La vidriera nace, posiblemente, con la arquitectura románica, alcanzando su cenit cuando la tensión se torna esqueleto desmaterializando el muro por primera vez: es el gótico.  Grandes superficies restan por cubrir, y se recurre al vidrio en busca de la claridad en el espacio interno. La filtración de la luz a través de los vitrales provoca un efecto psicológico de elevación que se intenta inducir a la feligresía, toda vez que el vitral posee otra función: la didáctica de las Sagradas Escrituras.          

Con la irrupción del Quattrocento, el vitral desaparece de las áreas de influencia italiana, manteniéndose la tradición en los Países Bajos e Inglaterra.

Reapareciendo de nuevo de la mano del romanticismo, que revisa las arquitecturas desde una nueva óptica que desembocará, por un lado, en la necesidad de restauración ?tras la revolución de 1789- de las iglesias francesas. Son reproducciones fidedignas. Por el otro, la protagonizada por el movimiento Arts and Crafts inglés, con W. Morris y el prerrafaelista Burne-Jones a la cabeza, los cuales esbozan una concepción de diseño que no acaba de plasmarse.

Recogiendo el testigo tres puntas de lanza de la arquitectura fin du siècle: Mackintosh, en Escocia; F. Lloyd Wright, en USA, y Gaudí, aquí, que diseñan y restauran vidrieras ya con la premisa del movimiento moderno de integración de las artes, es decir, el vitral como elemento al servicio de un entorno arquitectónico.

Es contemporáneamente, después de la segunda gran guerra y a raíz de las restauraciones, en Alemania, de las catedrales- donde la vidriera va tomando un valor intrínseco, junto a una (re)valorización del oficio de la mano de nuevos tratamientos y nuevas tecnologías para la manipulación del vidrio. En definitiva, el artesano deviene artista y su disciplina toma autonomía artística.

De tal suerte que la vidriera puede alcanzar un doble uso, tanto como componente de un entorno arquitectónico, donde su función principal es la creación de un ambiente, como obra de arte con valor intrínseco. La vidriera, hoy, no imita la pintura; sus mismas transparencias le infirieren la condición de elemento mutante.

Tan es así que no es extraño de encontrar vidrieras en museos, como es el caso de Narcissus Quagliata (Porca miseria) en el Metropolitan Museum of Art New York.

Fácilmente, se observa que allá donde la impronta industrial y tecnológica es puntera, existen núcleos de artistas vidrieros, como es el caso de Alemania, USA, Canadá, Francia, Japón, Inglaterra, etc.

En nuestro país existe un foco consagrado: Barcelona, con dos escuelas. La tradicional, a resguardo de la Escola Massana, con claros indicios de evolución, y la vanguardista, en torno al Centre del Vidre, de reciente creación.

El otro foco que se ha ido fraguando a lo largo de la última década es el de València, impulsado fifty-fifty desde la Escola d?Arts Aplicades de València, por José I. Pertegaz (artista vidriero y profesor), y desde el autodidactismo, que a base de la suma de individualidades (Ernesto Gonga, Alicia Renau, Ximo Roca, Rocío Padilla, etc.) está creando un movimiento que intenta cristalizar en una asociación por tal de facilitar el montaje de exposiciones, introducción en la industria de sus productos y facilitar el feed-back de información internacional, a la vez de invitar a la Administración a colaborar y potenciar este mundo en expansión. Son artistas que exponen regularmente fuera de Valencia y del país, como es el caso de Francesc Maria (el Cabanyal, 1950) y Ernest Perales (València, 1958), que han obtenido el segundo premio del Salon International du Vitral Française, celebrado este año con la participación de 152 artistas seleccionados de veintiún países- con dos obras, una en Chartres y la otra en Nimes. En éstas introducen la tridimensionalidad en un objeto artístico que hasta hoy había sido per se bidimensional.

 En su Rebel.lió en el pla sobre una estructura ligera, los vidrios resbalan de su verticalidad al punto de flotar en el espacio, jugando con brillos y matices ante la ausencia de color en los vidrios utilizados.

Mientras que, en su Unitat múltiple, los vidrios adquieren la condición de ménsula dentro de una estructura compacta y sobria que hasta hoy sólo se había conseguido de forma frágil. En ésta, el color toma un papel protagonista dentro de una escueta gama de ellos. Cabe destacar la simplicidad alcanzada, perseguida a través de toda su obra y que hoy, por fin, los eleva al rango de maestros.

josep blesa i morante, arq.

 

Duia tan sols un curs i mig de carrera d’arquitectura i vingué a casa un oncle -no cosanguini- meu que volia retirar-se, puix el seu soci l’havia estafat i l’empresa de forja i ferro s’havia enfonsat. Ell era natural de Llíria, l’apel·laven de malnom “El llirià“. Li agrada la cacera i  era “hoolingan” del València CF incombustible. De la desfeta li havien quedat uns pocs cèntims i s’havia comprat un terreny rústic entre la R.E.V.A. i la Universitat Laboral de Xest. Seria l’estiu de 1979 i em va encarregar que li dissenyara una casa entremig d’una terra campa on no hi havia res a la qual s’accedia per una mena de senda entre camps de garrofers i vinyars. De pressupost sols li’n quedaven uns tres milions de pessetes (l’equivalent a uns 18.000,00 € actuals).

El terreny estava delimitat amb alguns murets de pedra seca i mollons. Ni aigua, ni electricitat, ni clavegueram. N’érem els primers a arribar al lloc per a viure permanentment. Anys després ja s’instal·larien sis veïns al voltant més com a estiuejants i a tall de caseta de cap de setmana. Nosaltres i un veí seríem els pioners de l’indret.
Tot i que la relació amb ma tia, sa muller, no era per a tirar coets, m’indicà que tinguera de tot per a que ella i llurs dos fills i futures parelles pogueren també venir-hi quan els plaguera.
Sense massa coneixements vaig confegir un projecte que avui trobe interessant des de la candidesa de la proposta i la seua construcció. Com em passa sovint, el primer esbós fou rebutjat per massa “modern” (Mies van der Rohe i Le Corbusier caigueren al primer colp) i passà a ser una reelaboració borda a la manera de fer tradicional, li vaig dissenyar una mena de “mas” que el resguardàs del fred de l’hivern que allà és intens i pot nevar inclús. I de la xafagor estival que hi és intensa i seca. Microclima extremat d’un lloc situat a escassos vint i pocs kms de València vers les serralades de Xiva i Bunyol.

En la meua ajuda recorde haver-me apuntat, ja aleshores, en el curs següent a fer un curset sobre “ecologia” que es deia aleshores, on uns estranys professors com Mario Gaviria i Josep-Vicent Marqués impartiren unes classes-tertúlia sobre Benidorm, El Saler-l’Albufera, i energies indesxifrables per a mi, com ara energia solar, fotovoltàica, molins de vent, marees, geotèrmica, etc. que a mi em sonaven a xinés al primer moment però que deien que servia per a ser autosuficients i respectuosos amb el medi ambient. Els topall d’aleshores com continua sent-ho avui és la dificultat d’emmagatzemar l’energia elèctrica aconseguida per via neta. Faria amics dels companys del curset després han estat rellevants com  l’enginyer de camins Josep-Lluís Miralles, i els arquitectes Carles Dolç, Just Ramírez, etc. com veiem ací.

Aleshores s’ajuntaren casualment els tres elements que precisava i que m’han acompanyat durant quasibé tota la vida professional:

1. un projecte on practicar amb unes necessitats dificilment assolibles pels camins normals sinó per viaranys inusuals.
2. Uns recursos econòmics força limitats.
i 3. Uns mètodes nous que calia implementar perquè no n’hi ha una altra.

Vam actuar sintèticament així:

1. Construïnt una peça desdoblada en dos cossos orientada Mestral-Llebeig. De tal manera les façanes nord i ponent quedaven encaixades contra una mena de tossalet. Portant els dormitori cap eixes bandes deixant les zones de dia orientades cap a llevant i migjorn. Fent els tancaments de dos fulls (bloc de morter vibrat revocat de 19 cm. revocat amb una tirolesa rugosa + càmera d’isolament amb fibra de vidre 50 m/m + maó foradat de 9 cm i eixalbat de guix). Coberta amb cambra d’aire aïllada i preparada per a resistir el pes de plaques fotovoltàiques, i tèrmiques també si venia el cas. Optàrem per una teulada fosca que feia assimilació als colors amarronats de l’entorn alhora que era més captadora de radiació a diferència dels tancaments que eren blancs. El que vam haver d’aplicar fou la reutilització i el reciclatge de materials per pura necessitat intuïtiva, no perquè ho tinguerem assimilat intel·lectualment. Allò que després s’ha batejat teòricament com les 3R (reducció de residus-reciclatge-reutilització), tot i que es van deixar de banda una altra R (rehabilitació).

2. L’evacuació d’aigües negres, grogues i grises es féu amb una fossa sèptica situada fora junt als camps i horta que preteníem implantar. El difícil fou trobar l’esquerda a la fossa. Vaig cometre l’error de ser massa directe com a pou i no fer-la digestiva. Doncs, com diu la cançó “teníem dénou anys i no en sabíem més….

3. L’electricitat (llum i calefacció)  fou solucionada per un doble sistema donada la variabilitat climàtica al llarg de l’any: amb tres panells fotovoltàics que recol·lectaren 3 x 2,20 m. x 1,20 m x 0.8 Kw /m²  = 6.34 Kw amb convertidor de corrent contínua a alterna durant les hores de sol. Amb el que ens donava en horari diürn suficient potència per a TV, nevera, focus exteriors i llums a base de tubs fluorescents i bombetes incandestents de l’època, etc. per a una casa de superfície construïda de 162 m², alguna petita estufa de gas butà, etc…que vam recolzar mitjançant amb una ximeneia de llenya interior que feia la tasca de recollida i neteja de biomassa (vaja!..llenya, fullaram, pinatxa de tota la vida…etc.) directa de la parcel·la que té una superfície de 2836 m². Com a recolzament dels dies núvols i en horari nocturn vam instal·lar un generador alimentat amb gas-oil diesel que cobria les mateixes necessitats. Vam també haver de busacr subministrament en aquella època no podia ser altrament els foguers i l’escalfador amb bombones de gas butà.

4. Subministre d’aïgua potable de boca i de reg. val a dir que en aquella època el subsòl no estava tan carregat de sulfats, sulfits, etc…dolents per a l’organisme com s’esdevé a hores d’ara. Instal·lant un sistema elestrolític de filtratges que depurava l’aigua que rebíem d’un pou de reg propietat d’un llaurador anomenat Balbastre que vam haver de canalitzar i dur-la a la parcel·la i bombar-la a primera planta. Anys més tard amb l’augment de xalets i la construcció del circuit Ricard Tormo que està a escassos sis-cents metres s’ha pogut traure un fillol d’aigua potable, doncs el subsòl en aquests 29 anys s’ha degradat força. Vam idear un sistema de recollida d’aigua deles teulades a cota ± 0,00 per a regar els diversos trossets de plantació d’hortalisses.

5. Vegetació, arbres fruitals, alimentació i jardineria.
Un tema que consideràrem fonamental en la parcel·la fou l’organització per protegir-se del clima i alhora crear un entorn més amable per tal de reduir quatre o cinc graus zones d’exterior. Ara amb la distància fa la sensació d’estar davant d’una concepció híbrida entre el jardí anglés per la adaptació al accidents topogràfics i la barreja d’espècies vegetals i eixa concepció mediterrània d’aprofitament de l’aigua més propera al profit de l’hort.

La part sud-est de la parcel·la fou dedicada a plantar puntualment ametlers, albercoquers, caquis, pereres, llimoners tomaqueres, oliveres, tarongers i les poques garroferes preexistents, etc. La part orientada a mestral pereres i oms sobre l’alteró. En la part anterior d’entrada orientada cap al migjorn van aprofitar uns pocs i tendres pinells que amb les dècades s’han fet robusts pins creant-hi una mena de saleta d’estar descoberta on seure, xerrar, fer alguna partida de parxis, llegir, etc. a recer del sol. També margallons, alguna palmera i salze ploró i profusament plantàrem xiprers i algun avet.

El projecte el vaig dissenyar com he dit l’estiu de 1979, desenvolupat i construït durant l’any següent, si més no, en quant a  l’habitatge. A l’altre ja vam poder encerclar amb una malla metàl·lica. Com es pot suposar tot allò es féu sense autorització. I realment mai vaig demanar ni un quinzet. Curiosament, després de la construcció del circuit de Xest i la Generalitat que allà hi havia unes construccions al·legals.

Fou en 2008 que vaig realitzar el projecte o expedient de legalització d’allò que havíem construït 28 anys abans. Un any abans de la mort del mon oncle, el “Llirià”. El Llirià era un home que s’expressava sempre en valencià i que quan ho feia en espanyol era quasi sense flexió verbal. En aquella època dels inicis dels vuitanta jo vaig començar a parlar en valencià i des d’aleshores no vam deixar de fer-ho. Açò i una trobada casual al monestir de Poblet amb la que seria la gran escriptora i editora Gemma Lienas foren els motors d’arrancada d’una manera personal de concebre el món on visc.
Vista la casa des d’avui, possiblement, siga anodina i “xaletera”, però té la candidesa d’allò de ser la primera vegada. Però ja feien emergir els ítems d’una determinats interessos al voltant de l’energia i el seu ús sostenible.
 

     

A febrer de 1966, Jørn Utzon deixà de ser l’arquitecte de l’Òpera de Sydney que havia guanyat en concurs internacional nou anys abans per a ser substituït per un grup d’arquitectes locals després d’una sèrie de fosques incidències i discussions que provocaren  la seua no molt explícita dimissió. El motiu aparent fou el descontentament de les autoritats davant el fet que es duien gastats 20 milions de dòlars en l’estructura i que, encara,calia gastar-ne uns 40 més, quan el pressupost inicial n’era de set i mig per a tota l’obra. La importància del projecte, la ressonància internacional que el seu insòlit disseny provocà, i sobretot, les circumstàncies i incidents que conduïren a l’eixida de l’escena d’Utzon té un gran interès des del punt de vista professional i justifiquen que expliquem amb cert detall què s’esdevingué i posem llum a les raons que hi hagué. La relació dels fets ha estat publicada, ça i lla, en revistes anglofones i mig explicades per Ove Arup, encarregat del projecte estructural.Tot començà de l manera més innocent en 1945, quan Sir Eugene Goosens, llavors Director de la Simfònica de Sydney, cregué que l’orquestra hi hauria de tindre una casa permanent i convencé Joseph Cahill, primer ministre del govern laborista. Aquest prengué la idea amb entusiasme perquè ajudava als propòsits d’enaltir la imatge d’Austràlia davant del món i de demostrar que el govern dels treballadors s’interessava també per la cosa cultural. S’establí un Comitè de l’Òpera, s’elegí un lloc per a la construcció en una estreta llenca de terra que s’endinsava a la badia de Sydney, i en 1956, s’obri un concurs internacional per a triar l’edifici amb premi de 12 mil dòlars. I ací és on començaren a gestar-se els problemes……

Si voleu continuar llegint pitgeu en el “vull llegir la resta...” crec que mereix la pena i ens dóna moltes pistes sobre algunes intervencions actuals en marxa.

 

Hem trobat interessant fer aquesta entrada per tal de fer comprensible al públic en general -i al tècnic no massa avesat- un afer que afecta moltes de les nostres construccions actuals. Cal recodar que en el primer món aquesta mena d’intervencions sobre el parc edilici existent atansa un 85 % de les nostres intervencions (reparacions, restauracions, rehabilitacions, adob d’instal·lacions, remodelacions, ampliacions, etc.), la resta en són produce de l’obra de nova planta. Per tant es conforma com un nínxol de treball gens menyspreable i que implica un bon ventall de sectors productius.

Es tracta en aquest cas de reparar les filtracions en un soterrani de tres (3) plantes on les filtracions ern massives degut a la deficient execució dels murs de contenció de formigó armat. En una zona dde València situada a uns 500 metres en línia recta fins el mar. Amb uns nivells del mantell freàtic alts i que encara hi han apujat més degut a la recent inserció de l’estació del metro al carrer d’en Jeroni de Montsoriu, prop del Parc d’Aiora. Una zona on sovintegen els ullals d’aqüífers que fan brollar l’aigua per sifonament. Per tal que els propietaris continuen vivint-hi, aquesta mena d’intervencions cal que tinguen un planejament ben precís. En aquest cas, el problema plantejat és el contrari d’una piscina que operd aigua. Ací l’aigua està “fora” i intenta penetrar a l’interior de l’edifici. Fruit de que hom no pensà en establir una impermeabilització exterior dels murs. I més que recentment s’ha construït una estacióde metrovelència que ha elevat els nivells d’aigua acumulada i amb això la pressió hidrostàtica que és funció sols de la profunditat. 

Amb tot, aquest estiu hem aprofitat per a portar endavant la reparació per tal d’evitar les màximes molèsties als usuaris aprofitant que estarien fora de vacances i no hi haurien vehicles o si més no, els mínims.

Ja fa un temps van fer un post  al respecte per tal d’introduir el públic en general a propòsit d’aquesta mena de patologies, l’anàlisi, la projectació i disseny de les solucions i les obres subsegüents.

Informe segons visita nombre vuit (8) del dia 19 d’agost de 2013 en soterranis de c/ __________ a València, la direcció facultativa particularment veiem,  les afeccions anòmales més visibles en l’última planta, relatem les nostres conclusions segons el nostre més lleial saber i conèixer d’allò observat, tot encloent-hi, raonadament, les solucions que considerem més escaients:

 

1)     La definició de murs pantalla de contenció de terres i fluids acompanya unes accions que hi haurien d’implicar una major rigor constructiu, atés que si així es decideix d’anomenar-ho,  l’elaboració constructiva dels dissenys caldria que fóra més acurada i entesa des de la complexitat dels fenòmens que hi apareixen. Com per exemple la comprensió de l’efecte de tensió superficial que impregna tot el procés i que hom no té en compte per a quasi res. Sent-ne un dels fenòmens més persistents en l’acció en funció del temps.

 

2)     En el cas particular que ens ocupa, aquest, presenta les afeccions pròpies en aquesta tipologia de fonament excavat amb cullera bivalva amb ajuda de llots tixotròpics de bentonita, és a dir, la barreja amb llims i argiles del formigó-bentonita en desplaçar els fangs. També, la generació de juntes entre batatxes (generalment no tractades per a la seua impermeabilització com boques de llop o d’altra geometria) o a cel obert entre els encofrats metàl·lics de junta lateral; doncs en elles és on es formen els “reguers” de sals, procedents del procés químic següent que ha format la portlandita (Ca (OH)₂ –hidròxid càlcic-) present com a calç lliure, per a evolucionar a l’estat de carbonat càlcic –CaCO3-, present en la majoria dels reguers. Nogensmenys,  la correcta posada de formigó entre els panells, necessària per a prevenir alteracions com les esmentades –i presents– en fugues d’aigua, sobretot en terrenys naturals on el nivell del mantell freàtic sempre fluctua i és alt, com el cas de la zona propera al litoral de València que reparem.

 

 

3)     Hom pot considerar que el primer tractament resolutiu consistirà a abordar les vias d’aigua esmentades així com les provinents de l’extracció de les “espases de subjecció” dels enconfrats sense obturar que conformen una altra gran canalització directa dels murs de contenció de terres sense impermeabilitzar. La recomanació, en aquests casos passarà, al nostre parer, per l’aplicació d’un morter cimentós del tipus MC-RIM PROTET, amb capes successives i una dotació aproximada de 10 kg/m² . Existeixen productes d’altres marques comercials com ara Sika o Betec que farien el mateix resultat. Però he pres MC-Isocron per estar radicada a Senyera, (La Ribera Alta).

4) I als punts de penetració d’aigua i no podem evitar-la o buidar-la (com s’esdevé en aquest cas) cal crear-hi barreres per injeccions aquoresinoses- de resines epoxídiques o de resina sintètica a base d’escuma de poliuretà sense disolvents i reactiva amb aigua, que creen espais d’impenetrabilitat i accés al punts o fissures d’inserció vers l’interior taponant i repel·lent la tensió superficial que amaren els sòls en contacte amb el mur.

 

Les fotos aparegudes amb inundacions en el post enllaçat corresponen en molts casos al cas presentat ací.

L’arquitectura és el gran  llibre de la Humanitat.

Victor Hugo

L’arquitectura és el fet cultural que és capaç de representar l’estat físic i anímic d’una col·lectivitat inexorablement. I la seua anàlisi és la radiografia escanejada del seu ésser.
Ha aparegut arreu de la premsa mundial però no hem vist massa reflexió al voltant de l’estrambòtic cas del doctor Zhang Biqing, metge en medecina tradicional xinesa.
Zhang és el propietari de tots els apartaments dúplex que hi havia a la darrera planta del bloc (high-rise), situat a la urbanització Park View i durant els darrers sis anys s’ha dedicat a sobreelevar un descomunal cingle sobre la coberta plana final a base materials lleugers de formigó i composits que emula les muntanyes rocoses dels encontorns de Pequín on s’assenta l’edifici. L’edifici està situat als peus d’una de les grans avingudes de la capital mandarina. Sembla ser que el sr. Zhang ocupà càrrecs polítics i, per tant, mantenia bons contactes amb l’ordre establert de la corporació municipal. El bon home, començà fent petits afegitons fins que es veu que es va engrescar i autoestimular fins arribar a edificar eixa mena de parc d’atraccions amb arbres i vegetació ben real. Cometé l’error en la seua embranzida de no respectar les eixides lliures de fums i de ventilació, així com d’altres canonades d’instal·lacions del veïnat de sota i han acabat per denunciar-lo i la corporació ha ordenat l’enderrocament de l’afegit i restaurar a l’estat original. 

1.TÈCNICAMENT:
Avançaré que ha recrescut 800 metres quadrats. Entre tots tres nivells que ha afegit. Particularment crec que estructuralment a una estructura de bloc d’hbitatges no li ha suposat gaire problema assumir el sobrepés. Tot i repartint les càrregues solament ha sobreafegit uns 2000 kg. /m² i que la repercusió sobre bigues i pilars (ja sien d’acer com de formigó) suposaria un augment del 3’8 % en quant a estructura volada, i caldria reduir-lo encara més per la soterrada. I a tot arreu calculem edificis amb uns valors de seguretat al voltant d’un 60 %. I tenint en compte l’aplicació del càlcul plàstic de’estructures d’acer a les estructures tret a Cambridge pel doctor Jacques Heyman  que diu si una estructura no cau en els primers 5 minuts, pot mantenir-se erta 500 anys.
Per tant el problema no ve d’aquí. Però si la manca de respecte pel seu veïnat en tancar-los els conductes.
Per una altra banda caldria destacar que la seua intervenció ha millorat la resposta energètica del bloc d’habitatges. I més, tenint en compte el clima continental que hi ha a Pequín.

2. SOCIALMENT:
En una societat tan desigual en oportunitats com la xinesa sobta veure les diferències econòmiques. Un país amb uns índex de pobresa i corrupció que esborronen. Un fet que podia haver-se esdevingut en qualsevol part del món. Una classe social mitja-alta amb molts contactes polítics i prebendes que usa el “laissez faire, laissez passer” d’antuvi fins que el veïnat protesta per prevenció i por, així que la corporació munipal ha d’actuar d’ofici. Per exemplificar el seu poder i quedar al marge de l’estat social. Per a preservar la seua àura d’imparcialitat. Quan no evita que el sistema siga reiterativament impertorbable. Eixa acció exemplar sols serveix per a continuar donant cobertura legal als poderosos i contra l’equitat. La “legalitat o i·legalitat” depén de l’statu quo dels implicats. Tot depén dels beneficis produïts als implicats. Els fets reïxen sempre que hi haja una massa crítica i nivell econòmic suficientment “engreixat”. Ací i en la republica popular de Xina. En qualsevol règim polític actualment cal suficient treball i capital que unte un mínim crític de gent decisiva per a passar de la Il·legalitat a la Legalitat.
Sembla ser que el cas ha plantejat crítiques de sectors disconformes tant des dins del partit comunista com dels occidentalistes, cap als propis dirigents. Fins i tot trtractant de nigromants els doctors de la tradicional medecina usada fins i tot des dels temps de Mao Tse Tung.

What does the downfall of Zhang Biqing, a self-proclaimed doctor, say about China’s credulous elite?

Vos dese la traducció:
Què significa la caiguda d’un para-metge Zhang Biqing, per a l’elit de crèduls de la Xina?

3. ESTÈTICAMENT:
El bloc d’habitatges original és bastant anodí i anònim, sobretot perquè està situat junt a d’altres iguals de la mateixa promoció. Veiem d’altres intervencions i tancament de balcons i terrasses amb cristal·leres en el vídeo. Extrem aquest que poc importa. Sols ha adquirit la categoria d’event (en el sentit que li atribueix Bernard Tschumi a tal paraula) en l’acció diferenciadora empesa pel doctor Zhang, que el diferenciava de la resta. L’artista ocasional ha fet créixer una mola muntanyenca però lleugera que contrasta amb les fites que té al voltant però que és assimilista. Assimilista ambiental perquè s’insereix en la tradició vegetal i cosmogònica de la tradició xinesa. Amb la inserció d’elements vegetals i la geodèsia i geologia omnipresent en les cultures orientals, de la sols cal observar els encontorns que mostren els vídeos. Per una altra banda les teories i la iconografia de l’edilicia  sostenible occidental estan plenes d’exemples com el que el sr. Zhang ha construït.  Zhang ha copiat i en la tradició oriental això no és un demèrit, sinó el contrari. Ha reintroduït escultures amb simbologia mítològica, verandes i glorietes tradicionals. Però la seua intervenció ha innovat amb la seua lliure interpretació. I això sí que no està ben conceptuat allà. Ha trencat cànons estètics. Marca una in-certa beutat ruda. La innovació, allà, era pausada i feta de mica en mica dins de la tradició. Un motiu que explica que els tempos també s’estan trencant arreu, no sols a Occident. L’exemple explica la disjunció que tenim en la cultura en general i en l’arquitectura en particular. L’estratègia arquitectònica usada, malgrat ignorar-ho, per Zhang: la sobreimposició.

En les successives entrades tractarem el tema des del punt de vista de:

4. L’arquitectura de proximitat vs Incursions de la faràndula arquitectònica.

i 5. L’entotsolament de l’avantguarda avui.

El dissabte proppassat per tal d’assistir al Concert per la llibertat va ser la primera vegada que accedia al Camp Nou. Se n’ha parlat a bastament de tot el desenvolupament de l’acte. Durant les quasi sis hores en què la gent assistent botà, corejà les cançons i féu l’ona, picant dempeus sobre les lloses armades que conformen les grades. Vaig observar l’estadi, una mica vell, malgrat que en les retransmissions nocturnes sembla més modern. En entrar, encara de dia, el vaig veure nítidament. Me’n va decebre. Estàvem situats just a sota de les càmeres de la TV3, al costat oposat de l’escenari. Vaig observar com la marquesina volada de tribuna i la vaig veure esberlada en l’angle. La gelosia de concepció molt antiga i pintada de blanc. Els corredors eren d’una alçada petita, al pas per davall les bigues de gran cantell, menudament, inusual d’uns 205 cm tan sols. Segurament d’una alçada pròpia de l’època d’execució. L’alçada dels vomitoris igualment baixa i l’amplada de llum dels mateixos estreta.
Quan el dissabte passat saltàvem fent l’ona o corejant, sobre les lloses armades les  fèiem tremolar sospitosament. No dic que foren a tenir una ruptura fràgil, però quasi. És una sensació desagradable i coneguda fruit dels anys d’immers en el món de les estructures. No vaig poder observar-les amb la poca llum que teníem, cap fissura a l’intradós però em va fer molt mala sensació, al punt que els meus veïns de seient tant els de dalt com els de baix a nosaltres, intuïtivament, deixarien de botar i saltar per temor. Les lloses situades entre els pòrtics són d’una amplada variable seguint els costellam dels pòrtics que en el nostre lloc podíem observar des de l’extradós vist al corredor interior estant. Les lloses armades tenien una llum d’uns sis (6) metres de llargària i uns 100 mm de gruixa. Suposem que en aquella època difícilment les lloses serien armades senzillament i no foren ni preteses ni posteses.

Faré una aproximació a la situació des del meu desconeixement profund de l’estructura portant, doncs no he pogut aconseguir-ne més informació però reclame atenció als directius del club sobre la inspecció per part de tècnics qualificats.

On vull anar és a explicar que segurament a hores d’ara les barres llises de l’armat han perdut, segurament, secció efectiva de treball, doncs el color grisenc lleig ja mostra que el ciment està totalment carbonat després de 57 anys en servei i exposició a l’intempèrie. I que, per tant, les barres poden estar rovellades en bona mesura. Per això faré una aproximació molt des del desconeixement efectiu, amb l’aplicació del mètode de Tutti.

PROCEDÈNCIA DE LES LLOSES EN FORMA L:  Desconeguda i heterogènia. No fóra d’estranyar d’Asland o de Ciments Molins. Suposem barres llises ø de 14 mm típiques e l’època conformant una gàbia. Tenen una gruixa de 100 mm i un ample d’uns 700 mm amb l’alçat posterior que és qui realment treballa amb gran inèrcia, mentre que el tauler siga qui produeix el tremolor vibratori..
 

M-1.- MOSTRA QUE CAL QUE SIGA ASSAJADA DE LLOSA. ZONA 3 ZONA ALTA PREFERENT.

TIPUS DE CIMENT: P (Ciment portland, possiblement de  f_ck  = 250 kp/cm²                 

TIPUS DE FORMIGÓ : Formigó armat de motle .

QUALITAT DEL FORMIGÓ: Bona; s’hi resistia força al seu trencament. So metàl.lic i compacte. Color gris fosc amb escorrialles blanquinoses i presència d’eflorescències i taques. Trenquen els àrids (? es desconeix de moment. La matriu de ciment sembla bona i finament polida.

ESPESSOR DEL RECOBRIMENT: 25 mm.

PROFUNDITAT DE LA CARBONATACIÓ: > 30 mm. 

Caldria estudiar, assajar i comprovar els coeficients d’una peça. Rastres de ciment aluminós (?).

En base al procediment establert a la norma UNE 112-011-94.  Que estableix després de produir la cala sobre la bigueta amarar d’una dissolució  de fenolftaleïna al 1% dissolta en alcohol etílic al 70 %. Ben neta i seca, lliure de partícules soltes la superfície fracturada i les  armadures de 10 mm lliures,  hom es procedeix a polvoritzar la dita superfície, no tornassola a color fúcsia.

DIÀMETRE DE LES ARMADURES:  14 mm barres de diàmetre o filferros trenats.

AMPLE DE FISSURES: SF                               C) QUALIFICACIÓ: 1

IMPORTÀNCIA DE LA CORROSIÓ: O.S.           C) QUALIFICACIÓ: 3

PÈRDUA DE SECCIÓ:  £ 1%                            C) QUALIFICACIÓ: 1

PERIODE D’INICIACIÓ, p_i:  dóna 9 anys.          C) QUALIFICACIÓ : s/ Taula 5.5-2 de la Guia : 6

 

La dada s’extrau de la modelització del procés de corrosió de l’armadura establerta per Tuutti. Vaig observar una peça que estava escantellada i amidar una profunditat de lateral de 25 mm.

On la carbonització relativa és,

 f = K_co2 (t)^1/2 => 25 = K_co2 (57)^1/2  =>  25 = K_co2  x 7’55 destriant K_co2 , obtenim la constant de carbonatació.  és a dir,

K_co2 = 3’31 . El període de d’iniciació, P_i, és el temps en què començà a despasivitzar-se les armadures d’acer i començà el procés de corrosió. Sabem que es
P_{i =} ( 25 / 3’31 ) ^₂ = 57 ANYS

 C_r = f / r Þ C_r = 25 mm / 25 mm =  1’00, és a dir, ha començat el procés de corrosió. Sabem que es

construí en 1956 i som a 2013, per tant t = 57 anys    P_i = t / C_r ² Þ P_i = 57 / 1’00 ²  = 57 anys. ÉS A DIR, EL PROCÉS DE CORROSIÓ DE LES ARMADURES HA COMENÇAT JA D’ACORD A UNES HIPÒTESIS BASTANT CONSERVADORES. POSSIBLEMENT LA CORROSIÓ SIGA FORÇA MÉS GRAN DEPASSANT LA MERA CAPA DE ROVELL SUPERFICIAL. LA FATIGA DE L’ACER DESPRÉS DE TANT D’ESFORÇ PUNTUAL HAJA PRODUÏT CERTA ELONGACIÓ. AIXÍ COM PICADES PER L’ACCIÓ DE CLORURS.

CALDRIA IGUALMENT ASSAJAR AMB PROFUNDITAT.

CONTINGUT DE CLORURS (*) : D’acord a les anàlisis efectuades en laboratori de Qualitat de la Generalitat.

La determinació dels clorurs s’ha realitzat en base a a al norma UNE 112-010-94 pel Mètode volumètric de Volhard. S’hi ha realitzat sobre aquesta mostra de formigó armat. Donant un % en pes de formigó que ens vam endur a casa és d’uns 0’052 %. El que es pot col·legir que en mostres de formigó armat  ja que es troba  > 0’06 % – 0’10 %.

C) QUALIFICACIÓ: s/ Taula 4.5.3 de la Guia: 2

CLASSE D’EXPOSICIÓ: d’Acord a la Taula 4.56.3 on s’hi especifica els riscos de corrosió pel tipus d’exposició , inserida a la Guia, hom pot concloure:.

XC3 ja que segons la classificació d’exposicions ambientals establertes en la norma europea EN 206 correspon a un formigó armat sec, a l’exterior d’edificis amb una humitat relativa de l’aire mitjana-alta , pot excedir d’un 65 %. Que és el nostre cas.

Si passeu al “vull llegir més..” trobareu les propostes més reeïxides per a actuar i remodelar el CAMP NOU i un poc d’història de com es va construir..

Foster. Un projecte merament estètic i molt poca intenció de resoldre els problemes estructurals que els emmascara amb una façana amb rombs blaus i granes.

Proposta d’en Carles Ferrater, encara que enganyosament diu N. Foster. Realment l’equipde Ferrater escapça el trcer nivell i crea un de nou amb forma ondulant a partir de peus drets prefabricats inclinats que tiben l’anell de tancament de la coberta amb membranes de doble corbatura que s’adapten al perfil. La façana esdecvçe una mena de ventall de làmpada xibnesa amb plecs adaptats a una nova gènesi de l’estadi. UN disseny molt millor estudiat que el del Sir britànic.

UNA MICA D’HISTÒRIA DE L’ESTADI.

El nomenament de Francesc Miró-Sans com a president del FC Barcelona, el 14 de novembre de 1953, va fer que el projecte fos rellançat. Investit el febrer de l’any següent, Miró-Sans es decideix a favor del terreny adquirit el 1950, i la primera pedra de l’estadi és posada el 28 de març de 1954. Una comitiva de 60.000 persones van fer el recorregut des del Camp de Les Corts fins a La Masia de Can Planes, a l’ombra de la qual, va celebrar-se la cerimònia de la col·locació de la primera pedra, revestida de solemnitat, amb presència de Miró-Sans, el cap del Govern Civil de Barcelona i l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que beneeix l’indret.^[3]

Després d’aquesta etapa simbòlica, la concepció de l’estadi és confiada als arquitectes Francesc Mitjans i Miró, cosí del president Miró-Sans, i Josep Soteras Mauri, amb la col·laboració de Lorenzo García-Barbón. El projecte és acabat un any més tard, quan el club confia la construcció a la societat d’edificis Ingar SA. Els treballs han de durar divuit mesos, els costos se s’eleven més de quatre vegades a les previsions per arribar a 288 milions de pessetes. A través d’hipoteques i préstecs, el club pot acabar el projecte però s’endeuta pesadament, per a diversos anys. En el curs de les obres del Camp Nou, La Masia va servir com a taller de confecció de les maquetes i lloc de treball d’arquitectes i constructors.^[2]

UNA MICA D’ESPECTATIVES RECENTS DE REMODELACIÓ DE L’ESTADI.

La junta directiva de Joan Laporta va convocar un concurs internacional per dur a terme una nova remodelació que ampliaria en 15.000 localitats la capacitat del camp, assolint els 113.000 seients. Les obres consistirien en alçar la zona de la tribuna per anivellar-la a la resta de l’estadi. Al seu torn, també es farien inversions per aconseguir un Camp Nou més segur i confortable. Després que un Jurat integrat per l’Ajuntament de Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes i el propi Club escollís 10 projectes finalistes a partir dels 79 presentats, el dia 18 de setembre del 2007 es va informar a l’opinió pública que el guanyador havia estat el projecte de l’equip de l’arquitecte britànic Norman Foster. Al cap de pocs dies, el 22 de setembre, es va presentar en societat i coincidint amb la festa del 50è aniversari de l’estadi, la maqueta del projecte guanyador.

Posteriorment, el 2010 Sandro Rosell va manifestar el seu desig de reformar el Camp Nou, però descartà el projecte de Norman Foster

As a boy growing up in working class Brooklyn, Robert A. M. Stern would gaze across the river at the gleaming towers of Manhattan. To him the city looked like Oz. Today, this former outsider is arguably one of its wizards.

Stern heads a successful New York architectural firm with commissions from around the world. His noted architectural works include the Federal Reserve Bank in Atlanta, the Gerald R. Ford School of Public Policy at the University of Michigan, the Museum for African Art in New York, the Comcast Center in Philadelphia and planning for the Disney town of Celebration in Orlando. Stern is also the dean of architecture at Yale and a prolific author whose tomes are measured not in pages but pounds.

In 2011 Stern was chosen to receive the Richard H. Driehaus Prize, a $200,000 international award honoring architects who create classical and traditional work. But Stern’s reputation as a classically grounded traditionalist is not the whole story. Stern’s firm has built distinctive modernist structures and has helped shape a number of environments that rely on video and LED technology for their form. And at Yale, Stern’s teaching staff includes hard-core modernists, many of whom he calls close personal friends.

Architect Robert A.M. Stern: Presence of the Past explores how Stern bridges the very divide in architecture he works to define — between the modernists and the traditionalists. The film puts Stern’s work in the context of a larger debate among architects who reject the past, those who embrace it and those who pick and choose as the context require.

Architect Robert A.M. Stern: Presence of the Past is hosted by Geoffrey Baer, an Emmy Award winning producer for WTTW Chicago. Baer is best known as the host and writer of WTTW’s popular Chicago-area tour programs such as Chicago by Boat, Chicago’s Loop and Chicago’s Lakefront.

Avui hem fet una prova de testeig d’heterogeneïtats i discontinuïtats sobre el mur de contenció de terres que calia impermeabilitzar del qual ja vam enraonar i explicar fa uns dies. Després de les dues proves podem constatar que tenim una solució global bastant adequada des del projecte. Tanmateix, i no vam tindre en compte, quines eren les falles d’una execució feta aproximadament 35 anys arrere. Un projecte, és sempre, un procés obert de prova/error. Tampoc disposàvem dels mitjans econòmics per a poder encarar-se a una solució final. Avui ja diposem d’una empresa constructora amb qui hem de caminar plegats i els diners pe a fer-les. Fa tres anys no. Per ço, n’érem a l’aguait.

El dubte ens va sorgir en veure que pels forjats corria aigua acumulada per dins dels revoltons de morter de ciment i per les biguetes cap a l’interior dels vans. Hem procedit a realitzar trepanacions cilindríques de 10 mm de diàmetre amb un angle d’inclinació de 60º i una profunditat de 40 cm. que traspassava la corretja perimetral d’encadellament de sostre i mur.

Hem introduït unes vàlvules antiretorn mecàniques amb maneguet de neoprè, que, en roscar-se, s’expandeixen i s’ajusta a les irregularitats de la cavitat tancant les -possibles- acanaladures per a poder evitar pèrdues de pressió.

Tot tancant el circuït per a que en connectar la mànega d’aigua bombejada (entre 12 a 15 litres sols) penetràs dins de les concavitats del mur.
La bomba de pressió llançava aigua a 20 atmosferes. Hem conclòs que hi ha falles importants que caldrà obturar, doncs, quan els van executar hi ha bosses d’aire que no van reparar en el seu dia d’execució fa més de tres dècades.

També ha fallat la capa d’impermeabilització del trasdós que dóna a un jardí municipal que tots els dies és regat. La impermeabilització precària avui fou feta a base d’unes plaques de fibrociment reblides d’argila que ha funcionat bé durant molt de temps  però que en l’actualitat ha perdut la seua eficàcia.
L’argila té el problema de retenció de l’aigua intersticialment, que absorbeix o deixa anar segons l’època de l’any. Amb els subsegüents canvis de volumetria.
En injectar-li hem pogut comprovar com eixia aigua pels revoltons i mur barrejada amb argiles deixatades i altres sòls que han tacat la paret interior, com podem constatar en fotos i vídeos.  

Per tant, la conseqüència és que a més de la metodologia proposada des del projecte, caldrà procedir a realitzar infiltracions de resines per tal d’obturar aquestes ‘buidors’ amb injeccions (infiltracions al mur ençà l’extradós) des de l’interior de l’intradós del mur a base de morters amb resines epoxídiques. El hàndicap de les infiltracions radica en que obturem entrades conegudes i l’aigua sempre cerca -i en troba-, de nous conductes de penetració a distàncies impensables.

  

Pengem una sèrie de fotos amb d’altres dos vídeos del procés en el “vull llegir la resta…“

Aquesta és una restauració de dues vivendes d’un edifici
construït al voltant de 1880 a València. Aquest edifici pertangué al poeta,
periodista, polític i patrici de la Renaixença catalana en terres valencianes,
en Teodor Llorente i Olivares.

This is a restoration of two flats in a
building built around 1880 in València. This building was belongged to poet,
journalist, politician right wing and Catalan Renaissance’ patrician in
València’s kingdom, Lord Teodor Llorente i Olivares.
We have wished to make
up that spirit that the building has lost afterward some bading or wrong adds on
its renewed.

“RESTAURATION, s. f. Le mot et le chose sont modernes. Restaurer
un édifice, ce n’est pas l’entrentenir, le réparer ou le refaire, c’est le
rétablir dans un état complet que peut n’avoir jamais existé à un moment
donné.”
Page 14. Tome huitième. Dictionnaire de l’Architecture médiévale.
Viollet le Duc.