Blocs de VilaWeb

Es va gitar. Veles e vents han mos desig complir. Però va pegar la primera volta. La flama de tot un poble en moviment. Va obrir els ulls i ho va veure tot fosc. A València viuràs apalancat en qualsevol bar. Va tornar a tancar-los i es va posar de costat. Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? Començava a posar-se nerviós perquè eren les dues i mitja de la nit i s’havia d’alçar prompte. Senyorama, els ‘quintos’. La voluntat per a la paella. Es va destapar, va esbufegar i es va estirar. A mi em diuen com em diuen, em diuen com m’han posat, si vols saber com em diuen, busca qui m’ha batejat. Agafa els llençols i es recobreix. Ara sí. Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. Càguensos! No hi ha manera de dormir o què? Deixa la ment en blanc, però. De sobte, un abisme, plou i l’aigua no mulla, de sobte, un abisme, paregut al no-res. Uff! Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat. Savi fan tornar l’hom orat, puix que d’ells n’haja. Es torna a alçar, es fa un got de llet calenteta, es menja una valenciana i se’n va de nou al llit. Em creureu mort, jo no hauré mort, faré vacances. Ara Ovidi? Huit metres de mur en el terme perquè la plebe jugue al frontó. Ja no sap com posar-se, ni cap per amunt, ni cap per avall. Es lleva el coixí del cap i se’l col·loca als peus. Hui estàs molt guapot, molt guapot, en el teu bigot. Fotre, fotre i refotre! Mira el despertador, són les quatre i mitja. Lloraré las penas de mi corazón enamorao. Abans del segon vers ja ronca.

La gota Tyjggg s’enfrontava, mig de broma, mig seriosament, amb la gota Hygjjj. Eren amigues des de fa centenars d’anys, quan les dos s’havien conegut en un riu ara sec d’algun poble perdut entre les comarques centrals. Sempre havien anat juntes; des del riu, amb l’evaporació i la consegüent pluja. Ara queien en un solar i es reien, una de l’altra, mentre discutien quina havia guanyat més terreny. La gota Tyjggg, per mil·límetres de mil·límetres de mil·límetres, havia vençut, però, un cop més, li estenia la mol·lècula d’hidrogen en senyal d’amistat perquè s’ajuntaren de nou. Després, les altres gotes van formar una bassa de dimensions considerables que van provocar els blasmes més malsonants dels conductors dels cinc cotxes que hi van passar. Les gotes, silenciosament, s’alegraven i s’abraçaven unes amb altres. La pluja les va ajudar a arribar al rierol més pròxim, un rierol que s’unia amb un riu gran que anava a parar al mar. Les gotes Tyjggg i Hygjjj es contaven acudits mentre viatjaven juntes, unides, com a germanes. També es feien la guitza l’una a l’altra, amb pessics ací, espentes allà; però s’ho passaven molt bé i en gaudien, de la travessia. L’última volta que les vaig poder veure va ser quan, enllà en l’horitzó, mentre ocupaven el seu país infinit, van brillar a mode d’acomiadament…

… Saps, Pepet? Què, iaio? De vegades, cal saber ser gotes d’aigua. Això què vol dir? Mira com s’allunyen, però saben que hi tornaran. Elles saben que el sol les absorbirà, que els núvols se les menjaran, però que acabaran queient i tornant a viure. Es coneix com al cicle de l’aigua. Sí, sí, iaio, alguna cosa d’eixes ens ha dit la mestra de Coneixement del Medi. Doncs el mateix cicle de l’aigua és aplicable a les persones: hem de saber fluir pels mars del cap, sense por, tranquil·lament i comprensible. I quan cregues que el sol t’absorbirà, no et preocupes, perquè els núvols et tornaran a crear. I tindràs novament tot l’oceà per a tu, per a continuar sent gota, per a continuar avançant. Tindràs tot el país als teus peus, sense cap frontera que et discrimine per portar més partícules d’un o de l’altre component, sense cap llei que et prohibisca expressar-te amb les teues amigues gotes. Ara bé, no pots creure’t Posidó, si no, despertaràs les fúries de la resta, que t’apartaran del grup i, potser, sí que t’acabes secant.

El nétet havia afirmat a gairebé tot que sí, encara que es va perdre a mitjan explicació i es va adormir. No obstant això, aquella nit ningú li llevaria el somriure infantil que se li havia dibuixat als llavis. Dormia i somiava plàcidament.

El nostre naixement té una certa similitud amb un encenedor. Bé, amb el funcionament d’un encenedor, en el qual la mare, després de molt de sofriment -fins i tot en la biologia humana?-, pitja el botonet i n’ix foc. I no m’ho negueu. Quan eixim del ventre maternal, a part dels plors, de la sang i de tots els líquids, una petita espurna se’ns encén al cor. L’espurna del primer dia que amb el pas del temps esdevé la flama de la vida. La flama. Des del moment zero fins al moment infinit, que aleshores passa a ser finit, tenim una flama groguenca i vermellosa al nostre interior, una flama que ens obliga, primer, a posar-nos drets i a començar a moure un peu davant d’un altre: a caminar. Una flama que intentarà consumir-se diàriament, ja siga per la poca potència del foc o per elements externs, com els mals vents que bufaran per mestral i ponent o per les males pluges que intentaran apagar-la. Però no. Així com el got que intenta apagar el ciri més llarg posant-s’hi damunt, però que sempre rep alguna mà innocent que l’acaba descobrint, la nostra flama només s’acabarà un dia: el dia definitiu i inevitable. I aquest jorn arribarà, sí, encara que està en les nostres mans, com he dit, saber allargar-lo més o menys. La flama, l’hem de portar sempre a una temperatura constant, lluitant contra tots els obstacles permanents, combatent per un món millor, tant externament com interior. La flama ha de servir per a eradicar la violència de gènere, el maltractament infantil, la intolerància a les persones majors; ha d’acabar amb la pederàstia, amb les dictadures, amb les opressions, amb la fam i amb la guerra; ha de portar-nos alegries, il·lusions; ens ha de fer viure, ens ha de fer riure, tot i que no passa res si plorem; ens ha d’escalfar les idees i fer les coses amb passió; ens ha d’entregar la racionalitat que moltes vegades ens cal, el seny que solem oblidar. La flama ens ha d’ajudar a ser portadors, això és, a ser persones. Cada dia, algú o quelcom ens la intentaran apagar; viuen per a això, no tenen més feina. La nostra tasca és la de seguir el relleu que la mare, quan naixem, fa amb nosaltres: continuar apretant el botonet de l’encenedor i fent de paret per si algun ventet es filtra i arriba a l’objectiu. Utilitzem la flama per a viure; utilitzem la flama per a fer viure. Si ens ajuntem tots, la flama individual acabarà sent una foguera col·lectiva amb què podrem guanyar-ho tot. Està en les teues mans, està en les nostres mans. Què hi ha més poderós?