure que sí que hi ha deixat marca, però en necessitarà una més gran. N’agafa una altra i hi segueix. El barrot va perdent la seua forma cilíndrica i un fil de llum hi entra. S’anima i se li humitegen els ulls. Amb la gran faré més treball, pensa. Efectivament, llima i llima, i es passa tot el dia llimant. Només ha aconseguit una xicoteta escletxa, però suficientment gran per tornar-li l’esperança que mai havia tingut. A la nit, descansa tranquil·lament, tot i que sap que li queda molta feina per fer. L’habitació també sembla eixamplar-se; la lluna li pica l’ullet.