ARCHILETTERS

A les CINC de la vesprada CONCENTRACIÓ entre Comèdia i La Borsa, PASSEIG DE GRÀCIA, entre GRAN VIA I DIPUTACIÓ.

OBJECTIU: PROCLAMACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ.

S’ha acabat el pidolar.

Comencem, des d’arran de terra, a acaminar de BELL NOU.

Aquest cap de setmana l’hem passat a casa d’uns amics.

És la utopia i ucronia d’una parella feta topos i cronos.
Hi ha un detall imperceptible: l’accessibilitat natural. Transmet HOSPITALITAT I BONHOMIA.
És una llar feta per ells mateixos. No hi ha grans luxes però té la virtut i punt de dignitat de que gairebé tota ha estat edificada amb les seues mans.

S’hi percep en molts dels detalls. El trànsit vital. Vida en procés.

És allò que podríem dir una ‘maquina de viure-hi‘, on s’hi alena bé per moltes raons, ajudat també pel lloc natural on s’emplaça.

La calidesa del jardí. fet per a embolcallar i romandre-hi.
Els motius ornamentals. Semblen com desats, però no.

Les flors, les ceràmiques, desades lla i ça, d’una manera oriental en què res no hi haja estat pensat de bestreta.

Fins i tot el forn de ceràmica ha estat fet per ells i no és industrial. Un d’ells és terrissaire.
Tot té un sentit de fer-te entrar-hi, guaitar i meditar.

La piscina és un instrument lúdic de relació grupal. De tot l’any puix han tingut  l’habilitat d’orientar-la a migjorn.

Els desnivells són un atractiu més d’aredossament sobre la costera de la muntanya.

…….i les formes de coberta assentada lleugerament sobre la corbada façana esbossen ombres que siluetegen la murada, creant-hi molta variabilitat volumètrica pel desplaçaments de la llum solar.

Dedicada a P. i J.

Reflexió íntima:
sent una gran enveja quan veig com s’han esmerçat d’una manera intuïtiva en allò que -de manera ‘arquitectònica’ – sóc incapaç ni tan sols d’atansar-me’n.

És una evidència que la xarxa d’internet no està feta per a treballs que requereixen molt de temps i dedicació. Tots anem curts de temps. Rehabilitar és tot el contrari a la rapidesa i immediatesa de la xarxa. Internet practica el ‘facilisme’; ho vol tot comprimit: Temps, Espai i coneixement lleuger. Rehabilitar és com si fóra faena d’artesans. Fer obra nova  és més directe i tothom es pensa a si mateix capaç a fer-ho. I se n’equivoquen de cap a cap. Qui pot reconstruir, pot construir. I les escoles d’arquitectura no han fet aquesta pensada encara. La rehabilitació, però, caldria que fóra obligatòria en l’aprenentatge, no pas sols com a una optativa en la carrera. Possiblement, els que tenen una formació més clàssica, que l’actual, puguen entendre-ho. Tret de Suïssa i l’estat espanyol, en els quals les competències i responsabilitats en l’obra són totals, en la resta del continent s’ha aprimat tant el coneixement transmès per les universitats que la ‘competència’ arquitectònica s’ha reduït merament que a ser dissenyadors i dibuixants.
Ensenyament que condueix a fer arquitectura de paper i de pantalla multimèdia. Podem imaginar l’arquitecte suís Peter Zumthor, el premi Pritzer-2009,
ficat en aquesta mena d’obres menudes. Però no imaginem molts d’aquells que
tenen una gran estel·la mediàtica a prova de bomba. Als arquitectes
se’ns està  oblidant l’art de construir, perquè sols acabem dibuixant,
deixant la construció en mans dels promotors, dels constructors i de tot
quisqui qui aparega amb algun interès per l’obra. De la resta ja se n’encarreguen els tècnics de les constructores, de les marques multinacionals, dels mega-estudis interdisciplinaris multi-ubicats que fan tot amb la seua marca personal i no amb la de la ciutat i la societat per a qui treballen.

El càlcul, el detall constructiu, les instal·lacions, la il·luminació, la dessecació de murs, els tractaments antixilòfags, la història de l’edifici, la seua ubicació en la trama urbana, els antecedents urbans, la composició i assignació a la seua època ja han passat a ser una rèmora del passat.
Ja no replantegen els tècnics. Els aparelladors s’han convertit en mers gestors de l’edificació -dins dels despatxos- segons la nova estructura de l’edificació europea. No hi cap ja ni tan sols el nom d’aparellador o arquitecte tècnic.

c. de les danses:
Aquest edifici que estem rehabilitant és una gran sort personal. Hi ha un constructor (que té el títol d’enginyer) però no sols té el títol sinó que la seua experiència exerceix com a tal. L’equip multinacional d’operaris de què disposa és d’un coneixement dels oficis molt gran. Ucraïnessos, romanessos, sudamericans i valencians és d’un nivell que no havia conegut en vint-i-cinc anys de professió. Com sempre topetem amb la manca de recursos de les comunitats de veïns. Això ja hosabem i ho assumim. Com a detall val a dir que primera vegada estem posant un morter de calç directament importat de la Toscana. L’escala de volta que hem hagut d’augmentar és talment feta com s’ha fet ací al llarg dels segles. L’edifici és de cinc (5) plantes: Ja apareix en el plànol del pare Vicent Tosca i Mascó en 1704, però amb sols dues plantes. Les altres tres superiors són una intervenció unitària durant el segle XIX, en profunditat que el sobreelevà i homogeneïtzà compositivament en l’alçat. Els edificis mentre els rehabilites te’n parlen, i cal tindre molt fina l’oïda per a comprendre’ls.  

Vegeu el següent SLIDER fotogràfic.

Un conyàs del 30 !

És avorridíssim. Però explica perquè la gent no vol ficar-s’hi a rehabilitar.
De pas explica –sensu contrario– perquè construïm l’obra nova tan malament. Qui no ha aprés del passat segurament errarà en el present. Calen un gran nombre de treballs previs i secundaris però imprescindibles per a fer el bo que ens interessa. També en parla dels perills intrínsecs que comporta. En aquest cas amb gent que ha continuat vivint fins que vaig haver de cridar els bombers perquè era impossible prosseguir així.

I per què l’obra nova és molt més agraïda. Ací, per contra, cada dia, apareix una novetat del tot imprevista i cal improvisar-hi i respondre’n amb celeritat en obra. És un treball del tot recomanable.

REHABILITAR EN GENERAL.
Obliga a ‘passar-se’ un edifici pels dits ajuda a comprendre la ciutat i la societat que l’ha feta possible. Internet està feta per a ser ‘acurats, polits i elegants‘ no admet mostrar la realitat bruta de la rehabilitació. Contra el que hom pensa en general, requereix d’una gran càrrega tecnològica.
Com a mostra n’observeu com estem refent les motlures amb motles de resines i elastòmers.

(*) Recorde la Praga, abans de la separació d’Eslovàquia, on s’estava rehabilitant moltíssim. Avui, l’arquitectura txeca contemporània és de les més reeïxides del continent. 

Santiago Calatrava
ha dissenyat cinc escenes per al que s’ha anomenat l’Arquitectura de la Dansa, per al Nova York City
Ballet , que constitueix la nova coreografia del Festival de Música, que es celebra ara al Lincoln Center fins al 27 de juny. L’elecció de Santiago Calatrava i Valls per a aquesta iniciativa, rau en la predilecció que té l’arquitecte valencià, com a font d’inspiració, en el cos humà. En la cinètica present del cos humà en molts dels seus projectes i,
per descomptat, per la seua projecció internacional. La interacció del cercles del fondo de l’escena per damunt dels actors aconsegueix superposar i activar l’escenografia donant-los als ballarins motiu de resposta en llur composicions successsives . Així com les figures mòbils que ha dissenyat expressament. Interacció entre mòbils i ballarins. Acció artificial i reacció humana.

Aquesta iniciativa ens recorda certs experiments teatrals d’avantguarda que es feren a l’escola Bauhaus a les acaballes dels anys vint, com aquelles d’Oskar Schlemmer i Moholy-Nagy, en l’època en què hi fou el seu director Hannes Meyer.
 
Mireu el vídeo al mini-lloc

d’AOD per a comprendre els trets interns dels moviments dels dansaires i l’explicació donada per Santiago.
El festival serveix, de pas, també per a commemorar el 50^è aniversari del Lincoln Center.

Si passeu al “Vull llegir més …” us enllace el Slider i el vídeo d’explicació
Slider : http://www.nycballet.com/aod/behindTheScenes.html#1

Vídeo el podeu trobar juntament amb l’enllaç aquest: mini-lloc

d’AOD

        ^{Post dedicat a Víctor Gosàlves i Àngel Romaní vertaders arquitectes i artífexs de principis del segle XX a l’indret que ens ocupa.}

El Cabanyal i el Canyamelar. És a dir, els nuclis propers a La Vilanova
del Grau (El Port).
Al meu entendre hi ha una grossa errada en la perllongació de l’avinguda de
Blasco Ibànyez. Perdem negoci d’entrada. El que volen fer no augmenta
el patrimoni ni allò que és diferent. La banalització d’aquest espai
comporta desfer un espai únic per a crear-ne un altre que hom pot trobar
a milers de llocs del món. I el negoci, avui en dia, és tenir-hi coses
diferents que en una altra part del món no se’n trobe.

Sempre s’ha d’intentar augmentar el patrimoni existent. Aquesta és una hipòtesi de partida en qualsevol actuació urbana. I qualsevol es pot demanar:

Amb l’esventrament que hom pretén fer-hi i la subsegüent intervenció de torres d’habitatges; la ciutat i amb ella la seua ciutadania n’ix millor lliurada per viure-la?

Si no se n’ix millor i, si n’hi ha, de dubtes seriosos, cal que siga la millor solució. Però…hi ha la conclusió de que no, i que ni tan sols de tocar.
En conjunt, tot plegat, ens apel·la a rehabilitar-ho. Rehabilitar no sols és reusar la materialitat sinó que ens restaura com a societat humana.
Rehabilita la gent que hi viu o podria viure-hi. Augmentant la seua autoestima. I la colgant sota les terres i runa que les exavadores pretenen sotsmoure, com passà no fa gens d’anys a banda i  banda del llit del Túria. A La Punta de França i Natzaret.

De Cabanyals i Canyamelars arreu del món, n’hi ha de ben pocs. Ara bé, esbudellaments amb torres anònimes com les que es pretén bastir, a tot arreu, n’hi ha a manta.

Els fets són els que avalen les idees. Vos pose unexemple petit, a hores d’ara estem acabant la rehabilitació d’un habitatge
típic del barri. Sense gens de diners per part del propietari però amb
molta il·lusió i necessitat.

Heus ací l’evolució:
Ho
he preparat en dos sliders fotogràfics. És prefererible que parlen les
imatges abans que les paraules. Des de 2006 fins a avui que ens queden
els darrers tocs i adobs. Quan he deixat la manifestació m’he acostat
per a veure-hi com anaven fent aquests retocs. 

Això sí, i n’hi diré més: que per a rehabilitar i conservar un edifici a punt de caure amb parets de mig peu (12 cm) i pilars d’un peu per un peu (25×25 cm²) que pugen tres plantes i mitja i els forjats eren ben corcats i perduts cal tindre els cordons arquitectònics ben lligats i les neurones ben folrades de ‘vaqueta’. I no tothom els en té.

Slider fotogràfic primer del procés de rehabilitació
a finalització.
Slider fotogràfic segon ja en procés de finalització.

És evident que açò és més complicat que allò que hom pretenen fer esbudellant el barri.
Amb diners, torrons !
I sense?….amb neurones i cordons !

Describe the client and the program.

We build this house for ourselves, Britt Crepain & Stefan Spaens (previously CSO ontwerpers, currently CSD Architecten)

How does the design respond to the context?

A very small plot of land (4x15m / built 4×12.5m) in a narrow street in the Center of Antwerp, rear facade facing south. The design responds by opening up both facades to the maximum, split-levels and a void with a roof of glass on top. 3 levels house the main living areas bureau/library/kitchen/dining, and the highest split-level is the sitting room with open fire and views of the city and the sky. From there, you can access the roof-terrace (also split-leveled) with views over the entire city.

In total, the house has a basement, ground floor and 4 levels. The split-levels bring the light from the south through the house. A lot more than with a normal (or standard) racking of floors that most houses have. Sunlight comes through everywhere, especially in wintertime when the sun is low (ecologically, we benefit from a south facade in winter, in summer we can open op top windows and create a natural ventilation through the void and the opening to the roof-terrace. Currently it’s snowing, and the top level is almost like an igloo with the open fire and snow that lays on the glazed inclined windows.

Describe the choice of materials for this project.

We chose all materials as natural as possible, colors flowing into each other, to create an otherwise monolithic character. Inspiration for the color pallet was found on a beach in France (driftwood, pebbles, the color of the sand).

What is the footprint of the house? How many floors?

Footprint: 50 sqm (outer wall), 47 sqm (inner wall). Where split-leveled: front = 27 sqm (void stairs/elevator, 4 levels), rear: 16 sqm ).

Levels: 6 and a half. Level -1: basement/storage; level 0: ground floor = polyvalent for bureau/commercial or as it is now ‘carport’, washing room and extra storage behind a curtain; level 0.5: vestiaire; level 1: front = main bedroom/master bathroom; rear = second bedroom + show room; level 2: front = bureau; rear = hobby + guest room; level 3: front = kitchen; rear = dining; level 4: sitting room around open fire and access to first roof terrace; level 5: main roof terrace

Did you design any of the furniture or fittings for the house?

Britt Crepain designed all the furniture, completely integrated (functional and esthetically) in the architecture that Britt & Stefan both designed. Some of the fittings (for example the glazed doors) are also designed by her. The rest of the fittings are carefully selected.

Is there anything interesting about this project that is not evident in these photos?

The change of the colors by the sunlight that you cannot capture on photo (only on video), the warmth of the house, the igloo, the silence on the top floor and roof terrace, our favorite spots to sit, and the angle of view that you have from there.

In short: the actual and always changing atmosphere (but to capture this, you have to live here for a while).

At universities, we learn very inflexible rules regarding concrete.
I will explain it with a practical example of rehabilitation. This will be in two posts. This is first. In the next I will talk about reinforced concrete directly. Here I have only showed the issue. This  has very significant economic repercussions for the building. Those bad practices are caused by unsustainability and a lack knowledge.  

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Here you will find a photografic Slide.

If you want to keep on reading about this experience just click on “Vull llegir la resta…”

A FOUNDATION REINFORCED IN “PARE JOFRE’ STREET”.

The foundation system for a building –its substructure- is the critical link in the transmission of building loads down to the ground. Bearing directly on the soil, the foundation system must distribute vertical loads so that settlement of a building is anchored to the building’s superstructure against uplifting and racking due to wind or earthquake forces. The most critical factor in determining the foundation system of a building is the type and bearing capacity of the soil to which the building loads are distributed.

The foundation system typically found in old buildings in València consists of columns, piers, or walls –all made in bricks or stones- which rest directly on the soil. The transition elements are the footing. They are spread in order to distribute their loads over a rather wide area that the soil’s bearing capacity is not exceeded.

Therefore, the first step in the rehabilitation was to examine the foundations. We know the fault when we see cracking in the superstructure, such as in piers, beams or walls. We need to dig around that with a lot of difficulty and great care.

Next, we looked on the third floor and we saw a few inclined cracks. They were produced by sliding and overturning in two footings at the foundations. The building was built in 1885. We have dug them to check and process the cause and solution. The footings are by the side of a drainage channel. The old drainage system was made in small brick channels. The dark water discourses into them is organic matter. The dark water had been filtering, for a long time, through the bricks of the channel. In fact, cohesive soils, ground water can also rise and fall through capillary action to remove earth.

To be continued…

ACLARIMENTS:

– La part final del vídeo posa de relleu, irònicament, el cas de la Cafeteria Jamaica (ara Cafè & Té) sita  a plaça de l’ajuntament de València, on per un enrocament entre els diversos agents quedà sense poder ser un local d’actuacions en viu, malgrat de tindre-ho tot previst i amb una despesa d’insonorització i d’un embalum important.
Donat que es distribuïa en dues plantes, una d’elles soterrània, amb la consegüent impòrtant instal·lació de seguretat front al foc.

– El powerpoint que serví per a fer una conferència a l’Escola Superior de Disseny de Castelló l’hem pogut  reconvertir en aquesta filmació. N’és obra i gràcia de la gran persona L. fet a correcuita en la vesprada d’un diumenge ja antic.

– Creiem que essencialment es conserva ben fresc.

CONFERÈNCIA SOBRE EL DISSENY D’INTERIORSfrom Josep Blesa on Vimeo.

Detectem des de fa uns anys ençà que no és suficient fer-ne sinó que cal presentar-ho embolcallat amb un format atractiu. I realment en aquesta escomesa estem molt verds. Durant gairebé una dècada acabàvem l’obra i marxàvem sense girar el cap ni tan sols a fer fotos en acabar cada obra. Acabàvem farts, perquè no dir-ho !

Al cap d’un temps  tornàvem per l’edifici construït per a veure com havia respost a les hipòtesis de partida i les solucions ad hoc; per tal de no tornar a cometre els mateixos errors en d’altres comandes.

Tot tenia una aplicabilitat directa i purament operativa en si mateixa sense transcendència posterior. D’aprehendre l’ofici de construir.

En entraren l’actual segle tot canvià de la mà de les noves tecnologies computadoritzades d’aplicació personal i d’empresa. Bàsicament impulsada per gent eixida de l’escola d’arquitectura molt jove que competia en concursos i d’altres quefers al marge del mercat lliure diari.

Tampoc no havíem tingut uns clients que ens permeteren moure’ns en el terreny experimental. Hem tingut la sort o dissort de que els encàrrecs ens venien sense esforç i confiadament. El que generava endogàmia i mandra de buscar-hi més. Volíem assentar un estudi.

L’arquitectura depèn del promotor/a i és el seu gran heroi. I amb això no faig desació de responsabilitat ni tampoc dic que calga tindre molta disponibilitat econòmica. De vegades gent amb menys recursos pot obtindre millors resultats artístics i més òptims econòmicament. És tot plegat fruit d’una actitud i una predisposició personal.

Al hinterland de València, on bàsicament treballem, és un perill que la gent de molts diners t’encarregue un projecte. És allò del fenomen de la coentor tan propera al kitsch.   

Camí d’una nova presentació ens trobem de les faenes fetes. Creiem que  les presentacions més acurades poden ser de gran ajuda. Sempre hem tingut grans dificultats a embolcallar la faena que fèiem amb un format mitjanament presentable.

Com ens movem en un món de lliure competència comences a detectar certs endarreriments en la nostra pròpia praxi. Caldrà fer-hi alguna cosa que vaja acompanyada d’una evolució del paradigma arquitectònic. No sols estètica, amb major escandall- conceptual i operatiu-, sinó com a guia ètica.

Aplicant-nos-hi: hem aconseguit convertir un Power Point Show en vídeo.
És poca cosa. Vam obrir canals de You Tube, Dailymotion, Picases, Flickr’s, Slidershare, etc…fa un temps però sense continuïtat…tanmateix cal una reorientació metodològica. I per això…hem fet aquesta incursió.
Ací us dese un extracte d’algunes intervencions arquitectòniques de l’equip de l’estudi d’arquitectura durant els darrers quinze anys. N’hi ha molta d’eina, cibernètica, que desconeixem i que cal adoptar per a obrir nous modes en els treballs. Vos presentem una en què hem estat 15 dies fins a donar forma

* És un experiment senzill. Hem comprat el programa Wondershare PPT to Video  que no permet grans formats però que retallant el PPS pots encadellar de nou les parts. 

Amb tot això, les fotos antigues són escanejades de fotos a mitja construcció i gairebé descolorides. Amb pantalla gran s’hi veu fatal.

PS: Tinc el dubte lingüístic si hauríem de dir Microstory o Microhistory.
Vosaltres ho sabeu?

OUR SMALL MICROHISTORY

Ens agradaria saber què penseu, com ho veieu: defectes, música, tempo, interès, si s’entèn o no, que hi trobeu….resta tant per a transitar…

En el vull llegir més l’hem pujat per You Tube per a comparar les diferències.

I en aquest enllaç del Facebook també:
 http://www.facebook.com/video/video.php?v=1244180576900&saved

Ací teniu la versió en YOU TUBE

La crisi bancària pot obrir noves expectivaves i rèdits socials. La proposta  amenaçant del vicepresident Camps pot albirar un anhel que teníem alguns llargament esperat des de feia molts anys.

Això unificaria problemàtiques de totes tot cercant solucions menys complexes. I evitaria problemes d’absorcions alienes. El més greu serà el caure sota la fiscalització que l’estat (ço és: Madrid) imposarà. I ja que en l’actualitat pitjor no es pot estar, seria un mal menor. I això dit per un home de l’entorn alacantí és una passa important. 
Per una altra banda hom podria començar a esbandir la problemàtica que suposa el provincialisme vegabaixista i, de retop, el cantonalisme absorcionista del lobby oriolano-cartagener que bressola la CAM des dels temps de Visente Ramos fins avui amb Fernández Valenzuela al capdavant. 

Ací vos dese un recull fotogràfic de les sis unifamiliars. No sabria dir com ha arribat fins ací el constructor i promotor dins de la situació econòmica que travessem.

SLIDER FOTOGRÀFIC de l’obra finalitzada a l’espera de molts retocs.

Ací també teniu com era en l’inici de manera abstracta.

Tampoc no sabria dir si estic satisfet o emprenyat.

A la pròxima…millor….

Six housings in Bétera. from Josep Blesa on Vimeo.

Quan s’acaba una obra tens una sensació semblant, puc imaginar, a la que senten les dones en donar a llum un nadó.

Besos  a tots els que ho heu fet possible, malgrat que pareixia impossible:
Hèlio, Vicent, Pasqual, Rafel, Jaume, Lola, Mila, Isaac etc.

La màgia d’Arenys, la nostra Sinera, és l’AMOR.

L’amor a la gent. Al company, al que tens a la teua vora. Independentment del que crega i estiga disposat a escoltar, dir i fer. O no vulga. Democràticament. El civisme de defendre per a que diga allò que li vinga al barret. I puga expressar-ho. Pacíficament. El caminar junts i de la mà. L’abraçada filial. La de l’amic que vos coneixeu des de fa més de trenta anys. D’aquells altres que saps que hi són però els hi havies perdut la pista. I els altres que has conegut d’uns anys ençà i has col·laborat a fer aquesta màgia d’ahir.

Els companys populars que deixen que els teus fills puguen fotografiar-se amb ells. Perquè són bons professionals i molt bona gent alhora. Malgrat la molèstia que els puga suposar.

L’amor a eixe al paisatge, a eixa naturalesa, amb que hem contribuït a embolcallar-nos i moltes vegades volíem dominar.

Per què vols que aquesta gent siguen uns més en el món. No els del cul del sac. Perquè t’emociones quan veus negres, blancs i grocs agermanats. Impulsant la llibertat per a tothom. 

L’amor a la festa. L’amor dels amics a que t’ajuntes a compartir-la. A la trobada. A l’aplec.

Aquella que fa més de trenta anys vas resoldre a muntar -i guanyar- un dia que vas perdre en una votació d’una constitució malgirbada.

Quan veus les iaies i iaios encarar-se entre plors de dolors ajudades pels  néts, fills i company, plores amb ells d’emoció. I et gires avergonyit per no mostrar les llàgrimes i el teu amic i company també ho fa. I s’abraceu tots dos, perquè vos embarga el sentiment d’aquella dona que ve d’una convicció de llibertat antiga, duta amagada moltes dècades dignament.

I veus la riera plena gents de totes les edats vingudes de Prada del Conflent, d’Andorra i de l’Urgell,  d’Alacant i d’Alcoi, de Balaguer, de Valls i de Reus i de la Safor, del Priorat i del Tarragonès, dels Ports i de les terres de l’Ebre, d’Amer i de l’Empordà i fins i tot de ciutat de Mallorca. Els nous segadors.
—————————————————————————————-

I passetgen els dimonis i el seu foc. Les gralles i les dolçaines. I els tabals amb sons de pau. I sents la muixaranga d’Algemesí. 

I canta Titot, tot recitant sobre les notes melodioses de la seua robusta veu, acaronant-les d’amor i sentir comú.

Onegen els draps i les pancantes en metafòrica literatura antiga de la resignació. I els cors canten riera avall. I sonen els nous segadors. I la gernació els coreja i acompanya.

********************************************************

I les parelles d’enamorats transiten per la polsegosa rierada, amunt i avall, contant-se que, aquell dia, també van passetjat el seu amor. A la gent, al seu paisatge, als seus rius, als seus carrers.

Amb les nostres misèries però, sobretot, amb els nostres èxits.

Als que han n’assolit amb coratge i perseverança. Sense saber massa bé on anaven. En l’època en que la comunicació sense la xarxa cibernètica era superada pel contacte humà i personal. Per la literatura, el congrés i la convenció. 

La transpuança que ha generat la xarxa ens ha fet l’emergència de la societat decisiva. Mir, Roca, Ortí, Fornès, Martí (in ànimae) i la Sílvia féiem retrospecció del trienni internal que de tan ràpid que no sabem avenir-nos.
Hi havia la Xesca, Roser, Victòria, Marieta, Carme-Laura i un llarg etc. amb qui recorrem aquesta xarxa amical i d’amor fratern.

Han passat com una exhalació anys enrere. Hem pogut avançar en una dècada perquè hi havia molta faena amorosament feta darrere. Individual i col·lectiva. I tanta com en resta a fer !

I l’art contemporani i la bona literatura està amicalment entre nosaltres.

Quin millor passaport per a avançar?

I el dret a existir que ens empara, valentament.

Entre tots impulsarem uns a eixir del  fètid corral i als altres se’ns donarà la mà per unir-nos amb els primers. Sense espera: amic Pau Viciano !
Som flamencs. Neederlandesos.

I ho farem amb tot l’amor i l’humor intel·ligent que calga.

I deplorarem els intents a dividir-nos, com ens passà a València en els anys ’80. I NO restarem incomunicats i aïllats. NI separats.

La ‘valencianització’ de la política principatina és el nostre màxim perill actual.

És lleig titlar de botiflerisme a qui va contribuir a crear i engrandir La Crida, o va estar en les cavernes de la incipient llibertat durant el final dels ’80. Quan hi havia molt de desert a creuar encara.

Trenta hores intenses, vuit-cents kilòmetres i sols cinc hores de son bé han valgut la pena !

Enhorabona perquè heu fet molta màgia tots plegats !