Conte de fades
M’agrada la idea de desinhibir-nos amb la mirada, aquella que em produeix un tràfec melangiós cada vegada que s’entrecreua amb els meus ulls. M’encanta sentir el teu alé amb regust de dolçor primaveral cada instant que em parles, que em narres alguna anècdota de la teua joventut. És un plaer llegir-te els llavis, recorrent-los visualment, ara el de dalt, ara el de baix, amb el lent moviment del nervi xerraire. És un honor escoltar-te, amb tota l’atenció meditada, capficat amb els mots enrevessats que soltes amb unes pauses intencionades per a provocar el meu misteri. Tinc el desig jovenívol de passar la mà pel teu rostre, tocar-te els peçons d’una de les dues orelles, mentre la teua expressió roman inalterable a les meues intencions.
… I mai es va despertar, adormida com estava, aquella estàtua de bronze de no se sap quin període de l’Antiguitat, mentre el príncep blau del conte s’emprenyava, agafava una pica i la colpejava fins a arribar a l’extrem de quedar una enorme quantitat de polsim. Aleshores, la va preparar, la va alinear i, tot d’una, la va llepar, demostrant al món que s’havia pogut menjar el passat.