Blocs de VilaWeb

Dijous, quan tornava d’una massiva presentació literària, mentre caminava per l’avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. El cel no era taronja, era blau; i dos avions hi jugaven a no col·lidir entre ells. Van traçar dues línies perpendiculars, una apuntant cap al Mediterrani i l’altra, cap a l’interior. Em sinceraré: cada nit faig un exercici que pot semblar una mica de voyeur, però només dirigisc la mirada a l’infinit. I pense en tu, i pense en tu asseguda en eixa cadira, esperant que em despertara de la migdiada. I t’imagine, enmig de la mar, en una illa grandíssima, dormint, prenent un café o caminant amunt i avall. De sobte, necessite escoltar una cançó de Feliu Ventura, de Pau Alabajos o de Carles Pastor. La pose i em dedique, recolzat sobre la finestra, a deixar que el vent em colpege la cara. I veig a gent diversa: l’home major del quart que surt per fumar-se un havà; la dona que discuteix amb el marit per no deixar-li posar el programa de televisió que desitja; els joves revolucionaris que escolten música a volums elevats. Però no m’immute; ni jo ni la meua infusió. L’assaborisc, amb el mateix deler que ho faig amb els teus llavis, amb les teues galtes. I torne la vista al carrer, eixe carrer que només hem tingut una oportunitat de xafar junts. Els arbres, movent els seus allargassats braços en un ball desconegut, em criden l’atenció i exclamen el teu nom, que es barreja amb el soroll ambiental. Però jo l’arribe a escoltar. Mentre la melodia del cantautor del moment va finalitzant, vaig fent glops al got, ja no tant calent, que tinc a les mans. Passa un cotxe i se sent un crit de fill de puta, quasi em mates, però res aconsegueix distraure’m. És un exercici agradable, enèrgic. Busque, en la paret, una de les fotos on eixim junts. Somric, i el meu jo fotogràfic em pica l’ullet. Està molt ben acompanyat; res superaria eixa companyia.

Dijous, quan tornava d’una massiva presentació literària, mentre caminava per l’avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. La Lluna, tapada per algun núvol, tenia el teu bell rostre, amb el millor dels somriures que mai has posat, esperançador, apassionat, i uns ulls envejables. Desprenia el teu dolç aroma, el de tantes nits compartides. Reconec que vaig córrer cap a casa; allí, des de la finestra de la desconnexió quotidiana, tindria temps de gaudir d’una Lluna procedent de Sàsser. Vaig calfar l’aigua i vaig preparar una camamil·la; vaig alçar la persiana i m’hi vaig recolzar. Les línies del camí aeri encara hi eren presents, i un parell d’estrelles competien per veure quina feia més llum. La Lluna tornava a ser el satèl·lit de sempre, però hi havia alguna cosa d’estranya.

Dijous, quan tornava d’una massiva presentació literària, mentre caminava per l’avinguda Blasco Ibáñez, des de la parada de Facultats fins al pis, vaig alçar el cap per primera volta en les últimes setmanes. Et vaig veure, vas véncer totes les obscuritats i vas guanyar la lluita interestel·lar. I, en el cap, una ciutat: Girona.