Blocs de VilaWeb

Quan el van convidar, no va poder dir que no. Sabia tota la fauna que hi trobaria, sabia que se sentiria estúpid rodejat de tants estúpids, però, així i tot, hi va accedir. La mare li ho havia advertit: “No vages que després sempre tornes cabrejat i ho pagues amb qui no deus”. Però tant li feia tornar a patir la incomprensió a què estava acostumat. Hi aniria; no s’ho perdria per res del món. La raó era posar en pràctica un experiment senzill que havia planificat amb col·legues d’altres països amb qui compartia diverses inquietuds socials. Ell llegia, practicava l’odiós vici de la lectura, bevia gots de literatura, barrejats de poesia amb unes gotes d’assaig, s’exercitava la ment amb tractats d’història, feia sèries amb els fragments de la més excelsa narrativa. I ho contrastava acudint a festes on analitzava el jovent voluntàriament analfabet, els coetanis que passaven el temps entre abdominals i pesos, i els setciències que coneixien el nom exacte, la data i el lloc de naixement de tal famoset que havia fornicat amb tal altre famoset, del qual també coneixien el nom exacte, la data i el lloc de naixement, i etcètera.

Es va vestir amb les millors gales, totalment anacròniques al moment; sabia que aquell dia marcaria una fita en la història. Hi va arribar i la música el va mig ensordir; va saludar el conegut que el va convidar. Es va acostar a la barra, va demanar un gintònic i, mentre anava mesclant-se la tònica amb la ginebra, va observar tot aquell zoològic de massa sobreexplotada, de trossos de carn intervinguts quirúrgicament, de cossos tapats amb minúsculs draps luxosos per a evitar l’escàndol. Va esbossar un lleuger somriure: se sentia segur, còmode en aquell ambient hostil. Va mossegar la palleta i va començar a xuclar la barreja. Una rossa amb els ulls mig tancats li va dir a cau d’orella que si la convidava a un colpet: “Em convides a un xupito?”. Amb el somriure encara als llavis, li va respondre que es demanara el que volguera, que ell no volia beure res més. La rossa amb els ulls mig tancats li va etzibar que era un rotllo de tio, que per què no s’animava a emborratxar-se i a… però ell se la va deixar parlant. Va aprofitar el moment en què el dejota es va refugiar al lavabo per a esnifar-se el jornal, va ocupar la cabina i va començar el xou.

Es va seure davant la taula de mescles, va apujar el volum al màxim per reclamar l’atenció, va observar les ganyotes del bestiar i va apagar la música. La remor va xiular, però ell va seguir a la seua. Va traure un paper doblegat en quatre plecs, es va aclarir la veu, va colpejar el micròfon amb els dits índex i cor de la mà dreta per a comprovar que funcionava perfectament, va alçar un llibre amb la mà esquerra i:

“Companyes, companys! Sé que per a molts de vosaltres sóc un raret o, simplement, un ningú. És igual. Només he vingut per dir-vos que desperteu, que deixeu els gimnasos i la televisió porqueria que eviten que veieu l’autèntica puta merda de societat, que teniu més potencial a la ment que als bíceps o als pits. Penseu, reflexioneu, aneu més enllà. Mireu això: és un llibre! Llegiu, informeu-vos, busqueu d’on naixen les imbecil·litats diàries i comproveu que són mentida, que només ens volen callats, que…”

Es va aturar per a comprovar les reaccions: uns quants alienats van posar tota mena de qualificatius a la seua mare; uns altres mascles alfa vam començar a expulsar bromera per la boca, estranys com eren a tanta paraula; moltes de les xiques de plastilina es van tapar les orelles perquè tenien ganivets punxants al cap. Però ell va seguir:

“Hem de mantenir-nos fidels al nostre poble, a la nostra llengua, a la nostra cultura, al nostre país. Ja n’hi ha prou, ja n’estem farts! Hem obert els ulls, organitzem-nos i no podran amb nosaltres, per molta gavina que envien, per molt de blau que ens vulga ofegar. Amb la lectura i la raó, baixarem al carrer i vencerem. El dia que presagiava el poeta ha arribat: ja no podem més; ara ho podrem tot!”

Al fons, tres o quatre caps van explotar i van esquitxar tota la paret de roig, cosa que va provocar la fúria del bàrman. En un altre racó, una xica li va estirar els cabells a una altra tan fort que li va arrancar un cervell tres vegades més menut que els habituals. Tres gàrgoles es pegaven cabotades entre elles, fins que van perdre el coneixement i van ser xafades per cinc bèsties que buscaven esquizofrènicament la sortida. Quan el nostre protagonista es disposava a baixar les escales, dos dimonis de cent quaranta quilograms de múscul i queratina el van intentar atacar amb dues botelles trencades, però va començar a recitar uns versos sobre la utopia. L’efecte va ser immediat: amb els vidres de les botelles, es van tallar les orelles i es van traure els ulls. Va baixar i, quan estava a punt d’obrir la porta i sortir d’aquell manicomi, va observar encara com la rossa amb els ulls mig tancats els obria i els tancava del tot fins a estavellar-se contra la finestra.

En arribar a casa, es va posar el pijama, ho va anotar tot en un quadern i va engegar la televisió. El mateix periodista de cada matinada, amb la mateixa cara afaitada de cada matinada i amb el mateix cabell engominat amb la mateixa clenxa a la dreta de cada matinada, va donar l’exclusiva que, durant tot el dia, ocuparia els titulars:

“Un grup terrorista internacional interromp diverses reunions de joves i provoca centenars de morts. Alguns testimonis afirmen que els havien obligat a llegir i a revoltar-se contra els nostres governants. Les autoritats asseguren que detindran aquests radicals i extremistes que atempten contra els drets, la llibertat i la democràcia.”

A Cris, alfa i omega
contra qualsevol dimoni

Com cada dia, inicia el ritual: menja alguna fruita, es posa el pijama, obri el llit -bé, no és que el llit tinga cap obertura ni cap depòsit; realment, el que fa és estirar una mica els llençols per ficar-s’hi-, obri el llit, tornem-hi, es tapa, es pren aquella pastilleta amb la S de Superman i al cap de tres, dos, un, ja dorm. Fa mesos que segueix aquella rutina; els amics, al principi, s’estranyaven de no veure’l, però es va tancar en banda i no va voler saber res del món de fora de les parets de casa. Ha invertit l’ús de les hores del dia: díhuit per a dormir i sis per a menjar i altres necessitats fisiològiques o masturbatòries. No obstant això, havia jurat a la C., per tot i per tot, que a l’endemà aniria d’excursió a visitar l’edifici emblemàtic de la ciutat. Ella també el troba a faltar; tot i que passa alguns minuts amb ell, enyora el jove d’abans, amatent, sensible, que es preocupava per qualsevol mínim detall. Ara… fa temps que no és ell, que està absent, que ha abandonat aquell cos que es comença a ressentir dels abusos, tan deixat, tan… Com cada dia, en havent començat el ritual, es transporta a un indret que ell mateix elegeix. Allò important és que tinga una certa altura per poder explotar tota l’adrenalina que té al cos. S’ha imaginat dalt del Micalet, dalt de l’Empire State, fins i tot al terrat de casa seua. I l’escena sempre ha sigut la mateixa: ell, a escassos centímetres de l’abisme, mentre a sota una multitud de gent s’exclama pel que sembla que farà. Hi ha qui li diu que no, que no és la solució a res, que a la vida cal ser forts i lluitar, i totes aquestes frases que les psicòlogues fan escriure en majúscules en un full, amb tot de colors, amb subratllat, com si així hom es mentalitzara millor. I etcètera. Altres, però, es mostren desitjosos que es llance, que s’estavelle el cap contra terra i els esquitxe a tots de sang. Diuen que aquests darrers, després, ja en casa, es llepen fins a l’última gota del líquid vermell. Diuen, és clar. Aleshores, avança una passa i fum!, cau al buit. Sent crits esgarrifosos i més d’una rialleta sense rostre. No els pot endevinar, els rostres; són borrosos i només intueix que estan allà. Dels que coneix, qui desitjaria aquell final per a ell? Però, a un pam del sòl, sempre es desperta, xop de suor, excitat, sabedor que controla aquella situació i que els fillsdelagranputa que el volien veure mort no guanyaran. Ara, després de tanta pràctica, ja domina aquella sensació: sap quin és el moment just en què s’ha de despertar. Li agrada controlar quan ha d’abandonar el món oníric; al principi de començar a viure aquests esdeveiments, ho parlava amb alguns companys que li explicaven que a ells també els passava allò de creure que queien i, en l’últim instant, despertar-se, però no decidien quan era el final del somni. Ell sí; ell, gat vell, ja ho maneja com més li ve de gust.

Aquell dia, no sap si pel viatge que realitzarà l’endemà, s’imagina pujant a corre-cuita per les escales del vell edifici emblemàtic. El somni és una mica més llarg: parteix amb el Seat blau des de casa seua, a mitja hora llarga de l’edifici emblemàtic, no sap ben bé per què, acompanyat per la C. i dos companys més. Ella el mira preocupada, no li agrada la carussa que fa, com si, paradoxalment, no haguera dormit gens. Ell no aparta la mirada del davant, capficat com està a arribar-hi i posar en marxa la seua actuació. Els companys, des de darrere, li exclamen, primer entre rialles -unes rialles que, per cert, li resulten familiars-, després seriosament, que no cal córrer tant. A aquestes hores -han eixit matí per no agafar tot el sol-, no hi ha gairebé cap mostra de vida humana per allí, encara que la sinyo Maria i la sinyo Pepa ja caminen amb les barres del pa de la jornada. A la fi, a l’esquerra, l’entrada. I, com un gos quan troba l’amo, ix esperitat cap a l’edifici emblemàtic. Se sent valent, se sent amb energia, amb ganes de menjar-se el món, i observa que, al cap d’una estona, ha perdut la resta d’amics, que s’han quedat fent fotografies o parlant amb els guies. Millor: així es pot preparar sense impediments. Quan arriba dalt de tot, s’atura, agafa tot l’aire que els pulmons són capaços d’albergar i espera que els altres siguen amb ell. Sap que l’intentaran aturar, que li diran que què fa, que ni se li ocórrega, que per res del món es tire al buit. Ho sap perquè a cada somni li ho demanen. Però ell no en fa cas; ell ja no segueix cap ordre ni cap regla del joc de la societat. Ell mana del seu propi món. Li ve al cap aquella frase de Mandela: “Sóc l’amo del meu destí, sóc el capità de la meua ànima”. Sí, és l’amo i el capità del món sencer! I passa el que sap que ha de passar: quan és a la vora del terrat, gairebé tots es queden bocabadats, com si el rellotge donara una treva a la humanitat. Per què ho vol fer? Què li ha passat, per què ha canviat tant? Li murmuren -aquesta volta no criden ni exclamen- que per favor no ho faça, que és massa jove per a acabar, que li queda molt de camí per recórrer. Però ell riu, riu fort, tan fort que espanta dos ocellets. Aquest riure és diferent al riure d’altres voltes; és molt real, massa. Quan és a escassos centímetres de l’abisme, els mira un a un. Va bé: de nou, els intueix; els rostres s’han convertit en rostres confusos. Ja no reconeix els dos companys que anaven amb ell i la C. al cotxe. Però, ara que ho rumia, no sembla que la C. siga allí. Tant se val, menys li costarà. Finalment, avança el peu dret i, fum!, es llança, amb la sensació que una volta més deixarà els morbosos amb les ganes de soterrar-lo. Mentre cau, tot va bé, tot va com sempre. Sempre va bé, molt bé. La força gravitatòria, la velocitat a què cau, no li impedeix mostrar una ganyota de victòria, però, a poc a poc, empal·lideix. I tot perquè, a escassos metres del sòl, ha vist com la C. -sap que és la C. perquè reconeixeria a quilòmetres aquells grandíssims ulls i aquells carnosos llavis- es posava les mans als ulls, plorava i cridava paraules incomprensibles per a intentar evitar l’inevitable.

Davant del full en blanc, À. se sent buit. Li requereix un gran esforç omplir-lo amb alguna cosa de profit. Si fóra la meitat, encara se li ocorreria una idea que podria estendre-la fins a completar les vora quinze línies. Però un full en blanc és massa. Comença a ratllar-lo i, a la segona línia, esgarra el paper. I ja en van uns quants que han reblit la paperera. Passa, ja sense fulls, a l’ordinador. I encara se sent més buit quan entén que hi ha d’escriure tants caràcters per a tenir-ho complet. No pot, no ho farà. Apaga l’aparell, li furta un full al company, el doblega per la meitat, de tal manera que les puntes d’ambdós costats queden simètriques, apreta amb la punta del dit just on el full es divideix en dos i, amb molta cura, el va partint. Guarda una de les parts i deixa l’altra damunt de l’escriptori. A l’extrem inferior, el paper tallat manualment forma una xicoteta serralada. I es decideix a omplir aquell tros de full. Escriu, segueix escrivint, utilitza el borrador, torna a escriure. Quan alça el cap, veu que li falta espai per a la idea que està desenvolupant. Llavors agafa l’altra meitat del full i s’hi capfica. Quan li ha furtat tots els folis al company, els ha partit per la meitat, ha omplit la cara de davant i de darrere i veu que el torrent d’idees no s’atura, engega l’ordinador. 

Aquesta vesprada, quan he anat a veure À., hem fet un café. Portava la mateixa camisa a ratlles que jo, els mateixos vaquers que jo, les mateixes ulleres negrres que jo i, fins i tot, les mateixes esportives que jo. Li he preguntat què li passava, a què es devia aquest rampell d’escriptura. M’ha contestat que els somnis, cal perseguir-los, que tot comença amb un pas minúscul i que un s’ha de marcar utopies per aconseguir la realitat. Tenia raó, i no l’he volgut molestar més. Ja a casa, he pensat que podria escriure alguna cosa. Però un full en blanc era massa gran, i m’he sentit buit i sol davant de tanta magnitud d’espai. Era ja hora de sopar i ho he deixat córrer.

Anava digitalitzant pàgina rere pàgina de la llibreta on havia intentat anotar totes les explicacions del curs. Era una feina feixuga, haver de desxifrar la seua pròpia lletra, feta d’arrapa-i-fuig pel metrallament d’informacions que el professor feia a classe. Açò és una ‘m’ o una ‘n’? I ací posa ‘-nio-‘ o ‘-rio-‘? I tirava mà d’Internet o dels articles que l’ensenyant li havia proporcionat. I, a més, els havia de resumir, perquè no estaven, evidentment, dins de la de llibreta i ho havia de complementar. Amb paciència, finalment, va arribar a l’última pàgina dels apunts en brut que havia de passar a net per començar-los a estudiar de cara als exàmens finals de gener. Va sentir una satisfacció especial, espasmòdica; se’n sentia orgullós de, per primera volta en anys, tenir-ho tot enllestit per a posar-se directament a (re)entendre els períodes i memoritzar les dates, sense haver d’utilitzar els dies “d’estudi” per a “netejar” les explicacions. No obstant això, a l’hora de fer l’última revisió general per si s’havia deixat alguna dada o algun fet, es va adonar que la llibreta tornava a estar en blanc, com si l’haguera acabada de comprar, com si mai ningú hi haguera escrit res. Fou un esdeveniment que no es decidí a contar mai a ningú, pel si el titllaven de boig o d’esquizofrènic. Però és que allò era veritat! Les lletres es van esfumar, la tinta va desaparéixer -fins i tot, els típics dibuixets que feia als cantons havien fugit- i no va quedar rastre d’intervenció humana. Per a sort d’ell, ho tenia tot a l’ordinador. O això pensava, perquè quan es posà a llegir-ho, descobrí que el document no existia. Ni a la carpeta on guardava els textos de la facultat ni a la carpeta dels més recents: allí no hi havia prova de tota la feina de dues vesprades senceres. Es va desesperar, es va desesperar moltíssim pel temps que li havia dedicat i es va llançar sobre el llit a plorar.

En alguna banda del món, un individu havia anat copiant en una llibreta més gran, ràpidament, tot el que li havia passat a aquell jove i la desgràcia que li suposava  la desaparició del material d’estudi. Aleshores, es posà a passar-ho a net, segur i confiat, en un ordinador de mides gegantines. Quan ho finalitzà, ho guardà en el disc dur, en la carpeta de la “C”, pel cognom del jove, que anava entre la “B” i la “D”. Se n’anà a dormir.

– Molt bé, molt bé, redéu! Vos contaré una historieta, si no, no callareu, pesats!

– Gràcies, gràcies, tio Cento! -van exclamar aquells pillets que només tenien tretze anys, que s’alimentaven de l’aire i alguns dels quals ja s’havien de guanyar el jornal en aquell poble valldalbaidí dels anys seixanta.

– Esta anècdota que vos narraré i que no podeu ni esmentar-la de passada als vostres pares, o vos castigaran, em va ocórrer farà dos estius -s’atura i s’esclareix la gola-, mentre el tio Nelo i jo anàvem de camí a la ciutat. Vos diré detalladament com va anar i com em va captivar…

“Tenia la pell suau, molt tendra. Era jove, no arribava als quinze…, i el seu escàs borrissol la feia deliciosa, atractiva, carnosa. Mai n’havia vista una així: juvenil, però al mateix temps madura, experimentada, amb temps, encara que només en foren quinze…, al damunt. Des que la vaig veure només somiava a despullar-la, passar-li la llengua a sobre, xuclar-li els racons més íntims, tastar-ne el gust, ja que deien que les d’eixa zona, en fi, ja m’enteneu. És impressionant les històries que el meu cap es va arribar a formar al cap durant eixos quinze…, però, com tot en aquesta vida, quan ens proposem quelcom i hi lluitem, ho podem aconseguir. Vaig poder convidar-la a sopar. Jo menjava i ella em mirava luxuriosament; jo mastegava i ella em contemplava lascivament. Tenia ganes, però segur que ni la meitat que jo. I va arribar el moment de les postres. Allò fou el millor que mai m’ha passat: li vaig treure tot el que la cobria, mentre la besava i la mossegava, i quan es va quedar nua del tot, em mirava suplicant. Sabia quin era el final. Li absorbí el cercle des d’on va nàixer, li vaig posar una mica de nata. No cridava, però jo sí, estava totalment extasiat… Mai he tornat a provar cap bresquilla que tinguera quinze dies com les que es fan al bancal del tio Boluda.”

– Quina poca vergonya! Sempre fa igual, sempre. Tot el dia pegant-me la vara: a classe, al berenar, al sopar, al café. I, quan arriba l’hora, res, que no hi ve. I mira que li agrada fer la guitza, eh? No puc, no ho puc suportar. Durant tot el sant dia amb el “va, vine-te’n” i jo “que no, que fins la nit no puc, que no tinc temps”. Intente esquivar les seues idees; marxe a la cafeteria o al carrer per desconnectar i que no em perseguisca. A voltes, durant tot el dia no em ve a emprenyar. Ara que, quan ve… tira, tira, que ausâes que ho tinc bé. Però a l’hora de la veritat, res de res, ni ve, ni dóna senyals, ni res. Sovint pense que m’ha abandonat, que s’ha buscat un nou individu a qui molestar. I és quan hi apareix la gelosia. Perquè, és clar, quan està amb mi, em permet estar amb ella tota la nit, besar-la, tornar a trobar-me casa plena, amb els avis somrient i blasfemant, amb el pare i la mare bevent xocolate, amb els amics jugant a la consola, amb la innocència d’aquell món. Sí, crec que sóc una mica dur; hauria de ser més agraït i recordar-me de quan… però és que ja hauria d’estar ací, ja fa més de mitja hora que l’espere, i no hi ha manera. I això que fa estona que li telefone i li envie missatges -no té whatsapp-, però res. Sabeu? N’estic tip, prou,  m’ha fet passar molts bons moments, m’ha acompanyat des que tinc ús de la raó, però ja ho té bé! No és la primera volta que fa minuts que l’espere; ja en van unes quantes, i, redéu, quanta incertesa. Sí, quan em busque, ja no em trobarà. Sóc jo qui l’abandone per sempre més. Que vaja a prendre pel sac d’una volta. Au, vinga, bon vent i barca nova.

Uns vint minuts després, la Son, atrafegada, entrava en la seua casa, però se’l va trobar molt sec, molt distant, molt seriós i amb una cara de pomes agres que esglaiaria el més escèptic. Només amb la mirada ja va entendre que se n’havia d’anar per on havia vingut. Alguna llàgrima se li escapà. Ell no tornà a dormir més i, a hores d’ara, se’l pot trobar en una finestra, en un edifici, en un carrer, en un barri de València, acompanyat de centenars de tasses de café, lluitant amb companyia de l’orgull amb una cara pàlida com la neu. La Son, ai las!, no li quedà un altre remei que buscar-se un nou company de viatge.

Quan coneixes a una persona, li dius “hola” i t’interesses per com li va.

Quan ja has xarrat amb ella en més d’una ocasió, apareixen els temes banals i parles del poble, de l’oratge, dels animals, de si el veí o la veïna del segon dreta té wifi.

Quan has encreuat dues mirades seguides, ja necessites més i la busques per confessar-li algun consell o alguna cabòria, com la vida dels teus avis i com d’importants són per a tu.

Quan creix allò que en diem confiança, t’apeteix passar temps al seu costat, encara que siga fent-se la guitza -és més, només tindràs ganes de fer-li la guitza. O ho poses de pretext, ja que saps que no estàs allí per fer-li la guitza.

Quan es quedeu sols, tens ganes de besar-la, tot i que tens por que no et corresponga. Però te la jugues; apostes i ho aboques tot amb il·lusió i coratge.

Quan ja vos heu besat, vos necessiteu cada dia més… i més… i més… i molt més… i moltíssim més… i més… i més… i cada dia més… i és una cosa que no té fi… i és una cosa que no vols que tinga fi… i més… i més…

I això em passa a mi des que et vaig besar aquella nit del 20 d’agost. Ho recordes?

Besar-te és viatjar: és provocar turbulències quan s’ajunten els nostres llavis.

Besar-te és recórrer lentament cada senda del teu cos, cada racó, cada indret íntim.

Besar-te és mirar-te als ulls i no parlar, callar però cridar que et vull.

Besar-te és anar en vaixell: notar la cassola al forn bollir.

Besar-te és palpar la carn amorosa.

Besar-te és unir-nos en un sol ésser suprem, fort i resistent.

Besar-te és recordar les mil i una històries viscudes.

Besar-te és sentir que estàs al meu costat, que mai m’abandonaràs.

Besar-te és saber que no te n’aniràs, que seràs la clau que obre tots els panys.

Besar-te és un fet quotidià imprescindible per al dia a dia.

Besar-te és esnifar una dosi de vida.

Besar-te és rendir-se als peus d’un déu, de ser un vassall al teu servei.

Besar-te és un verb fàcil d’emprar, però necessari per a sobreviure.

Besar-te és tenir un mapa davant i decidir que ens n’anirem al paradís benevolent.

Besar-te és dir sense dir que em fas falta.

Besar-te és esdevenir immortal, etern, al pas de Cronos.

Besar-te és crear una pel·lícula on som els protagonistes de les nostres escenes.

Besar-te és el primer pas cap a l’amor.

Besar-te és despullar-te per dins.

Besar-te és sinònim d’estimar-te.

 

Si tu saberes què pense cada volta que et bese, somriuries…

L’insomni és enemic del matí. O aliat d’aquest contra l’ésser humà. Qui sap. L’última cosa que recorda és un corredor obscur amb una llum al fons. Li vénen al cap les nombroses escenes semblants de les pel·lícules que representen l’anada al cel; però ell no va al cel. O, potser sí, hi va de visita, perquè, sense adonar-se’n, es troba a la mà esquerra una maleta. Pesa, redéu que si pesa! Tanmateix, no l’obri i segueix el camí fins a la llum. És allò que diem curiositat, el que mou el nostre protagonista. Curiositat, d’altra banda, mesclada amb por, amb la temor de no saber que s’hi trobarà. Se senten uns trets a l’altre extrem, i un calfred li recorre la columna. Què collons… Però, com un autòmat, com un treballador de plàstic esclau del rellotge, com un picapedrer que ha de desfer les pedres, segueix, atret per aquella veu mal traduïda, encara que familiar: “Nada ocurre que no esté escrito, hay que dar tiempo al tiempo.” Una veu greu, amb aires de sobèrbia, però molt familiar. Hi pensa, hi pensa moltíssim, però no li ix el nom. “Entre nosotros no habrá puertos ni cerrojos, Mary Kate, excepto los que tú pongas en tu mezquino corazón.” Sí, ja ho té: és John Wayne, l’actor nord-americà dels westerns de la vesprada! Però, que ha viatjat a un rodatge i no li ho ha dit ningú? No, no és això, i continua caminant. És una llum blanca, més blanca i resplendent a mesura que s’hi acosta. Arriba un moment que tot es fa blanc i ha de tancar els ulls. Roman així uns quants minuts, mentre la veu de l’actor no deixa d’expressar frases lapidàries. Crida, crida moltíssim, i de colp i volta tot és silenci. Un silenci profund, dels que s’escolten sense caldre atenció. Alça una parpella i, a poc a poc, hi acostuma la vista. Tot li sona més del que es pensava, és allà on ha passat gran part de la seua vida. Les parets rosades, aquells quadres amb figures geomètriques, una fotografia d’ell de menut, els pares quan es van casar, els avis… No, no hi ha cap fotografia d’ells. Per què? Què ha passat amb…? Però no li dóna temps a acabar la frase, perquè, mentre es gira, veu el sofà del costat del balcó ocupat. Xe, com estàs? Li diu amb un somriure. Bé… bé… i tu… güelo?, diu nerviós, incrèdul, encara que ja camina cap a ell plorant i amb unes ganes immenses d’abraçar-lo. Per què plores, home?, somriu. A la dreta té a la dona, la seua iaia. Güe… güela! Tu també! Plora com no ho ha fet mai, els abraça com no ho ha fet mai i no pot parar de tocar-los. Semblen reals. Són reals. Creu que són reals. Els vol gravar, conscient que no hi seran per a sempre, i busca a la butxaca, però ni hi troba el mòbil ni cap aparell per a guardar el moment. Pensa, ràpidament, que tampoc li cal, que la ment és millor que qualsevol instantània. Hem vingut per a dir-te que no has de témer per res, que tot té solució i que cal lluitar. No veus la güela? Díhuit anys lluitant contra la dama de la daga. O la mare, cinquanta-i-tants anys no deixant de caminar. O el pare, que es va haver de fer a ell mateix combatent les adversitats. I no van abandonar mai; altrament, tu no estaries ací. Ja, però… no ho sé, güelo, no ho sé, sembla que vinga tot ara i a grans quantitats. A grans quantitats? Que collons a grans quantitats! Esforç, voluntat, constància. A grans quantitats és una poliomielitis. A grans quantitats és un vessament cerebral. A grans quantitats és arribar a un poble que no és el teu sense cap gallet. Això són grans quanitats. Ja, però, vos n’heu anat i… On ens hem anat? Si no hi ha dia que estem amb tu! Sempre que ens recordes, et farem costat! Només hem vingut per contar-te una cosa; estaríem ací tota la vida, però no tenim temps. Només vull que sàpies una única cosa: tot, absolutament tot, en qualsevol dels aspectes, àmbits o com vulgues dir-ho, tot, anirà bé. Confia en nosaltres -i l’àvia li va somriure. Confia en els que cada dia es preocupen per tu. Et coneixen molt millor del que tu pots arribar a fer. Confia i recorda: tot anirà bé, tot anirà bé, tot anir…, tot an…, tot…, t… Aleshores, com una obra de Van Gogh, els colors de les pells i els vestits es van barrejar, van donar lloc a formes, figures i elements inimaginables, van fer espirals en l’aire, van girar sobre ells mateixos i tot es va tornar a quedar en blanc, la qual cosa l’obligà, de nou, a tancar els ulls. Ja no hi havia cap John Wayne, ni cap tret, ni cap xèrif, ni cap western. Ara el castellà televisiu havia donat lloc a un anglés jamaicà que, acompanyat d’un so reggae, repetia “Everything’s gonna be alright, everything’s gonna be alright now…”.

L’endemà al matí, quan va sonar el despertador amb la melodia de l’himne del Barça, es notava cansat, fatigat, fins i tot unes ulleres li decoraven la part de baix dels ulls. No obstant això, sabia que dins d’ell alguna cosa era diferent. No ho sabia ben bé, però alguna metamorfosi hi havia hagut, tot i que tardaria un temps a adonar-se’n. Es va posar els auriculars i va buscar quina cançó li tocava aquell dia per a fer el recorregut fins a classe. Bob Marley va ser l’escollit…

 

I és aleshores quan el nostre protagonista s’imagina una habitació blanca, il·luminada per una llum sense origen, vestit amb una camiseta blanca i uns pantalons blancs que contrasten amb la poblada barba de més de dues setmanes. Porta sandàlies imitant algun personatge celestial. Però no, ell sap que la seua casa no és el cel. Coneix de sobra que el seu habitatge és alçar-se cada matí, amb els ulls mig tancats i caminar per sembrar el seu futur. Sap que sempre té el cap ple, ple de qualsevol detall minuciós que hom puga imaginar. Si dir “hola” és millor que dir “bon dia”, si donar la mà és millor que donar una palmadeta a l’esquena, si posar primer el peu dret és millor que l’esquerre, si escriure una “a” amb la panxeta de la lletra més oberta o més tancada, si oferir una Coca-Cola o una cervesa, si. Per això, quan al nostre protagonista se li apareix eixa llum sense focus que tant ha imaginat, no sap què fer. La segueix, però tampoc sap cap on anar, perquè no en veu el lloc d’irradiació. Tanmateix, descobreix que si la busca, no hi pensa, en res. I li agrada tenir el cap buit durant uns minuts, encara que per falta d’hàbit ho veu com una cosa negativa. La part racional A li ho comenta a la part racional B, que s’empenya que és negatiu i és negatiu. Normalment, tendeix a seguir les opinions de la part racional B, sense fer cas de les indicacions de la part racional A. Però aquell dia és diferent, la llum li marca el camí i decideix tancar els ulls. La puresa de l’indret li aporta pau i se sent bé. No obstant això, mira el calendari i la llista de coses per fer i la camisa blanca esdevé groga, els pantalons blancs es transformen en els pantalons del pijama i l’habitació va prenent la forma de la seua habitació habitual. No se sent angoixat i això l’angoixa. Agafa un full en blanc i comença a fer en brut esquemes dels articles i treballs que ha de realitzar. El cap, com la maquinària d’un rellotge, no s’atura i n’està cansat. El nostre protagonista torna a fer-li cas a la part racional B i cerca informació sobre l’autor que ha d’estudiar. Desitjaria, a voltes, que li xuclaren tot el que li ronda per l’ànima. Ni que fóra, senzillament, per una estona.

Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Eh, eh! Eres tu? Mmm… no, sóc jo. Com que eres jo? No pot ser això. Jo sóc jo i tu eres tu. Jo no sóc tu, jo sóc jo, i tu, doncs, eres tu. Que jo no sóc tu, que jo sóc jo, redéu. Seràs refill de puta, com que tu eres jo? Jo sóc jo, i tota la resta sou vosaltres. Tu eres tu, malparit! Malparit? Desgraciat, que vols suplantar-me la identitat. Tu no eres ningú. Que no sóc ningú? Jo sóc jo, i ningú més, no com tu, que eres una merda.

Aleshores, tu va traure una pistola i li la va clavar a la boca. Qui sóc jo? Tu eres tu! Pam. Allí només va quedar ell.